Ateses les circumstàncies...

...ens limitarem a desitjar

que no ens peti la cadena.

Estiguin bonets!

No faré bons propòsits

“La vie”, deia Chatillez, “est un long fleuve tranquille”.

Si fem cas d’en Manrique aquesta mena de rius “van a dar en la mar, que es el morir”.

Com que Πάντα ῥεῖ (ara fem una passada per Efes) opto per la meva natura d’anguila i la meva consistència de suro.

Miraré com cauen els fulls del calendari. I ho faré de cua d’ull: el biaix és una digna proposta.

I amb l’últim sospir de l’última campanada respiraré alleujat: tot acaba, tot comença de nou.

Ja ho deia en James aquell, un altre “turn of screw”.

((((.....))))

Un altre dia hi posaré paraules.

Avui només es tracta de desitjar el millor

als qui us vagui d'obrir

aquesta porta.

Sacrilegi i fabulació

Repesco avui a "Línia Gràcia" (Núm. 3, 20 Des. 2010, p. 5) una notícia que fa uns dies es va fer un forat a la premsa de Barcelona:

Detingut per haver robat les dents d'or als morts. Els Mossos de Santa Coloma de Gramenet van detenir un veí de Barcelona de 39 anys, treballador d'un cementiri de la zona, acusat d'haver robat 17 peces d'or dels dentats dels morts dipositats a l'ossera comuna d'un cementiri de la demarcació de Barcelona. Els Mossos li van imputar un delicte contra la llibertat de consciència, els sentiments religiosos i el respecte als difunts, i 17 faltes contra el patrimoni per l'apropiació indeguda de cadascuna de les peces dentals que va agafar. L'home sospitós del robatori de dents d'or va quedar en llibertat després de declarar davant d'un jutge.

El robatori als morts fa posar una mica els pèls de punta, la veritat. Però també en això hi ha graus i matisos. Sense anar més lluny, una coneguda a qui fa un any se li va morir el marit sobtadament, explicava que encara no se sabia avenir que, havent-lo calçat amb un parell de sabates noves de trinca i de marca acreditada, se'l trobés al tanatori descalçat dins del taüt. Atuïda per la desgràcia no va muntar un sagramental, però el rau-rau no l'abandona i no se sap acabar en quin cap va caber apropiar-se de les sabates del difunt.

L'episodi de les dents té un tombant més macabre. Jo, per exemple, no em puc deixar de representar el fet des d'una perspectiva romàntica: a la llum fimbrejant d'una torxa en una nit sense lluna, per entendre'ns. Eps, i si cal, que el dentista de pacotilla acredités una discreta gepa i arrossegués la cama dreta grinyolant en el silenci de la fossa.

Però no són aquestes cabòries decimonòniques les que em porten a escriure aquestes quatre ratlles. És més aviat la tipificació dels delictes que se li imputen.

Que l'acusin de faltar el respecte als difunts, ho entenc. Ara, la qualificació d'haver delinquit contra la llibertat de consciència i els sentiments religiosos no l'acabo de veure clara.

Si les meves deduccions no van errades (en matèria d'osseres comunes em declaro llec) el farrigo-farrago d'ossades que deuria remenar el lladre protèsic no podia acreditar massa consciència atès l'estat en què es trobaven i també imagino que deuria ser complicat adscriure les carcanades a una determinada confessió. En tot cas es podria retreure a la descendència dels traspassats una certa descurança que havia abocat els esquelets a una última residència francament promíscua.

Amb això no vull excusar el profanador de torn. Si bé és cert que sóc d'un materialisme de pedra picada i tota transcendència em sembla un enganyifa interessada, no deixo de tenir un profund respecte per la intimitat de qualsevol i em sembla de molt poc fonament fer extraccions postmortem per la patilla.

L'altre dia, per la megafonia interior del metro (línia blava) van advertir els viatgers que s'havia detectat la presència de carteristes al comboi i van recomanar que els viatgers tinguessin cura de les seves pertinences.

Qui sap si quan passegem per les tranquil·les avingudes d'algun cementiri sentirem pels altaveus: "Serreu les barres que hem vist un paio amb unes tenalles."

Balenes

Si he de ser franc, mai no he sentit cap simpatia especial pel capità Ahab. Un paio que s'obstina a massacrar una balena (i al damunt, blanca), per molt que l'acabi acompanyant fet un bolic a les profunditats, em produeix una certa repugnància. Què voleu que us hi digui: tal faràs tal trobaràs.

Si Ahab hagués estat assenyat, hauria optat per la sort de Jonàs. Si anem a veure, aquest pàjaru demostra ser més espavilat: engolit i agombolat, és degudament regurgitat a la platja que li convé. Jo el faria sant patró dels low cost, però a Carner i Rodoreda se'ls posarien els pèls de punta, i tampoc no és cas de destorbar les perruques d'escriptors de tanta solvència.

A mi, el món de la balena no em tira especialment, per bé que cantin i estiguin en perill d'extinció. Al capdavall tot passa i ni ens remullarem dues vegades al mateix riu ni posarem els peus a macerar a la mateixa palangana.

D'altra banda, tinc amb els cetacis un greuge personal: em va costar molt treure'm del cap la imatge de les balenes barbudes i altres misteris. A mi, de petit, em van ensenyar que les balenes tenien barbes i que l'esperma de balena era una bicoca.

Quina confusió, marededéusenyor!

Podia arribar a imaginar balenes amb llargues patilles, però les pràctiques masturbatòries que permetien accedir a tan innoble producte se'm feien -ho puc confessar ara que ja estic una mica de tornada de tot- una mica difícils d'empassar.

L'únic que em reconcilia amb aquestes bestiotes és la seva innegable contribució a l'estilització de la figura femenina. O és que ens pensem que sense alguna balena morta Scarlett O'Hara hauria fet ballar la taperola d'en Rhett Butler i del fleuma de l'Ashley Wilkes?

I és que en matèria de siluetes, no hi ha com una bona col·lecció de balenes.

La resta de ja depèn de cadascú o de cadasqual.

Tal qual.

Una mica de música

Sense paraules

Souvenirs

Com qualsevol ésser humà de gènere i condició diversa, conservo memòria de fets i/o vivències que es van produir en aquell espai boirós i llunyà que en diem infantesa.

Per exemple: el primer dia que vaig anar a escola, a la tarda vaig marranejar perquè no volia tornar-hi; el meu avi tenia unes orelles enormes i portava gavardina; quan els Reis em van portar una pilota i mitja dotzena de llibres, vaig optar pels llibres; a l'amic que tenia li vaig badar el cap sense voler-ho; de tant en tant havia de fer llit i tothom deia que era perquè feia una estirada. I això.

I podria seguir enfilant banalitats. No sé fins a quin punt han contribuït a la formació del meu caràcter, que té una certa tirada tardoral últimament. Per això he recollit aquest matí aquesta fulla de plàtan que s'havia quedat a esperar-me a l'entrada de casa.

El meu carrer acaba en una casa que té un jardí amb tres arbres notables: un xiprer, una palmera i un plàtan. El plàtan és especialment esplèndid, li porto una especial voluntat. Quan perd la fulla, m'agradaria que el meu carrer quedés encatifat de fulles seques.

Quan era menut, m'entretenia esbarriant les piles de fulles que encatifaven els carrers i potser encara ho faria si s'escaigués. Sembla que ja no és possible, la Barcelona que trepitjo ja no és la ciutat dels plàtans. Potser la vegetació ha canviat, potser ja no trepitjo els mateixos carrers.

Ara he rescatat una fulla seca. No sé massa per què. O potser sí, però ja no tinc ganes d'explicar-ho.

Si la barqueta tomba...

Qui no té feina...

...el gat pentina.

I és portat per aquesta vocació perruquera que aquest 1 de desembre m'he entretingut a a furgar entre bressols i sepultures.

Acte 1 - Remenant prestatges

Estiro el braç i arreplego un volumet que grogueja. L'obro a l'atzar: pàgina 24. Pere March:

AL PUNT QUE HOM NAIX COMENÇA DE MORIR

Al punt que ho naix comença de morir,

e morint creix, e creixent mor tot dia,

que un pauc moment no cessa de far via,

ne per menjar ne jaser ni dormir,

tro per edat mor e descreix a massa,

tant que així vai al terme ordenat,

amb dol, amb guaig, amb mal, amb sanitat,

mas pus avant del terme null hom passa.

Acte 2: Francisco de Quevedo

Al punt em vénen al cap unes paraules: "la cuna es sepultura y la sepultura cuna de la postrera vida". (Cap misteri: el dia que els va llegir la mestra a classe, me l'escoltava i em van cridar l'atenció.) Però ara no sé de qui són. Cap problema: m'encomano a sant Google i ho pesco. Això de La cuna y la sepultura és de Francisco de Quevedo:

Son la cuna y la sepultura el principio y el fin della, y con ser al juicio del divertimento las dos mayores distancias, la vida desengañada no sólo las ve confines, sino juntas con oficios recíprocos y convertidos en sí propios, siendo verdad que la cuna empieza a ser sepultura y la sepultura, cuna a la postrera vida.

Acte 3: Luís de Góngora

Inevitablement, imagino Quevedo (lleig, miop, coix i amb una certa tirada als bons vins) i recordo les fantàstiques invectiques que intercanviava amb Luís de Góngora: un compendi de mala llet elevat a l'enèsima potència, és a dir, una delícia. Això em porta a remenar els Sonetos completos de Góngora, editats per Biruté Ciplijauskatité:

Cierto poeta, en forma peregrina

cuanto devota, se metió a romero,

con quien pudiera bien todo barbero

lavar la más llagada disciplina.

Era su benditísima esclavina,

en cuanto suya, de un hermoso cuero,

su báculo timón del más zorrero

bajel, que desde el Faro de Cecina

a Brindis, sin hacer agua, navega.

Este sin landre claudicante Roque,

de una venera justament vano,

que en oro engasta, santa insignia, aloque,

a san Trago camina, donde llega:

que tanto anda el cojo como el sano.

Acte 4: Reflexión, oración y cierre.

El gat continua despentinat, però he passat una estona distreta.

Kavafis

Pàgina 189, per exemple:

DINS DEL MATEIX ESPAI

Voltant de casa, de centres, de barri,

que miro i per on giro i rodo; anys i anys.

Us he creat en mig d'alegria i en mig de penes;

amb tantes circumstàncies, amb tantes, tantes coses.

I t'has tornat sensació tot plegat, per a mi.

Hemoglobina històrica

Una possible variació sobre l'origen de les barres:

Sí, ja sé que n'hi ha massa...

Però entre la sang i la música, encara no tinc dubtes.

...o potser sí?

Accents

Perdolet, dit així, sense com ni per què, fa pensar en un nen eixerit, galtarodó i caravermell. I una mica trapella. I fins i tot un punt murri.

(Dono per fet que l'heu llegit com a paraula aguda i -si sou del dialecte central- amb la neutralització corresponent de la o, i amb la e oberta, com pertoca. Però s'admeten variants, ara no ens farem els centralistes.)

Només cal desplaçar l'accent, allargar la o i fer-la tancada, i tancar també la e, i el nen que saltironejava se'ns transmuda:

perdolet - doluit - 2 impers: fer molt de mal, afligir-se, lamentar-se molt.

I és que no hi ha com anar a un diccionari llatí per trobar la crua realitat que s'amaga sota la vana aparença de les coses.

Parèntesi

L'home del peix

L'home del peix navega només per mars interiors. Un matí va capbussar-se i va notar una pessigolla a l'orella. No en va fer cas, però amb el pas dels dies el crani se li omplia d'ecos estranys, potser cants de sirena. Per sort o per desgràcia ell s'havia lligat al pal major i no es deixava portar per res. Només es delia per tornar a casa i no estava per cabòries. Uns certs ressons de velles lectures li recomanaven a més no prestar atenció a melodies sempre inintel·ligibles. I així va seguir, ignorant l'hoste que emergia. Ara el tragina amb una certa angúnia, però amb posat indiferent. Quan es creua amb els coneguts, els saluda i passa de llarg. Sap que murmuren i s'interroguen sobre l'estrany fenomen. S'ha anat quedant més sol que no estava, però això no l'atabala: l'home del peix només navega per mars interiors.

I ara ho fa en companyia: la seva mort serà de sal. Un dia clar, al pic de migdia.

Eleccions

S'acosten les eleccions

temps de festa i alegria.

Els qui aspiren als escons

treuen pit: qui no ho faria?

Si escolteu els candidats,

tots diran belles paraules.

Per a uns grans veritats,

altres les prendreu per faules.

L'Artur Mas hi és a tocar,

en Montilla no es refia,

Puigcercós no ho té gens clar,

l'Herrera fa cara pia.

La Camacho brama fort,

en Rivera va de tort

i en Laporta posa un "pero"

a l'opció d'en Carretero.

Tot plegat fa molta gràcia.

Visca el dia vint-i-vuit!

Quan ja tot serà ben cuit,

que sigui lo que a Déu plàcia...

Dialèctica

TESI

A la cerimònia de consagració de la Sagrada Família, unes monges s'encarreguen d'endreçar l'altar i d'eixugar els regalims de la unció.

L'opinió pública i publicada se n'exclama: l'Església ha ensenyat el llautó i s'ha de criticar i denunciar el paper assignat a la dona (a l'alçada del betum, com acredita la fotografia) dins d'aquesta baluerna obsoleta. Si anem oferint aquests models cavernícoles, ho tenim ben pelut (en la cosa de la igualtat i de la dignitat de la dona, s'entén).

ANTÍTESI

Se celebra la desfilada de Victoria's Secret. Informatius i premsa en van plens: imatges i comentaris admiratius. Ni un bri de circumspecció. Somriures còmplices de locutors i locutores. Baves a dojo.

SÍNTESI

En ocasió d'alguna propera cerimònia en què calgui fer una mica d'endreça, potser convindria que l'Església es posés al dia. Si més no en les aparences:

A veure si hi ha sort.

NIC

Si no vaig mal informat aquest dies paren per la bonica ciutat de Barcelona els bonics representants del bonic Cirque du Soleil.

Tanta boniquesa m'embafa, la veritat.

A mi, els saltimbanquis solars em fan venir com ois. Amb tot, em vaig deixar arrossegar fa uns anys i vaig presenciar amb un posat elegant i admiratiu l'ínsipid repertori d'aquesta mena de circ asèptic, dissenyat per a petits burgesos amb ínfules de cultura popular sofisticada. Però em tiren més les crostes d'elefants que llagrimegen i el recompte sistemàtic de costelles de lleons decrèpits i mal alimentats.

De fet, cadascú és cadascú i malgrat tot el sol s'entesta a treure el nas cada dia.

Tot plegat deu venir que quan era petit distreia les meves solituds amb la tecnologia punta del cine NIC. No aconseguia esborrar l'avorriment, és clar. Però a ulls dels qui s'entestaven a pensar que ja m'entretenia, la mecànica disciplina amb què feia girar la maneta i les estones que hi esmerçava els produïa un gran alleujament.

Conservo, degudament arrenglerades i entomant la pols del silenci, la trentena de pel·lícules que feia desfilar davant dels meus ulls absents. La que encapçala aquestes paraules em remet a paisatges convenientment oblidats.

Avui, però, m'ha vingut bé de rescatar-ne una del pou de la memòria.

Perquè sí, que tampoc no cal adduir raons més sofisticades.

T.I.C.

Duos habet et bene pendentes

Si la wikipedia no menteix (i espero que no faci, jo confio cegament en aquest pilar de la cultura occidental) el lamentable episodi protagonitzat per la Papessa Joana va introduir un amè costum en la cort pontifícia: per garantir la virilitat del Papa electe, un eclesiàstic s'encarregava d'examinar manualment els atributs sexuals del nou pontífex a través d'una cadira convenientment foradada. Un cop certificada la masculinitat pontifícia, exclamava: "Duos habet et bene pendentes".

I allà va que trona!

Tot i el caràcter llegendari d'aquesta esbarjosa manipulació (especialment esbarjosa, no cal dir-ho, per a l'aspirant a la trona de Sant Pere), trobo que té tant d'encant que si no es fa, caldria convertir el ritual en obligatori i -ja sé que és difícil, però de més verdes en maduren- d'obligada retransmissió per tots els canals de televisió disponibles. Tinc la sospita que despertaria gran expectació i que els ingressos per publicitat que generaria omplirien a vessar les arques d'aquest petit Estat que d'aquí unes hores ens cedirà per unes ídem el seu gentil cap d'ídem. (Passeu-me l'ídem, és per evitar repeticions.)

Si sou de mena tafanera i no estàveu al cas dels avatars de la Papessa Joana i si la cotilla de la wikipedia us estreny la neurona, permeteu-me recomanar-vos la novel·la d'Emmanuel Royidis sobre la vida i miracles de la dona-papa. Lawrence Durrel en va fer una traducció i adaptació (1954). Estela Canto la va passar al castellà i Edhasa la va publicar (1977).

Passareu una bona estona. Tant o més bona que la que farà tremolar les carns de la feligresia durant les dues o tres hores que en Benet XVI consagrarà la nostra Basílica a mig coure.

Que hi hagi sort.

P.S. Que consti que a mi em sembla estupend que vingui en Benet i que la Sagrada Família sigui consagrada amb tots els ets i tots els uts. L'únic que em preocupa és saber si, tractant-se d'un temple expiatori que costa una mica d'acabar, estem expiats del tot gràcies a l'actuació del Papa, anem a mig expiar o -perdoneu-me la gosadia- a aquesta mena de cafarnaüm en què ens entretenim a convertir Barcelona, no hi ha Déu que l'expiï.

Eclecticisme

Si l'infern dels terrissaires té un forn roent on es coguin per tota l'eternitat els qui han insultat el noble art de la terra cuita, podeu tenir per segur que s'hi carbonitza el senyor Lladró, flanquejat per tots els impresentables que han seguit la seva estel·la obscena.

A casa, que tenim una certa debilitat per la ceràmica, un bon dia va arribar aquesta mena d'engendre amb boqueta de pinyó, ales esteses i posat de demanar un parell d'hòsties ben donades. Com que qui ens l'oferia ho feia amb una càndida bona intenció i amb la certesa que havia aconseguit l'encert de la seva vida, nosaltres, que som de mena pacífica i conciliadora, vam buscar a l'instant un racó de lluïment per exhibir-lo. (Mai no se sap si les visites repetiran l'escomesa, i no és de bona criança que trobin a faltar,degudament instal·lat, l'obsequi amb què ens han volgut demostrar l'estima que ens tenen.)

Per allò de la llei de la compensació, vam aposentar la fràgil fada sota l'aixopluc contundent de les mamelles d'un càntir de molta més solvència que presideix el lent degoteig de les nostres hores domèstiques. Qui sap si ens animava l'esperança que una mica de la gravidesa matriarcal de la mestressa vigilant acabés per espavilar la fingida fragilitat de la neòfita sense substància.

Heus ací, però, que han passat els anys i ni l'una ni l'altra han fet el mínim gest: la matrona segueix exhibint els seus atributs sense ni una engruna de recança i no ens consta que la nouvinguda hagi variat ni un pensament el seu posat de fingida innocència.

I és que si ho vas a pensar, en això deu residir el secret de les llargues convivències: poder coexistir durant molts anys sense grans estridències i sense que cap dels implicats no es mogui ni un mil·límetre de les que són les seves realitats essencials.

Lliçons que ens dóna la circumspecta contemplació dels objectes que ens envolten, ens miren, callen, i es riuen de nosaltres.

La Lolita i el bisbe

El setmanari Presència (n. 2017, 22 a 28 d'octubre del 2010) m'obsequia amb una entrevista amb la senyora Lolita Bosch. Els en dono les gràcies perquè un servidor de vostès, que gasta una ignorància oceànica, no estava al corrent de l'existència d'aquesta escriptora.

En un moment de l'entrevista, la senyora Bosch emet opinió sobre la cosa aquesta de la llengua literària. Copio:

-[...] Quan vaig preguntar a l'Edgar Cantero què pensava de la literatura catalana, em va contestar amb una sola paraula. "Tabarra", va dir.

-I per què passa això?

-Perquè en aquest país hem barrejat massa la llengua i la literatura, i la gent està farta de la normalització lingüística. Per a un escriptor és un corpiño.

-Un corpiño?

-Vull dir que no està bé que en català tot sigui incorrecte. Jo, en castellà, no he passat pel correctors lingüístics que he de passar pel català. I quan escric literatura infantil, encara és més estricte. No ho sé, saps què és fer un bisbe?

-Fer un bisbe és que dues persones diguin el mateix en el mateix moment.

-Doncs jo no he dit mai. Jo vull escriure en el català que parlo, no vull recuperar un català que no he parlat mai. Una cosa és la llengua i una altra la literatura. [...]

He de confessar que la lectura d'aquestes paraules em va emocionar. Per diversos motius i raons:

D'entrada, voldria donar suport a la senyora Lolita i animar-la a perseverar en la ignorància de la cosa del bisbe. Un país que de tant en tant s'ha entretingut a cremar convents i a desenterrar mòmies, no pot més que sentir-se honorat que hi hagi una jove escriptora que fugi com de la pesta d'incloure en el seu repertori lèxic una expressió contaminada per una al·lusió clerical.

En segon lloc, he de retre-li homenatge per una sentència tan lluïda com la que ens anima a no barrejar llengua i literatura. Ve a ser com la cosa de l'oli i l'aigua, és evident, però és bo que alguna ment esmolada ens ho recordi de tant en tant.

En tercer lloc, i espero que sàpiga disculpar-me, potser pledejaria en favor del gremi dels cotillaires. No dubto que ser elevats a la categoria de "corpinyaires" els ha de produir una enorme satisfacció, per allò de la projecció internacional, però a mi (que tinc una flaca per les senyoretes vuicentistes) la cosa de la cotilla em tira més.

I finalment, voldria subscriure i aplaudir fervorosament aquesta voluntat que proclama d'escriure només en "el català que parlo". Tinc per mi que serà una autora d'obra curta i, en conseqüència, sàviament destil·lada.

Doncs això.

S.O.S.

Encara que els papers diuen que fa dos anys que els preus s'abaixen, la meva butxaca no dóna per a tant. M'han desnonat de la poma que ocupava i fa dies que vaig fent tombs. Breu: sóc un cuc sense sostre.

I ja fresqueja. Resumint, un desastre.

Fins ara m'he mantingut en la més estricta observança vegetariana. Però la fe em comença a trontollar: si el bon Jesús no hi posa remei, estic disposat a considerar ofertes de difunts.

La gana ens empeny a decisions que mai no hauríem cregut que contemplaríem.

Efemèrides

Sant Google em vol recordar que tal dia com avui sonaven per primera vegada els brams del senyor Lennon. Bé m'està.

És possible per allò de les generacions que el tal John hagués de representar alguna cosa en el repertori de les meves nostàlgies. No diré que no.

És el cas, però, que a mi la cosa dels Beatles sempre m'ha relliscat. No ho considero ni un mèrit ni una desgràcia, simplement ho constato.

A mi sempre m'ha tirat més la cosa gavatxa que l'anglosaxona. Coses de la vida.

És per això potser, o perquè tinc una certa tendència a escapar de qualsevol cosa que vulguin fer-me empassar, que -i espero que els valencians no me'n facin retret- posaré sobre la taula la meva efemèride del dia: tal dia com avui del 1978 ens passava al davant Jacques Brel.

Heus-lo ací, ben suadet i cantant un Tango funebre:

Celebració

Davant la perspectiva de quatre dies de cripta intensiva, no podia per menys que mostrar la meva satisfacció.

Debilitats. De la carn?

Això mai!

Ossos, sempre ossos!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Reconstrucció

A les 12.45 PM l'home cansat entra al bar. N'hi ha més al seu abast, però aquest li dóna el gruix de pols i l'alè de ranci que li agraden. Sempre ha fugit dels bars llampants, asèptics, massa nets per poc viscuts.

Qui atén la barra és la filla de l'amo: malgirbada, cridanera i amb una tirada entendridora a la conversa banal. L'altre dia el va obsequiar amb una acolorida descripció de com el seu nòvio (quatre anys de convivència no l'han pogut corregir) escampa els kleenex gastats pels llocs més inversemblants. També el va posar al corrent de la poca condícia que el paio practica a la cuina i de com només l'excel·lent paella que cuina fa que se li perdoni l'escampall de pellofes i plats bruts amb què corona la seva executòria als fogons.

Li ha servit una canya de dubtosa frescor en un got de netedat qüestionable, just allò que li fa peça. Arreplega del taulell un diari esportiu més o menys de la data i s'entreté amb els sants. Ronaldos i Messis van en dansa, la prosa florida dels cronistes en lloa o en blasma els avatars. El temps corre.

Uns altaveus misteriosament dissimulats entre els prestatges polsosos vomiten una cançó, potser de moda, ell no ho sap. El vocalista enfila una comparació que li talla l'alè: "Me siento como el esperma en el tubo de ensayo". El got amb la cervesa s'ha quedat a un dit dels llavis. Para l'orella: "Congelado, pero vivo".

És un moment definitiu. Un punt d'inflexió en la seva existència. Des d'ara tot serà diferent.

A què treu cap deixar l'ànim en suspens davant un vers que digui, posem per cas:

El cel té una blavor de miosotis. Rosa,

un núvol ens amaga un sol ponent.

I la mà freda de la tardor posa

una mica d'or a les ales del vent.

O tarda clara de novembre! Lent,

el dia mor en cada cosa.

si setanta-dos anys després que s'hagin escrits aquests mots algú pot perpetrar posant-li música una comparació tan llardosa com la de la cançó?

Se sobreposa i es tira coll avall la resta de cervesa. Li sembla que amarganteja un punt més que abans, però són cabòries.

L'home cansat deixa el seu euro amb deu al costat del got buit i se'n va. Educat de mena llença un adéu-siau que ningú no li retopa.

Al carrer, una tropa eixordadora de canalla vessa de la porta d'una escola. Molts avis i alguns pares i mares arrepleguen el futur. S'acosta l'hora de dinar i cal peixar els qui d'aquí no massa escamparan les nostres cendres.

Que bon profit els facin. Qui sap si algun d'ells ha vingut entre nosaltres després que escuressin l'esperma congelat del cul d'algun tub d'assaig.

L'ordenació de la tecla

Tinc una pèssima memòria pels acudits. Les gràcies amb recepta sempre m'han produït una mena de col·lapse: les ric, perquè de petit em van ensenyar a donar les gràcies i jo vaig deduir que també calia celebrar-les per ser polit, però no deixen de suscitar-me un encongiment de cor davant del patetisme que testimonien.

Això no vol dir que no guardi en la memòria algun acudit. De fet, solc emmagatzemar aquells que m'asseguren que ningú no me'ls riurà. Hi juguen dos factors: un, que no solen tenir cap espurna de gràcia; dos, que si goso reproduir-los, ho faig amb la mateixa malaptesa amb què un elefant esmicola delicades porcellanes en un elegant establiment de classe alta.

Pregunta: Saps quin és el negoci que mai no té crisis?

Resposta: No.

Conclusió: Els cementiris: són l´únic negoci on el client hi posa la matèria primera.

Sempre m'ha agradat. Toca la cosa mortuòria, que a mi ja em va, és curtet, i em dóna garantia que qui el sent no li troba la més mínima gràcia. És perfecte.

El segon lloc del meu rànquing l'ocupa un de molt tronat.

Pregunta: Quin és el colmo d'un pianista?

Resposta: Tenir una dona que es digui Tecla i que tothom la toqui.

Fantàstic. Suma la imbecil·litat del contingut amb els masclisme reconcentrat que subjau en el supòsit que la Tecla de marres, propietat del marit cornut, no fa salts d'alegria davant de l'expectativa dels tocaments i, al damunt, ensorra en la més negra de les misèries del ridícul el seu amo i senyor.

Doncs això.

Amb tot, el que ha suscitat aquesta mena de tirallonga sense substància ha estat el fet que fa dies que vaig teclejant el meu ordinador per satisfer a pilota passada unes obligacions que si fos home assenyat hauria acomplert en el seu moment.

O séase, que ja començo a tenir determinades glàndules a vessar per haver de dedicar les meves hores a picar com un obsés per engiponar la quota de mentides suficients per no exhibir amb absoluta impúdicia aquests simpàtics glutis de què natura m'ha dotat.

He dit. I fins una altra.

DIEC 966-967

Com que fa dies que no passava per aquí (mig per feina, mig per mandra, mig per sequera) vaig i em dic que podria escriure alguna coseta, per allò que no sigui dit, i això, i allò, i potser allò de més enllà.

Posat a enfilar algun estirabot, em refugio en el meu cementiri preferit, que és el de les paraules, i com és de llei, és a dir, a l'atzar, ensopego amb aquestes boniques pàgines del molt amable Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (Segona edició).

El panorama se m'obre entre "instal·lador" i "insuperable" i m'ofereix un bell recorregut puntejat per "instantó" (Partícula hipotètica emprada en cromodinàmica quàntica.), "instruït" (Que ha rebut, que té, instrucció. És una persona instruïda.), "insuflador" (Que insufla. Instrument insuflador.)

De totes les alternatives que la mica de lectura em regala, he decidit que em quedaré amb "instil·lar". Per dues raons fàcilment justificables:

a) Perquè a mi, i no em dol confessar-ho, les geminacions em fan perdre el seny. Aquesta breu reduplicació de la ela m'enamora. Li trobo una sensualitat especial, un punt de picardia , com una instantània picada d'ullet fonètica, no sé com dir-ho...

b) Perquè els molt saberuts redactors del diccionari hi posen un exemple de molt mèrit: "Paraules que instil·laven l'esperança en el cor dels joves".

I, què voleu que us hi digui, en aquests temps tan costeruts que tinc l'honor de traginar, ja m'està bé que siguin les eixutes paraules d'un diccionari les que em donin una mica de confiança i d'esperança en un demà millor.

(Ha quedat bonic, oi? Cago'n cony! M'ho hauré de fer mirar!)

Concerto per flautino

Pensava: "Em deixaria tallar una mà per tocar aquest concert". I tot seguit s'adonava que, fet el sacrifici, es trobaria manc i, al damunt, amb cara d'idiota. Per això es limitava a sentir-lo o, simplement, el recordava.

O el desempolsegava del prestatge dels bits màgics per fer-ne regal.

Perquè hom mira de compartir allò que li plau i té la certesa que una mica de música

és una bella manera de tancar un parèntesi.

O d'acompanyar el silenci.

Aigua passada

circumspecte.

disciplinat.

quasi boví.

basta que una pedra dibuixi cercles per capgirar la vertical del pou.

hi ha sospita de sol.

o de núvol

tant li fa.

sol i de dol i amb vetusta gonella

és quan plou que ballo sol

foix rima amb moix

però també amb coix i toix.

m'és ben igual.

cada mot és un regal.

Mirada

equilibris sobre una corda de violí

(potser la nota?)

o la trista vida del penjat

: “tu!, surt d’aquí! fas nosa!”:

(((jo noc, tu nous, ell nou, nosaltres noem, vosaltres noueu, ells nouen)))

és una bella conjugació,

sí,

però noure no és destorbar

–error evident malgrat la consonància–

és fer mal

(a alguna cosa o a algú: qui noïa? el bon noïdor que bé noeixi bon noïdor serà)

ara, ressons arnats:

el cielo está entarabintanticulado, ¿quién lo desentarabintanticulará?

a l’entremig la brisca, el braser i l’elena francis,

més equilibris sobre la corda fluixa,

cal un equilibri molt especial, no tothom n’és capaç

–diuen–

però és cert:

la distància més curta entre dos interrogants segueix sent el silenci

Una mica de bestiari

Sempre fa bo fer visita als vells coneguts. Saps que tindran una paraula amable i una reflexió escaient per ajudar-te a no perdre de vista la justa proporció de les coses.

ELS CORBS

Mor el dia,

l'aire calla;

ja no sona

la batalla.

(Hi ha en el camp, ajaguts,

vencedors i vençuts).

Munta un núvol

sangonent

per la serra

de ponent.

¿Qui cap glòria

se n'ha dut?

Uns i altres

han perdut.

Sense fressa

ni destorbs,

els que guanyen

són els corbs.

Pere Quart, Bestiari (1964)

tururut

... o potser ...

Sigui com sigui, qui gemega ja ha rebut.

Sic transit gloria feriarum.

Però no per sabut fa de més bon traginar.

1,65x2,60

Quatre vint-i-nou.

Quand on est con, on est con.

Silenci tossut, obstinat, circular.

L'ombelico dil mondo.

El bou a la sínia interroga la petjada que es repeteix.

So then I am not lame, poor, nor despis'd,

Whilst that this shadow doth such substance give

That I in thy abundance am suffic'd,

And by a part of all thy glory live.

El sostre és alt. Deu ulls i vuit potes. Tenacitat.

Oh folla amor, en l'hom molt desitjós

caber no pot en ell sats coneixença;

sa passió li torba sa sciença,

e majorment lo qui és amorós.

El senyor Dinou torna a casa

Federico

L’escriptor de diumenges a la tarda volia escriure un conte on hi sortís un esquelet, però tenia dubtes. No sabia si fer que l’esquelet fos el protagonista o donar-li un paper secundari, tangencial. D’altra banda, la seva experiència amb els esquelets era més aviat limitada i, per acabar-ho d’adobar, no en tenia cap a mà per passar-hi consulta. Això l’entrebancava, però tenia un punt de tossuderia que l’empenyia a no deixar-ho córrer.

Amb aquestes i altres va sortir a passejar pel seu barri. El seu barri feia festes, era agost i tocava. El fet li comportava unes certes molèsties, això no ho podia evitar, i no era la menor un subtil tuf de pixum que surava en l’aire del matí, tribut inexcusable a la tensió a què les abundants libacions sotmetien les bufetes dels visitants peripatètics. Era així i no calia donar-hi més voltes.

La botiga de tatuatges feia cantonada. Passava sovint per davant, però se la mirava poc. Fos per la dèria mortuòria o per qualsevol altra circumstància fortuïta, de cua d’ull va descobrir que al racó de l’aparador hi feia estada un senyor esquelet que entretenia les hores mortes entomant pols. La seva presència era congruent amb l’aire un pèl tenebrós i desastrat del local.

Una breu negociació i una quantitat certament desorbitada esquitxada bitllo-bitllo van determinar el canvi de domicili del munt d’ossos. La qüestió del transport, descartat el laboriós procés de desmuntatge i reconstrucció subsegüent, es va resoldre amb una passejada insòlita i trontolladissa. Per sort, el trajecte era breu i l’arquitectura sòlida: en Federico (el bateig es va imposar amb absoluta naturalitat en un moment de repòs dictat per un semàfor impertinent) va prendre possessió de la seva nova llar a les dotze en punt, feliç coincidència que va subratllar el rellotge del menjador amb una cadència que va semblar més solemne.

La casa ja era un pèl enfarfegada i per donar-li acollida va caldre desplaçar un peanya amb un gerro de Manises amb flors seques. Interrogada la buidor de les òrbites, va semblar que ho aprovaven. Com que, a més, en Federico no abandonava el seu franc somriure, l’encert no podia ser posat en dubte.

Amb l’esquelet a casa, l’escriptor de diumenges a la tarda no tenia cap dubte que podria resoldre a pler el seu repte literari. Però els dies subsegüents ho van desmentir. Assegut al cap de taula amb un full impol·lut, la ploma a la mà i en Federico a l’angle oposat, el diàleg no s’encetava. Les muses feien la becaina i el mutisme de l’ossada era obstinat. Les paraules no fluïen i el rellotge ho subratllava amb batallades sarcàstiques.

El tu a tu es va allargar ben bé quinze dies. El full seguia en blanc i l’escriptor es migrava, ja dubtava de la seva capacitat per ocupar –fins ara no n’havia tingut cap dubte– un lloc destacat a l’Olimp dels contistes. Potser per això va començar a covar un odi irracional per aquell sant baró que, dret al seu racó, s’obstinava a desmentir la rendibilitat de la inversió feta en un moment d’exaltació.

Decidit a desfer-se’n, va intentar recol·locar-lo a la cofurna dels tatuadors, però va descobrir no sense una certa sorpresa que el negoci havia passat a millor vida i el local es llogava. Aleshores va optar per desarticular l’esquelet i entaforar en Federico a una bossa per llançar-lo al contenidor. Bon ciutadà com era, va triar el de la brossa orgànica i va dipositar-hi l’embalum, l’autoestima literària i la confiança en la humanitat un divendres a quarts d’onze.

Va ser el diumenge al pic de les vuit que els Mossos van trucar a la seva porta. Va començar aleshores un laboriós procés per demostrar la seva innocència, al llarg del qual, i per aquest ordre, el van ajudar l’absurditat de la història, prolixes explicacions un punt hil·larants i que localitzessin el tatuador a la Bordeta consumint un nou període d’impagament que l’orientava cap a nous horitzons itinerants.

Les lletres, sens dubte, hi van sortir guanyant. L’escriptor de diumenges a la tarda va abandonar les seves dèries i, en justa contrapartida, va desenvolupar una passió pels sudokus que el tenen entretingut i lluny d’aventures que, no per inversemblants, deixen de ser autèntiques.

En donem testimoni fefaent.

Gat d'agost

M'han plantat aquí, llagrimejant. Com que és ben sabut que els gats no plorem, ho admeto com una llicència poètica fruit d'un dimarts de segona quinzena. Envejo el cocodrils, que diu que ploren post prandium. Heu de saber que jo no he bufat cullera. D'aquí la frase curta, gairebé telegràfica. Poca força, gens d'esma. Ni de capgirar l'ampolleta. La sorra quieta inquieta, però dóna quietud. Hi ha qui ha de marxar al desert, jo me'l fabrico. Hi ha gent per a tot, paraula d'esclau. Que rimo? Em plau, si no m'aprimo. He nascut sense gruix i no em puc permetre alegries, que em fondria. Ho faig, desaparec.

