Cordialment

Feliç 2010!

Tòpics

Deixar de fumar i fer exercici són els dos propòsits que sembla que sovintegen més aquests dies. Això deuen dir les estadístiques. Bé, si es fan estadístiques d'aquestes coses. Eps, i si no se'n fan, jo crec que aquest seria un bell motiu per a algun d'aquests informes a preu taxat que peixen alguns ventres agraïts.

En el tema de l'exercici no hi tinc res a dir: sé que hi ha gent que en fa i fins i tot m'arriben misteriosament de tant en tant unes boniques revistes il·lustrades d'una cadena de gimnasos de molt acreditat renom. Confesso que abans de llençar-les les estripo acuradament, per mor de justificar amb la tensió dels músculs la despesa que fan en trametre-me-les tant gentilment com inútil.

La qüestió dels fums, ja és tota una altra cosa. Sé de cert que arribaré a ser un exfumador. El que ja no tinc tant clar és si primer buidaré els cendrers i després ompliré l'urna o la seqüència serà la inversa. Temps al temps.

Amb tot, com que sóc disciplinat i s'acosten temps en què les autoritats que tant m'estimen em restringiran els àmbits on poder quitranar els meus pulmons i els del proïsme, vaig fent exercicis de visualització que m'ajudin a encarar aquest 2010.

L'últim que m'he preparat és el que us ofereixo. Li he buscat una protagonista del món de les lletres (que és cosa de gran respecte) i l'he amanida de manera que quedi ben clar que robar-li la cigarreta no minva la lluminositat del seu somriure.

Potser si prescindissin d'admonicions apocalíptiques i em suggerissin amb imatges com aquesta que la felicitat no desapareix amb la cigarreta, m'ajudarien a cedir amablement al tòpic i assegurar amb la boca plena que d'aquest any no passa, que sí, que deixaré de fumar.

Santa innocència (2)

Prop de ca meu hi ha la casa que Lerroux va posar a la seva querida. Això m'han dit, i jo m'ho crec. A què trauria cap ara dubtar dels dispendis amatoris dels demagogs de torn?

Els temps han modificat els paisatges externs i també els subterranis. A alguns metres per sota d'on sec, en discreta convivència amb les clavegueres, hi ha un refugi en bon estat de conservació i, si furguéssim amb perseverança pels seus rodals, estic segur que podríem remenar l'ossada d'alguna monja oblidada. El convent que hi havia se'l va endur la guerra i, per bé que a algunes de les mòmies les van treure a prendre la fresca, jo tinc per segur que d'altres van quedar en el bon repòs de la cripta i dormiten encara esperant algun probable cataclisme que les retorni a la llum.

Al capdavall, les ciutats són com les cebes, i creixen a còpia de capes de difunts que les van engruixint. Metafòricament parlant, és clar, que els principis més elementals de la racionalitat i de la higiene han aconsellat des d'un bon principi establir fronteres de convivència ben delimitada entre els qui encara vegetem i els qui ja són vegetals.

inhabilitada metáfora

la vida no es un río

ni una cloaca

en una sucesión

dialéctica

de voluntades

sobre cadáveres

de frustraciones

olvidos

assesinatos

fríos i piadosos

silencios

culpabilidades y datos

Això deia Manuel Vázquez Montalbán i així consta a les Coplas a la muerte de mi tía Daniela que va publicar a El Bardo l'any 73. Justament a la pàgina 42, per si algú té ganes de comprovar-ho, que no tot havia de de Carvalho i Biscúter.

El temps passa. El bar des tramviaires fa temps que ja no hi és. Tampoc els safareigs. Ni l'adroguer. En deuen guardar una fosca memòria les llambordes, que van recobrir polidament ja fa anys amb una densa capa de quitrà jo diria que fins i tot sonoreductor.

M'agrada imaginar que entre elles xiuxiuegen de nits i resen perquè torni algun temps de barricades que les redimeixi del seu ordre militar i les ennobleixi amb l'escalfor d'algun incendi benintencionat.

És en va. Jo ho sé i elles ho saben. Però ens guardem mútuament el secret.

Doncs això...

L'home del peix

Nadal

Arribat a Salvat-Papasseit, era inevitable que em remetés a un dels seus poemes per deixar una discreta memòria d'aquests dies que ens cauen damunt.

El poema en qüestió m'interessa com a contrapunt dels tòpics que sovintegen en aquestes diades. En el benentès que tan tòpica és l'alegria fingida com la tristesa simulada.

En això, com en tantes coses, el que em sembla més discret és passar-hi de puntetes, sense moure massa renou i mirant que cadascú trobi en el que busca el punt de renúncia que en justifica la cerca.

Diu així:

NADAL

A Emili Badiella

Sento el fred de la nit

i la simbomba fosca.

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

que l'empedrat recolza

i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,

prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;

i ells recullen les plomes,

i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-.

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l'hora de les postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat Papasseit

Brassens i Ovidi

Si voleu amenitzar algun lleure amb una mica de música us proposo

l'audició d'aquestes dues cançons que tenen un indubtable parentiu.

Com és de llei, us planto primer la gallina i després l'ou.

Tomàs Garcés

Remenant papers, em va venir a trobar una edició facsímil que l'any 1976 Leteradura va fer de Proa, revista que va editar Joan Salvat-Papasseit l'any 1921. Venint de Bernat Metge, em va semblar que em convenia un bany de modernitat, i he dedicat alguna estona a fer veure que llegia atentament.

I m'he trobat amb aquest article de Tomàs Garcés. I m'he adonat que això del pas del temps, en algunes coses, és ben relatiu. I per això us en faig partíceps, perquè aquestes constatacions, i algunes altres, ens fan la vida amena i esbarjosa.

El mite de l'"Espanya Gran"

En els capítols V, VI i VII de “La Nacionalitat Catalana” s’hi condensa la tasca més original i constructiva de Prat de la Riba. Els mots “provincialisme”, “regionalisme”, inexpressius, són rebutjats i substituïts per “nacionalisme”. Catalunya és una nació, heus-aquí l’essencial. I “essent la nacionalitat una unitat de cultura, una ànima col·lectiva, amb un sentir, un pensar i un voler propis, cada nacionalitat ha de tenir la seva facultat d’acomodar la seva conducta col·lectiva, això és, la seva política, al seu sentiment de les coses, al seu seny, al seu franc voler. Cada nacionalitat ha de tenir el seu Estat”.

La conclusió no pot ésser més lògica. I l’acceptació d’aqueix principi condueix necessàriament a una tendència separatista. Catalunya-Nació, ha de transformar-se en Catalunya-Estat, en una superació fortificadora, en un aprofitament integral de la seva vida ètnica. Mentre això no sigui, mentre un altre Estat arbitrari disposi de la nació catalana i la uniformi amb països que no tenen res en comú amb nosaltres, Catalunya ha de considerar-se una nacionalitat opresa. L’impuls natural dels nacionalistes catalans, una vegada feta aquesta clara afirmació, ha d’ésser el cercar la llibertat de Catalunya en un deseiximent de tota cosa estranya, de tot poder absurd que prescindeix de la voluntat del poble.

Havem dit l’impuls natural perquè, reflexivament, poden oferir-se al plet nacionalista altres solucions que la separació. Prat de la Riba mateix n’és un exemple: després de precisar el fet de la nacionalitat catalana, observa, girant-se de cara a la història, que “el món ha d’encaminar-se a fer Estats més complexes, més grans cada dia, fins arribar a l’Estat-Raça, a l’Estat-Continent, i després a la meta final, a l’Estat-Univers, a l’Estat-Humanitat. I volent agermanar les “dues lleis correlatives:la de la llibertat que implica l’autonomia i l’autenticitat socials, la de la unversalitat que porta a la construcció de potències mundials”, apunta a una solució eclèctica: la federació espanyola.

Recordem ara l’esperançament d’èxit que aquesta teoria va infondre en les multitud catalanes. Aquell romàntic i eficaç tot o res fou substituït pel mite de l’Espanya gran. Recordem ara, també, el fracàs que la solució ha tingut. Pot ben dir-se que Prat de la Riba, com a director, ha fracassat amb ella: “La Nacionalitat Catalana” és un formidable document, una monjoia que senyala el camí ascendent de les nostres exigències. Però ja no és una arma de combat. Aquells clams fraternals que seguien a l’afirmació de la personalitat de Catalunya s’han ofegat entre la cridòria diversa. Aquella “Espanya gran” ha deixat d’ésser un mite, una idea generadora d’accions, per devenir no una utopia irrealitzable sinó una possibilitat inconvenient. Preferim una Catalunya petita, digué el Bofill i Matas en un moment de sinceritat. Una altres voldríem una Catalunya gran. Però l’Espanya resta al marge.

Després de tot, el fracàs de l’espanyolisme reflexiu de Prat de la Riba era cosa fàcil i necessària. Quan un poble se sent oprès, mai no iniciarà una política federalista amb l’opressor. El gest natural és l’apartament, amb totes les seves conseqüències. De primer cal obtenir la llibertat de Catalunya. Després ens federarem si ens convé i en pau. El que no s’ha de fer és aplegar en una teoria nacionalista dos postulats com els de la personalitat de Catalunya i de la unitat política d’Espanya. La gent, tard o d’hora, es convenç que són irreductibles.

El llibre de Prat de la Riba, amb tot i la seva grandesa, no és el formulari de les noves aspiracions. El mite de l’Espanya gran ha deixat d’existir. Les joventuts d’ara són molt lluny del “punt dolç” covard, i de l’arbitrarietat salvadora, i de la solució política, diplomàtica que resol com qui res les més greus contradiccions. Els temps d’ara són temps d’heroisme, i poc a poc a tots els cors on s’hi havia encès el delit d’una Espanya gran, s’hi construeix ara el mite de la Catalunya independent.

Bernat Metge

Vinc d'uns dies una mica emboirinats en què una certa paràlisi dactilar m'ha mantingut lluny del lleure tipogràfic. (Com és ben sabut, hi ha gèneres que no poden fer dues coses a la vegada.)

Sigui com sigui, tot ve que torna. I si no és per bé, serà per mal. O així.

Per no haver d'esprémer massa la neurona, em limito a copiar:

—Digues —respòs ell—: abans que vinguesses en lo món, què eres?

—Ço que seré aprés la mort —diguí jo.

—E què seràs?

—No res

—Doncs, no res eres abans que fosses engenrat?

—Així ho crec —diguí jo.

—E per què ho creus?

—Per tal com cascun jorn veig que la dona, per l’ajustament de l’hom, se fa prenys, e d’abans no ho era; e puis pareix alguna creatura, la qual de no ésser ve a ésser.

—Hoc, mas —dix ell— ço que tu has vist en altres no ho has vist en tu mateix. Emperò, digues-me si et recorda què eres abans que fosses engenrat.

—A mi —diguí jo— no em recorda ni són cert què era, car no ho viu; mas ben crec que no era res, car hom són així com los altres e cové que seguesca llurs petjades.

—Doncs —dix ell—, tu creus ço que no has vist.

—Ver és, senyor, que algunes coses crec que no he vistes. E per ço que he atorgat, no ho puc negar; e a la veritat, com més hi pens, pus clar ho veig, car moltes vegades he creegut diverses coses que no es podien clarament provar. E majorment una cosa fort comuna a totes gents: si hom demanava a cascun hom qui és estat son pare, ell nomenaria aquell qui es pensa que ho sia, però no ho sabria certament, sinó per sola creença.

—Bé està —dix ell— açò: gran plaer és a l’argüint com lo responent no solament atorga la sua conclusió, ans la prova.

Potser ara hauria de justificar el perquè de la tria. I mira que n'és de senzill: si en el temps de les vellúries el Metge de marres feia tan polits raonaments, com és que ara sembla que se n'ha perdut la mena?

(De la cosa de la paternitat dubtosa i de la seva incidència en l'origen de la família, la propietat privada i l'estat, en parlarem un altre dia, que avui fa mandra.)

Petit conte idiota (16)

Eulàlia dosificava els amants amb una precisió geomètrica. Havia après a fer seus els homes amb una gamma prou extensa de recursos i així obtenia, en el moment que li convenia, el plaer que desitjava. I si la urgència del cas ho exigia, no tenia empatx a comprar-los al còmode mercat que els temps li oferien.

Narcís havia estat una d'aquestes adquisicions. Cop de telèfon, encàrrec puntualment atès i trucada discreta a la porta. De primer, l'havia sobtat l'extremada joventut. Després, havia enfollit per la subtil habilitat que acreditava. Un talent natural, pensà. Finalment, es va perdre en aquells ulls que s'ho empassaven tot amb una avidesa esglaiadora.

Ho va comprendre: no tenia alternativa.

Va endur-se Narcís a la seva casa de la costa. Va oferir-li una copa de vi glaçat i el va estimar. Va deixar-lo davant del mar contemplant la posta i va dir-li: "Ara torno".

Ara ja no ve a la casa de la costa més que un cop l'any, el dia de l'aniversari.

Es serveix una copa de vi glaçat i s'asseu entre dos llums a contemplar l'incansable retorn de les onades. Tanca els ulls i li plau d'imaginar com Narcís reposa, serè i immutable, a deu pams sota la terra.

In memoriam

Del gran poeta, en l’aniversari de la seva entada a la Llum:

Nec mur d’anec plurim,

In fus tan mer sinac.

Nec tus un mir de nec...

Fluix mis de tan navar?

Rasmut Negur