Ves què hi hem de fer...

És així

Els meus peixos són savis. I algun me n'ha sortit d'il·lustrat. 

Fem cas, doncs, del consell que ens dóna per festes i llegim les paraules de Montserrat Abelló.

Que són justes i ens han de fer pensar:

                              ENS ENCERCLA UN ODI ANCESTRAL

                                     Ens encercla un odi ancestral

                                     que aniquila els anhels 

                                      més purs.

                                      Quins moments més durs,

                                      més mesquins

                                      ens ha tocat de viure!

                                      L'asfalt de la ciutat

                                      ho envaeix tot i busquem

                                      llibres entre les runes.

                                      I tanmateix escrivim

                                      amb el temor que

                                      se'ns perdin    les paraules.

                                                              Montserrat Abelló, Memòria de tu i de mi, 2006.

Els meus ninots i jo

Els meus ninots i jo estem tristos.
És una manera com qualsevol altra d'estar.
Ens fem companyia.
Jo me'ls miro mentre es van formant i qui sap si ells em miren a mesura que neixen.
No els preguntaria mai què pensen.
Vés a saber quina resposta podrien donar.
Si no vols pols, no vagis a l'era.
Però potser valdria la pena que els preguntés si estan d'acord a il·lustrar aquestes paraules que ara escric.
Aquest mateix que ara ens acompanya penso que em diria que no, que el silenci és més bona companyia que la buidor de les paraules.
I penso que té raó.
Com podria rescabalar-lo?
Amb la música:

Volum 9

                                                         Conformitats

                                                     No podien posar
                                                     el mort dins el taüt.
                                                     Començà a plorar;
                                                     es posà cabut.

                                                    Quan tancaven, treia
                                                    un braç, una mà.
                                                    Alçava la tapa
                                                    fent força amb el cap.

                                                    La mare li deia:
                                                    -No siguis així...
                                                    El pare li deia:
                                                    -No plores més, fill...

                                                    Li posaren el cap
                                                    novament al coixí.
                                                    -Mare, vindrà a veure'm?
                                                    -Clar que hi vindré, fill...

Poema d'Estellés recuperat.
De L'ofici de demà.
Al Volum 9 de l'obra completa.
Que fa temps vaig deixar i va oblidar el camí de tornada.
Avui l'he comprat de nou.
Ara descansa al costat dels seus altres nou companys.

I jo que n'estic content.

Que, en un dia pintat de gris pels vents que bufen del sud, no està de més una alegria.

Jonàs

Cansat que cada vegada que posava el peu a la sorra, el mar comencés a bullir de balenes disposades a engolir-lo, Jonàs va créixer i créixer i créixer tant, que a hores d'ara ja pot travessar totes les mars i algun oceà xanet-xanet, amb els peus a terra i la clepsa arran d'onatge. Això no li estalvia, però, que algun peixot tossut li nedi a cau d'orella i miri d'inflar-li el cap amb històries de terribles naufragis i derelictes tenebrosos que, diu,  potser li abelliria de visitar. 

Jonàs pensa que és un pesat i l'engegaria a dida, però és tan educat que va fent camí fingint que tot el que sent i mira de no escoltar és d'un gran interès. Sap que, gegant o nan, quan arribi a port seguirà el seu camí a peu sec, mentre que l'habitant dels mars, si vol anar-li al darrere, acabarà els seus dies boquejant, ja no per dir pocasoltades sinó per anar-se ofegant i regalar-li per sempre més el do del silenci.

Aniversaris

Fa un any de tantes coses, que jo recordaré que tenia dos ulls. Ara, borni i tot, gosaré mirar el futur amb un somriure. Si l'any vinent camino amb un bastó blanc, ja trobaré qualsevol altre motiu per a l'esperança.

Obrint el focus

Dies i dies intentant trobar el desllorigador del com i del perquè, i res. Sant Gat s'estava mut com una anxova (com era d'esperar perquè ja la portava al cap) i no em suggeria cap motiu que el justifiqués.

Fins que s'ha fet la llum, he agafat distància i s'ha fet evident la terna: Sant Gat, la Rata Maula i el Dimoni Botirell. I és que cal arribar al tres perquè tot prengui sentit:

Introducció, desenvolupament i conclusió...

Matí, tarda, nit...

Infantesa, maduresa, senectut...

Esmorzar, dinar, sopar...

Eufrosine, Talia i Aglae...

Reus, París, Londres...

Sang, suor i llàgrimes...

Animal, vegetal, mineral...

Masculí, femení, neutre...

Dilluns, dimecres i divendres...

Magenta, groc i blau...

Tesi, antítesi, síntesi...

Cap, tronc i extremitats...

Pare, Fill i Esperit Sant...

Presentació, nus i desenllaç...

Dimarts, dijous i dissabte...

Primer, segon i tercer acte...

Aquest, aqueix, aquell...

Bo, millor, òptim...

Blanc, negre, gris...

Present, passat, futur...

Midons, drutz i gilós...

...i les tres filles d’Helena, és clar.

Resumint, m'ha calgut bussejar fins al 2008 per trobar el desllorigador d'un gargot del 2018.

Que 10 anys no són res i a mi em van trobar al carrer.

Sant Gat

Deixo aquí el ninotet mentre m'invento el text que el va inspirar.

L'homenet

L'homenet que mira la finestra només sap que està sol. Ha begut la copa més amarga i no es treu el gust de la boca i sap que sempre l'acompanyarà. I no s'hi fa, no s'hi avesa. Voldria licors dolços, embafadors, que li enterbolissin el seny i l'ajudessin a un bon morir. No desitja cap altra cosa.

Però retorna una i altra vegada al peu de la finestra on va veure la dona per últim cop. Un lloc absurd, estúpid, on la dona li va dir què tenia i què volia. I on es van barallar i ell la va maleir perquè no l'entenia ni la volia entendre. I se'n va anar irat, ple d'orgull i de fúria.

D'això les pedres no en saben res. Ni els barrots, ni la persiana muda. Ni l'esquerda que l'home interroga amb els ulls i les llàgrimes, i on li sembla trobar el ressò del tall net del bisturí que l'ha esqueixat per sempre. Dia a dia. Hora a hora. Segon a segon.

I sempre la mateixa pregunta, obsessiva, inútil, indefugible: "Per què ell i no jo?"

Lovecraft a la planxa

Sempre que netejo un calamar em recordo de Lovecraft. 

No sé si serà per la forma, la textura o l'aigua que tira avall les excrecències que no serien benvingudes al plat, però a la meva aigüera potser hi ressonen melodies obscenes i miro de no girar-me per no haver d'enfrontar-me a l'horror de Dagon o, molt pitjor encara, a Cthulhu, que no se sap mai si pot arrossegar-se més enllà de l'illa plena de podridura que l'hostatja.

Malgrat aquest panorama poc encoratjador, un cop enllestida la neteja i quan la planxa ja està prou roent, hi ajec el meu calamar i deixo que es cogui, però no massa, no fos el cas que l'espatlléssim.

Encabat el traspasso a la safata i li aplico una generosa ració d'all i julivert.

No en sóc massa partidari, de l'all, però he d'ametre el fonament literari de les seves virtuts: si per via visual i/o olfactiva pot esbandir els perills dels vampirs, no dubtarem ara que per via digestiva ens pot protegir de les abominables presències dels déus primigenis.

En fi, sigui com sigui, he d'admetre que des que faig petites incursions en el complex món de la cuina l'imaginari del calamar és molt més ric i divertit que el de l'entrecot. Davant d'un entrecot només sóc capaç d'imaginar que tragino una llesca de cadàver de bou.

És molt bo, però trobo que li falta una mica de morbo.

Ferrater

D'aquí no res podrem trobar a les llibreries un nova edició de Les dones i els dies. Benvinguda sigui. En el mentrestant (i per allò que no hi ha plaer més gran que matar les hores que algun dia ens han de retornar el favor) m'he entrtingut espigolant un parell de poemes de Ferrater i amanint-los amb quatre gargots i mitja dotzena de colors.

No n'estic especialment cofoi, però un cop perpetrat l'engendre també em sabia greu enviar-lo de dret a la paperera.

Aquí el teniu i que bon profit us faci.

La Pesta Major

Fa una certa angúnia veure-li el rictus encarcarat. Per no tenir, no té ni aspiracions de riure forçat sinó que més aviat sembla que ens vulgui dir: "Maleïts tots, perquè no passeu via i em deixeu reposar en pau? Què us he fet jo? Quin mal us he procurat vivint? Que jo respiri us dóna mal viure? On arrela aquest odi que coveu contra el meu son i que us porta a esgüellar com a porcs ineducats al peu de la meva finestra? Que jo dormi, us fa infeliços? El meu repòs us dóna mal?"

I és que el pobre no entén que cal pagar religiosament el delme de la festa, que l'alegria de molts sempre s'ha edificat sobre la pena d'alguns.

I és per això que mentre carrer amunt i carrer avall els botxins de la seva quietud es gronxen en els crits inarticulats amb què volen escampar la seva ofensiva felicitat, ell busca l'únic refugi plausible, el silenci amable d'un vell llibre de poemes:

La mort ve a passejar-se cada nit

pel meu carrer, com un festejador,

i fa una serenata més fina que el sentit:

flautes d'angoixa i violins de por.

Sento la seva passa

que em glaça:

ara, subtil, s'acosta a un finestró.

Cada nit mira una criatura mig erta,

cada nit senyala un brancal.

A l'endemà hi ha una finestra oberta

i mig clos un portal.

Sort de Carner. No hi ha com unes gotes de mort per restablir l'equilibri de la vida: ja podeu cridar tant com vulgueu, que dia vindrà que el silenci us ompli la boca de terra.

Quod erat demonstrandum

Ja sé que més d'un, havent llegit el farrigo-farrago que acompanyava Galatea i la seva tropa, va arribar a la sana conclusió que en això de les interpretacions hi havia més pa que formatge. Evidentment. I alguna hora per assassinar. I una bona dosi de simulació i tones d'impostura. Però a veure... Si no és per tot això, què cony fotem aquí (jo escrivint ara i tu llegint qui sap quan)? La poca feina és la mare de tots els vicis, que em deia la besàvia que mai no vaig arribar a conèixer.

Com que no vull molestar ningú no diré cap paraula sobre el sentit transparent d'aquest dibuix. No voldria ofendre-us posant lletra a l'evidència.

A més, ja tinc escrit que hi ha gargots que no demanen interpretació. Són, podríem dir, els de lectura immediata. I si el moviment el demostrem movent-nos, i la prova del pastís la trobem en el tast, la claredat d'aquest dibuix m'estalvia més paraules.

q.e.d.

Unes gotes de mite

El dibuix que penja aquí sota és, com tots els que faig, fruit de l'atzar. Cosa que no vol dir que en alguns casos, un cop enllestit el gargot, no m'entretingui a buscar-li algun què (podem dir-ne motiu, argument, significat, interpretació, etc.) Això no passa sempre, perquè hi ha dibuixos que o bé no ho demanen o ho criden als quatre vents.

Aquest deixa ben clar que es tracta d'un triangle amorós, en això no hi ha dubte. Passa, però, que en qüestió d'amors el tres sembla que és de rigor i per tant sense més pistes em temo que no arribarem enlloc.

Per sort, l'evident desequilibri entre l'ell rotund i contundent de la dreta i l'oponent neulit de l'esquerra ja ens donen més clarícies. Ella, tot i que girada cap al llunàtic melancòlic, està encerclada per una mena de màndorla que no sabem si la preserva o la condemna.

La clau de l'enigma ens la dóna el peix-ull: cap altre que Polifem obtindria de Posidó el regal d'una pelaia per esbargir la tenebra. Evidentment aquí tenim Acis, Galatea i Polifem.

Fetes aquestes elucubracions ja no em quedava sinó recórrer a Ovidi, per amanir amb alguna bellesa aquesta àrida explicació. Heus ací les seves belles paraules:

Acis erat Fauno nymphaque Symaethide cretus,

Magna quidem patrisque sui matrisque uoluptas,

Nostra tamen maior; nam me sibi iunxerat uni.

Pulcher et octonis iterum natalibus actis

Signarat teneras dubia lanugine malas.

Hunc ego, me Cyclops nulla cum fine petebat;

Nec, si quaesieris, odium Cyclopis amorne

Acidis in nobis fuerit praestiantor edam;

Par utrumque fuit. Pro quanta potentia regni

Est, Venus alma, tui!

En aquesta història hi ha, però, alguna cosa que se m'escapa. 

Bé m'està que Ovidi l'emprengui per la cosa venjativa i porti Polifem a fer xixina d'Acis per a gran dolor de Galatea. Però què fem de les versions que ens diuen que Polifem i Galatea van ser els pares de Gàlata, Celtos i Il·liri. Triple violació marital o complicitat en l'engendrament?

I vet aquí que la resposta ve de la mà de la imatge. Si fa un instant vèiem Galatea presonera de la seva màndorla, aquí la teniu, lliure i acomodada en el seu regne blau.

Ah, i amb un sol ull, com ha de ser.

Agost

Estic molt content perquè fa un parell de dies que hem arribat a l'equilibri perfecte: et torres de dia i et cous de nit. 

Com ha de ser, que no hi hagi distincions ni s'estableixin controvèrsies entre aquells que fins ara consideràvem antagònics. Sumem esforços. Avancem tots a l'una. Amb pas ferm de dret a l'extinció.

Sí, amics, perquè aquesta és la fi lògica i inexcusable d'aquest estiu que ara apunta. Tant és que sigui migdia o mitja nit. 

Sé que tinc la consistència de la cera i que la forma que transitòriament ostento esdevindrà un grumoll de regalims que faran pila als peus d'un esquelet llustrós que, això sí, no renegarà del somriure inevitable de la molt digna calavera. (Fins que no rodoli costellam avall, reboti al fèmur esquerre i s'estavelli al racó més allunyat per fer les delícies de formigues diligents i feineres.)

I així anirem passant els dies. I les nits. Demanant a qualsevol déu benigne, ni que sigui un Tláloc qualsevol, que es digni vessar tantes llàgrimes com calgui per alleujar aquesta mena de bany maria on ens anem macerant.

Laus Deo.

Llunes d'estiu

Per un instant he pensat que potser avui cediria a la temptació i trauria el nas a l'exterior per mirar de veure aquest fenomen tan extraordinari que ens anuncien: l'eclipsi lunar més llarg del segle. I que a més a més farà que la lluna es torni vermella, lluna de sang que en diuen, fixeu-vos-hi bé.

Però no ho faré, perquè qualsevol cosa que s'esdevingui més enllà dels sis murs del meu cau ni m'ha d'inquietar ni em desperta cap mena d'interès.

Fa temps que guardo entre els molts testimonis que no tenen explicació aquesta pedra trobada per S.K Kilhonney a la seva última expedició a la Guaiana. Hi he dedicat moltes hores d'estudi, peró encara estic lluny de treure'n l'entrellat.

Sé però que augura el tenebrós futur que ens espera. La distància entre el forat negre on vegetem i l'horitzó boreal que encara ens protegeix veig com es va escurçant. No som res, i cada dia que passa veig com ens acostem a la nostra última frontera. 

Deixaré doncs que aquesta nit la lluna s'enfosqueixi sense cap neguit. No em fa res que aquest sigui l'eclipsi lunar més llarg del segle perquè sé que no n'hi ha d'haver cap més. Ni de més llarg ni de més curt.

Des de Siam amb amor

Ves qui havia de dir als germans Bunker que me n’aprofitaria per engaltar-vos una acolorida metàfora dels nostres ínclits socis de Govern..

Observeu el delicat sargit que recús  l’estrip i l’amplitud de l’abraçada amb què anhelen ampliar les bases.

