Tòpics de Capiconni

Afortunadament no sóc persona d'extrems ni de decisions dràstiques però donada la persistent reiteració de la cançó d'aquest estiu, l'arxiconeguda Això no es pot aguantar, he estat a punt de practicar a algun dels meus torturadors de timpà el dràstic despullament que suggereix el gravat amb què acompanyo aquesta amable diatriba.

Volen dir les meves paraules que jo no pateixo els rigors de la canícula? Evidentment que no. Jo, com el primer, formo al rengle dels esbufegats; diria més, segons les hores del dia em disfresso de font, vaig rajant sense parar i no tinc esma ni de torcar-me la suor que m'amara.

Només cal que digui -i com ens hem de veure, mareta meva- que m'he passat amb armes i bagatges al sempre denostat per mi club dels hidròfils!

Però això no vol dir que hagi de queixar-me'n, ni de proclamar com a més sofisticat intercanvi de punts de vista l'evidència que fa el temps que toca. Perquè no us enganyeu fa el temps que toca, encara que això us toqui el que potser us convindria manipular més assíduament. Eps, és una idea...

D'altra banda, ja posats en el pendent del vici i la depravació dialèctica, afegiré que sóc enemic declarat dels aires condicionats. A veure, aclarim-nos, no ens han dit manta vegada que a aquest món hi hem vingut a patir? Doncs som-hi, amb alegria i la cara ben alta.

Que total són quatre dies i dels quatre, ho sento amics, tres ja han passat.