Cadascú té els morts que té. Les dones papús se'ls carregaven a l'esquena dintre d'una bonica xarxa i en traginaven els ossos (cloc, cloc) en un exercici que si anem a mirar higiènic no sembla, però sí que és d'una expressivitat rotunda.
Jo, que no sóc ni dona ni papú, carretejo els meus ossos com el comú dels mortals, és a dir, entre el record i la desmemòria. Afortunadament, si els difunts són compartits sempre hi ha qui ens posa en la pista de la nostàlgia.
I resulta ser que avui el diari m'ha fet present que fa vint-i-cinc anys del traspàs de Georges Brassens. La qual cosa m'ha portat a la memòria l'anècdota d'una defunció avant-la-lettre que no deixa de tenir el seu què. I us l'explico.
Doncs resulta ser que un dia molt llunyà, a través del tam-tam d'una amiga, ens va arribar que Georges Brassens ja era mort. Teníem disset o divuit anyets i compartíem la devoció per les tonades del bigotut. Aclaparats per tan infausta notícia, ens vam reunir en una sessió d'audició-homenatge pòstum i vam consumir una tarda de reconcentrada contricció sentint una rera l'altra les cançons del nostre ídol. Fins que -oh lamentable circumstància-, ja més ben informada, la propagadora del rumor incert -l'àvia de l'amiga, que sordejava i no dominava la fonètica francesa- ens va venir a posar al corrent, que no, que el cantaire encara cuejava i que qui havia passat a millor vida era en Pierre Brasseur, que si no m'erro era un actor també de la dolça França.
No vull gratar massa en el fons de les meves reaccions primàries, però no sé fins a quin punt no em va saber greu que la notícia fos trabucada, perquè m'havia sentit molt bé en el meu posat circunspecte d'oient adolorit.
Però ves què hi hem de fer... Potser portada per la mala consciència de l'enganyifa o perquè al cap i a la fi era una àvia com cal, ens va compensar amb un berenar pantagruèlic que tots els presents vam devorar sense estalviar-ne ni una engruna.
Perquè, si anem a mirar, no hi ha res que faci venir més gana que la pena.
O no?
Jo, que no sóc ni dona ni papú, carretejo els meus ossos com el comú dels mortals, és a dir, entre el record i la desmemòria. Afortunadament, si els difunts són compartits sempre hi ha qui ens posa en la pista de la nostàlgia.
I resulta ser que avui el diari m'ha fet present que fa vint-i-cinc anys del traspàs de Georges Brassens. La qual cosa m'ha portat a la memòria l'anècdota d'una defunció avant-la-lettre que no deixa de tenir el seu què. I us l'explico.
Doncs resulta ser que un dia molt llunyà, a través del tam-tam d'una amiga, ens va arribar que Georges Brassens ja era mort. Teníem disset o divuit anyets i compartíem la devoció per les tonades del bigotut. Aclaparats per tan infausta notícia, ens vam reunir en una sessió d'audició-homenatge pòstum i vam consumir una tarda de reconcentrada contricció sentint una rera l'altra les cançons del nostre ídol. Fins que -oh lamentable circumstància-, ja més ben informada, la propagadora del rumor incert -l'àvia de l'amiga, que sordejava i no dominava la fonètica francesa- ens va venir a posar al corrent, que no, que el cantaire encara cuejava i que qui havia passat a millor vida era en Pierre Brasseur, que si no m'erro era un actor també de la dolça França.
No vull gratar massa en el fons de les meves reaccions primàries, però no sé fins a quin punt no em va saber greu que la notícia fos trabucada, perquè m'havia sentit molt bé en el meu posat circunspecte d'oient adolorit.
Però ves què hi hem de fer... Potser portada per la mala consciència de l'enganyifa o perquè al cap i a la fi era una àvia com cal, ens va compensar amb un berenar pantagruèlic que tots els presents vam devorar sense estalviar-ne ni una engruna.
Perquè, si anem a mirar, no hi ha res que faci venir més gana que la pena.
O no?
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada