dissabte, 31 de desembre del 2011

Humil prec

Amiga Àtropos,

No se us pot escapar que l’any que se’ns acaba ha situat la vostra eina al bell mig de les nostres desficioses agonies.

És per això que voldria acomiadar aquest 2011 adreçant-vos un humil prec per al 2012 que se’ns llença a la jugular: apliqueu, si no és molèstia, un criteri un xic selectiu en la vostra nobilíssima tasca.

Talleu sense pietat el fil dels malànimes diversos que enterboleixen el nostre sol, però estalvieu la tisorada a aquells de qui fa bo acompanyar-se i deixeu-los, pel cap baix, un any més entre nosaltres.

Quan arribi el 13 podrem passar comptes i espero que el balanç ens hagi estat clement.

Començant pel qui subscriu, és clar. Que a ningú no escapa que l’egoisme ben entès comença per un mateix.

dissabte, 24 de desembre del 2011

Nadal 2011


Imatge verídica i fefaentment contrastada de la tia Pepa
en ser-li comunicat
que malgrat els temps que corren
no trontollarien els fonaments de la tradició
i que el gall seria degudament matat
i ella en rebria el tall
que segons marquen els bons usos i costums
li pertoca.

BON NADAL A TOTHOM I A TOTHOMA!

divendres, 9 de desembre del 2011

Antígona (I)

Aprofitant aquest pont, el qui m’utilitza, ha començat a remenar papers per repescar la memòria d’Antígona. De grat o per força ha de desempolsar vells afectes per fer sirgar la canalla. D’aquí no massa, li tocarà fingir una certa erudició i empènyer els personatges d’Espriu i les seves diverses circumstàncies coll avall de la selecta tropa que fa veure que l’escolta.

Ell dubta –jo sé de cert que no se’n sortirà, però li dispensaré la gràcia d’amagar-l’hi– que sigui capaç d’encomanar als alumnes l’estimació que va covar per la peça quan la va llegir ara fa trenta anys. Hi posarà, això sí, una certa voluntat; i potser amb això ja ens podem donar per ben pagats. Tots: els qui ho patiran, el qui s’hi esforçarà i jo mateix, que em veuré obligat a sortir a prendre la fresca.

Per això us parlaré avui de mi, d’aquest Eumolp que fa cinc o sis anys que s’arrossega post amunt i post avall. I fins i tot (si no em pot la mandra, circumstància d’una altíssima probabilitat) allargaré la meva bondat fins a oferir-vos una certa dissecció de l’obra feta des des dintre. Espectadors o lectors, us heu d’esforçar per ignorar la tramoia. Jo no tinc aquesta servitud i puc, sense vergonya, parlar dels sargits de les túniques o les ratadures dels coturns. O del manyoc de draps que tragino a l’esquena. O és que us pensàveu que sóc de veritat geperut?

Perdríeu el temps si us obstinàveu amb Posidons i Quiones. No sé si he estat a Etiòpia, Tràcia em resulta vagament familiar... I això d’Eleusis és per a mi un gran misteri....

La petja més llunyana en què em reconec la devem a Eurípides. Em va treure d’esquitllentes a Les fenícies en boca de Tirèsias, amb qui el destí ja em va nuar:

Caic de fatiga, no t’ho nego; del país

Dels Erecteides se’m va dur ahî en aquest.

Allí s’estava en guerra amb els llancers d’Eumolp;

I em deuen la victòria a mi els Cecròpides.

Aquesta corona d’or que em veus portar, la tinc

Com a primícia dels espolis enemics.

Abans d’anar a petar al rovell de l’ou dels embolics dels Labdàcides m’havia d’empeltar, però, d’un insigne cosinet: Pulcre Trompel·li. D’aquí em ve aquest aire de titella que tragino, la gepa que compartim i el tarannà histriònic i lúcid que tanta il·lusió em fa. L’únic que li retrec al meu creador és que no em deixés compartir la fina erudició del parent d’Alfaranja. Però ves què hi hem de fer.... (Per cert, si algú volgués afinar en el parentiu, que no s’estigui de llegir l’episodi “Montpeller i l’ombra del Conqueridor” a D’una vella i encerclada terra i també Tarot per a algun titella d’Alfaranja. Geperuts a banda, són lectures que us faran una mica més feliços i una mica més savis.)

I xanet-xanet, heus ací que vaig arribar a Tebes. L’any 1939, solet; amb el Lúcid Conseller a partir del 1964, un quart de segle més tard.

El Conseller i jo compartim una mateixa condició desencaixada: som personatges estranys a la tragèdia; ens justifica la distància que podem aportar i la nostra lucidesa. (Observareu que el Conseller, prou més tifa que jo malgrat la indiferència que gasta, incorpora la característica al nom. Jo, molt més modest, la practico però no l’exhibeixo. Un punt a favor meu, em sembla.)

També és veritat que diferim en un fet essencial. Mentre el meu compare es limita a ser espectador –“la lucidesa deixa intacta l’acció” – jo em mullo, com diríeu ara, i em solidaritzo amb Antígona i l’acompanyo en el seu acte pietós i en el seu suplici.

Me n’he de sentir orgullós? Potser sí, potser no. Al capdavall, potser només sóc fruit d’una certa rauxa de joventut. A què ve sinó que l’any 64, Espriu es tragués el Conseller del barret?

El meu gest convida a acompanyar Antígona tots aquells que entenen la raó última de la seva expiació; el lector o l’espectador es poden sentir solidaris del gest redemptor de la princesa. Quan Espriu tira aigua al vi plantificant el Conseller amb les seves despietades reflexions finals, ni això no ens queda: ens han pres –us han pres, vaja– l’última coartada. Per molt acompanyada que vagi, Antígona avança solitària a l’encontre de la mort, íntima confirmació de la justícia del seu acte.

Però no ens esveréssim. Dono per bona la decisió que vaig prendre en el seu moment. Al capdavall, aprofitant l’avinentesa, jo també em redimia de tanta estultícia. I ben clar que ho deia, quan Antígona feia un últim intent per salvar-me: “M’allibero finalment dels vostres cops i de les vostres rialles. Sé tots els mots que amaguen la solitud de l’home, no he d’aprendre res més”.

S’ha fet fosc. Remenar aquestes cendres m’ha deixat un regust agredolç. El perfum de paraules velles em produeix plaer però ara m’he de canviar de disfressa. En tinc un bagul ple i no em costa de triar.

Continuarà (o no...).

Assassinat a la peixera

dijous, 1 de desembre del 2011

Invitació

Redacció.- Una fossa comuna s’ofereix per acollir les despulles de Franco.

Notícies d’última hora confirmen el que fins ahir només era un rumor. Família directa i autoritats polítiques i religioses han fet saber que el 20 de novembre de 2011 van rebre una carta en què els estadants d’una fossa comuna oferien acolliment a les despulles de Francisco Franco Bahamonde, cas que s’arribés a acordar l’exhumació de les restes del Generalísimo i fos menester un nou estatge per a ubicar-les.

Fonts de contrastada solvència ens comuniquen que, un cop superada la natural sorpresa, l’oferta ha estat considerada positivament.

Sembla que un dels extrems que ha fet veure l’oferta amb més bons ulls, ha estat la consideració que després de 36 anys de solitud ningú no dubta que la freqüentació d’altres ossades aportarà un plus d’amenitat a l’etern repòs del traspassat.

Consta, però, una certa reserva sobre la conveniència de barrejar ossos d’ideologia contradictòria, no arribés el cas que allò que es presenta sota la capa d’una amistosa invitació no fos més que una estratègia a curt o llarg termini per remenar velles ferides i airejar perilloses reivindicacions de fer memòria sobre fets luctuosos.

S’espera que ben aviat es confirmi una decisió ferma sobre la qüestió.

dimarts, 29 de novembre del 2011

21.900 + 1

Perquè calia. I em ve de gust:

ELLA

I era, tan sols, l'amor, que li omplia la vida.
No pensaria que la seua vida
era plena d'amor; i deturava
el record, insistit, en el vol d'unes teles,
o bé en la tebior d'uns pits breus. I allò era
l'amor. La boca, davall el bes enorme, mig oberta,
la mà sobre el genoll, nu i confiat,
i també en la solar gràcia de les anques.
I era, tan sols, l'amor, que li omplia la vida:
un vent en les lleugeres cortines, en les dades.
Era una plenitud: la seua plenitud:
en tot cas, allò que ja, sol, retorna o bé recorda.

dimecres, 23 de novembre del 2011













Per si encara no ho havia dit, cal que em proclami creacionista.

Accepteu-me la confessió com a un tribut a la meva paranoia: vist el tsunami blau, convé que prenguem disposicions entenimentades, no fos cas que futures decisions de la conferència episcopal ens obliguin a fer genuflexions precipitades. Jo, per si de cas, em vaig preparant el terreny.

Com que en el post anterior al·ludia a l'Anís del Mono, m'ha semblat adient aprofitar-ho per recordar el parentiu entre l'etiqueta del destil·lat i la caricatura del nefand Darwin. Valgui'ns la pàtria badalonina del beuratge (aneu veient les connexions?) perquè als catalans ens siguin perdonats tots els pecats (presents, passats i -si pot ser- futurs).

Com que els camins del senyor són inescrutables, us explicaré que he arribat a la decisió d'escriure aquestes ratlles quan he sentit Freddie Mecury a la ràdio. La locutora justificava la reproducció dels esgarips del cantant perquè se celebra avui l'aniversari del seu òbit.

Jo he pensat que posat a recordar efemèrides podíem triar memòries més nostrades i m'he informat. Tal dia com avui (Santa Wiki dixit) es commemoren entre altres:

  • 1859: Darwin publica L'origen de les espècies.
  • 1905: Militars espanyols assalten el local del "Cu-Cut"
  • 2003: Es practica l'eutanàsia a Floquet de Neu
Vista la concentració animal del dia, no se'm fa estrany que ahir mateix se'ns escapés un porc a la Ronda de Dalt. El sidral que es va organitzar va ser considerable: jo mateix vaig poder veure per televisió com l'estabornien amb un dard sedant per poder-lo retirar de la via pública.

I jo que vaig pensar: me l'adormen per posar-lo al camió... i no serà que amb el camió mateix me'l facturaran a l'escorxador per pelar-lo en la intimitat?

És clar que també vaig pensar que una liquidació en directe, enmig de conductors enfurismats per la durada de l'embús i retransmesa per les televisions ens hauria espatllat la digestió.

Mort per mort, que la fem d'amagat. Que això conforta.

Eps, però que visca la botifarra, ara que no hi hagi malentesos!

diumenge, 20 de novembre del 2011

Rutines

Cadascú té les seves rutines. Jo estimo les meves, perquè em donen un plus de seguretat. Així, el meu pas per aquesta mena de món inintel·ligible que m’hostatja pren una dimensió més aquietadora.

La rutina dels diumenges consisteix –al pic de les deu–, a anar a comprar La Vanguardia i l’ Ara. Afegits a la pila de El Punt-Avui, que deixen a la meva bústia entre sis i set, puc tirar-me coll avall una mica de tinta fresca per acomboiar el lliscar amable del dia del Senyor.

Rutina dins la rutina, un article que no estalvio és el de Joan de Sagarra: algunes opinions a banda, és un senyor llegit, i això sempre fa respecte.

Avui hi he trobat una al·lusió a un disbarat atòmic perpetrat per una esparpillada cronista de la campanya electoral a 8TV:

La campanya electoral ha estat farcida de disbarats. Molts han sortit dels llavis dels polítics, però també dels periodistes que han cobert els mítings. Dimecres a la tarda al programa de Josep Cuní (8 al dia), una reportera ens informava, en directe, del míting de Rubalcaba a Màlaga i, de sobte, ens va dir que Felipe González hi participaria, però no de “cos present”, sinó a través d’una filmació. A elegir: o virtual o cadàver.

Quan el dia de marres jo també vaig sentir aquesta espifiada, confesso que em vaig alçar de la butaca i vaig proferir diversos improperis. Fins i tot vaig suggerir que la interfecta es mereixia que li introduïssin la carxofa per via rectal, a veure si així assumia que si hom bada boca davant del respectable, aquest té el dret a suposar que qui ho fa controla l’eina amb què es guanya les garrofes (la llengua, vull dir; no el micròfon).

La meva dona, que és molt sàvia i ja em coneix, va alçar una parpella i em va recomanar calma. “París potser val una missa, una bleda no justifica un infart”.

Però és que plovia sobre mullat. No feia massa dies, en una aula on vegetem setze humans (un en trànsit d’extinció i quinze plançons de futur) vaig gosar ironitzar sobre la seva atenció a les meves doctes deposicions sobre Nietzsche i Maragall utilitzant la mateixa imatge (la dels cossos i la presència) i em van mirar amb uns ulls de peix bullit que em van obligar a fer una mica de divulgació sobre els hàbits funeraris de la civilització occidental.

No cal dir que m’hi vaig recrear i els vaig il·lustrar, entre altres coses, amb la connexió existent entre les defuncions, les vetlles i el consum d’Anís del Mono. Ho van resistir amb estoïcisme, que és una gentilesa que tinc per costum agrair-los. Però no sé què durarà en la seva memòria –els meus alumnes podrien competir amb els peixos i quedarien en tercera posició– el significat abstrús de l’expressió “estar de cos present”.

En fi, com que em sembla que ja fa molt que ocupo –metafòricament parlant, és clar– aquesta reposada posició en els diversos àmbits i espais on deambulo, no m’hi posaré pedres al fetge i, acceptant que el meu mal no vol soroll, optaré quan em toquin les absoltes per fer l’ànec sense tocar el botet.

Que brams d’ase no pugen al cel.

Iaio dixit.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Travessa meditada

Com que avui toca meditar (dura lex sed lex) he consagrat el dia a complexos càculs numerològics per poder-vos pronosticar l'ordre en què quedaran els nostres molt dilectes partits:

1r - PSC
2n- CiU
3r- PP
4t - ERC-RI.cat
5è- ICV

Amb tota evidència, podria afegir nombre d'escons, de vots (vàlids, nuls, en blanc), índex d'abstenció i altres delicades circumstàncies que tinc degudament anotades en la meva travessa particular.

Però no voldria pas deixar-vos sense aquesta mica de misteri que us animarà un dia (el de demà) que ens deixarà a tots plegats amb el mateix vestit que la nina que ha de fer llit perquè es va encostipar.

Eps, i que no decaigui, que de més verdes en maduren!

divendres, 18 de novembre del 2011

De Felips i de retratos


Em vaig topar amb Pere Felip Monlau quan tafanejava en la cosa de la Renaixença. Hi passejava de la mà d'Antoni de Bofarull i de Blanca, l'òrfena que es va treure del barret per fer una mica de n0vel·la i una mica de pàtria.

Han passat els anys, i ara és hora que en Felip i jo ens saludem cada dia. No ens fem massa cas, perquè tampoc no és qüestió de portar les intimitats al límit de la irritació: els matrimonis de llarga durada basculen sempre en el fulcre delicat de la mútua ignorància.

Però avui l'oracle Google m'informa que se celebra no-sé-massa-què del senyor Daguerre, i a mi m'ha fet goig de retreure aquí que en Monlau, en Roure i l'Alabern van fer l'11 de novembre de 1839 la primera fotografia (perdó, daguerrotip) a Barcelona, segons que conta el "Diario de Barcelona", notícia que podreu contrastar així que tingueu un moment per passar-vos per l'hemeroteca.

Diuen que van retratar la casa Xifré. Prèviament havien avisat que ningú no sortís als balcons -perquè això hauria espatllat la imatge- en el lapse de temps marcat per dos trets d'escopeta.

