diumenge, 24 de març del 2013

Senyals de mort designants



Ara que es posa de moda traslladar la indignació a la porta de casa de qui la provoca...

Ara que d'això en diem "escrache" (paraula que es pronuncia com qui escup i que sembla que ve del lunfardo)...

Ara em plau de fer-vos avinent que aquesta mena de pràctiques tenen a casa nostra il·lustres precedents.

Ja al segle XV, els pagesos maltractats per les exaccions senyorials reaccionaven per aquests rodals amb revoltes quan es veien desposseïts dels drets sobre les terres que conreaven.

I perquè llurs enemics poguessin fruir d'un cert empetitiment de l'esfínter anal, els plantaven a la porta dels casals belles creus amenaçadores.

D'això se'n deia "senyals de mort designants".

No advoco pas per recuperar aital pràctica: sóc fervent defensor de la vida vegetal i mai no us proposaria el sacrifici de cap arbrissó i menys amb finalitats de dubtosa legalitat.

Sóc pacífic de mena i no m'agrada cridar.

Sí, però, que proposaria com a adaptació del terme (escratx o escraig no m'acaben de convèncer) un discret acrònim del tipus "semodé".

Té l'avantatge que esquitxa menys quan el diem i fins i tot el podem fer rimar amb el molt estès "sisepué".

Considereu-me la proposta. 

diumenge, 17 de març del 2013

Dues tankes amb falena (i calavera de torna)

Per allò del Dia de la Poesia Catalana a Internet:

Màrius Torres - La mort

Com la falena
ve de lluny a la flama,
els ulls atònits
de la meva esperança
es cremen en la fosca.



Salvador Espriu - Psyché

Nua, vençuda
per l'esplendor de l'alba,
la viatgera
plena de crims, inútil
vol vacil·lant, falena.


dimarts, 12 de març del 2013

Alternatives

La senyora Sánchez Camacho ens ha fet una crisi de confiança.

L'entenc.

Un cop ha comprovat que és capaç de compartir taula i centre floral amb un micròfon impertinent, un hom ja no es pot fiar ni de la pròpia ombra d'un mateix.

L'hauria d'aconsolar l'esbarjosa conversa mantinguda i el tresor de confidències amb què va amanir un àpat que, jo no en tinc cap dubte, deuria estar trufat de xiuxiuejos d'alt voltatge i subtils complicitats.

Ai las, el secret ja no es porta a ca nostra i tot ve que s'esbomba i ens posa en compromisos que fan de mal traginar.

La inquietud creix, l'amenaça es dispara.

L'entenc. I en aquesta tesitura crec que és de llei que reclami sentir-se agombolada per cossos afins que li donin el confort que necessita.

És per això que li n'ofereixo un repertori prou divers perquè triï a pler.

No tinc cap dubte que s'inclinarà per l'opció que més s'avé amb les seves preferències: