diumenge, 30 de juliol del 2006

Janus S.


L'obstinada geometria de J. Sookhenhem és, potser, un adequat contrapès a aquest temps desordenat que no ens queda més remei que comportar.

La pintura -la 33 del seu últim catàleg- s'aixopluga sota el títol paradoxal de Forat negre. En paraules de Julius Monn "expressa amb nitidesa l'absurd contrast entre les tensions que trasbalsen l'home modern i l'anhel de quietud que sovint proclama".

No sé si faria meves aquestes paraules, potser massa abstruses per qui -com jo- es complau més en correlats objectius dels motius pictòrics. Amb tot, no em puc substreure a l'evident magnetisme de la proposta i no m'estic de confessar que la minuciosa contemplació de la pintura em serveix algunes vegades per sortir del magma confús de la quotidianeïtat i transportar-me a regions més assossegades.

Tal vegada la pintura -o l'art en general- tinguin aquesta virtut, la de rescatar-nos de petits inferns de circumstàncies i transportar-nos a regions més hospitalàries.

Sigui com sigui, en el decurs d'aquestes reflexions estivals, m'ha semblat que posar-vos en contacte amb el traç equilibrat de J.S. seria una discreta inversió del temps que us sembla bé de compartir amb mi.

dissabte, 29 de juliol del 2006

Converses


L'estiu és un bon temps per retrobar qui estimem. Si és el cas, és clar, que ara no ens féssim massa il·lusions al respecte.

Pel que a mi fa -i sense entrar en intimitats que no vénen al cas-, un dels retrobaments que practico (sempre amb molt de tacte i mirant de no destorbar ningú) és amb els autors amb qui em sento en deute.

Un d'ells és Gabriel Ferrater, per qui guardo una devoció especial. Avui, perquè en tenia ganes i en venia de gust, l'he fet sortir d'una llarga temporada de repòs que ha passat entre Rimbaud i Foix, i he orejat una mica Les dones i els dies.

Del discret col·loqui que hem mantingut aquest matí que es va descabdellant amb la precisa lentitud de la vacança, crec que és de llei que us en deixi compartir un tast.

Espero que sigui del vostre grat.

TRO VOS MI SIATZ RENDUDA

Tantes parets entre tu i jo. L'enyor,
exhaust, no arriba fins a tu. No veu com se't va fent
vida, en indrets i moments que són veritat aguda,
no desfets com el seu desesper. Gos
pròdig d'esverament brutal, es llança a rebolcar-se
per la pols d'un estiu sense remei.
Oh, per la set massa confusa, un sol
fil d'aigua, un sol record teu a cada instant,
fins que em siguis tornada.

dijous, 27 de juliol del 2006

Fan

Sí, ja ho sé, ja ho sé. Ni aquest artilugi no m'hauria de permetre suggerir...

Però ja se sap que en matèria de conseqüència la carn flaqueja i just en aquest moment no em puc estar de pensar que un alè d'aire, per escarransit que fos, amorosiria la densa i apegalosa sensació que no m'espolso del damunt.

Per no semblar massa modern he triat un fan arcaic, vetust, polsegós, obsolet, caduc, revellit, claudicant.

Tota una metàfora, vaja. No fos cas que confonguéssim els termes de l'equació.

dimecres, 26 de juliol del 2006

Imatges


Guilhem de Peiteu es va barallar amb el seu fill quan aquest va fer costat a la mare vista la pública i manifesta devoció del seu progenitor per la vescomtessa de Châtelleraut, coneguda també com a Dangerosa o Maubergeonne.

Home poc donat als subterfugis, va fer pintar al seu escut l'efígie de la dama en qüestió atès que -i el raonament sembla impecable- volia tenir al seu costat a la batalla aquella que tenia al costat al llit.

Guillem de Malmesbury ens narra l'abast icònic de la passió: "Legitima uxore depulsa, vicecomitis cuiusdam (Castri Heraldi) conjugem [Malbergionem] surripuit, quam adeo ardebat, ut clypeo suo simulacrum mulierae insereret, perinde dictitans se illam velle ferre in praelio, sicut illa portabat eum in triclinio".

Una mica ostentós, el sistema, cert; però efectiu i amb un plus de notorietat bel·licista que fa empal·lidir el més contemporani expedient de la fotografia a la cartera.

Amb tot, el paral·lelisme no deixa de tenir la seva gràcia i tots els que compartiu la dèria de transportar al damunt alguna imatge de la persona que estimeu serà bo que conegueu tan il·lustre precedent.

Ja sé, però, que no és aquest fet el que ha reservat un lloc de privilegi per a la memòria de Guilhem de Peitieu i que hauria pogut dedicar aquestes línies a parlar-vos d'algun aspecte de més substància del primer trobador de qui tenim constància i obra. Però d'això segur que ja en teniu notícia i que com qualsevol persona mitjanament culta us sabeu de cor el seu Farai un vers de dreit nien i no hi ha dia que no repasseu les cobles del Pos vezem de novel florir.

És per això que a risc de semblar-vos trivial i pocasubstància m'he estimat més posar-vos en antecedents d'un detall que potser ignoràveu de tan il·lustre personatge.

És que l'estiu ens estova, ves què hi farem!

dimarts, 25 de juliol del 2006

Tòpics de Capiconni

Afortunadament no sóc persona d'extrems ni de decisions dràstiques però donada la persistent reiteració de la cançó d'aquest estiu, l'arxiconeguda Això no es pot aguantar, he estat a punt de practicar a algun dels meus torturadors de timpà el dràstic despullament que suggereix el gravat amb què acompanyo aquesta amable diatriba.

Volen dir les meves paraules que jo no pateixo els rigors de la canícula? Evidentment que no. Jo, com el primer, formo al rengle dels esbufegats; diria més, segons les hores del dia em disfresso de font, vaig rajant sense parar i no tinc esma ni de torcar-me la suor que m'amara.

Només cal que digui -i com ens hem de veure, mareta meva- que m'he passat amb armes i bagatges al sempre denostat per mi club dels hidròfils!

Però això no vol dir que hagi de queixar-me'n, ni de proclamar com a més sofisticat intercanvi de punts de vista l'evidència que fa el temps que toca. Perquè no us enganyeu fa el temps que toca, encara que això us toqui el que potser us convindria manipular més assíduament. Eps, és una idea...

D'altra banda, ja posats en el pendent del vici i la depravació dialèctica, afegiré que sóc enemic declarat dels aires condicionats. A veure, aclarim-nos, no ens han dit manta vegada que a aquest món hi hem vingut a patir? Doncs som-hi, amb alegria i la cara ben alta.

Que total són quatre dies i dels quatre, ho sento amics, tres ja han passat.

diumenge, 23 de juliol del 2006

De banyes i forats


Sé que sóc plom, pesat, redundant, monòton, llis, reiteratiu i, fins i tot, una mica obssessiu... però no me'n puc estar.

M'agrada la calavera, les calaveres, vaja. O millor dit, la seva representació, perquè ara no us penséssiu que visc a les catacombes de París o a la capella de Kostnice, que tampoc no porto tan lluny les meves devocions estiuenques.

De les diverses possibilitats que ofereix la iconografia ad hoc, avui em plau d'obsequiar-vos aquest exemplar de calavera maderista que em sembla especialment escaient per a la temporada de vacances.

Si li fem una ullada fora de context i la traslladem (pobrissona, i quina culpa en té!) a les nostres latituds i època, fins i tot li podem atorgar un aire deseixit, com de vacances. Com de guiri que va cap a la platja a torrar-se al sol per quatre duros.

Jo, que no sóc guiri, ni m'agrada el sol, ni voldria torrar-me i que -ai, las!- no tinc ni els quatre duros, em limito a contemplar-la i a utilitzar-la de pretext per declarar oficialment inaugurada la meva temporada anual d'enclaustrament voluntari.

Lloat sia Nostro Senyor.

dimecres, 19 de juliol del 2006

Estirabot


L'estiu, com és de tota evidència, es presta a reflexions profundes . Jo, que sóc d'una altra pasta, em dedico a la divagació idiota. No sé, és com si la trobés més fresqueta, ja em perdonareu.

La que m'ha ocupat els últims trenta segons (i val a dir que és de les llargues) és saber-me explicar per què de les cases de barrets no en diem cases de barretines, atès el caràcter nostrat de l'adminicle cofador.

I és aleshores quan m'he imaginat una reguitzell de barretines polidament penjades al rebedor de la casa en qüestió, esperant amb paciència que els seus propietaris les recuperessin després d'haver alleujat les seves urgències de baixos, per dir-ho fi però que s'entengui.