El sistema em sembla enginyós, per bé que té un punt de bel·licista. Cal suposar, però, que ni un tir ni l'altre estaven destinats a liquidar cap dels hipotètics tafaners, sinó que es tractava d'un simple recurs acústic per evitar intrusions extemporànies.

No us càpiga dubte que si la tingués, afegiria la imatge de l'edifici daguerrotipat.

Per si us serveix de consol, us plantifico una d'aquestes senyores que de tant en tant trec a passejar per aquests paratges.

I així satisfac dos propòsits:

  • afegir una nota de color a aquest text que té un pèl d'eixut
  • complir una certa promesa de vestir els ossos que freqüento amb una mica de carn.

Carn morta, evidentment.


dimecres, 16 de novembre del 2011

Refranys i afegitó

Copiats de Josep Romeu i Figueras, Corpus d'antiga poesia popular, Editorial Barcino, Barcelona, 2000, pp.248 a 263:

Al fugir diuen retraure
y a los lladres cavallers.

El miñó regalat
tostemps és irat.

Axí està lo pagès
entre dos advocats
com lo pagell
entre dos gats.

Diu lo mort al degollat:
-Qui t'à tal aparellat?

Del prometre
no dol lo ventre.

El miñó y l'orat
diuen la veritat.

Jerusalem, Jerusalem,
Quant més anem, menys valem!

Los errors del mege,
la terra los cobre.

Per amor del bou,
llepa·l llop el jou.

Afegit per si cola:

Cas que hi hagi votacions
esquiveu tots els cabrons.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Retòrica preelectoral

metàfora f. Figura retòrica que consisteix a emprar un mot que expressa literalment una cosa per a expressar-ne una altra que té una certa semblança amb aquella.

divendres, 11 de novembre del 2011

Difunts, vots i tisores

Projecció de futur de dos votants indecisos intentant dilucidar en quina mesura la van cagar quan van introduir la papereta a l'urna.

Amb tota evidència, no van votar el mateix partit.

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Ni castanya ni carabassa

La veritat és que ja estava una micona cansat de debatre'm entre contradiccions superficials.

Per sort, sempre hi ha un revolt que ens obsequia amb un retorn a la substància.

Que viva Mèxico!


divendres, 28 d’octubre del 2011

Conjur

Si els simpàtics acudits de l’amic Gregorio us han tocat el voraviu (cosa que vol dir que teniu la pell com un tel de ceba) i alhora sou descreguts, i heu admès que –mal que ens pesi – no hi ha potència humana que pugui posar una mica de seny en aquest món de mones, feu com jo i refugieu-vos en els conjurs.

El que us suggereixo em sembla que mirava d’assecar algun granet o excrecència que pogués sortir a la pell, principalment de les mans o la cara. Però com que en aquestes coses de la superstició no se sap mai, potser també serà eficaç per combatre un dels molts diversos grans al cul que hem de comportar:

Conjur-te, ffich,

De part de nostro senyor Déu Jhesuchrist,

E per Luch e per March e per Johan e per Matheu,

Los quatra avengelistes de Déu,

E per la verga Maria, tan gentill,

Que·t sech lo cap e·t podresca la rahil.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Pamflet













Venia jo d'omplir el ventrell en un discret local que hi ha prop de casa, quan he albirat uns llums blavosos Torrent de l'Olla amunt. Tafaner com sóc, m´he aturat per veure quin faust esdeveniment valia la lluminària.

I heus ací que la meva paciència ha estat premiada: darrere d'un cotxe centellejant de la guàrdia urbana, baixaven xano-xano una trentena d'indignats. I heus ací que un d'ells (un jove ben polit i molt gentil) m'ha fet a mans aquest deliciós pamflet. Tancava la comitiva un camió dels serveis de neteja, amatent a una hipotètica solladura causada pel molt improbable incivisme dels protestataires. (A l'instant he conclòs que els meus impostos havien estat degudament invertits.)

Quan he arribat a la meva llar (dolça llar), he llegit el sobredit pamflet i he somrigut. Gràcies sien donades a les redactores que l'han parit: m'han transportat a la tendra llunyania dels meus anys adolescents.

Com que sóc de mena generosa, no em puc estar de compartir-lo.

Ara ja m'he fet vell. La meva pell s'ha engruixit, el meu escepticisme ha crescut, la meva confiança en el futur és un tel de ceba, i l'arc de Sant Martí -en tinc notícia certa, podeu creure'm a ulls clucs- ni ha existit mai ni té previst il·luminar cap pacte futur.

Però llegir que algú encara pot escriure: "Demostrem intel·ligència col·lectiva per tombar el Capital" i clamar: "...pel suport mutu, per la solidaritat, contra el capitalisme!", m'ha obsequiat amb un somriure d'orella a orella que és el millor preludi a una deliciosa migdiada.

Que és la que em vaig a permetre i que serà -ja m'ho perdonareu- la meva única contribució a la bonica diada que en el món mundial s'està esdevenint.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Lloat sia Déu

Aquest cap de setmana he tingut el plaer de perdre tota una tarda i tot un matí mesurant les meves migrades forces amb els envitricolls dels adeessaela, les portabilitats, les connectivitats i totes aquestes boniques collonades que de tant en tant ens fan la punyeta als qui -a una edat provecta, tot sigui dit- ens hem firat un esbarjós racó en aquest univers elèctric.

Si tot plegat funciona, uns hipotètics ulls moguts per una incomprensible bona voluntat potser llegiran això. Voldria compartir-hi una reflexió modesta. Heus-la ací.

Els serveis d'atenció a l'usuari estan externalitzats. És un dels molts beneficis amb què ens obsequia la beneïda globalització. És així, i no gosaria posar-hi cap pega.

Els serveis que em van correspondre em va semblar que estaven localitzats a Mèxic (tot i que la meva discreta capacitat de discriminar els dialectes de la llengua castellana no m'aconsellaria posar-hi la mà al foc).

Com que sóc bífid, vaig acceptar l'atot i vaig col·loquiar distesament amb el/la telefonista de torn.

Jo hi posava bona voluntat, l'interlocutor/la interlocutora em retopava amb ofici i una discreta submissió a les pautes de la bona atenció al client -que en cap cas, com és de llei, contemplaven la possibiliatat que el menda pogués estar parlant una segona llengua.

Vull donar testimoni que entre les interferències que fan al cas, la velocitat en la locució dels telefonistes, les indicacions abstruses que em donaven i el nerviosisme creixent que em prenia, que arribéssim a bon port s'ha de considerar un miracle.

Jo m'hauria estimat més que m'atenguessin en valencià. Tothom sap que és una llengua diferent del català, però no sé per què hi tinc la mà trencada i l'entenc.

Però ja sé que no pot ser. I per això, en previsió de futures avaries voldria saber si em puc matricular en algun curs de mexicà.

Obedient i disciplinat com sóc, no voldria en cap cas molestar la feina dels amables tècnics que amb tan bona voluntat miraven de fer-se entendre i facilitar-me la vida.

Ja em direu.

divendres, 30 de setembre del 2011

Tacticisme

A la vista del deliciós espectacle que ens han ofert alguns estadants de l'antic Polvorí de la Ciutadella, he pensat que em podia permetre oferir-los una distreta il·lustració del que em suggereix la seva àrdua tasca.

Només gosaria suggerir-los discretes pràctiques onanístiques, les quals -ultra estalviar-nos lamentables escenificacions- els ben asseguro que justificarien igualment els pistrincs que s'embutxaquen...

...a compte dels qui paguem el beure mentre sentim com ens creixen unes banyes de l'alçada d'un campanar.

dimecres, 28 de setembre del 2011

And the winner is....













...és que m'acabo d'assabentar que han seleccionat la pel·li per anar a això dels òscars i no me n'he pogut estar.

Que sí, que la carn és dèbil i la tonteria que arrossego, molta.

Però mira, tu, de tant en tant em pega per abaixar la guàrdia i...

NOTA BENE: Convindria que tots els amants d'aquesta estranya legió de pans que engarfega les lleixes d'algunes botigues que presumeixen de sofistificades (eps, el dia que compro un pa decent, faig festa grossa!) no perdessin de vista que això del pa negre no fa fi. Pura misèria i molta gana.

I, sigui dit de passada, la pel·li val la pena. Hipotètiques futures medalles a banda.

POST ESCRIPTUM: He tret el negre de Banyoles perquè l'enyoro. Sempre que li feia visita teníem uns delicats diàlegs sobre la immensitat de l'estupidesa humana. I ell aguantava el tipus amb una gran dignitat, us ho asseguro.

dimarts, 27 de setembre del 2011

Pentimento

Potser penedit de l'excés d'hemoglobina d'ahir, volia avui refugiar-me en la innocència i la quietud.

Hi ha millor recepta que un petit passeig en companyia d'exvots mexicans? Jo diria que no. Tenen un encant indubtable i em reconcilien amb la l'espècie humana (que ja és molt, val a dir).

El de dalt (amb una mort impagable, que ja m'agradaria que fos la que em vingués a acomboiar en aquest que se suposa difícil tràngol) regracia l'estimable intervenció dels gossos.

Com que jo sóc de gats, no podia deixar de compensar-los amb el feliç desenllaç dels neguits maternals de la mestressa de la gata esvalotada.

Però el que de veritat em retorna la confiança en el futur de la humanitat és el us deixo aquí sota, perquè reflexioneu sobre l'executòria altament lloable dels bons oficis del Sagrat Cor.

Ves qui ens ho havia de dir!

dilluns, 26 de setembre del 2011

Unitat de banderilla en la pandereta (amb estirabot)

Això no...


Això tampoc.....


Ni això, Déu me'n guard....


Catxis... això tampoc????????????????????????

divendres, 23 de setembre del 2011

Lletania

A la dreta, el menda. A l'esquerra, les urgències. Conseqüència lògica: silenci i absència.

Però ara que sé que l'escombraria de l'espai trinxarà algun racó de Papua-Nova Guinea, no puc callar:

Per Ivolo Keleto, primer màrtir papú.

Per Malango Mambure, que em vaig inventar perquè Papua-Nova Guinea es mereixia un bisbe.

I perquè la merda sempre cau a racons llunyans i estalvia els caus dels especuladors borsaris.

Perquè no hi ha justícia.

