dimarts, 7 de setembre de 2021

Selfies

La veritat és que no sóc massa de selfies, més que res perquè tinc la certesa que quan em van tombar a les oposicions de fotogènia van prendre una decisió justa, precisa, equitativa i saludable.

No se m'amaga que això que dic contradiu que una imatge meva de mi mateix encapçali aquest blog que fa anys que s'arrossega i que -no se m'amaga pas, ans al contrari- llangueix sense aturador des del 2005.

Pot servir-me d'excusa que disset anys enrere era prou eixelebrat per exhibir-me, ni que fos de forma prou inintel·ligible, acompanyant la divisa que vaig robar al senyor Espriu i la frase que vaig demanar en préstec a l'albardà que m'enamora.

Pecats de joventut, podria dir, si no fos un oxímoron en algú com jo que ja va néixer vell i que per comptes de bressol s'adormia en un taüt.

Però ve el temps que tot roda i arriba a una bona fi i fa uns dies, remant entre les imatges que convocava el bonic sintagma "dansa de la mort", em vaig topar amb els amens gravats que us ofereixo.

Ho faig amb un cert pudor. I més després de comprovar, mirall en mà, que qui va servir de model a l'artista morbós no podia ser altre que el meu bessó que em va precedir alguns segles.

Cap per amunt:


O cap per avall:


O fent bonic parella:



 

Fruïu doncs de tan belles imatges i que tingueu motiu per a una greu reflexió que us acosti, com el rellotge, a una bona mort.

dimecres, 1 de setembre de 2021

Dedicat als tifes


 Quan vaig cometre l'error d'obir-me una finestra a Instagram, no vaig saber preveure que hauria de suportar la irrupció d'instantànies de plats de diversa índole i consideració. 

No puc acabar d'entendre que hi hagi gent que suposi que ningú pugui tenir interès a contemplar les menges que ingereixen. Descartada aquesta motivació, no em queda altra alternativa que assumir que l'objectiu és presumir de... De què? De refistolats? De tenir bon païdor? De ser uns perfectes imbècils?

D'aquesta mena de gents, a casa meva sempre se n'ha dit "que fan el tifa". 

I és per això, que en honor d'aquesta mena de fauna que pul·lula per les xarxes us ofereixo el que seria el meu àpat ideal.

Excuso dir-vos qui posaria a la cassola. No voldria que us poguéssiu sentir al·ludits.

divendres, 6 d’agost de 2021

PROVA 1


 

Guardarem aquest document amb el nom de PROVA 1

Encara que no serveixi per res.

Guardar és la primera providència. No la segona. La primera.

Per arribar algun dia a algun port inconegut. Per descobrir un món nou, ple d’indígenes que faran genuflexions per quatre vidres de pacotilla. O de baratilli. Com deia aquell. Que ja és mort, endreçat al prestatge que li corresponia i transmutat en moixama de molta consideració.

Segons costum establert, ens és permès de profanar tombes sempre que acreditem amb el degut document emès per doctes universitats que som arqueòlegs. Per bé que ben mirat (i això no es pot fer si no és des de la perspectiva del difunt) que t’esbotzi el repòs el pic d’un doctor o la pala d’un lladre no hi fa cap diferència.

Fins i tot seria preferible el lladre. Aquest, que mira pel benefici propi, un cop enllestit l’espoli et retorna al repòs. I ja vas més lleuger d’equipatge, sense corones ni pectorals que, ben o mal venuts, trauran algun ventre de pena.

Però si caus en les urpes d’un arqueòleg, qui et garanteix que no acabaràs exposat a la llum inclement d’algun museu en una vitrina sotjada tothora per ulls impertinents?

Ens hi tornarem a posar

Entrar a una llibreria era el que feia amb més tranquil·litat. Era l’única mena de botiga on no sentia cap mena d’amenaça i on no li dolia pagar i on res no li semblava massa car. Li agradava passejar entre els taulells i els prestatges i deixar lliscar la vista per les portades o els lloms. Les vegades que no tenia cap títol en cartera esperava que algun senyal li revelés quin havia de ser triat. Podia ser qualsevol detall: el color de la coberta, el gruix del volum, la il·lustració... I si li quedava algun dubte l’esbandien el pes, el gruix, el tacte, l’olor... Ara només tenia un repte pendent: llegir algun dels sis mil volums que havia anat portant fins a casa i havia anat arrenglerant amb ordre impecable als prestatges de la biblioteca.

Resistència a l’invasor

Des del post de comandament, això de l’invasor queia molt lluny. Més que res perquè entre el búnquer i l’enemic s’hi havien estibat centenars de milers de ciutadans que estaven destinats a ser esmorzats, dinats, berenats i sopats per l’invasor quan a aquest li vingués el cuquet. I a fe de déu que quan la gana l’emprenia, no se n’estava i se’n feia un bon tip! Però és la gràcia de les masses, que sembla que mai no s’hagin d’acabar. Diem bé, sembla, nomes sembla... Perquè va arribar el moment que el Conducator va haver d’acceptar que les legions que els feien de coixí s’havien reduït a quatre píndoles que no servien ni d’aperitiu. I va ser aleshores que el búnquer en pes va optar per l’única alternativa plausible: obrir les comportes i deixar-se engolir per les aigües. S’estimaven més l’asfíxia que les queixalades de viu en viu. I no els critico la decisió. Ni gens ni mica.

Sense massa pressa

Mirava de travessar els carrers sense massa pressa però procurant que no es notés. Triava els carrers més amples, amb preferència els de dues direccions, i s’aplicava a no mirar el semàfor per no veure les intermitències i tenir la temptació de caminar més viu. L’èxit de la seva estratègia va venir amb les rodes d’un autobús articulat nou de trinca. Ell va morir a l’instant. Per això no va poder gaudir dels quatre morts i vint-i-set ferits resultat de la bonica tombarella que va fer el bus quan el conductor, esglaiat, va clavar els frens i va fer un cop de volant.

Ens hem de veure més sovint

Això és el que solem dir quan ens acomiadem d’algú que representa que fa segles que no veiem i que ens hem trobat a la impensada. Cinc minuts escassos de conversa forçada rebuscant en la memòria algun tòpic escaient, esquivant qüestions que podrien ser delicades i que ens deixarien amb els peus a la galleda i cara de tòtil, forçant la banalitat al límit del que és suportable per arribar a aquell punt en què tirem del em sap greu però t´he de deixar, que s’ha de dir mentre amb l’índex fas uns copets a l’esfera del rellotge, senyal inequívoc que ja fas tard a una cita imprescindible. I és aleshores quan surt a la palestra l’inevitable m’he alegrat de veure’t. I tant, jo també, i ens hem de veure més sovint, i tant, i tant, et truco, d’acord, em farà molta il·lusió. Però mai no li diràs que tant de bo que no faci. Ni tampoc no li diràs que no tens ni la més remota idea de qui és i que has passat els minuts més estúpidament idiotes de la teva vida.



dimecres, 28 d’abril de 2021

I seguit


 I punt, i punt... 

Anem a veure, que ja em tens una mica tip de tanta poca-solta. Quatre o cinc dies comptats que fas veure que publiques el que hauríem de considerar parides de via estreta i ja et deus pensar que ets, pel cap baix, el geni de la llàntia.

De la llàntia, potser sí, però no de la que freguen als contes per fer sortir el geni, sinó de la que et condecora perquè et tremola el pols i la cullera t'obsequia amb uns amens esquitxos que ja et deuen haver portat al nivell de mariscal.

Però no hi fas res, estic disposat encara a tenir paciència amb tu. Embruta tantes pantalles com vulguis que me les empassaré com tantes altres píndoles amargants que m'he tirat coll avall. 

Al capdavall, mai ens podràs arrossegar a tanta misèria com ens enfanguen, dia rere dia, les notícies de l'actualitat.

dimarts, 27 d’abril de 2021

Hipotètic epitafi



...i punt.
 

Cansament


 En tinc el pap ple i no sóc una gallina.

diumenge, 25 d’abril de 2021

Naufragi

 

Quan va saber que l'última rata  els havia abandonat va saltar del vaixell amb una gran pena per tots els mariners i viatgers que s'hi quedaven.

dissabte, 24 d’abril de 2021

Justícia


 De tant espiar pel forat del pany hi ha caigut i ha mort trinxat per mecanismes inclements.

divendres, 23 d’abril de 2021

Recompte


 Va deixar la feina de comptable quan va perdre dos dits en un accident.

dijous, 22 d’abril de 2021

Conte


 Va matar el Senyor Marquès perquè n'era el majordom i li calia ser conseqüent. 

divendres, 9 d’abril de 2021

Mandres


Com que de natural em pot la galvana, he decidit que ja no pinto més. Regiro racons més o menys polsosos i miro de trobar algun ninotet que estigui disposat a passar algunes hores a l'aparador.

Els qui ara us miren (conques buides, naturalment, no fos cas que...) arrosseguen tanta pols que he estat a punt d'admetre'ls a la meva cripta. Però comptat i debatut he pensat que fóra millor airejar-los que no tenir-los tancats per qui sap lo temps.

Perquè he vingut a pensar que en aquestes hores de desori pandèmic, quan la rifa del vaccí cotitza ben alt i on fins els més ignars poden dir la seva, jo crec que no hi ha més solució digna que mirar-se al mirall de l'únic futur cert i creuar els dits perquè no tingui massa pressa a arribar.

I si arriba, que sigui amb tot de colorets.


dissabte, 27 de març de 2021

Déu hi faci més que nosaltres...



 Acabo de mig sentir, mig escoltar a la ràdio un esforçat representant de l’administració mirant de respondre les preguntes dels oients sobre què es pot fer i què no en aquests dies de restriccions.  Això, amanit amb les intervencions del conductor del programa i d’alguns especímens qualificats de la fauna dels tertulians que hi posaven el contrapunt de la seva ironia burleta.

 Vagi per endavant que a mi (personalment en persona) això de les restriccions ni em va ni em ve. Fa temps que vaig passar forrellat a la meva cripta i m’estalvio sempre que no sigui imprescindible la freqüentació d’espais exteriors, més que res perquè la talla moral i intel·lectual dels meus congèneres humans imita massa el vol de les gallines. Amb perdó.

 El denominador comú de totes les preguntes era intentar esbrinar per què el seu cas particular no estava contemplat a la normativa. Dit d’una altra manera: ¿com puc fer el que em roti sense que em puguin tocar el crostó?

 És cert que la normativa és complexa. També és cert que bona part dels qui ho addueixen no s’han pres la molèstia de consultar-la. Potser és que ens agrada més tocar d’oïda que llegir la partitura. Però més enllà d’això jo diria que és vana pretensió esperar que el meu cas de mi mateix en la meva especificitat individual i de persona estigui contemplat en una norma de caràcter general.

 Per obviar el problema jo diria que estaria bé recórrer al catecisme. Com que allò dels deu manaments era massa feixuc i complex de recordar, se’ns donava el recurs de la simplificació: “Aquests manaments es resumeixen en dos: estimaràs a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a tu mateix”.

 Traduït en pandèmic: “Estigue’t de fer allò que et posi en risc i esforça't a no buscar la ruïna dels qui t’importen”.

 Amén.

diumenge, 21 de març de 2021

Cec


La ceguesa és un do per als endevins. Podeu preguntar-ho a Tirèsies i us ho confirmarà. O no, perquè l'home és vell i està cansat d'augurar desgràcies. I a més no es pot estar que l'acompanyin, ho facin Ismene o Eumolp. I això no deixa de ser-li un embaràs, mal que li pesi. 

Podeu també adreçar-vos al ram dels amanuenses o escrivans, altrament dits escriptors (no els privarem pas de l'orgull ni l'autoestima). Qui crea, crea. Ho faci de pollí, de rossí o ja macerat pel brou decantat pels anys. Potser aleshores us respondrà un Borges, o potser un Camilleri, tot fent un parèntesi en el dictat que agrairan els qui dibuixen les paraules, siguin secretàries, secretaris i/o dictàfons.

O potser val més que us adreceu al qui refilen o teclegen i aixi us les haureu amb un José Feliciano, un Stevie Wonder o un Tete Montoliu. Qui sap si entre arpegis i octaves us faran avinent el secret que percaceu.

Jo, però, me n'estaria. Ni en el futur, ni en la lletra, ni en la nota hi ha res que us pugui fer entendre que no hi ha resposta per a l'absència de llum.

Així ho va saber Isaac Sagi Nehor mentre rememorava els ensenyaments d'Abraham ben David De Posquières tancat en el negre silenci de la fosca.

 Així és i així us ho he dit.

dimecres, 24 de febrer de 2021

Mirades


 Sempre que us miro penso si no sou vosaltres els monstres.

dilluns, 1 de febrer de 2021

Enquestes 2021


 Heus ací com es cuina l'enquesta que dóna per guanyador qui la paga.