I és clar, de seguida he percebut el poc crèdit que donaria a l'empresa venèria la inevitable flaccidesa de l'enfilall de barretines.

Relament, el barret dóna més de sí.

Bé, això o que es donés el cas que els pagesos i menestrals que no estaven en condicions d'exigir el dèbit matrimonial, se les componguessin imitant l'august exemple d'Immanuel Kant (amb mirall o sense) però amb tota seguretat amb la mateixa tenacitat que diuen males llengües que el filòsof acreditava.

dijous, 13 de juliol del 2006

De ventalls i altres receptes

Com que passava calor i en qüestions importants sempre és bo recórrer a qui sap de què va el tema, he consultat la meva consellera de confiança i m'ha fet arribar la fotografia i les paraules que us obsequio: "Pren exemple i fira't un ventall d'escaiença".

Obedient, he seguit la pauta suggerida. Però heus ací que tinc un problema. Al cap de mitja hora d'obedient contracció a la postura indicada tenia els braços adormits, una torticoli de ca l'ample i no he notat ni un bri d'aire.

O el consell era ful o jo sóc una mica enze.

Però la senyoreta és bufona. Això no m'ho negareu.

dijous, 6 de juliol del 2006

El temps i els nombres

A veure, com us ho diria, saber saber sé molt poques coses, però sonar sonar me'n sonen moltes. (En aquest punt podríeu inferir que tinc bona oïda, però no, la cosa no va per aquí.)

Com explicar-ho? Podríem dir que sóc un bon gestor de les meves ignoràncies. Ei, i és una gran virtut aquesta! Amb quatre coses mal apreses, una mica de galtes i l'habilitat de deixar caure en el moment precís la paraula justa, us ben asseguro que podeu passar per saberuts. No oblidéssiu mai que els oceans de la ignorància d'altri solen depassar per terme mig el perímetre de les vostres costes.

Si fins aquí estem d'acord, ara m'heu de permetre que també afirmi que jo, en qüestions bàsiques, tinc les lliçons ben apreses i les coses molt clares. I això no ho pot dir tothom.

Ara, per exemple, sé que que la meva juguesca ha reeixit i que les paraules que escric arriben al seu destinatari just quan calia. És a dir, quan la vegetació ja clareja i s'anuncien vastes extensions de sorra. L'horitzó té el fimbreig imprecís de l'oasi que puc augurar (que també en qüestions de profecia jugo amb les cartes marcades); però, valga'm tots els escarabats solars!, quantes dunes tinc per endavant...

Però veges, no me'n queixo. Si bé d'habitud em complac a fer el ploricó, ara no n'és pas l'hora.

Els calendaris són capriciosos però tenen un denominador comú: s'aprimen i s'engreixen en inversa proporció a la intensitat de les nostres urgències. Jo ara el veig prim, gairebé translúcid.

I mira, quan arribi l'hora que n'hagi de comptar els fulls amb obstinada paciència, doncs ho faré com es fan les coses.

Que com es fan?

És que ho voleu saber tot!

Paciència, paciència, que tenim molt de temps per endavant!

dilluns, 3 de juliol del 2006

Moralitat

En obsequi dels alcohòlics impúdics. Perquè us sentiu reconfortats en la vostra decisió de perseverar en el desastre. Perquè no cediu mai a la temptació d'escoltar cants de sirena, encara que es disfressin amb trenes rosses i galtones rosades.

En el pendent del vici i de la depravació, però, heu de convenir amb mi que tenir com a aliat un barman d'aquesta categoria no es paga amb pessetes.

Potser alguns els substituiríeu per les carns translúcides d'alguna cambrera de conveniència, que a més de realitats d'alta graduació us enllaminís amb hipotètics deliris sicalíptics.

Fugiu però de les màscares. Val més que aprengueu a fitar el pou de cara i amb un somriure distant, sempre conscients que entre els vostre desvari i la matèria grisa que dissoleu amb perseverança i contumàcia, no hi ha més que la closca contundent i la rialla obscena de qui us aboca noves tirades de perversitat.

Què? Galdós disbarat, oi?

Però és el cas que em venia de gust mostrar-me (a més de críptic com ja tinc per costum) declaradament poca-solta.

La neurona és dèbil i la temperatura alta.