De bon de veres amb veritat veritable vertadera que estic una mica indecís a l'hora de concretar el meu vot per a aquestes properes eleccions.
Si activo els meus filtres anticlericals resulta que no puc votar ni Saura ni Montilla. En versió franciscana o per la banda jesuítica tant l'un com l'altre fan aflorar aquest atavisme que duc incrustat en els meus gens sandungueros.
Si cometo a més la gosadia d'activar la meva sensibilitat fonètica acabo amb l'estómac fer mistos a còpia d'aspirina: l'olímpic menyspreu que l'un i l'altre manifesten pels sons sonors, el contumaç ensordiment de qualsevol fricativa o africada -tant si és alveolar com palatal- que ixi de la boca llur, em té els timpans a la misèria.
Si aplico un criteri no neocon i em remeto a les teories darwinianes, he d'excloure Piqué d'una tacada i sense moure ni una pestanya.
El cas de Carod em desborda per la banda del folklorisme perquè inevitablement em sento en un aplec de gegants i capgrossos amb el plus de perill que, qui com no vol la cosa, em muntin un castell i me'l facin enxaneta amb l'evident perill que això comporta.
I si m'haig de refugiar en Mas s'activa tota la meva militància perseverant contra el plàstic, la brillantina i la botifarra amb mongetes. Oi més quan jo no sóc de la generació dels madelmans sinó de la de les agulles d'estendre i les capses de cartó.
Breu, que no tinc on agafar-me. A no ser, clar, que em decideixi per aplicar criteris polítics, cas en el qual ho tinc pelut vista la talla que gasten i el teatrí en què actuen.
I a més, encara una altra... I si resulta que empesos pel significat de la diada els presidents de mesa, en lloc de recomptar els vots, decideixen incinerar les paperetes?
És que renoi, això de ser català sempre és un publema!
Si activo els meus filtres anticlericals resulta que no puc votar ni Saura ni Montilla. En versió franciscana o per la banda jesuítica tant l'un com l'altre fan aflorar aquest atavisme que duc incrustat en els meus gens sandungueros.
Si cometo a més la gosadia d'activar la meva sensibilitat fonètica acabo amb l'estómac fer mistos a còpia d'aspirina: l'olímpic menyspreu que l'un i l'altre manifesten pels sons sonors, el contumaç ensordiment de qualsevol fricativa o africada -tant si és alveolar com palatal- que ixi de la boca llur, em té els timpans a la misèria.
Si aplico un criteri no neocon i em remeto a les teories darwinianes, he d'excloure Piqué d'una tacada i sense moure ni una pestanya.
El cas de Carod em desborda per la banda del folklorisme perquè inevitablement em sento en un aplec de gegants i capgrossos amb el plus de perill que, qui com no vol la cosa, em muntin un castell i me'l facin enxaneta amb l'evident perill que això comporta.
I si m'haig de refugiar en Mas s'activa tota la meva militància perseverant contra el plàstic, la brillantina i la botifarra amb mongetes. Oi més quan jo no sóc de la generació dels madelmans sinó de la de les agulles d'estendre i les capses de cartó.
Breu, que no tinc on agafar-me. A no ser, clar, que em decideixi per aplicar criteris polítics, cas en el qual ho tinc pelut vista la talla que gasten i el teatrí en què actuen.
I a més, encara una altra... I si resulta que empesos pel significat de la diada els presidents de mesa, en lloc de recomptar els vots, decideixen incinerar les paperetes?
És que renoi, això de ser català sempre és un publema!
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada