Cordialment

Feliç 2010!

Tòpics

Deixar de fumar i fer exercici són els dos propòsits que sembla que sovintegen més aquests dies. Això deuen dir les estadístiques. Bé, si es fan estadístiques d'aquestes coses. Eps, i si no se'n fan, jo crec que aquest seria un bell motiu per a algun d'aquests informes a preu taxat que peixen alguns ventres agraïts.

En el tema de l'exercici no hi tinc res a dir: sé que hi ha gent que en fa i fins i tot m'arriben misteriosament de tant en tant unes boniques revistes il·lustrades d'una cadena de gimnasos de molt acreditat renom. Confesso que abans de llençar-les les estripo acuradament, per mor de justificar amb la tensió dels músculs la despesa que fan en trametre-me-les tant gentilment com inútil.

La qüestió dels fums, ja és tota una altra cosa. Sé de cert que arribaré a ser un exfumador. El que ja no tinc tant clar és si primer buidaré els cendrers i després ompliré l'urna o la seqüència serà la inversa. Temps al temps.

Amb tot, com que sóc disciplinat i s'acosten temps en què les autoritats que tant m'estimen em restringiran els àmbits on poder quitranar els meus pulmons i els del proïsme, vaig fent exercicis de visualització que m'ajudin a encarar aquest 2010.

L'últim que m'he preparat és el que us ofereixo. Li he buscat una protagonista del món de les lletres (que és cosa de gran respecte) i l'he amanida de manera que quedi ben clar que robar-li la cigarreta no minva la lluminositat del seu somriure.

Potser si prescindissin d'admonicions apocalíptiques i em suggerissin amb imatges com aquesta que la felicitat no desapareix amb la cigarreta, m'ajudarien a cedir amablement al tòpic i assegurar amb la boca plena que d'aquest any no passa, que sí, que deixaré de fumar.

Santa innocència (2)

Prop de ca meu hi ha la casa que Lerroux va posar a la seva querida. Això m'han dit, i jo m'ho crec. A què trauria cap ara dubtar dels dispendis amatoris dels demagogs de torn?

Els temps han modificat els paisatges externs i també els subterranis. A alguns metres per sota d'on sec, en discreta convivència amb les clavegueres, hi ha un refugi en bon estat de conservació i, si furguéssim amb perseverança pels seus rodals, estic segur que podríem remenar l'ossada d'alguna monja oblidada. El convent que hi havia se'l va endur la guerra i, per bé que a algunes de les mòmies les van treure a prendre la fresca, jo tinc per segur que d'altres van quedar en el bon repòs de la cripta i dormiten encara esperant algun probable cataclisme que les retorni a la llum.

Al capdavall, les ciutats són com les cebes, i creixen a còpia de capes de difunts que les van engruixint. Metafòricament parlant, és clar, que els principis més elementals de la racionalitat i de la higiene han aconsellat des d'un bon principi establir fronteres de convivència ben delimitada entre els qui encara vegetem i els qui ja són vegetals.

inhabilitada metáfora

la vida no es un río

ni una cloaca

en una sucesión

dialéctica

de voluntades

sobre cadáveres

de frustraciones

olvidos

assesinatos

fríos i piadosos

silencios

culpabilidades y datos

Això deia Manuel Vázquez Montalbán i així consta a les Coplas a la muerte de mi tía Daniela que va publicar a El Bardo l'any 73. Justament a la pàgina 42, per si algú té ganes de comprovar-ho, que no tot havia de de Carvalho i Biscúter.

El temps passa. El bar des tramviaires fa temps que ja no hi és. Tampoc els safareigs. Ni l'adroguer. En deuen guardar una fosca memòria les llambordes, que van recobrir polidament ja fa anys amb una densa capa de quitrà jo diria que fins i tot sonoreductor.

M'agrada imaginar que entre elles xiuxiuegen de nits i resen perquè torni algun temps de barricades que les redimeixi del seu ordre militar i les ennobleixi amb l'escalfor d'algun incendi benintencionat.

És en va. Jo ho sé i elles ho saben. Però ens guardem mútuament el secret.

Doncs això...

L'home del peix

Nadal

Arribat a Salvat-Papasseit, era inevitable que em remetés a un dels seus poemes per deixar una discreta memòria d'aquests dies que ens cauen damunt.

El poema en qüestió m'interessa com a contrapunt dels tòpics que sovintegen en aquestes diades. En el benentès que tan tòpica és l'alegria fingida com la tristesa simulada.

En això, com en tantes coses, el que em sembla més discret és passar-hi de puntetes, sense moure massa renou i mirant que cadascú trobi en el que busca el punt de renúncia que en justifica la cerca.

Diu així:

NADAL

A Emili Badiella

Sento el fred de la nit

i la simbomba fosca.

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

que l'empedrat recolza

i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,

prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;

i ells recullen les plomes,

i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-.

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l'hora de les postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat Papasseit

Brassens i Ovidi

Si voleu amenitzar algun lleure amb una mica de música us proposo

l'audició d'aquestes dues cançons que tenen un indubtable parentiu.

Com és de llei, us planto primer la gallina i després l'ou.

Tomàs Garcés

Remenant papers, em va venir a trobar una edició facsímil que l'any 1976 Leteradura va fer de Proa, revista que va editar Joan Salvat-Papasseit l'any 1921. Venint de Bernat Metge, em va semblar que em convenia un bany de modernitat, i he dedicat alguna estona a fer veure que llegia atentament.

I m'he trobat amb aquest article de Tomàs Garcés. I m'he adonat que això del pas del temps, en algunes coses, és ben relatiu. I per això us en faig partíceps, perquè aquestes constatacions, i algunes altres, ens fan la vida amena i esbarjosa.

El mite de l'"Espanya Gran"

En els capítols V, VI i VII de “La Nacionalitat Catalana” s’hi condensa la tasca més original i constructiva de Prat de la Riba. Els mots “provincialisme”, “regionalisme”, inexpressius, són rebutjats i substituïts per “nacionalisme”. Catalunya és una nació, heus-aquí l’essencial. I “essent la nacionalitat una unitat de cultura, una ànima col·lectiva, amb un sentir, un pensar i un voler propis, cada nacionalitat ha de tenir la seva facultat d’acomodar la seva conducta col·lectiva, això és, la seva política, al seu sentiment de les coses, al seu seny, al seu franc voler. Cada nacionalitat ha de tenir el seu Estat”.

La conclusió no pot ésser més lògica. I l’acceptació d’aqueix principi condueix necessàriament a una tendència separatista. Catalunya-Nació, ha de transformar-se en Catalunya-Estat, en una superació fortificadora, en un aprofitament integral de la seva vida ètnica. Mentre això no sigui, mentre un altre Estat arbitrari disposi de la nació catalana i la uniformi amb països que no tenen res en comú amb nosaltres, Catalunya ha de considerar-se una nacionalitat opresa. L’impuls natural dels nacionalistes catalans, una vegada feta aquesta clara afirmació, ha d’ésser el cercar la llibertat de Catalunya en un deseiximent de tota cosa estranya, de tot poder absurd que prescindeix de la voluntat del poble.

Havem dit l’impuls natural perquè, reflexivament, poden oferir-se al plet nacionalista altres solucions que la separació. Prat de la Riba mateix n’és un exemple: després de precisar el fet de la nacionalitat catalana, observa, girant-se de cara a la història, que “el món ha d’encaminar-se a fer Estats més complexes, més grans cada dia, fins arribar a l’Estat-Raça, a l’Estat-Continent, i després a la meta final, a l’Estat-Univers, a l’Estat-Humanitat. I volent agermanar les “dues lleis correlatives:la de la llibertat que implica l’autonomia i l’autenticitat socials, la de la unversalitat que porta a la construcció de potències mundials”, apunta a una solució eclèctica: la federació espanyola.

Recordem ara l’esperançament d’èxit que aquesta teoria va infondre en les multitud catalanes. Aquell romàntic i eficaç tot o res fou substituït pel mite de l’Espanya gran. Recordem ara, també, el fracàs que la solució ha tingut. Pot ben dir-se que Prat de la Riba, com a director, ha fracassat amb ella: “La Nacionalitat Catalana” és un formidable document, una monjoia que senyala el camí ascendent de les nostres exigències. Però ja no és una arma de combat. Aquells clams fraternals que seguien a l’afirmació de la personalitat de Catalunya s’han ofegat entre la cridòria diversa. Aquella “Espanya gran” ha deixat d’ésser un mite, una idea generadora d’accions, per devenir no una utopia irrealitzable sinó una possibilitat inconvenient. Preferim una Catalunya petita, digué el Bofill i Matas en un moment de sinceritat. Una altres voldríem una Catalunya gran. Però l’Espanya resta al marge.

Després de tot, el fracàs de l’espanyolisme reflexiu de Prat de la Riba era cosa fàcil i necessària. Quan un poble se sent oprès, mai no iniciarà una política federalista amb l’opressor. El gest natural és l’apartament, amb totes les seves conseqüències. De primer cal obtenir la llibertat de Catalunya. Després ens federarem si ens convé i en pau. El que no s’ha de fer és aplegar en una teoria nacionalista dos postulats com els de la personalitat de Catalunya i de la unitat política d’Espanya. La gent, tard o d’hora, es convenç que són irreductibles.

El llibre de Prat de la Riba, amb tot i la seva grandesa, no és el formulari de les noves aspiracions. El mite de l’Espanya gran ha deixat d’existir. Les joventuts d’ara són molt lluny del “punt dolç” covard, i de l’arbitrarietat salvadora, i de la solució política, diplomàtica que resol com qui res les més greus contradiccions. Els temps d’ara són temps d’heroisme, i poc a poc a tots els cors on s’hi havia encès el delit d’una Espanya gran, s’hi construeix ara el mite de la Catalunya independent.

Bernat Metge

Vinc d'uns dies una mica emboirinats en què una certa paràlisi dactilar m'ha mantingut lluny del lleure tipogràfic. (Com és ben sabut, hi ha gèneres que no poden fer dues coses a la vegada.)

Sigui com sigui, tot ve que torna. I si no és per bé, serà per mal. O així.

Per no haver d'esprémer massa la neurona, em limito a copiar:

—Digues —respòs ell—: abans que vinguesses en lo món, què eres?

—Ço que seré aprés la mort —diguí jo.

—E què seràs?

—No res

—Doncs, no res eres abans que fosses engenrat?

—Així ho crec —diguí jo.

—E per què ho creus?

—Per tal com cascun jorn veig que la dona, per l’ajustament de l’hom, se fa prenys, e d’abans no ho era; e puis pareix alguna creatura, la qual de no ésser ve a ésser.

—Hoc, mas —dix ell— ço que tu has vist en altres no ho has vist en tu mateix. Emperò, digues-me si et recorda què eres abans que fosses engenrat.

—A mi —diguí jo— no em recorda ni són cert què era, car no ho viu; mas ben crec que no era res, car hom són així com los altres e cové que seguesca llurs petjades.

—Doncs —dix ell—, tu creus ço que no has vist.

—Ver és, senyor, que algunes coses crec que no he vistes. E per ço que he atorgat, no ho puc negar; e a la veritat, com més hi pens, pus clar ho veig, car moltes vegades he creegut diverses coses que no es podien clarament provar. E majorment una cosa fort comuna a totes gents: si hom demanava a cascun hom qui és estat son pare, ell nomenaria aquell qui es pensa que ho sia, però no ho sabria certament, sinó per sola creença.

—Bé està —dix ell— açò: gran plaer és a l’argüint com lo responent no solament atorga la sua conclusió, ans la prova.

Potser ara hauria de justificar el perquè de la tria. I mira que n'és de senzill: si en el temps de les vellúries el Metge de marres feia tan polits raonaments, com és que ara sembla que se n'ha perdut la mena?

(De la cosa de la paternitat dubtosa i de la seva incidència en l'origen de la família, la propietat privada i l'estat, en parlarem un altre dia, que avui fa mandra.)

Petit conte idiota (16)

Eulàlia dosificava els amants amb una precisió geomètrica. Havia après a fer seus els homes amb una gamma prou extensa de recursos i així obtenia, en el moment que li convenia, el plaer que desitjava. I si la urgència del cas ho exigia, no tenia empatx a comprar-los al còmode mercat que els temps li oferien.

Narcís havia estat una d'aquestes adquisicions. Cop de telèfon, encàrrec puntualment atès i trucada discreta a la porta. De primer, l'havia sobtat l'extremada joventut. Després, havia enfollit per la subtil habilitat que acreditava. Un talent natural, pensà. Finalment, es va perdre en aquells ulls que s'ho empassaven tot amb una avidesa esglaiadora.

Ho va comprendre: no tenia alternativa.

Va endur-se Narcís a la seva casa de la costa. Va oferir-li una copa de vi glaçat i el va estimar. Va deixar-lo davant del mar contemplant la posta i va dir-li: "Ara torno".

Ara ja no ve a la casa de la costa més que un cop l'any, el dia de l'aniversari.

Es serveix una copa de vi glaçat i s'asseu entre dos llums a contemplar l'incansable retorn de les onades. Tanca els ulls i li plau d'imaginar com Narcís reposa, serè i immutable, a deu pams sota la terra.

In memoriam

Del gran poeta, en l’aniversari de la seva entada a la Llum:

Nec mur d’anec plurim,

In fus tan mer sinac.

Nec tus un mir de nec...

Fluix mis de tan navar?

Rasmut Negur

Més Villon, amb unes gotes d'Espriu

Quatrain

Je suis Françoys, dont il me poise,

Né de Paris, emprès Pontoise,

Et d'une corde d'une toise

Sçaura mon col que mon cul poise.

Villon, d'una d'aquestes vegades que esperava que el pengessin i que van donar peu a bonics versos, n'extreu aquest quartet amb un final tan rodó: "sabrà el meu coll quant pesa el meu cul".

Anys després, un il·lustre obsés per la mort com Espriu en recupera la cadència a l'estrofa final de Petites cobles d'entenebrats:

Em dic Salom, fill de Sinera.

Contemplo el buit, mirant enrera.

I temps enllà, tan sols m'espera,

desert, tristor d'hora darrera.

El parentiu entre els dos poemes em va venir a trobar ja fa molt de temps, quan encara em dedicava a llegir amb una certa atenció. Si la memòria no m'és flaca, en algun altre moment he retret aquesta coincidència i fins i tot l'he amanida amb la connexió entre Espriu i Lovecraft, que sempre m'ha semblat especialment divertida.

Per què hi torno avui? No ho sabria dir. Potser perquè el dia és gris i em pren una certa melangia matinal. Potser és això.

Si ho diu Ell...

Voulez vous que verté vous die?

Il n'est jouer qu'en maladie,

Lettre vraye que tragedie,

Lasche homme que chevalereux,

Orrible son que melodie,

Ne bien conseillé qu'amoureux.

...qui som nosaltres per contradir-lo?

401è post (celebració)

Adéu, Espanya!

En un panorama oratòriament tan llis com el que ens ha tocat de comportar, el senyor Carod Rovira arranca amb un plus d'interès.

Ideologia a banda, l'home sap construir les frases (subjecte, verb, predicat) i té les quatre lectures imprescindibles per poder mirar-se al mirall sense haver d'acalar la vista.

Aquest matí, en un parèntesi que m'he regalat en el meu desert de divendres, he enganxat l'orella a la ràdio i he caçat una entrevista que li feien els de Rac 1. La cosa, com és de llei, anava d'aixonsis de les Catalunyes i les Espanyes i dels diaris i dels editorials.

La pregunta era la que calia esperar. I la resposta, si fa no fa, també: una mica de "donde dije digo, digo Diego" amanida amb una altra mica "d'embolica que fa fort" (Carod és llegit, sí; però fa de polític, esclar.)

El recurs a Maragall i les Odes, era de P3. La veritat és que arribava a entendrir. Però el que ja arrancava les llàgrimes era el to de la glossa de l'entrevistador, a cavall entre la genuflexió per trobar-se un polític que tirava de citació literària i la voluntat de demostrar que ell sabia de què anava la cosa i ho posava a l'abast dels oïdors illetrats. Alabat sia Déu!

Breu: que m'he distret una estona.

I pel que fa a la cosa dels comiats, doncs què us he de dir... Que ja fa escudella!

Una bona botifarra i menys música celestial, que ja va sent hora.

O no?

Calendaris

Ara que està d'actualitat això dels calendaris escolars, m'ha vingut al cap una expressió que dèiem per casa i que tenia un xic oblidada ("Tu, no facis calendaris ara!") que jo interpretava com que no exagerés, que no dramatitzés, o que no tragués les coses de polleguera, posem per cas.

Com que els anys m'han fet més ignorant, o potser més caut, me n'he anat a fer consulta a l'Alcover-Moll, a veure què en deia, i m'he trobat que ho registra com una locució tortosina que defineix com "fer comptes sobre fonaments falsos o inexactes".

És evident que seguiré fent calendaris tal com me'ls van ensenyar a casa, faltaria més. Però no tinc inconvenient a incorporar la lliçó del DCVB, perquè ja em sembla prou que s'ajusta als projectes del Departament d'Educació.

Si el "d'aquí en trec dos, i allí n'afegeixo un, i començo abans, però després m'aturo, però si sumo i resto, la quantitat no es mou" és una de les grans aportacions a redreçar la incultura general que provoca el pas per les nostres aules, no em sembla desencertat això dels "fonaments falsos i inexactes".

Per la resta, que això de sirgar amb la canalla és un embolic, és evident. I que tenir-los a casa, destarota el fràgil equilibri nerviós de qualsevol progenitor, em sembla fora de dubte.

Potser la crionització temporal o la restauració de llòbrecs internats fóra la solució.

Bé, és un dir. I sense ànims de molestar ningú.

Remenant la brossa

El vaig dipositar ja fa temps en un contenidor que he abandonat. Avui m'ha pegat un rampell nostàlgic i l'he anat a visitar.M'ha fet somriure (tampoc no diré ara per què) i m'ha semblat de llei treure'l a prendre la fresca.

Petit conte idiota sense ordre ni concert.

En Mort K. Daver feia honor al seu nom: esquelètic i aigualit, vivia i treballava en una cofurna amb aspiracions de nínxol. Com havia arribat a l'ofici de detectiu demanaria unes explicacions que ara mateix fa molta mandra de donar i que , a més, serien perfectament inútils. El cas és que feia veure que s’hi guanyava la vida i deixava passar els dies i les nits en un estat de somnolència etílica que alimentava escurant culs d’ampolla. Molt de tant en tant acceptava algun encàrrec i se les espavilava com bonament podia perquè el client donés per bona la feina i la hi retribuís amb la prodigalitat escarransida que li permetia de mantenir el fetge en maceració.

No aspirava a més. No demanava res més.

Aquell matí de juliol s’entretenia esclafant formigues amb l’ungla del polze. Quan havia començat la invasió, havia estat sospesant la possibilitat de sacsejar el ossos fins a les drogues per firar-se un verí prou contundent que l’alliberés d’aquells hostes impertinents. Els genocidis, però, li tocaven la fibra i havia abandonat la dèria de l’extermini massiu per la contracció a la disciplina de la mort artesanal. Crueltat per crueltat, aquesta li semblava més equitativa: una per una, l’eliminació de les formigues se li presentava com a més digna i a més li oferia una sortida prou airosa a l’eterna digestió de les hores que costava de tirar coll avall.

El dring impertinent del telèfon va estalviar la vida a un exemplar laboriós que traginava una molla rància. Ja se sap que els designis dels déus són sempre inescrutables i potser aquesta anava per formiga del mes. Quan el seu retrat groguegés en el record dels seus descendents i l’efemèride es comentés en el sopar d’algun hivern especialment rúfol, ningú no recordaria l’oportuna intervenció de Graham Bell. Però ja se sap que les formigues són uns insectes curts de memòria i especialment desagraïts.

M.K. va allargar el braç, va despenjar l’auricular i va grunyir:

-Daver a l’aparell.
-Encara no t’has mort del tot?
-Faig el que puc, però no hi ha déu. Paciència, que tot arriba.

Va ser cosa de quatre renecs i algun mecàgum i ja havia lligat la feina. Joc de poques taules: es tractava de seguir una paia i deixar ben establert que cardava pels descosits en hores de feina -les del marit, s’entén. Coses d’advocats, divorcis i reclamacions de béns. Si anem a mirar, sort en tenia dels contractes legals establerts en un terreny tan llefiscós com el de l’exclusivitat dels baixos. Si hagués estat donat a les reflexions filosòfiques potser se li hauria acudit de treure punta a l’afer, però com que era home poc amic de remenar el cervell, tant li fotia que això d’alguns matrimonis seguís establert sobre unes bases tan estúpides com les que consideraven les parts nobles de la parenta un vedat de caça. Mentre durés la broma, però, ell s’hi guanyava les garrofes. L’advocat del paio estava disposat a esquitxar calerons si ell li emmarcava en quatre colors i paper satinat la prova del delicte: amb la certificació de les banyes en paper couché el client s’estalviava molta i molta pasta. I si no, per què signaven convenis matrimonials i no es llegien la lletra menuda?

La conversa telefònica i la vida d’una formiga despistada van acabar alhora. M.K. Daver es va eixugar les miques als faldons d’una camisa color de gos com fuig, es va aixecar tan a poc a poc com va poder, es va burxar el nas, va badallar sorollosament i va començar a posar-se en marxa.

I va ser just en aquell moment que el bon déu dels amants clandestins va decidir concedir-los una pròrroga i va fer esclatar la caldera de l'edifici. I amb ell va volar pels aires en Mort K. Daver, estellat en tants de bocins que ni el més pacient del forenses assajaria mai una reconstrucció inútil i evidentment supèrflua.

Coses de l’atzar i de la divina providència.

Petit conte idiota (15)

L’homenet vivia pendent del telèfon. Esperava amb impacient resignació la trucada que no arribava mai. Per por de no ser-hi quan es produís, no sortia de casa. Tampoc no podia, és clar, trucar: sabia de cert que si ho feia, el senyal de comunicar dissuadiria l’altre de tornar-ho a intentar. Així va disciplinar les seves hores i va anar envellint en el silenci. No va ser fins que va expirar, un dissabte a quarts de dotze, que el dring insistent del timbre va esqueixar la nit. Amb tota evidència, no va fer el més mínim gest d’agafar l’auricular. Els morts, de vegades, gasten uns fums que no s’acaben d’entendre.

Sor Mariana

Com que s'acosta Nadal i m'alliberaré -ni que sigui parcialment i transitòria- de la contracció al deure laboral, vaig preparant-me algun entreteniment per assassinar aquestes hores que em regala el destí.

Remenant el meu bagul d'últimes novetats literàries m'he trobat amb el llegat d'aquesta bella monja que, segons m'informa Ribera-Rovira al pròleg de l'edició ens ha deixat "aquestes cinc cartes d'una meravellosa expressió cordial apassionada, breviari d'amor i de turment, veritable obra prima de sentiment i emoció".

No cal dir que ja estic frisant pel moment en què em pugui submergir en la delicada prosa epistolar. El fet que les cartes fossin escrites entre 1666 i 1667 afegeix un plus de seducció a la lectura que m'espera.

Estic il·lusionat. I em venia de gust dir-ho.

Brossa

Diré per endavant que no li tinc gran devoció. Malgrat això té un no-sé-què que m'hi porta de tant en tant: és la mateixa raó, imagino, que m'acosta a aquelles coses que no acabo d'entendre. Tinc per mi que m'agrada estavellar-me contra murs que em depassen. Massoquista, potser. O simplement miop... que no se sap mai.

A més, després d'haver enfilat veus polsegoses, convenia refrescar amb una veu més moderneta. Sense passar-se és clar. Si són vius, me'n malfio; un cop han traspassat, ja m'hi entenc millor.

La cosa diu així:

Davant el perill que representa la situació actual,

la porta principal ha estat tancada. La façana, a més

d'abalançar-se cap al carrer, s'obre lateralment.

L'esquerda que separa el campanar de la façana

té més d'un pam, de manera que hi entra el sol

i la pluja. A contrallum podeu veure perfectament

la clivella que separa la façana de la volta

del temple.

És de l'any 1975.

No va ser un mal any.

De París, misses, traïcions i llengua d'oc

No discutiré mai que París valgui totes les misses.

Pel mateix preu accepteu-me que em resisteixi a trair Ronsard amb una traducció maldestra. Potser quan sigui una vella a la vora del foc i enyori els temps que ell em celebrava en els seus versos...

Però és cert que interposar la frontera de l'idioma entre el text i els ulls no és de persona educada. Me n'excuso.

Avui aprimarem les distàncies. Sense cedir, però, a la facilitat: cridarem a escena Azalais de Porcairagues.

N'Azalais de Porcarages si fo de l'encontrada de Monpeslier, gentils domna e enseignada. Et s'enamoret d'En Gui Guerrejat, qu'era fraire d'En Guillem de Monpeslier. E la domna si sabia trobar, e fez de lui mantas bonas cansos.

[...]

Amic ai de gran valor

que sobre toz seignoreia,

e non a cor trichador

vas me, que s'amor m'autreia.

Ieu dic que m'amors l'eschai

e cel que ditz que non fai

Dieus li don mal'escarida,

qu'ieu m'en teing fort per guerida.

Bels amic, de bon talan

son ab vos toz jornz en gatge,

cortez'e de bel semblan,

tost en venrem a l'assai

qu'en vostra merce·m metrai:

vos m'avetz la fe plevida,

que no·m demandes faillida.

[...]

Què hi voleu, tinc flaca pels temps antics i el gènere femení. Si puc fer coincidir les dues avinenteses, ja no he de demanar res més.

Cofurna (racó poètic)

No és per fer-vos enveja, però ho he de dir: tinc la immensa fortuna de passar moltes hores en un espai de quatre metres quadrats. El futur, doncs, no m'inquieta: un nínxol em semblarà una desmesura; una urna, una bicoca. En això, com en tantes altres coses, no hi ha res com arribar-hi ben preparat.

A dos pams escassos del meu nas, dormen el son dels justos els escassos volums de poesia que el meu poc seny m'ha portat a adquirir. Molt de tant en tant, perquè no sigui dit, en prenc un a l'atzar i l'obro a l'aventura.

Avui ho he fet. I heus ací què he trobat:

Je sens une douceur à conter impossible,

Dont ravy je jouys par le bien du penser,

Qu'homme ne peut escrire, ou langue prononcer,

Quand je baise ta main contre Amour invincible.

Contemplant tes beaux rais, ma pauvre ame passible

En se pasmant se perd: lors je sens amasser

Un sang froid su mon coeur, qui garde de passer

Mes esprits, & je reste une image insensible.

Voila que peut ta main & ton oeil, où les trais

D'Amour sont si ferrez, si chauds & si espais

Au regard Medusin, qui en rocher me mue.

Mais bien que mon malheur procede de les voir,

Je voudrois mille mains, & autant d'yeux avoir,

Pour voire & pour toucher leur beauté qui me tue.

Guapo, oi?

I és que el Ronsardet i jo tenim un conveni: ell parla i jo el subscric.

Ja veus tu quines coses.

Actualitat de Jordi de Sant Jordi

Jordi de Sant Jordi, que la sabia molt llarga, va esmolar l'eina poètica i va rimar bellament per veure si el bon rei Alfons esquitxava el que calia i podia abandonar la presó napolitana:

Per què no sai ni vei res al present

que em puixa dar en valor d'una escorça,

mas Déu tot sol, de qui prenc fundament

e de qui fiu, i ab qui mon cor s'esforça;

e d'altra part del bon rei liberal,

qui em socorrec per gentilesa granda,

lo qui ens ha mès del tot en aquest mal,

que ell me'n traurà, car soi jus sa comanda.

Rei virtuós, mon senyor natural,

tots al present no us fem altra demanda,

mas que us record que vostra sang reial

mai defallí al qui fos de sa banda.

Avui que els pirates se les campen, prenen vaixells i mercadegen amb les vides dels pescadors, no sé si el recurs poètic serviria de gran cosa.

Ja fa dies que el segrest es va produir. Alguns menys, que una intervenció militar de jutjat de guàrdia va capturar dos pirates i els va desembarcar a l'Audiència nacional (on aviat es van trasmudar en patata calenta); i alguns menys, que hem entrat a la fase de "correm-hi tots que no sabem què cony fer". I a tot això, les ràdios que hi posen cullerada, i van entrevistant el capità i així podem estar al corrent sobre la marxa d'aquest cúmul de despropòsits que -i ja voldria equivocar-me- acabarà com el rosari de l'aurora.

He començat pel final del poema, però em fa la sensació que és al seu principi o hauríem de buscar la situació en què es troben els pescadors:

Desert d'amics, de béns e de senyor,

en estrany lloc i en estranya contrada,

lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,

ma voluntat e pensa caitivada,

me trob de tot mal en poder sotsmès,

no vei algú que de mé s'haja cura,

e sui guardat, enclòs, ferrats e pres,

de què en fau grat a ma trista ventura.

Ja sé que a cap d'ells la poesia els semblarà una via plausible per sortir del destret. Això a banda, el pitjor que els podria passar (atesos els precedents) és que el manaia de torn de les Espanyes aprofités per dir que es compromet a donar ple suport a les seves demandes.

En fi, que tot plegat té mala pinta i a mi ja em sap prou greu. Les he enfilades per la banda del segle XIV perquè, vist el panorama actual, de tant en tant em prenen rampells romàntics i em fugo cap a territoris mentiders on les bromes del passat atenuen la cruesa de la penosa condició humana.

Thales de Milet

Si dues rectes concurrents són tallades per un sistema de rectes, aleshores aquestes són paral·leles si, i només si, els segments determinats a les rectes concurrents són proporcionals.

Si les enciclopèdies aquestes que ens permeten dissimular les nostres ignoràncies no menteixen, aquest és un dels teoremes de Thales.

Aquest matí m'he llevat amb el joni de marres al cap. Podria explicar per què, però no ho faré de cap manera: he de ser fidel a la meva pretesa inintel·ligibilitat i, a més, la presència del filòsof i matemàtic a les meves cabòries matinals és tan transparent que justificar-la seria ociós.

Crec que deuria tenir 14 o 15 anys quan vaig fer coneixença amb el teorema en qüestió. No sabria dir ara si ho dec a la senyora Arnaldos o al senyor Congost. Tant l'una com l'altre van fer digníssims esforços perquè la matemàtica travessés la infranquejable barrera que el meu cervell li oposava. No se'n van sortir. La senyora Tarrida va seu un pèl més afortunada: jo havia arribat ja als 16 anyets i, tot i seguir sense entendre gran cosa, vaig intuir per primera vegada que allò de les matemàtiques tenia alguna aplicació pràctica, i em vaig divertir. Cal que reconegui també que en el descobriment d'aquesta part lúdica em va ajudar força el tarannà un pèl histriònic de la professora i la manera com xuclava àvidament els Ducados que consumia mentre passejava entre nosaltres i feia les seves explicacions.

La vessant filosòfica del personatge em deuria arribar també en algun moment d'aquells anys, perduda en algun racó dels fastuosos quadres sinòptics amb què ens il·lustrava la senyora Tineo. Però també és cert que, més enllà del nom, he arribat fins avui sense saber massa cosa del filòsof i matemàtic en qüestió.

Aquesta és la trista realitat de la meva escarransida cultura: un arxipèlag dispers que punteja la vastitud oceànica de les meves ignoràncies.

Això no obsta però perquè avui em senti particularment feliç de poder parlar de Thales. Els moments durant els quals va concedir-me ahir el seu aixpoluc ja els tinc endreçats al rengle dels que m'ajuden a tirar endavant i a contemplar la meva vida amb un somriure.

I així ho dic. Perquè vull i puc. I perquè consti en acta.

Cementiris intel·ligents

Hi ha molts japonesos vius. Fins aquí, ja em feia a la idea. Bé, de fet hi ha més xinesos vius, esclar, però estan més escampats. Rectifico: hi ha molts japonesos vius i estan atapeïts. És el que té ser japonès.

Els japonesos vius -que n'hi ha molts i viuen atapeïts- són gent espavilada. Això també ho sabia. Que tenen una certa tirada a disfressar-se de català, ho vaig aprendre de Pere Calders gràcies a un venedor de sants d'Olot, però ara això no té importància.

El que no m'havia mai aturat a pensar és que si hi ha molts japonesos vius que viuen atapeïts, també hi ha molts japonesos morts. I es veu que també pateixen la síndrome de la sardina (enllaunada, s'entén).

I m'assabento aquests dies que aquest poble laboriós d'ulls oblics i somriure perenne ha trobat solució al problema: han posat en marxa un deliciós "cementiri intel·ligent" que, ultra resoldre el problema de l'espai, abarateix el cost de la parcel·la on conservar les restes del difunt.

El que em va fer més goig va ser veure a la televisió el petit reportatge que explicava que amb el simple gest d'introduir una targeta magnètica a l'adminicle pertinent, la intel·ligència funerària et localitzava la caixa del difunt i te la transportava ipso facto a una petita capella delicadament ornamentada on podies establir sentimentals col·loquis -lacrimògens o no, això va segons els casos- amb la mòmia o les cendres de rigor.

Un sistema semblant sabia que funcionava en el món dels aparcaments automobilístics i també he vist en alguna farmàcia com el medicament acudia amb disciplinada obediència a les ordres teclejades per la senyoreta o senyoret dispensador de torn.

Imaginar que un sistema d'impulsos electrònics i de corrons i politges ben greixades posi a l'abast del meu dol algun familiar que dorm el son dels justos, m'ha obert una nova perspectiva de confiança en les virtuts del progrés.

I, de fet, m'ha suggerit que algun emprenedor del país podria oferir a algun ajuntament en crisi un negoci interessant: jo us munto un cementiri intel·ligent i m'encarrego del trasllat d'ossades, i vosaltres em requalifiqueu la parcel·la que ara ocupa el cementiri i hi fem una urbanització de luxe

Us imagineu, barcelonins, que bo que seria el tracte per a la falda de Montjuïc?

Si és que tot és posar-s'hi. Encara trobarem sortida a la crisi de la construcció!

Detencions preventives

Redacció.- Atenent a l'alarma social generalitzada que han desvetllat els últims esdeveniments, l'Audiència nacional ha procedit a la detenció preventiva del braç incorrupte de Santa Teresa.

Atesa la impossibilitat metafísica que hi hagi algú o alguna cosa que no hagi cedit a la temptació i s'hagi corromput, s'està procedint a esbrinar què hi de cert en el tràfic de custòdies que buida notables sagraris de fes diverses.

L'Arquebisbat ha presentat una queixa formal perquè en arribar a l'Audiència no es va obstaculitzar que les càmeres obtinguessin i difonguessin imatges del braç emmanillat.

S'espera que de forma imminent es determini si el braç ingressa a la presó o se li apliquen indulgències plenàries i el braç pot quedar a la disposició d'algun dictador en hores baixes perquè el guardi a sota el llit.

Allobín

Tot endreçadets esperen

que els aneu a fer visita.

Si opteu per la carbassa,

la disfressa

i l'esgarip,

què faran les vostres mòmies

solitàries i escarides,

fredes, ertes,

desnerides,

enyorades i pansides

al fred nínxol de l'oblit?

Feu-me cas i no cediu:

entre quètsup i hamburguesa

o castanya i panellet

no hi ha lloc per cap flaquesa:

que la terra que us espera

encara no parla anglès.

Saló de lectura

De mica en mica em vaig acostumant a llegir dret.

No podia pas ser d'altra manera.

Resposta

Sóc devot del metro. No podia ser d’altra manera, atès que és un mitjà de transport subterrani, és a dir, l’únic que em remet a l’espai per excel·lència, la cripta i/o la catacumba. A més, a l’hora que l’ocupo, m’ofereix un distingit repertori de posats agònics de passatgers que lluiten per emergir a un estat de vigília però se’ls veu presoners de la tebior d’uns llençols i d’uns matalassos que encara conserven l’empremta que hi han deixat. M’encanta.

Amb tot, sóc infidel de mena i de tant en tant traeixo la promiscuïtat del ferrocarril metropolità per la soledat més selecta del taxi. L’esca del pecat sol arrelar en la pesantor de les cames, tribut inexorable a la progressiva estretor d’unes artèries i unes venes massa baquetejades que ja no saben, pobrissones, on emmagatzemar l’allau de greixos amb què les castigo.

En aquestes ocasions, la meva sort varia: de vegades, em torturen amb els sermons d’Onda Zero o de la Cope; d’altres, amenitzen el meu trajecte amb músiques sincopades d’origen incert però de dissonància implacable; en ocasions, em sotmeten a converses d’una banalitat aclaparadora per bé que amanides amb bones intencions...

Allò que menys sovinteja és, però, el que més agraeixo: el silenci.

I això em fa pensar en una anècdota que sempre m’ha fet gràcia. Qui la va escriure la situava a la barberia i probablement la remetia a un personatge conegut. Jo només conservo memòria de la trama.

El barber, un cop té el client aferrat a la butaca, complint el seu deure de cordialitat dialogal, vol esbrinar per quina banda farà més contenta la víctima i vol centrar el tema de conversa: “Com ho farem això? Política? Esports?”

I l’altre, amb qui em sento radicalment identificat, li respon amb un precís, exacte i implacable gerundi: “Callant”.

Chapeau!

Meditant

Ara que hi ha una certa tirada a caçar al vol expressions íntimes i fugisseres que posen sobre la taula la veritat dels pensaments ocults, m'ha semblat de llei posar en coneixement del públic distingit que m'honora amb les seves visites aquesta imatge, que revela l'estat d'ànim d'un catalanet i una catalaneta que contemplen un esdevenidor força erm a la llum de les circumstàncies, i que van tal com els ha deixat l'amena realitat que els circumda, ço és, amb el cul a laire.

Correspondances

Baudelaire, que és aquest xicot tan eixerit i simpaticot que sembla que se'n fot del mort i de qui el vetlla, va tenir l'encert d'escriure algunes ratllotes amb una certa gràcia:

Et, de ma clairvoyance extatique victime,

Je traîne des serpents qui mordent mes souliers.

Et c'est depuis ce temps que, pareil aux prophètes,

J'aime si tendrement le désert et la mer;

Que je ris dans les deuils et pleure dans les fêtes,

Et trouve un goût suave au vin le plus amer;

Que je prends très-souvent les faits pour des mensonges,

Et que, les yeux au ciel, je tombe dans des trous.

El fet no tindria més importància si no fos que avui m'ha pegat per fullejar un volum oblidat i ha resultat que aquestes paraules m'han saltat a la vista i m'ha vingut de gust copiar-les.

I ho he fet.

I ara què, em pregunto? Caldria algun aclariment, alguna interpretació, donar algun indici que esclarís el perquè de la tria i la intenció de la còpia? Puc extreure algun profit alliçonador de la tirallonga d'alexandrins? Revelo alguna cosa de mi a partir de la conjunció del fragment i del títol de l'entrada? A què correspon tot això?

Bufa, quantes preguntes i quanta poca-solta.

De fet, l'únic que em balla pel cap és que quan Baudelaire publicava Les fleurs du mal transcorria l'any 1857. És a dir, que en faltaven dos per a la molt nostrada restauració dels Jocs Florals i vint perquè a Mossèn Cinto se li premiés L'Atlàntida.

Recony.

Casualitats

Vaig fer coneixença amb la senyora que tenim ut supra un dia que, sense com ni per què, vaig ensopegar amb el web de Renata Palubinskas. El to de la seva pintura em va captivar i em vaig apropiar d'algunes imatges a les quals de tant en tant faig visita per veure algun detall, considerar alguna circumstància. Ni les meves parets ni la meva butxaca estan per a grans alegries, però el disc dur encara dóna de si i hi puc emmagatzemar algun ninotet que de tant en tant m'abelleix de considerar.

En el cas que ens ocupa, ultra la fantasia de la blonda i la imaginativa arquitectura de la màscara, m'atreia la suavitat de l'esguard i el perfil de la boca. En això, com en tantes altres coses, cadascú les enfila per on pot.

La cosa no tindria més importància si no fos que avui mateix no m'hagués topat amb una de les fotografies que, amb una perseverança que és d'agrair, van apareixent a vintagepulchritude. Aquest és un blog que fa de bon seguir si teniu tirada a descobrir com alegraven la parpella i/o alimentaven llur libido alguns dels vostres ancestres.

I resulta que m'hi he trobat amb el que sembla l'original desemmascarat de la senyora de marres:

Diuen que la natura imita l'art, però no sé què dir-vos: en aquest cas em sembla de tota evidència que l'original arracona qualsevol mèrit de l'artista.

Ara sé que l'antifaç dissimula la incapacitat de resoldre amb el pinzell la profunditat de la tristesa que traspua la model i que la finor de les mans traduïda per l'artista ens priva de deduir la misèria que tragina la pobra noia que s'asseu a la cadira. Hi ha, a més, la radical perversió del somriure: ha bastat una lleu curvatura en les comissures per completar la gran mixtificació.

Amb tota evidència no discutiré que Palubinskas tenia tot el dret a manipular el missatge, ni tampoc se m'amaga que la meva mirada ho és tot menys innocent. Però cal que admeti que de la casualitat d'avui se'n deriva una mica més d'escepticisme.

O sigui, que anem bé.

La cirereta del pastís

Que el senyor Sirera opini que el seu partit és una merda em sembla plausible. I encara gosaria dir que es queda curt: probablement massa ocupat arrencant-se ganivets de l'esquena, no ha pogut dedicar prou temps a trobar un adjectiu més escaient per qualificar la textura moral de la baluerna en la qual milita.

Amb tot, jo sóc del parer que el símil de la tova escauria a les diverses organitzacions polítiques que tenen per objectiu aferrar al poder els seus membres distingits i , un cop collats a la poltrona, fer mans i mànigues per embolicar la troca i mantenir-los fent posat de mussol i sostenint amb una fatxenderia digna de millor causa que treballen per al bé comú.

Fins aquí, tot correcte.

El que em fa un cert oi és que hi hagi un periodisme que es dediqui a retratar el missatges privats i divulgar-los. A mi, que em van criar en el més estricte respecte a la privacitat de la correspondència, això em fa una mica de repugnància. Ja sé que no és ben bé el mateix, però a mi em fa el mateix efecte deplorable, ves que hi hem de fer. Les formes, en la convivència enraonada, em semblen fonamentals. I constato amb un cert estupor que es van perdent i ja no movem ni una pestanya.

Ja sigui el tostó (em permeto una lleu correcció desnormalitzadora) d'en Saura o la merda d'en Sirera, aquestes diguem-ne notícies que han amenitzat els diversos comentaris polítics (¿?) i les portades de la premsa (¿?) em fan venir ganes de seguir en la Tebaida de la meva inòpia militant.

Per sort, ara és el moment que espero amb candeletes que Madrid no sigui designada seu de les Olimpíades del 2016. El meu argument d'autoritat és que em produeix tan poca il·lusió com quan la Ciudad de Ferias y Congresos va tenir aquest dubtós honor. De fet de fet, crec que tinc decidit que no m'interessaré per l'esport olímpic fins que no demostrin un bri de sensatesa i legalitzin el dopatge. Aleshores en podrem parlar.

I res més.

Bé, sí, una breu postil·la: si alguna institució pública vol encarregar-me un informe, cap problema. Puc acreditar una certa habilitat en la tècnica del "retalla i enganxa" i no tinc cap inconvenient a adaptar La caputxeta vermella segons convingui i sigui escaient. Que no pot ser que Presidència ignori encara que el llop va patir violència de gènere i discriminació per causa d'origen filogenètic.

Petonets.

Petit conte idiota (13)

Virtuts de la filosofia

Angèlica de Rocabruna tenia tirada a la filosofia i a desmaiar-se a hores intempestives. Menjava poc, dormia malament i es passava les hores mortes davant del mirall vestint-se i despullant-se. Li agradava mirar-se de cos sencer -més despullada que vestida, tot s’ha de dir-, i fins a cert punt s’agradava. Però li hem de reconèixer un cert esperit crític i unes engrunes d’objectivitat, i per això no se li escapava que li faltava una mica de llargada de cama i li sobrava un pensament de pit, i això l’anguniejava.

Aquests dos detalls tampoc no havien escapat a Damià Surroca, el jove que de tant en tant era admès al llit d’Angèlica, però mai no li hauria passat pel magí de fer-ne esment. Ell anava al que anava i, home de seny com era, havia entès prou bé que no en trauria res d’entrar en valoracions estètiques sobre unes qüestions que, a més, eren perfectament irrellevants per al digne exercici de les expansions eròtiques que els reunien.

Angèlica, tot i que passava per moments d’una lassitud exasperant que deixaven el pobre Damià amb la sensació que s’acoblava a una estàtua, tenia dies d’una exaltació rutilant en què sabia desplegar un extens repertori de sorpreses amatòries que, ultra abocar-lo a l’extenuació que fa al cas, desarboraven totes les prevencions que pogués covar en Surroca d’algun encontre anterior menys reeixit.

Aviat es va adonar en Damià que la fogositat d’Angèlica concordava amb les seves lectures: si a la tauleta de nit hi havia Plató, la cosa anava de quietud; si hi veia algun volum de Kant, ja podia calçar-se. Ell, que mai no havia fullejat cap volum d’aquesta mena ni sentia cap mena d’interès per les disquisicions filosòfiques, va sentir-se temptat per la curiositat i es va firar a una llibreria de vell La crítica de la raó pura. Mai que no ho hagués fet: se’l va empassar d’una tirada i els efectes van ser definitius.

La nit que van coincidir després d’haver-se tirat coll avall ambdós una dosi generosa del filòsof prussià, les conseqüències van ser devastadores: empesos per la filosofia a una espiral incontenible, a un crescendo de luxúria desfermada, van arribar al límit de la resistència llur i van aconseguir que la petita mort se’ls fes definitiva.

I Kant s’ho mirava des de la tauleta de nit mentre somreia còmplice al mirall que els recollia.

Es triste de pedir...

...pero más triste es de robar.

Senyor Millet, com que el sé en fase de penediment i contrició, i també imagino que deu anar una mica curt d'armilla després d'aquests reemborsaments a què s'ha llençat per mirar de parar la clatellada, se m'ha acudit que podria oferir-li una petita contribució per si li era llegut d'acceptar-la.

Com que no tinc l'honor de formar part del cercle de les seves amistats i no sabria com posar-me en contacte amb vostè, se m'ha acudit de dipositar la meva contribució aquí mateix. Així que tingui una estona, li escanejo l'altra cara i vostè se les imprimeix, en fa les còpies que li semblin oportunes i ja sap, "si cola, cola". Si les Nostres Molt Honorables Institucions li van atorgar la Creu de Sant Jordi, imagino que la digníssima peixetera on vostè tingui per costum comprar el llucet no dubtarà a acceptar-li aquesta moneda.

Per altra banda, jo no la tornaria, la Creu de Sant Jordi. Quan la hi van concedir -i li demano disculpes si m'excedeixo en l'ús dels vulgarismes- vostè ja tenia més cara que cul. I no havent canviat la circumstància, no veig per què ara hauria de retornar tan distingida distinció. En tot cas, el molt digne tribunal que el va considerar mereixedor d'afegir-se a la gernació a qui pengen la medalla potser hauria de disculpar-se per la seva escassa perspicàcia. Em sembla més enraonat.

Amb tot, tampoc no crec que hàgim de fer massa escarafalls. Tres, quatre, cinc milions més o menys... què li fa? Vivim en un país en què potinegem més en el disbarat que en la decència, i això, si em permet, dóna alegria i ens fa feliços. Fullejar un diari o asseure's una estona davant del televisor ens amaneix un espectacle que si el consideréssim amb una mica de sentit comú ens hauria de convidar a demanar l'exili perpetu a alguna d'aquestes nebuloses exòtiques on diuen els entesos que pot ser que hi hagi vida intel·ligent. I malgrat tot seguim aquí, embadalint-nos en les brosses dels ulls aliens i considerant les bigues que sobresurten dels nostres com un detall de bon gust i d'elegància.

I res més, només tenia ganes de fer-li arribar les meves més cordials salutacions i animar-lo a seguir endavant, en la seguretat que arribat el cas trobarà alguna altra butxaca per escurar.

Atentament,

Eumolp

Parada, fonda i una mica de Kavafis

Com que tinc la sensació que s'acosten temps de sequera per allò de les urgències i de les importàncies, que deia l'amiga Mafalda, ho farem breu, amb dibuixet i paraules manllevades:

VEUS

Veus ideals, veus estimades

dels qui moriren o dels qui ja són

perduts per a nosaltres com els morts.

De vegades ens parlen entre els somnis;

de vegades en mig d'un pensament

les sent el cervell.

I amb el so que elles fan, per un instant ens tornen

ressons de la primera poesia

de la nostra vida -

com, de nit, una música llunyana que s'apaga.

Circumstàncies

....mentre els carrers mantinguin una quadrícula immutable, puc sentir Montand amb una certa tranquil·litat d’esperit, sobrevolar graelles sense carbons i rostir-m’hi amb un posat que faria somriure Alfred de Musset, que va tirar per la banda dels diminutius italianitzants, perquè sabia que tant li fa si la Mila fa midó. Nosaltres seguirem instal·lats en la dolça immobilitat de veure-les venir mentre ens les van posant aquí, ja que el nostre sastre desconeix l’art de la butxaca. I és literalment perfecte, perquè el que cal és viatjar lleuger d’equipatge per no anar des d’enlloc fins a on mai no se sap, la millor destinació per a qualsevol contundent animal de costums com ara jo, que jugo a desmentir el tòpic dels grans horitzons siguin d’aigua, o de sorra, a cavall o en barca... que si vas a mirar sempre podem amanir-nos naufragis de gran resultat sense trencar la closca...

...i emergir amb un posat indiferent a tot allò que discorri a pas de puça per la pell de la realitat...

...com ha de ser, que ho van dir els profetes, consta als llibres i va cremar a Alexandria...

El pastitx de la Diada