En els temps de l'avior això de tenir cultura general estava ben vist. Vaja, diria jo, no és per ofendre ningú. I és possible que avui encara ho estigui. El fet és però que no hi ha dia que no em sorprengui la vastitud de les ignoràncies amb què he de sirgar en el dia a dia.
Ho exemplificarem. Imagineu-me en una aula més o menys enrevoltat d'una dotzena llarga de galifardeus que basculen entre els dinou i els vint-i-tants anys. I que com aquell qui no vol la cosa jo vaig i els deixo anar una boutade per a recta intel·lecció de la qual és indispensable disposar de dos grans coneixements: a) el mecanisme de funcionament de la guillotina i b) la fragilitat del coll de Maria Antonieta. Consumits els segons de rigor necessaris per concloure que alguna de les dues dades els era inconeguda, ataco (sóc gat vell) per la banda de la història, i els pregunto que qui era la sobredita senyora. Us estalvio les respostes i passo per alt els silencis. Ja posats ens doina miro d'exhibir el front marital, no fos cas que me les hagués amb una colla de masclistes empedreïts, però Lluís XVI els era tan estrany com la devota i impúdica devoradora de croissants. Atès que en aquell moment no tenia cap cúter a l'abast no s'ha produït cap vessament de sang, ni pròpia ni aliena, i la classe ha continuat entre amens despropòsits i badalls d'una magnitud incommensurable.
I encara una altra mostra, aquesta amb una de freda i una de calenta. Avui mateix he descobert que un entre divuit especímens humans en estat d'efervescència adolescent era capaç d'acreditar alta ciència i atribuir l'autoria de La regenta a Leopoldo Alias (sic). Fins aquí encara ho hauríem de considerar un gran èxit. El mal és que, envalentit pel mèrit que li he retribuït amb una efusiva felicitació, el dilecte discent ho ha volgut arrodonir amb una demostració de saviesa i ha afegit que l'obra en qüestió era esmentada a les pàgines de El Quijote.
Així mateix. No invento.
I, de fet, aquestes són les petites coses que em fan agradosa la vida i m'ajuden a envellir en pau i harmonia amb mi mateix. Si l'evolució intel·lectual de les noves generacions persevera en aquesta direcció, tinc per mi que quan m'arribi la jubilació em podré afiliar a una ONG consagrada a un màster d'alfabetització postsecundària.
De la qual cosa em congratulo, em felicito i - fins i tot- m'hi recreo.
Ho exemplificarem. Imagineu-me en una aula més o menys enrevoltat d'una dotzena llarga de galifardeus que basculen entre els dinou i els vint-i-tants anys. I que com aquell qui no vol la cosa jo vaig i els deixo anar una boutade per a recta intel·lecció de la qual és indispensable disposar de dos grans coneixements: a) el mecanisme de funcionament de la guillotina i b) la fragilitat del coll de Maria Antonieta. Consumits els segons de rigor necessaris per concloure que alguna de les dues dades els era inconeguda, ataco (sóc gat vell) per la banda de la història, i els pregunto que qui era la sobredita senyora. Us estalvio les respostes i passo per alt els silencis. Ja posats ens doina miro d'exhibir el front marital, no fos cas que me les hagués amb una colla de masclistes empedreïts, però Lluís XVI els era tan estrany com la devota i impúdica devoradora de croissants. Atès que en aquell moment no tenia cap cúter a l'abast no s'ha produït cap vessament de sang, ni pròpia ni aliena, i la classe ha continuat entre amens despropòsits i badalls d'una magnitud incommensurable.
I encara una altra mostra, aquesta amb una de freda i una de calenta. Avui mateix he descobert que un entre divuit especímens humans en estat d'efervescència adolescent era capaç d'acreditar alta ciència i atribuir l'autoria de La regenta a Leopoldo Alias (sic). Fins aquí encara ho hauríem de considerar un gran èxit. El mal és que, envalentit pel mèrit que li he retribuït amb una efusiva felicitació, el dilecte discent ho ha volgut arrodonir amb una demostració de saviesa i ha afegit que l'obra en qüestió era esmentada a les pàgines de El Quijote.
Així mateix. No invento.
I, de fet, aquestes són les petites coses que em fan agradosa la vida i m'ajuden a envellir en pau i harmonia amb mi mateix. Si l'evolució intel·lectual de les noves generacions persevera en aquesta direcció, tinc per mi que quan m'arribi la jubilació em podré afiliar a una ONG consagrada a un màster d'alfabetització postsecundària.
De la qual cosa em congratulo, em felicito i - fins i tot- m'hi recreo.
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada