Diàlegs improbables

Schopenhauer/after hours

Sento a la ràdio (en rigorosa repetició/dissabte 18 de febrer a les 16.38) una entrevista que feia en Jordi Basté a “Els amics de les arts”. Té el to que gasta l’ínclit entrevistador quan ensabona els qui són de la seva corda. Perdó, rectifico: quan assimila les seves fílies als qui vol que l’acreditin com a un radiofonista que s’arrenglera en el recte camí de la modernitat catalanòfila.

(Potser costarà de creure, però no li desitjo cap afonia perpètua al xamós Basté. Només que m’agradaria que aprengués a distanciar-se del seu propi melic d’ell mateix.)

Allò que em crida l’atenció de l’entrevista són els ais i ois que promou una “atrevida” rima a què s’arrisquen els col·legues artístics: “Schopenhauer” amb “after hours”.

No vull desmerèixer la pirotècnia rimadora del conjunt de música lleugera, però elevar aquest detall a la categoria de genialitat literària em fa venir basques. No pel fet en si mateix, és clar, sinó per la ignorància manifesta de precedents de molta més substància.

¿O és que ignorem l’acoblament de “bus” amb “cuguç” (J.V. Foix. Sonet 46 de Sol, i de dol), la tiralllonga en “ic” que l’amic Espriu ens va regalar a Primera història d’Esther, que arrenca Bigtan i clou el Cor de titelles, o la subtil encaixada entre “Shumann” i “perfumen”, que ens va perfilar Màrius Torres a Abenlied?

Doncs sí, jo crec que els ignoren. Cosa que en si mateixa no em sembla ni bé ni malament, però que no deixa de saber-me una mica de greu.

Perquè, tanmateix, una mica més de lectura situaria els descobridors de la sopa d’all i els seus exègetes al nivell mediocre de la banalitat que els pertoca.

Present, passat i futur

No hi ha dret
-diu el tanet-
que em posis el dit a l’ull!

Què dius ara?
-respon la bella-
no volies que pactéssim?

Si pactàvem,
jo no comptava
que després de mi et fotessis!

Doncs ja veus
què et pot costar
venir amb mi a un hotelet.

Si festeges
amb qui no deus
no et facis ara l’estret.

Que la vida
bé ens ensenya
que qui s’allita amb marrecs
es desperta amb la mullena

La xacona i la Chacón

Wiki dixit:

Xacona, chaconne o ciaccona, és una composició instrumental que, de manera inicial, fou un ball popular d'origen hispànic, que aparegué al segle XVIII, anàloga al passacaglia, de la qual es distingia probablement perquè hom mantenia la mateixa tonalitat en les diverses variacions sobre el baix obstinat.

S'estengué llavors a altres països d'Europa, transformant-se en un ball de caràcter noble interpretat per diversos instruments, en orquestra o solistes, esdevenint una peça de grans proporcions, en compàs binari o ternari, lenta i solemne, basada en la repetició i la variació d'un tema comprenent en general 4 o 8 compassos amb recuperació.

Entre els clàssics, fou conreada per Monteverdi, Frescobaldi, Rameau, etc. Ha esdevingut especialment coneguda la xacona corresponent al cinquè moviment de la Partita per a violí sol núm. 2, BWV 1001, de J.S. Bach, reescrita per al piano per Busoni.

Ego dixit:

Carmen Chacón, és una política d'origen hispànic, que aparegué al segle XX, anàloga a Alfredo Pérez Rubalcaba, del qual no es distingia probablement perquè mantenia la mateixa voluntat jacobina en les diverses variacions sobre la persistent obstinació que comparteixen.

S'estengué per les diverses comunitats autònomes, transformant-se en una esclatant reiteració dels coneguts temes Poll ressuscitat pica més fort i Visca la fe del convers, i ha esdevingut un referent de grans proporcions, en compàs binari, lent i solemne com una marxa militar o fúnebre, d'un tema molt apreciat per oïdes que miren cap al centre.

Ha esdevingut especialment coneguda la Chacona corresponent al cinquè moviment i final de la Partita dello PSC, d'Ernesto Maragaglio, reescrita per a piano per Tura.

Nota bene: El dit que alzina no és pròpiament el que voldria. La fotografia, però, va ser presa abans de començar la campanya que es tanca aquest cap de setmana.

Qui no té feina...

...el gat pentina.

Qui discutiria la saviesa popular? No pas jo, evidentment. Amb tot, voldria que constés que els cinc gats que es dignen conviure amb mi són perfectament autònoms en la qüestió capil·lar i que de feina en tinc, i molta. Cosa que no obsta perquè acabi de decidir que em ve més de gust alimentar aquest dipòsit de pocasoltades amb una mica més de disbarats que no pas fer-la (la feina, s'entén).

Eps, que no hi ha res que esperi més que la feina! I mal m'està el dir-ho, ara que tenir-ne sembla que és un bé preuat i motiu d'enveja generalitzada.

La primera divagació ve a tomb d'aquest mena de pastitx:

Deu ser veritat que aquest era l'aspecte que oferia l'estatuària grega en la seva magnificent plenitud? Cago'n tot! I jo que no concebo la perfecció dels antics escultors si no és en blanc! I amb algun escarbotament (un braç que falta, un cap que ha rodat... què sé jo, una mica d'amputació, per misericòrdia!). Hauré de revisar la meva escala de preferències estètiques.

La segona és aquesta, que em planteja un dubte metafísic: l'evident masclisme que traspua la il·lustració m'ha de privar de trobar-la escaient i amena? Què va per davant, el gust o la ideologia? He de fer penitència perquè m'hagi fet somriure? Aniré a petar l'infern?

I la tercera: si no en teníem prou que desnonessin els vius, l'"Ara" em fa veure que també es volen ventilar els difunts. I jo que em pregunto: admetran en aquest cas la dació en pagament?, valdrà un avançament de fèmur?, s'acceptarà el dipòsit d'un costellam amb adherències?

En fi, que vist el que hi ha, potser val més que retorni a la Tebaida de la meva contracció al deure laboral. No en sortiré més savi, però potser sí que menys al·lucinat.

Estiguin bonets.