diumenge, 28 de juny del 2009

Associacions

No us en càpiga dubte: fa segles que la tortuga maleeix la seva dissort. Li ha plogut al damunt, des d'un Olimp desmesurat, un pes difícil de traginar. Ella, però, pacient i sàvia, es limita a disfressar la bilis d'aigua perquè el turista s'enganyi pensant que la composició és refrescant.

Nosaltres sabem, però, els pensaments obscurs que mastega en la seva presó de pedra: quan la lluna fa el ple i el silenci s'ensenyoreix dels jardins, tot es capgira. Pietro Barbino és aterrat i el queloni se li planta al damunt del ventre prominent i amb bec d'acer li rosega aquest fetge que han macerat constants libacions.

La víscera, com és de llei, torna a créixer, es recompon i s'apresta a nous àpats. Els cicles, ja se sap, les tenen aquestes coses i regalen petits moments de justícia en un món de vegades clar, de vegades inintel·ligible.

Jo, des del fons de la meva penombra, el contemplo, hi joguinejo i hi especulo. Per qué els camins estan marcats i l'hora és dolça.

divendres, 26 de juny del 2009

Inferns amables

En algun lloc he llegit que les pintures romàniques venien a ser com una mena de llibre que suplia les limitacions del pobre illetrat en aquells segles pretesament obscurs de l'Edat Mitjana. Ho accepto, perquè jo encara sóc dels qui atorga a la lletra impresa un valor totèmic i si algun estudiós va posar en circulació aital sentència, els seus fonaments tindria.

Dedueixo doncs que, en bona llei, la visió d'un infern com el que exhibeixo deuria anar encaminada a posar a rotlle els aspirants a pecadors d'algun segle reculat. Potser sí que "in extremis" la memòria de la caldera i les flames podia retenir les inclinacions mal encaminades d'algun serf una mica deixat anar. Acceptem-ho.

Vist des dels meus ulls, l'infern que ara us recomano que torneu a mirar no és sinó una incitació, una esca de pecat: no em direu ara que una eternitat amb un embut al cap, gronxats per dimonis amb un somriure tan còmplice i amb la certesa d'un estalvi tan segur a la factura de Catalana de Gas, no us animaria a cometre tota l'àmplia gamma de pecats possibles.

I algun de propina. O no...?

diumenge, 21 de juny del 2009

Anys setanta

Caminant pel seu propi peu ha vingut a parar a les meves mans un bonic llibre editat per L'Ajuntament de Barcelona: Dones en transició. De la resistència política a la legitimitat feminista: les dones en la Barcelona de la Transició.

N'és autora la senyora Mary Nash, amb qui vaig coexistir durant un curs a les aules de la U.B. mentre ens fustigava sense cap misericòrdia la senyora Mercè Vilanova.

Com és habitual en mi vaig creuar la totalitat del curs sense intercanviar cap paraula amb ningú que no habités dintre del meu cervell, la qual cosa sempre m'ha garantit el do preuat de l'anonimat més rotund; però d'aleshores ençà sempre que ensopego amb el nom de la senyora Nash en algun paper no em puc estar de sentir el lleu fregadís de les ales de la nostàlgia.

Queda dit.

Dubto molt que arribi mai a llegir-me el volum: 259 pàgines en tamany DIN-A4 són el millor antídot per a qualsevol vel·leitat que em pegués per la banda d'ampliar els meus coneixements sobre el tema. Però com que és un volum ben editat i abundantment il·lustrat, sí que m'he entretingut una estona a mirar-ne els sants.

I entre les estampes que han atret l'atenció d'aquestes dues llumeneres amb què natura m'ha obsequiat, la que m'ha resultat més plaent és la que m'he pres la llibertat d'escanejar polidament i plantificar a l'encapçalament d'aquesta parida.

De fa temps que tinc per l'invent de Monsieur Guillotin una devoció molt sentida. El progrés humanitari que va introduir en el complex món de la decapitació sempre m'ha semblat d'agrair. Posats a escapçar els aspirants a difunt, fer-ho d'una manera neta, ràpida, eficaç i de resolució garantida m'ha semblat sempre que dóna un plus de civilitat a l'aplicació del més notable disbarat en què han culminat molts sistemes judicials al llarg de la història.

La proposta d'extensió de l'artefacte, feta l'any 1979, al control de la natalitat em sembla també digna de ser tinguda en compte. En uns dies que hi ha viva polèmica per l'ús indiscriminat de "la píndola de l'endemà", no deixaria de tenir un cert interès que algú reivindiqués l'aplicació del que podríem anomenar "l'extirpació de la vigília".

Jo hi veig avantatges diversos, entre els quals ara només en destacaria un: si dotéssim les nostres adolescents d'un artilugi d'aquesta índole i elles tinguessin cura de mostrar-lo amb una certa ostentació als aspirants a fecundadors descontrolats, tinc per mi que ultra estalviar-nos embarrassos no desitjats i socialment embarassosos (passeu-me per alt la redundància) inclinaríem els nostres plançons a recuperar amb constància i aplicació pràctiques onanístiques de reconeguda i contrastada solvència.

Eps, i si us amoïnava que això contribuís a assecar-los el cervell en compliment de les molt atinades admonicions del gremi eclesiàstic, no heu pas de patir. Primer caldria veure fins a quin punt estan dotats de tan inútil adminicle.

diumenge, 14 de juny del 2009

Nous amics



Comparteixen la cara de lluç,
simplement han triat colors diferents.

El de sota, una mica més presumit,
ha volguts que li decorés
núvols, xiprers i muntanya
amb una mica de rodonetes.

Jo, com que me'ls estimo com
si fossin fills meus
no m'hi he sabut negar.

Els deixo entre vosaltres
per si hi voleu lligar
amistat.

dissabte, 13 de juny del 2009

A propòsit del passat

De racons i raconets en tinc en abundància. Això, que denota una certa vocació de formigueta, fa que de tant en tant em trobi entre les mans alguna cosa que ja tenia oblidada. La que presideix aquestes paraules va emergir d'una carpeta on havia entaforat alguns escrits i alguns dibuixos i que l'altre dia vaig rescatar de la lenta devastació del temps.

Vaig estar a punt d'esquinçar-la, però va ser una temptació fugaç. Si ha sobreviscut fins aquí, em vaig dir, com gosaries ara condemnar-la a l'estrip i a la promiscuïtat de l'abocador? I em vaig mostrar un cop més magnànim i el retall (13,5x7,5) fa dies que corre per la meva taula.

Aquesta generositat em començava a semblar sospitosa i m'he hagut d'encarar a la pregunta: per què aquest garbuix de línies ha sobreviscut? Estic segur que és contemporani de moltes altres temptatives que no he tingut cap empatx a fer desaparèixer. Què hi ha en el bocí que paper que grogueja que l'ha rescatat una vegada i altra de la destrucció? Em diu alguna cosa? És un mer accident de l'atzar o de la desídia?

La pregunta és banal, però em projecta a una altra reflexió de més volada que algunes vegades m'he fet: què fa que una producció humana superi la frontera dels anys? Hi ha algun valor intrínsec en les obres del passat que s'instal·len en la memòria col·lectiva o no és més que el resultat de mers accidents imprevisibles que no tenen res a veure amb l'essència de la cosa?

No dubteu que m'agradria donar resposta a aquest interrogant, però no me'n sento capaç. Podria, potser, formular alguna hipòtesi. Però si anem a mirar, no crec que aportés ni una engruna de substància a un dilema que -si hem de ser sincers- tampoc no em priva el son.

De tota manera, sí que he guanyat alguna cosa en la reflexió: posats a no descartar del tot que les taques que exhibeixo continguin algun valor en si mateixes que les ha mantingudes des del seu origen remot en condicions de ser encara contemplades, no em puc concedir el dret de fer-les desaparèixer.

Ergo, les mantindré degudament extraviades entre els innombrables papers que emmagetzemo per si quan tornen a comparèixer ja he trobat la resposta i puc dictar sentència.

dijous, 11 de juny del 2009

Alternativa

Li trobo una certa gràcia al gest perquè no sé massa si intenta desplaçar un envà o confegeix una delicada corba que realça un cos que no és excessiu i per això mateix em plau de mirar.

És cert que les meves pupil·les tenen una tendència manifesta a alegrar-se amb la contemplació de carns de persones humanes de sexe femení macerades per llargues dècades d'entomar pols, però això no obsta que també tingui un punt pluridisciplinar i si cal transversal, i que també comprengui que altres parpelles que no les meves s'entretenen en la consideració dels disbarats que vaig penjant amb una dedicació digna de millor causa.

Sumant totes aquestes variables, he arribat a la conclusió que fóra bo d'oferir una pausa contemplativa a algun hipotètic ull femení que vingués a visitar-me.

I res més, que la corba ja no dóna per més.

dissabte, 6 de juny del 2009

Jornada de reflexió


“Al nostre idioma catalá, si no m’enganyo, li falta encara un Poema Heróich, ó que en tinga al menos la semblansa.”

Amb aquestes paraules encetava el R.P. Ignasi Corrons el Prólech del seu poema Joan Garí, l’hermità de Montserrat, que va ser imprès a Manresa l’any 1868 a la Impremta de D. Pau Roca.

Aquest pròleg és prou interessant per la reflexió que conté sobre la llengua catalana i fa interessants observacions sobre un dels problemes que entorpia la represa de la literatura a la Renaixença, això és, la manca d’una llengua literària consolidada.

Segueix dient:

“Jo me inclino á creurer que, tal obstacle, en part pot derivar de la índole de la nostra Llengua, la qual per sa natural sensillesa se presta poch á la elocució sonora y magestuosa, tant del cas a una composició poética de tal género. Las altres Llenguas se enriquiren, se perfeccionaren ab lo temps; y, qual més qual menos, tenen com depositadas y fora del us freqüent certas maneras y expressions elegants y més elevadas que las usuals, de las quals poden servirse los autors en las ocasions d’empenyo: tenen, diguemho aixís, dos vestits, un per los dias ordinaris, altre per los dias de gala. La Llengua catalana, no se lo que es, que sens faltarli gracia, vivesa, energia y tot lo que s’vulga, no te aquesta elasticitat y com duplicitat de las altras; va ben vestida, mes sempre de un mateix trajo, ni presta al escriptor altres giros y expressions que las que se usan en una conversació familiar. Y es tant propia de son carácter la senzillesa, que en tractant de vestirla millor, elevant un poch la dicció, se n’dona ella com per ofesa y ridiculisada. En una paraula, no li escau altre vestit que l’que porta per tot dia.”

Francesc Vicenç Garcia havia escrit dos segles abans el següent sonet:

A LA EXPRESSIVA SENZILLESA DE LA LLENGUA CATALANA

Gaste, qui de les flors de poesia

Toies vol consagrar als ulls que adora,

Del ric aljòfar que plorà la Aurora

Quan li convinga dir que es fa de dia;

Si de abril parla, pinte la alegria

Ab que desplegà ses catifes Flora,

O a Filomena, mentres cantant plora,

De ram en ram, la llengua que tenia;

A qui es diu Isabel, diga-li Isbella,

Sols i esteles als ulls, als llavis grana,

Llocs comuns de les muses de Castella,

Que jo, per a que sàpia Tecla, o Joana,

Que estic perdut per tot quant veig en ella,

Prou en tinc de la llanesa catalana.

I jo, avui, m’he distret una estona repescant aquests dos textos i copiant-los diligentment per si algun dels hipotètics i improbables lectors d’aquestes línies es volia entretenir a meditar-hi i a extreure’n doctes conclusions.

Jo ho faria molt de gust, però avui, 6 de juny, és jornada de reflexió i he de concentrar totes les meves potències a decidir qui votaré demà.

Això del Parlament Europeu és cosa de gran compromís i no voldria que encaboriat en disquisicions sociolingüístiques i literàries acabés havent-me de penedir d’un vot precipitat i fet sense la deguda maduració. 

Un hom, al cap i a la fi, ja no aspira sinó a poder descansar amb la consciència tranquil·la que dóna haver fet la feina ben feta.

dimarts, 2 de juny del 2009

Cap-i-cua

De tant en tant em pren la cosa del realisme i reclamo algun amic que tinc tancat en la gàbia dels bits. El que presideix aquestes paraules el vaig trobar en una excursió per pàgines més o menys sicalíptiques d'aquelles que entretenen els meus lleures desorientats. Crec que duia una inscripció banal al pit, però vaig tenir cura d'esborrar-la-hi perquè em semblava inoportú lligar amistat amb qui l'encertava en la closca però l'espifiava en la cosa dels pectorals. Sigui com sigui, després de practicar-li els oportuns retocs, ja el vaig afilerar al rengle dels meus col·legues per a hores ombrívoles.

Que si ho és aquesta? Doncs sí, ho és. I per què? Doncs aixó sí que no ho penso pas publicar. Hom és mestre dels seus silencis i esclau de les seves paraules, i no us en penso esquitxar ni una que us pugui posar en la pista del meu malestar. D'altra banda, sóc dels qui pensa que en això de les incomoditats, cadascú ha de saber comportar les seves sense fer-ne excessiva ostentació. Insinuar, suggerir... fins aquí passi. Però entrar en detalls i precisions sempre m'ha semblat d'una obscenitat que no estic disposat a fer meva.

De petit, hi havia un instrument que m'inquietava, en deien "difumino". Si l'heu conegut, bé m'està; si no, ja us espavilareu.  Les vegades que el vaig tenir entre els dits no vaig saber què fer-ne. Amb el temps he entès que era prenys de possibilitats i he après a jugar-hi sense tenir-lo a les mans.

Ara hi joguinejo i m'aplicaré a treure'n tot el profit que n'hagi menester. De vegades em sé antic, molt antic, i disposat a adquirir una tonalitat verda virant a color ala de mosca.

O de color de gos com fuig, que és la mesura justa de la meva dubtosa presència en aquest món.

Ah, i perquè el to una mica alambinat, abstrús i espero que suficientment inintel·ligible del que acabo d'escriure tingui el premi d'una imatge més acollidora, aquí la teniu.

Jo la trobo deliciosa. No sé si vosaltres sereu de la mateixa opinió.