diumenge, 29 d’octubre del 2006

Difunts


Cadascú té els morts que té. Les dones papús se'ls carregaven a l'esquena dintre d'una bonica xarxa i en traginaven els ossos (cloc, cloc) en un exercici que si anem a mirar higiènic no sembla, però sí que és d'una expressivitat rotunda.

Jo, que no sóc ni dona ni papú, carretejo els meus ossos com el comú dels mortals, és a dir, entre el record i la desmemòria. Afortunadament, si els difunts són compartits sempre hi ha qui ens posa en la pista de la nostàlgia.

I resulta ser que avui el diari m'ha fet present que fa vint-i-cinc anys del traspàs de Georges Brassens. La qual cosa m'ha portat a la memòria l'anècdota d'una defunció avant-la-lettre que no deixa de tenir el seu què. I us l'explico.

Doncs resulta ser que un dia molt llunyà, a través del tam-tam d'una amiga, ens va arribar que Georges Brassens ja era mort. Teníem disset o divuit anyets i compartíem la devoció per les tonades del bigotut. Aclaparats per tan infausta notícia, ens vam reunir en una sessió d'audició-homenatge pòstum i vam consumir una tarda de reconcentrada contricció sentint una rera l'altra les cançons del nostre ídol. Fins que -oh lamentable circumstància-, ja més ben informada, la propagadora del rumor incert -l'àvia de l'amiga, que sordejava i no dominava la fonètica francesa- ens va venir a posar al corrent, que no, que el cantaire encara cuejava i que qui havia passat a millor vida era en Pierre Brasseur, que si no m'erro era un actor també de la dolça França.

No vull gratar massa en el fons de les meves reaccions primàries, però no sé fins a quin punt no em va saber greu que la notícia fos trabucada, perquè m'havia sentit molt bé en el meu posat circunspecte d'oient adolorit.

Però ves què hi hem de fer... Potser portada per la mala consciència de l'enganyifa o perquè al cap i a la fi era una àvia com cal, ens va compensar amb un berenar pantagruèlic que tots els presents vam devorar sense estalviar-ne ni una engruna.

Perquè, si anem a mirar, no hi ha res que faci venir més gana que la pena.

O no?

dimarts, 24 d’octubre del 2006

Mirall

Just acaba de saber que no, que no és la més bella, i ja li tremolen al cap venjances de poma i metzina. Les complirà amb la devota aplicació de les dames poc llegides o que no van prestar atenció a la docta saviesa popular transmesa per les àvies.

No cal que ens entretinguem a esbrinar les convulsions de la víctima ni a extreure banals moralitats de com de les molt diverses ignoràncies se'n desprenen sempre conseqüències funestes.

Basta que diguem que se'n va sortir, i com! Que va estalviar-se tota competència i que va regnar sense rival i amb una absoluta falta de mala consciència. Breu: va ser fins a la mort feliç i diuen males veus que també el regne de les ombres li ha estat propici.

Va acudir al judici lleugera d'equipatge, just uns tocs de perfum, i en el triatge va guanyar ella, com és de llei. I ja per sempre somnieja entre núvols flonjos i arpistes una mica babaus mentre, si alguna vegada hi pensa, es felicita de l'encert de la decisió presa.

diumenge, 22 d’octubre del 2006

Indecisions preelectorals


De bon de veres amb veritat veritable vertadera que estic una mica indecís a l'hora de concretar el meu vot per a aquestes properes eleccions.

Si activo els meus filtres anticlericals resulta que no puc votar ni Saura ni Montilla. En versió franciscana o per la banda jesuítica tant l'un com l'altre fan aflorar aquest atavisme que duc incrustat en els meus gens sandungueros.

Si cometo a més la gosadia d'activar la meva sensibilitat fonètica acabo amb l'estómac fer mistos a còpia d'aspirina: l'olímpic menyspreu que l'un i l'altre manifesten pels sons sonors, el contumaç ensordiment de qualsevol fricativa o africada -tant si és alveolar com palatal- que ixi de la boca llur, em té els timpans a la misèria.

Si aplico un criteri no neocon i em remeto a les teories darwinianes, he d'excloure Piqué d'una tacada i sense moure ni una pestanya.

El cas de Carod em desborda per la banda del folklorisme perquè inevitablement em sento en un aplec de gegants i capgrossos amb el plus de perill que, qui com no vol la cosa, em muntin un castell i me'l facin enxaneta amb l'evident perill que això comporta.

I si m'haig de refugiar en Mas s'activa tota la meva militància perseverant contra el plàstic, la brillantina i la botifarra amb mongetes. Oi més quan jo no sóc de la generació dels madelmans sinó de la de les agulles d'estendre i les capses de cartó.

Breu, que no tinc on agafar-me. A no ser, clar, que em decideixi per aplicar criteris polítics, cas en el qual ho tinc pelut vista la talla que gasten i el teatrí en què actuen.

I a més, encara una altra... I si resulta que empesos pel significat de la diada els presidents de mesa, en lloc de recomptar els vots, decideixen incinerar les paperetes?

És que renoi, això de ser català sempre és un publema!

divendres, 20 d’octubre del 2006

Labor omnia vincit

Divendres. Aquesta és l'hora més suau del cap de setmana, just quan és el moment d'encetar-lo. Encara val l'autoengany i puc pensar que durarà dos dies i no els cinc minuts de rigor que cada diumenge al vespre s'obstina a recordar-me.

És per això que decideixo posposar l'obligació (atacar la correcció d'una pila de fulls voluntariosament omplerts amb la col·lecció de disbarats que sé que m'espera) i dedicar la tarda a la reflexió. Això sí, sobre qüestions laborals i professionals, no fos cas que un mínima concessió a l'esfera privada em descobrís que hi ha vida més enllà del deure.

És probable que d'aquesta noble intenció en resulti algun pamflet benintencionat però de més que dubtosa eficàcia que -si Déu no hi posa remei- fins i tot sóc capaç de disseminar entre els meus col·legues per sotmetre'l a l'escrutini de la consideració llur.

En situacions com aquesta no em puc estar d'imaginar el futur immediat com una partida de billar al llarg de la qual els successius trucs i retrucs poden o esbaldir el tapet de boles o conservar-les-hi atrabiliàriament desendreçades vorejant els sets i els estrips.

En tot cas i de moment em vaig a posar la disfressa de tac.

Tantes que en gasto, no vindrà ara d'aquesta.

dijous, 19 d’octubre del 2006

Cultura general

En els temps de l'avior això de tenir cultura general estava ben vist. Vaja, diria jo, no és per ofendre ningú. I és possible que avui encara ho estigui. El fet és però que no hi ha dia que no em sorprengui la vastitud de les ignoràncies amb què he de sirgar en el dia a dia.

Ho exemplificarem. Imagineu-me en una aula més o menys enrevoltat d'una dotzena llarga de galifardeus que basculen entre els dinou i els vint-i-tants anys. I que com aquell qui no vol la cosa jo vaig i els deixo anar una boutade per a recta intel·lecció de la qual és indispensable disposar de dos grans coneixements: a) el mecanisme de funcionament de la guillotina i b) la fragilitat del coll de Maria Antonieta. Consumits els segons de rigor necessaris per concloure que alguna de les dues dades els era inconeguda, ataco (sóc gat vell) per la banda de la història, i els pregunto que qui era la sobredita senyora. Us estalvio les respostes i passo per alt els silencis. Ja posats ens doina miro d'exhibir el front marital, no fos cas que me les hagués amb una colla de masclistes empedreïts, però Lluís XVI els era tan estrany com la devota i impúdica devoradora de croissants. Atès que en aquell moment no tenia cap cúter a l'abast no s'ha produït cap vessament de sang, ni pròpia ni aliena, i la classe ha continuat entre amens despropòsits i badalls d'una magnitud incommensurable.

I encara una altra mostra, aquesta amb una de freda i una de calenta. Avui mateix he descobert que un entre divuit especímens humans en estat d'efervescència adolescent era capaç d'acreditar alta ciència i atribuir l'autoria de La regenta a Leopoldo Alias (sic). Fins aquí encara ho hauríem de considerar un gran èxit. El mal és que, envalentit pel mèrit que li he retribuït amb una efusiva felicitació, el dilecte discent ho ha volgut arrodonir amb una demostració de saviesa i ha afegit que l'obra en qüestió era esmentada a les pàgines de El Quijote.

Així mateix. No invento.

I, de fet, aquestes són les petites coses que em fan agradosa la vida i m'ajuden a envellir en pau i harmonia amb mi mateix. Si l'evolució intel·lectual de les noves generacions persevera en aquesta direcció, tinc per mi que quan m'arribi la jubilació em podré afiliar a una ONG consagrada a un màster d'alfabetització postsecundària.

De la qual cosa em congratulo, em felicito i - fins i tot- m'hi recreo.

dimecres, 11 d’octubre del 2006

Garwaf

Maria de França va viure a la segona meitat del segle XII, a la cort d'Enric II d'Anglaterra i d'Elionor d'Aquitània. Era dona cultivada, sabia llatí i anglès i coneixia la literatura francesa. A banda de l'Isopet, recull de faules, va escriure els Lais.

Un lai, Coromines dixit, és un poemet medieval narratiu o líric. El nom ha pervingut al català del francès lai, llengua que el rep d'una forma bretona o gal·lesa, germana de l'irlandès antic laid, on significava cançó. Documentat per primera vegada en Llull, ha fet un llarg camí fins arribar a aquestes línies.

Atès el meu migrat coneixement de les llengües i un més que justificat sentit del ridícul, no establiré cap pont amb el lied, per bé que no descarto que alguna veu més autoritzada que la meva ens en doni confirmació.

En el mentrestant, em remetré a Bisclavret, l'home llop que gruny a les pàgines de la versió de què disposo (Quaderns Crema 1991, traducció de Joan Jubany, presentació de Jaume Vallcorba) i deixaré constància de la subtil venjança del licàntrop, que escapça el nas de la dona per restablir el confort del mascle burlat (i ara ens vénen amb la violència de gènere com a novetat!). El fet en sí no em faria somriure especialment (l'escena de l'esnarigament no convé a la meva sensibilitat estantissa) si no fos per les conseqüències en l'estirp: "Van tenir molt fills. Se'ls reconeix per l'aspecte i la cara: moltes dones del seu llinatge, això és veritat, van néixer sense nas i van viure esnarigades".

Camusses, tremoleu. (I esbrineu la vostra estirp, evidentment.)

dimecres, 4 d’octubre del 2006

Punt de vista

Les espirals es tanquen o s'obren?

Aquest és un altre dilema que se m'ha presentat de sobte a les 22.01. Lamentablement no podré dedicar massa temps a escatir-lo. Em pesen les parpelles i sento la crida del pal del galliner.

Voldria ser en una altra ciutat. Però els universos paral·lels s'entesten a no desmentir la geometria i jo, és clar, no vaig passar d'Euclides. Massa hores perdudes per entendre el conjunt buit, poques hores consagrades als conceptes de tangència.

Decididament, hauria hagut d'optar per estudiar Ciències Exactes.