Per més voltes que li dono...

...no n'acabo de treure l'entrellat.

Apunt del natural..

... de la cara que faig cada cop que miro el calendari i comprovo com cauen els dies.

Em venia de gust...

Triàleg

Diu el senyor Rector:

"Tabac cast, tabac sant, tabac tan fort

Que de immortal dubte no té,

Puix venç lo Amor, i Amor venç a la Mort,

Lo que diu mal de tu no sap què és bé,

Falta-li enteniment, i fa la sort

Que no gos del tresor que de tu ve!

Pensa la Senyora:

"Mal anem si m'associen a una antigalla de set-cents. Haurien de prohibir que els desvagats sollessin la meva delicada imatge agermanant-la amb sonets ben oblidats. D'altra banda, el de Vallfogona parlava del rapè i jo, amb tota evidència, no l'ensumo pas el tabac: fixeu-vos amb quina amable displicència cargolo la meva cigarreta. Anys a venir, una que se les donava d'aspirant a cupletista faria popular allò del "fumando espero". Si us he de ser francs, ja fa temps que jo vaig abandonar inútils esperances. Però això no fa per vosaltres, sou massa moderns i, per tant, escassament dotats per a la quietud."

Replica la Veu:

Amic, et veig mot i molt malament. Ja fa temps que les brigades de la salut per decret t'han guanyat la partida. Cada vegada més sol, no fa? Per cada pecador que veu la llum i abandona hàbits nefands et guanyes una engruna en la meva consideració: persevera, company, persevera. Feia temps que no treia el nas per saludar-te ni reclamava una mica d'espai entre les teves (ja em perdonaràs: lamentables) deposicions. Però tens un racó reservat entre els meus afectes i m'entendreix veure com encara fas veure que respires.

No em triguis, amic, ja saps on sóc.

Quietisme

Amb permís del pare Molinos i sense cap intenció d'interposar-me entre Fénélon i Bossuet (Déu me'n reguard!) faig meva la paraula; això sí, en la seva accepció més elemental i descriptiva.

Ja ho sentia dir de petit per boca de veïnes secretament envejoses de la sort de la meva progenitora: "Quin nen més quiet!"

Anys de perseverança en l'assoliment de la perfecció m'han portat del quietisme a la immobilitat.

Amb tan digníssim entrenament espero Maât amb paciència, tot confiant, això sí, que la deessa hagi après com jo que res no s'ha de precipitar i que el nostre inevitable encontre ha de trigar, pel cap baix, tants anys com els que fa que vam concertar la cita.

Metàfora...

...d'un país a la recerca de mestressa.

La tardor ens portarà grans sorpreses. O no.

No arriba a conte, però és certament idiota

- Saps qui l’ha dinyada?

- ...

- En Jaume, el barber.

-...

- Sí, tu, m’ho va dir el Pep, el dels cigrons. Quina putada, tu. Se’n va anar al llit i ja no es va despertar.

- Doncs va tenir sort. Més val així. Et fots al llit tranquil·let i passi-ho bé que cauen gotes. Ja ho voldria per mi. Ara que per la dona... Trobar-te’l l’endemà sec com un bacallà ajagut al teu costat..., jo no sé si em refaria.

- I ca, tu, si va ser la dona, li va badar la closca a cops de mall.

I és que en qüestió de tòpics més val anar alerta: morir de nit no és sempre una ganga.

Tȟatȟáŋka Íyotake

Feu com jo i asseieu-vos.

Que la festa tot just comença.

Hi haurà dicteris, esgarips i grans paraules.

Però la roda seguirà girant

i arribarem on hem d'arribar.

A la vora del precipici.

I aleshores caldrà fer el pas.

Mitges vacances

Amb els anys he arribat a la conclusió que tinc una incompatibilitat genètica amb les vacances. Bé, això i una educació judeocristiana de pedra picada que em fa fugir com de la pesta de qualsevol oportunitat de lleure: el pecat és el pecat i les flames de l'infern cremen que és un contento...

Per això mateix he desenvolupat una vasta panòplia de pseudoactivitats productives: mentre les faig, puc fingir que aprofito el temps i d'aquesta manera m'estalvio vint de les cinquanta fuetades amb què puntualment cada vespre rescabalo els meus mancaments.

Una d'aquestes activitats pretesament productives és l'endreça. Com que tinc ànima de formiga, periòdicament m'he d'enfrontar al dilema de decidir què llenço i què conservo. (No sabria dir com ni per què, però sempre acabo conservant més del que tenia.)

Sigui com sigui, en una d'aquestes incursions en el regne de la poca-solta, vaig rescatar aquesta versió tontaina del joc de l'oca per a nenes i nenes del cap gros.

La penjo aquí com a testimoni de les molt diverses i variades maneres en què he invertit les meves hores en activitats perfectament inútils.

Que, sia dit de passada, són les úniques que encara em mereixen un discret respecte.

Tiberis estivals 1

Instantània d'un polític d'un partit que de moment callo cruspint-se en la intimitat el manifestant set-cents vuitanta-quatre mil nou-cents vint-i-sis, pocs minuts abans de posar-se a passar la corda fluixa amb la decidida intenció de fer veure que tot és diferent perquè tot segueixi igual.

O ens fem de pedra o ho tenim clar.