I el mal existeix. Com hi ha món.

dijous, 8 de setembre del 2011

Guardioooooooooooooola


Com que em miro el món des del còrner que no deu convenir em sento en l'obligació de manifestar que començo a estar embafat.

L'executòria de l'entrenador del Barça em sembla correcta, és a dir, normal.

D'això a la santificació que se n'està fent hi ha una subtil diferència de la qual, penso, ell no n'és responsable, però que demostra l'escarransiment del múscul intel·lectual i emocional d'aquest país.

Els trens han de passar per la via. I que ho facin no ens hauria de sorprendre ni abocar-nos a orgasmes d'exaltació metapatriòtica.

La contracció al deure i la cura en el compliment dels mesters que l'exercici de qualsevol professió demana no és sinó allò que cal fer.

Si ho convertim en un miratge d'excepcionalitat, simplement vol dir que anem, en general, patèticament mal enfocats.

Ho sento, però algú ho havia de dir.

dilluns, 5 de setembre del 2011

diumenge, 4 de setembre del 2011

dissabte, 27 d’agost del 2011

dimecres, 24 d’agost del 2011

Reconeixements


Dieu reconnaîtra le sien.

De Pierre à Paul, en passant par Jule' et Félicien,
Embrasse-les tous,
Dieu reconnaîtra le sien !
Passe-les tous par tes armes,
Passe-les tous par tes charmes,
Jusqu'à c' que l'un d'eux, les bras en croix,
Tourne de l'œil dans tes bras.
Georges Brassens, Embrasse-les tous

No sé si Arnau Amalric, quan –diuen els entesos– va pronunciar aquesta bonica sentència el 22 de juliol de 1209 en ocasió de la massacre i el pillatge de Besièrs podia preveure l’ús que anys a venir en faria George Brassens.

També se m’escapa si Pere Cesari de Heisterbach, en donar-nos-en una bella traducció llatina entre 1219 i 1223 (“Caedite eos. Novit enim Dominus qui sunt eius.”) en els seus Illustrium miraculorum et historiarum memorabilium –que no van ser publicats, sia dit de passada fins al 1481– estava al cas d’aquesta mateixa circumstància.

Però el que sí que sé de cert és que, entre la literalitat d’una expressió que em remet a amputacions diverses i vísceres escampades a cor què vols (com a tribut a una de les moltes bestialitats que han adornat la nostra bella història occidental) i la seva redempció irònico-amatòria en termes de poesia moderna, mai no he de tenir dubtes en la tria.

Que tampoc no us he de dir quina és, evidentment.

Per si mai sou món...


..i voleu triar les mans que us sostenen.




diumenge, 14 d’agost del 2011

Visions

Mal estiu el que no ens porta a March. És així i no cal donar-hi més voltes.

I ara vós em direu què lliga March amb aquest borni tan simpàtic. I jo que us diré que no res, ni falta que li fa. Per bé que si atenem a la inaudible piuladissa d’aquests ocellots podem recordar alguns versos a l’esbiaixada:

“Així com cell qui desija vianda

per apagar sa perillosa fam,

e veu dos poms de fruit en un bell ram

e son desig egualment los demanda,

no·l complirà fins part haja elegida

sí que·l desig vers l’un fruit se decant.”

El Sol s’ho mira amb cara d’enze i posat de tenir-ne ja ben bé prou. Agost el fa treballar de valent: només el rescabala la memòria de la pell i l’aquietadora certesa de futurs patiments. No volíeu brou? Doncs ja en traginareu no dues, sinó una grossa de tasses. El temps ens ve a donar la raó als pacients, ja m’ho sabreu dir.

Toc... toc...toc... “Ja em disculpareu, però tot això són bestieses. Em dic Carlos Fuentes, i la imatge em pertanyia. A mi i a una certa saviesa popular.”

I sí, és cert: en el país dels cecs, el borni és el rei.

divendres, 12 d’agost del 2011

Cabòries

Ara que he descobert d’on vinc, ja em puc preguntar on vaig. Qui sóc no m’inquieta, ni ara ni abans. Amb tot, he de reconèixer que el rau-rau que neix en aquest forat que ja fa temps ocupava l’estómac em pertorba les reflexions. Si tingués esma capgiraria el rellotge i miraria de saber si són tres quarts de quinze o tres quarts de fusta i un tauló. Posats a triar, em decantaria per aquesta última hora. Mal que em pesi ara que sóc de marbre, el meu últim estatge va ser de fusta, i li reconec una calidesa que la pedra em detrau. Vès què hi hem de fer, però; l’estatuària mana i m’han plantat al bell mig d’un joc de metàfores que haurien de propiciar en el contemplador algunes reflexions sobre la fragilitat de la vida i el pas del temps. Com era allò? “Omnes vulnerant, ultima necat.” És banal, però ben cert. Tot i que fer recaure en l’últim gra de sorra la responsabilitat del traspàs sempre m’ha semblat un pèl trampós. Ara que ja tinc perspectiva per afirmar-ho, crec que puc desvelar que no morim perquè se’ns acaba el temps, sinó que se’ns acaba el temps perquè morim. I si la diferència és subtil i no va més enllà d’un mer joc de paraules, no per això deixa de semblar-me de justícia restablir els termes exactes de l’equació.

I dit això i vist que cap ànima caritativa m’ofereix un àpat funerari per minso que sigui i que hauré de seguir comportant aquest buit incòmode al païdor, opto per recloure’m en un discret silenci.

El posat hi acompanya. I si ningú no posa en evidència les meves cabòries tan poc elevades, podré seguir fent veure que us interrogo sobre algunes profundes inquietuds sobre el vostre esdevenir en aquest món.

Que no passa de ser un món de mones. O és que us havíeu afigurat alguna possibilitat més confortable?

dimarts, 9 d’agost del 2011

Càbales

M’ho estic rumiant...

Alternativa feminista a una certa mena de redempció? Provocació sicalíptica per la via blasfema? Solució desesperada per a vèrtoles resistents als tractaments habituals?

Vés a saber...

En tot cas, honor sia fet al nuador de cordes que ens vela aquell origen del món que Courbet, prou més descarat, va elevar als altars del realisme més despullat.

I que vostès m’ho sàpiguen dispensar.

dimarts, 2 d’agost del 2011

Amputacions

L’escriptor de diumenges a la tarda, després de pensar-hi molt, va arribar a la conclusió que allò que el separava de l’obra mestra era el patiment. “No hi ha creació sense dolor”, va concloure.

Voluntariós i decidit va dissenyar un programa d’amputacions i s’hi va sotmetre amb severa tenacitat. Ell sabia que el premi segur havia de ser ocupar el lloc que li pertocava a l’Olimp de la ploma.

Un cop va haver exhaurit una diversa panòplia de sacrificis afectius, abandonat de tots (i de totes, naturalment), i no havent aconseguit cap progrés substancial en el camí que s’havia traçat, va abordar el més tèrbol sacrifici de parts diverses de la seva anatomia.

I ara és l’hora que sense braços ni cames ni altres apèndixs de més difícil nominació s’interroga sobre quin misteri insondable li barra el pas de la creació definitiva.

I és que l’escriptor de diumenges a la tarda no ha sabut entendre que el seu terreny d’excel·lència no era cap més que el silenci.

Lloats sien els déus!

dimarts, 26 de juliol del 2011

Intuïció d'agost


Pensava avui en els corbs -aus enigmàtiques i intel·ligents on n'hi hagi-, en els seus hàbits alimentaris, la seva fidelitat obstinada en la mort, la capacitat que tenen d'estrafer sons diversos i sorprenents i, és evident, en l'elegància del plomatge, que els allunya del culte absurd a la variació que enlluerna miríades de babaus.

Són aus distingides i circunspectes. Una meravella, vaja.

Perdut com estava en aquestes cabòries m'he sentit de sobte reclamat per un cert projecte de griu que, en algun moment del passat difús que m'acompanya, vaig perfilar en un paisatge de tardor.

La gelosia és extremadament perversa, especialment si neix d'un pensament esbiaixat.

Caut com sóc, he reclamat el meu griu a aquesta finestra, per fer-li honor i mirar de posar una mica d'equilibri en hipotètiques futures batalles que serien, sens dubte, sagnants i sense raó.

Com totes les batalles, és cert.

I per arrodonir-ho i donar-hi un toc d'elevació espiritual, he remenat els fulls d'un altre Griu (el de Vinyoli) que m'ha obsequiat a tot atzar aquestes màgiques paraules:

L'ESPERA

M'entelo com un vidre pel baf de l'atmosfera
carregada de dintre; llegiré
cansadament si m'ho permeten
les veus del bar.
Tu vas i véns com sempre en mi.
Tinc temps, tinc molt de temps.
Tot d'una arribes
de fabulosos llunys. Miracle que t'acostis,
fins a salvar-me.
Ja tot és
com ha de ser. Cada moment,
l'espera.

Joan Vinyoli, El griu, Col·lecció Cristalls, n. 17, Edicions la Magrana, Barcelona 1978, pàg.37

Sí, no és cap cosa extraordinària. Una simple prefiguració d'agost.

dissabte, 2 de juliol del 2011

Jonàs


Cansat com estava del paper assignat ha decidit embullar la troca i s'ha plantat el peix al cap. Li pesa, és cert. I sordeja, és clar. Però pel que s'ha de sentir, pensa, m'estimo més portar la balena travessera que anar fent tombs entre sucs gàstrics.

Nosaltres direm: "Tot és qüestió de gustos", i ens quedarem tan amples. Nínive no ens inquieta -la seva existència és cada vegada més prima i els pecadors campen a cor què vols, com ha de ser i és de justícia- i de Jahvé en tenim vagues referències potser tan incomprensibles com en els orígens.

Jonàs s'hi repensa: "Peix, dic? Si era una balena vaig errat. Però aquest no canta. Sigui doncs peix i no ens atabalem. Si em vénen ois, perbocaré i ja veurem com se'n surt".

Tant de tràfec fatiga Jonàs. El Sol es lleva, el Sol es pon. Res no porta enlloc.

Ha triat cala segura i s'ajeu. Mira fixament el cel i li pesa el silenci de la nit. Comptar els estels no el distreu ni li fa venir la son. Podria deixar-se aclaparar per la immensitat i sentir-se ínfim, però està tip del seu paper, de tots els papers, de l'absurd.

Tanca els ulls i escolta la festa que fan a la ciutat. D'alguna manera saben que se salvaran i ho celebren a l'avançada.

Però no és sinó un treva.

Passaran els dies i les nits. Els llibres s'oblidaran. Jonàs despertarà i Jahvé arraconarà perdons ben inútils.

D'alguna manera o altra tot ha de retornar al sentit original. Al capdavall el Caos no és més que un peix que es mossega la cua.

dijous, 30 de juny del 2011

Galatea


Un excés de velocitat en la fugida d'idees li ha afuat la closca de la part del darrere. Hi va haver un temps que mirava de retenir-les, fins que el bon sentit comú li va donar entenent que era millor prescindir-ne: massa pensaments engavanyen i acaben per fer nosa.

Assentada aquesta veritat incontrovertible s'ha aplicat a perfilar-se un bell posat contemplatiu. No cal dir que se n'ha sortit i com a premi li ha nascut una endreçada corona a la part de dalt de la clepsa.

Ja monarca, només li calia un estol de cortesans... Gravíssim dilema per qui pensa que dos són multitud.

Per això ha optat per l'adoració onanística: simple, neta i eficaç. Asèptica. Bé, i escèptica. O sigui, virtuosa.

Només algunes paraules, molt de tant en tant, el fan estremir. Com les que recita Nemorós: "Per la nit escoltàvem vora el foc l'enrenou/de la vella tartana, de la tartana negra,/de la tartana incògnita que creuava la nit,/lentament, tristament, a punt de fer-se estelles".

dissabte, 25 de juny del 2011

Nari nan

Vegeu-lo que content que sembla... Si haguéssim de fer cas a la veu del poble, avançaríem una hipòtesi de contracció al deure laboral i ens reconfortaríem amb ell: s'ha fet el que calia i ja és hora que se'ns doni un bol de brou ben guanyat.

Però fugirem de llegendes benintencionades i agafarem la veritat per les banyes.

La pala que tragina li ha servit per allisar la vuitena tomba. De les set princeses precedents, cinc han agonitzat en una lenta tortura d'esgarips inaudits -en el sentit pristí de la paraula, naturalment-, dues estan en trànsit d'esbatanar els ulls i fer-se preguntes inquietants abans de precipitar-se a la més negra de les misèries, i a la que acaba de sebollir li queda encara un temps de somni clement abans d'haver-se de replantejar l'abast de les amistats perilloses.

És el que tenen els nans, que tendim a interpretar-los equivocadament, a la llum de versions interessades i sempre lluny de la veritat.

El pitjor dels enemics és el que se'ns presenta amb una pell de be metafòrica.

Com ho fa el temps.

dissabte, 18 de juny del 2011

Lletra d'Eumolp


T'estalviaré explicacions inútils (em decebries si t'hagués de suposar alguna inquietud pel que he fet aquests dies) i aniré directament al gra:

Has aconseguit indignar-te?

De bon de veres que espero que no ho hagis fet! Ni en contra dels uns ni a favor dels altres, és clar.

En aquest món de mones que ens complaem a rebutjar, ja hem quedat entesos més d'una vegada que la misèria va per barris i que l'únic que ens entestem a compartir és l'estultícia.

Els uns, grimpant als arbres -aquest detall del retorn als orígens d'una subfracció del sector apocalíptic he de confessar que m'ha tocat la fibra-; els altres, fent mans i mànigues per tornar a acostar la camisa al cos per seguir fent veure que no passa res.

Deliciós espectacle del desconcert, que no es paga amb totes les pessetes del món!

Ja sé que tu t'ho prens més a la valenta que jo, però ja se sap que Déu Nostro Senyor, en la seva infinita saviesa, va fer les monedes amb dues cares perquè s'acompanyessin per sempre podent estalviar-se el desagradable mester d'acarar-se.

Per això estic convençut que la nostra amistat serà de llarga durada, obligats com estem a traginar-nos podent ignorar-nos sempre que convingui.

En tot cas, només t'escrivia per confirmar-te en la certesa que sé que compartim: el que pot empitjorar, empitjora. I ho farà.

Tingues-ho per cert.

En la confiança d'aquest futur tenebrós, amic, rep la meva més afectuosa salutació.

Estigues bonet.

dissabte, 23 d’abril del 2011

Feliç Sant Jordi i bones vacances!

El meu amic Eumolp em demana vacances i jo, que sóc de cor tendre i no tinc mai un no per a ningú, les hi concedeixo de grat.

Li he preguntat si té intenció de tornar. M'ha mirat com ho fa ell, amb un posat mig seriós mig sorneguer; s'ha estat una estona en silenci, després ha arronsat les espatlles, ha fet mitja volta i se n'ha anat xano-xano.

Jo crec que sí que tornarà; però en la voluntat dels altres no s'hi pot manar, és evident. Mentre es feia petit-petit i es fonia per un racó de la pantalla li he dit que els meus dits seguirien al seu servei i que si mai li venia de gust podríem tornar a enfilar un d'aquests exercicis de redacció que distreuen alguns dels meus lleures.

Per un moment m'ha semblat que feia la intenció de girar-se, però devia ser un simple efecte òptic o potser era que s'acomodava el gep abans de fer la passa definitiva.

Perquè ara que ja no hi és us ho puc dir: sempre he sospitat que la gepa que tragina és més d'atrezzo que real.

Com tot ell, en definitiva.

Doncs res, estigueu bonets i fins a una altra ocasió que ens sigui propícia.

dijous, 21 d’abril del 2011