De moment les bases són senars, com ho revelen les set potes que tenen una tirada gallinàcia, cosa que ens fa témer per l’ambició del vol que diuen voler emprendre.

Per sort, els aixopluga un intent d’arc de Sant Martí i això ens esponja el cor.

Perquè sí, encara en tenim de cor, i fa veure que batega.

Fins quan?

Que la resposta us la bufi el vent, que jo no m’hi veig amb ídem.

Us ho posaré en safata

Estava jo remenant la cosa de la guillotina quan m'ha vingut al cap que, segons escriu Henri Samson a la seva Història d'un botxí, l'antecedent de la guillotina (imposada per decret el 21 de gener de 1790)  és la manuaia, una màquina que els italians ja feien anar des del 1507 quan convenia escurçar l'alçada d'algun reu més o menys culpable.

Ja m'havia aplicat a la recerca d'alguna dada esbarjosa sobre l'aspecte i/o la funcionalitat d'aital antecedent quan se m'ha acudit que en qüestió de decapitacions havia de donar preeminència a aquella que potser ha donat més joc a la variada panòplia de les belles arts.

M'he esforçat a fer-ne un bonic esbós i us el planto acompanyat de les belles paraules de Mateu. Que bon profit us facin en aquest juliol tan simpàtic en què els jutges continuen desbarrant i als nostres prohoms els falten ulls per a posar-hi els dits:

Aquell temps, Herodes, el tetrarca, tingué esment de la fama de Jesús i va dir als de la seva cort: "Aquest és Joan Baptista; ha ressuscitat d'entre els morts, i per això es poder de fer miracles obra en ell". Perquè Herodes havia agafat Joan, i l'havia encadenati ficat a la presó per causa d'Herodies, la muller de Felip, el seu germà; ja que Joan li deia: "No t´és lícit de tenir-la". I volia fer-lo morir, però va témer la multitud, que el tenia per un profeta. Arribat el natalici d'Herodes, la filla d'Herodies dansà enmmig de tothom, i va plaure a Herodes; per això, va prometre amb jurament que li donaria allò que li demanés. Ella, induïda per la seva mare, digué: "Dóna'm, aquí en una safata, el cap de Joan Baptista". El rei es va contristar, però a causa del jurament i dels comensals manà que li fos donat, i va fer decapitar Joan a la presó; li dugueren el seu cap en una safata, i el va donar a la noia, que el portà a la seva mare. Els seus deixebles hi van anar, prengueren el cos i el van enterrar, i anaren a comunicar-lo a  Jesús.

Decapitació

Entre Vella Quaresma i penell i amb unes gotes de cabdill d’alguna tribu oblidada en una illa del Carib que s’hagués salvat de l’escabetxina dels molt catòlics descobridors. 

Aquesta és la meva divisa de cara a aquest estiu.

L’espasa que mira de barrinar-li la closca vinc a pensar que expressa el fosc desig d’escapçar qualsevol cosa que s’aixoplugui dessota d’una corona o succedani.

I és que si anem a mirar, per pur equilibri  de traç, se’m feia molt difícil d’encabir una guillotina en el dibuix. 

Prometo d’intentar-ho en un proper gargot.

Cendres

Encara té una certa reminiscència de foc, si més no a les celles. La resta oscil·la entre espasa i ala, i mira de fer-se veure entre les restes del socarrim. Però hi ha un detall que ens inquieta, aquest blau cridaner que ha fet seu el blanc dels ulls. Mira de compensar-ho amb un intent de somriure que vol ser amable però que té més de rictus que d’ironia.

Alguna cosa espera, d’això no en podem dubtar. Si l’imaginem a la porta de la cabana, ha de ser l’enemic. No sap, però, que les últimes lleis han desviat els camins i que s’han d’escolar molts anys fins que ningú no passi per davant de ca seva, caminant o de cos present.

No li direm res. Que tingui paciència i vegi rodar els astres. El cel és net i la vida llarga.

