dissabte, 31 de gener del 2009

Uxoricidi i musiquetes

L'arribada d'unes caixes que han domit el son dels justos durant uns anys en un guardamobles, el subsegüent remenar i la inevitable tria del que és prescindible i pot anar a morir a la molt lamentable promiscuïtat de les escombraries (recony, quina seqüència!) m'han retornat a la memòria una cançoneta amb què la meva àvia paterna contribuïa a la meva formació moral i intel·lectual.

La lletra (la música, afortunadament us l'estalvio) deia així:

Don Juan Tiroliroliro mató a su mujer,
la hizo a pedazos, y la fue a vender.

La gente que la compraba creía que era tocino
y era la mujer de don Juan Tiroliroliro.

Considerat el fons moral de la qüestió, he arribat a fer-me creus dels camins per on intentava encarrilar-me la meva digníssima antecessora.

Tot i això, em reconforta haver de reconèixer que les influències que rebem en la infantesa no determinen els nostres comportament adults: us puc donar testimoni fefaent que mai no m'ha passat pel cap simplificar la meva vida matrimonial usant d'un mètode tan expeditiu (amén de lucratiu) com l'aplicat pel simpàtic Tiroliroliro.

La meva indubtable submissió a la llei i l'ordre establert sempre m'han decantat o pel divorci o per la conseqüència.

Cosa que en matèria de convivència i ordre social no deixa de ser potser més anodí , però també d'un grau de civilitat exemplar.

I és que cada dia em sento més noucentista, ves què hi hem de fer.

dissabte, 17 de gener del 2009

Rodes

Quan el bon Déu va decidir dotar-me de dues cames ben rematades per dos peuets que no us els acabaríeu va segellar el meu destí: qualsevol desplaçament que fes a una velocitat superior a la que l'ús moderat de les meves extremitats em permetés, només l'encararia com una obligació, mai com una devoció.

És per això, i només per això, que enceto l'any 9 amb una imatge que em fa patxoca perquè despulla la bicicleta dels seu ús locomotor -ergo, la nega- però li concedeix la categoria de peanya i la corona amb una d'aquestes senyoretes que m'acompanyen en el meu deambul·lar discret per aquest dietari molt prescindible i una mica poca-solta que m'entesto a mantenir a major glòria de l'únic emploi du temps que em sembla digne: el sacrifici.

Heus-nos doncs una vegada més concentrats a enfilar paraules per fer-ne un amable collaret d'hores mortes.

Em dono (i us dono) la benvinguda a aquest any. Serà, sens dubte, un bon any. Miraré de lliscar-hi fi i de fer-vos visita amable en benefici de la mútua felicitat.

Si anem a mirar, les circumstàncies que ens envolten sembla que s'entestin a augurar-nos tossudament un bitllet per a la desesperança. Però m'hi nego. Si més no avui, que és dia 17 de gener, i que faig una estona de temps per enfilar la meva ruta tropical consuetudinària.

(Aquesta última observació només la poden desxifrar uns ulls. I us diré que són les úniques finestres per on puc i vull veure passat, present i futur.)

Perquè la mel em perd.