dimarts, 25 de setembre del 2012

Collboni


No me'n sé estar: us vull felicitar ben cordialment perquè ens heu ofert la més patètica compareixença davant   els mitjans de comunicació de què tinc memòria.

De tota manera, no us desanimeu: a mesura que van desfilant els portaveus dels altres partits, la vostra intervenció, si no millora, es va diluint en la grisor dels discursos mecànics, de les lliçons preestablertes, dels prejudicis inamovibles....

I és que estic que m'hauran de pessigar: o es canvien les antenes, o aquests prohoms de futur acabaran per fer de Mas el borni en el país dels cecs.

I no sé si me n'he d'alegrar massa.

En fi, que de la bóta en raja el vi que hi ha.

I no hi ha més.

dissabte, 22 de setembre del 2012

Primícia!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ens ha arribat (de fonts molt i molt ben informades) un fragment del Manual de Historia de España que està preparant l'equip del Ministro Wert i que serà "de obligada genuflexión" així que entri en vigor la reforma del sistema educatiu.

No cal ni dir que exultem. Ja era hora que amb pols ferm, claredat de mires i objectius diàfans hi hagués algú que agafés el toro per les banyes i posés els punts sobre les is.

Al·leluia!

Felipe de Borbón el Animoso
Y el  Quinto de este nombre, hace dichoso
El Cetro Soberano,
Que empuña su Real piadosa mano.
Los Reynos que mantiene,
Y que su Augusta sangre le previene,
Sin que al derecho la razón resista,
Hoy los hereda, luego los conquista.
Luzara, Portalegre, Almansa, Gaya,
Valencia, y Aragón, después Vizcaya,
Sin que Brihuega falte en la memoria,
Eternamente cantarán su gloria.
El catalán se gozará rendido
Menos a un Rey, que a un padre enternecido.
Relámpago, o Aurora Luis se huye:
Y el sol que nos cubrió, nos restituye,
Segunda vez Orán es conquistada,
Nápoles a Don Carlos entregada.
Don Felipe el Valiente,
Si la mina revienta felizmente,
Haciendo al Piamonte hoguera, o Troya,
Dará la ley a toda la Saboya.
Quiéralo Dios; y quieran sus piedades
Que en eternas edades
Logre el Cetro Español años completos
En Felipe, en sus hijos, y en sus nietos.

No cal ni dir que la precisió, l'exactitud i la finesa de l'anàlisi d'aital síntesi històrica, degudament absorbida per les ments àvides de saber dels discents ben nascuts, contribuirà com un torrent imparable a:

  • a) la desaparició ipso facto del fracàs escolar
  • b) l'eliminació d'aquests particularismes perversos que com a llavor de zitzània han empestat les nostres aules
  • c) el reforçament de la claredat de mires i d'esperança de futur que tots volem que ens garanteixi les essències


BENVINGUT SIGUI EL DESITJAT RETROBAMENT 
AMB LA VOLUNTAT DE SER ALLÒ QUE SOM: 

"UNA UNIDAD DE DESTINO EN LO UNIVERSAL"

dijous, 20 de setembre del 2012

Nari nan (que no se us arronsi el melic)

L'esposa desmaridada serà de joy vestida, Turmeda Prof. xxxv



Com  que el símil matrimonial dóna molt de joc aquests dies 
i la cosa va de divorci
Com que Rajoy rima amb joi i els trobadors m'encanten
Com que estem abocats a les urnes
Com que Turmeda l'encerta
Com que els dubtes i les divagacions diverses sembla que miren de treure 
el nas
jo em limito a la citació
i us convido
homes i dones
nens i grans
a tenir clar 
(és històric i ho diu la ciència)
que als femers hi neixen flors.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Això és una quimera


I que sembla cosina germana dels llucets, que es mosseguen la cua....

Em fa por?
Jo no em veig pas 
perseguint-la.
M'acovardeix?
Jo no sento
que les cames
em tremolin.
Me l'escolto, el reietó?
Em fan riure ses paraules,
perquè són tan previsibles,
que em diuen que la trona
on diposita les anques
li trontolla,
ja es belluga,
i fa que ja sospiti
que el regne
que enllardufa
dia a dia,
se li escurça
Ah, però...
Si s'acara als elefants
-entre rebrec i rebrec 
de llençols de la Germània-
me l'hauria d'escoltar
amb fingida reverència?
Fuig, fuig, amic meu,
vell Eumolp,
que amb tanta faramalla,
t'atabalen,
t'inquieten, 
et fan perdre
temps i hores,
i et distreuen
-santa paciència-
de l'únic final
que desitges:
l'esperada
independència.

dissabte, 15 de setembre del 2012

Fatiga d'Espanya


Ara que ja han passat prou dies i que tothom ha pogut fer les interpretacions degudes del com i el perquè uns hi eren i els altres no (i dels que hi eren de cos present, d'ànima present però de cos absent, i dels qui hi eren i què els hi duia, i de totes aquestes diverses i amenes circumstàncies que justifiquen -és un dir- la nòmina dels opinadors de torn,

Ara que el que toca és endreçar les urgències per establir els objectius i els calendaris,

Ara que ja ha parlat qui ho volia fer i calla qui no sap massa què dir,

Em permeto de posar-hi cullerada:

Jo només trobo un denominador comú (m.c.d.) que unia tots els passejants del dia onze: la fatiga d'Espanya, d'aquesta enorme, feixuga, avorrida, plúmbia, enervant càrrega que no ens queda més remei que traginar cada dia de cada dia els 365 de l'any (amb una propina de vint-i-quatre hores els anys de traspàs).

Perquè Espanya cansa, com hi ha món que cansa! Cega i sorda. Ignorant i prepotent. Orgullosa i ofensiva. Obstinada a munyir la vaca per alimentar vanitats sedimentades sobre un gruix de privilegis de mal justificar. Incapaç d'entendre què és, decidida a no voler saber què som, inflada com un gall en el corral que desertitza.

El catalanisme (amb totes les variants i matisos que hi vulgueu posar) ha mirat des dels orígens de creure's que podia modificar aquesta baluerna que en diem Estat per tallar-hi un vestit on no li tibessin les costures. I sempre n'ha sortit escaldat i ensenyant les vergonyes.

Ara és l'hora que s'entengui que ens cal un vestit a mida: de seda o de roba de sac, és igual, però que ens permeti de caminar a pler i al nostre aire.

I aquest vestit no el trobarem a la Castellana. 

Donem-los la llibertat d'una vegada, concedim-los la independència. Ells no ens aguanten i a nosaltres ens atipen.

Cadascú a casa seva i que sigui per molts anys.

dimecres, 12 de setembre del 2012

L'endemà

Com que en política els temps i les maneres tenen una certa rellevància 

i com que sempre és bo tenir models de referència a l'hora de prendre decisions delicades

en l'ús de les meves facultats de suggerir elements de reflexió que no serveixin positivament de res

proposo

que

considerem les alternatives que ens obsequia el món de la faràndula

hops!

Opció 1: Vinga va, que ja em triga!


Opció 2: No bufeu que m'encostipo


Dit això (que és bella locució de gran moda entre els opinadors), us puc ben certificar que, descomptant-me a mi, eren 1.499.999.

Eps, i que no se me'n va escapar ni un al recompte. En dono fe.

dimarts, 11 de setembre del 2012

dilluns, 10 de setembre del 2012

lamoliner


Li tinc una flaca a la Moliner. M'empasso disciplinadament els seus Tovallons negres i paro l'orella l'estona que intervé a la cosa del Suplement (per on galopa sense brida, ni fre, ni mesura la Cóppulo, que Déu li minvi l'estridència).

La senyora Moliner té una virtut que m'agrada: no es para en barres i les aboca pel broc gros. En un país que consumeix quantitats ingents de paper de fumar (i no per cargolar cigarretes sinó per agafar-se apèndixs de nominació delicada) trobo que les seves intervencions oxigenen els espais mentals. 

La seva militància contra la correcció política controlada per la cúria de la progressia em mereix respecte i simpatia.

Res, que no puc deixar de pensar que és una persona que té el cap ben moblat i que l'administra amb un verb que es gronxa entre la ironia i el sarcasme, virtuts que em plau de reconèixer-li i de lloar-li.

Només li trobo una pega: a mi els Beatles ni fu ni fa i, pel que sembla, ocupen un lloc de privilegi a la capçalera de la senyora Moliner.

En fi, ja ho deien en aquella pinícula: ningú no és perfecte.

divendres, 7 de setembre del 2012

Arús amb Cuní


A la vanguàrdia de la comunicació (és una manera de dir, que no se'm malentengui i se'm porti davant del tribunal de can Fabra) hi ha icones diverses. Les que embelleixen aquesta deposició me les trobo de tant en tant quan el meu índex inquiet prem el botó adient. Viuen en franges distants (en l'horari i la intenció) i també ocupen franges distants en el ventall dels meus afectes. 

Pel primer he acabat covant una certa estimació. No m'interessa el que diu ni combrego amb la intenció del que fa, però li reconec un mèrit: no enganya i és coherent amb el propòsit. La lleugeresa del no res fa de bon pair.

El segon ha acabat per embafar-me i produir-me una irritació que arriba a ser insuportable: pagat de si mateix, inflat com un globus, autocomplaent i surant en el no res a mig pam per damunt del comú dels mortals. La seva simple imatge em suscita un malestar que és gairebé físic. I, per adobar-ho, amb una logorrea sintàcticament malgirbada que pretén passar per intel·ligent, aguda, penetrant i demolidora (per bé que normalment gairebé inintel·ligible).

Només si els Godó me l'instal·len en una trona o en un altar i imposen com a norma d'estil que els altres li retin la deguda reverència tornaré a visitar el seu programa. Fer-lo  seure al mateix nivell de la pobrissalla em sembla una indelicadesa d'una magnitud intolerable.

Ras i curt: pel poc que menjo en el plat comtal, més m'estimo un arusset bullit amb un gra d'all, que una cuixa de cuní que sempre sospito afectada de mixomatosi.

dimecres, 5 de setembre del 2012

I que en fa de dies!


Certament, amic Eumolp, t'has agafat unes belles vacances. 

Eps, i que si les allargues et ben juro que ja m'està bé, que pel que ens véns a dir pots quedar-te al Regne de la Inòpia.

Si t'entestes, però, a allargar la teva presència entre nosaltres gosaria demanar-te un parell de coses:

  1. que no ens amarguis la parpella amb aquesta mena de dibuixos. 
  2. que et decideixis d'un cop a articular un discurs d'una certa intel·ligibilitat

Accepto, però, que per avui no passes de dir-nos: sóc aquí i tinc intenció de no marxar-ne.

Bé m'està. I quan tornis, mira de tenir en compte el que et suggereixo. O no, és clar.