Passem pàgina

Si giro la vista enrere tinc la sensació que la meva vida ha estat d’una llisor aclaparadora. No consta a la meva memòria cap daltabaix d’aquells que ho capgiren tot. Però que no consti a la meva memòria no vol dir necessàriament que no hagi passat. És per això, de fet, que el doctor Canons m’ha receptat que escrigui aquestes ratlles. (Ho aclariré per si cal, el doctor Canons no es diu Canons. Però a mi m’agrada dir-li així per un record d’infantesa. Naturalment mai no l'hi diria a la cara, me’n guardaria prou.) Tornem a les nostres ovelles: sembla que he de partir de la hipòtesi que hi ha moltes coses que no recordo. El doctor Canons em deia que hi havia records reprimits que no podien emergir a la superfície i que aquests eren els que havia de mirar de fer aflorar amb això de l’escriptura. A mi, si he de dir la veritat, tant me fa que aflorin com que no. Amb l’equipatge lleuger que arrossego m’hi sento conformat i, encara que hi ha un cert tou d’històries que si les recuperés vés a saber què em descobririen, amb les quatre certeses que m’emparen vaig més que sobrat. A més, per a alguns dels meus companys els records sembla que són una taula de salvació per no naufragar en aquest present que els aclapara. S’hi instal·len, s’hi recreen i s’hi passegen llargues hores. A mi tant me fa. El present em sembla abominable, però també penso que podria ser encara molt pitjor. Potser m’aniria bé poder recordar com vaig venir a petar en aquesta casa de bojos, però tinc la fosca sensació que hi ha merdes que més val no remenar gaire. Aquí tinc un sostre, un llit calent, tres àpats al dia i una colla de metges, infermers i auxiliars que es desviuen per mi. Per correspondre a tots aquests afanys és perquè miro d’escriure aquestes ratlles, perquè si el fet que jo escrigui quatre poca-soltades en un quadern merdós ha de fer feliç el doctor Canons i tota la tropa no hi tinc res a dir. Aquesta és la doble veritat: ni tinc cap pega a posar ni tinc cap cosa a dir. Però tampoc no voldria decebre el doctor Canons, que des que l’he conegut m’ha semblat un bon home. Així que he decidit obrir la caixa dels trons i donar-los peixet. Ara no, perquè ja fa massa estona que escric i començo a estar avorrit, però demà, així que m’hi posi, desempolsegaré aquests flaixos que regalimen sang i vísceres i que alguna nit em desvetllen i miraré d’anar-los exposant de manera prou ordenada perquè l’equip de psiquiatria pugui guanyar-se el sou.

Retorn

Tries els records

 com el cirurgià expert

 que, vessant de sang,

 separa vasos i vísceres.

 I tu, xop d'enyor,

 arrengleres silencis.

La lenta ordenació dels maons

La lenta ordenació dels espais de la pintura és un procés que no respon a cap pla. Es desprèn de l'atzar, de l'impuls que porta el pinzell a empènyer el blanc i a substituir‑lo per petits laberints mil·limetrats que es juxtaposen. Al cap dels dies, el nucli inicial s'ha escampat i ja figura un conjunt coherent que marca a grans trets la pauta del que s'esdevindrà. A mesura que el color guanya la partida al buit, augmenta l'angoixa de saber com avançar. Es presenta en forma de dubte, de temor d'esguerrar l'obra, de veure com les hores acumulades en el dibuix es perden irremissiblement per un desencert, per una línia que no ocupa el lloc que li pertocava. Algunes vegades l'error té remei o, fins i tot, resulta un encert perquè obre un nou camí, una dimensió inesperada en la prossecució de la feina. Moltes vegades no és així i just acabat de cometre'l ja comprèn que haurà de tornar a començar. Encara que segueixi pintant, esperant que alguna màgia sobtada li permeti de reconciliar‑se amb el que fa, sap que no té remei. Aleshores abandona la feina i està uns dies sense acostar‑ se al cavallet. Si passa pel davant, mira la pintura d'esquitllentes, com si esperés que algun follet benvolent hagués esmenat la pífia i l'obra pogués continuar el seu lent camí. Però el pas dels dies no refà allò que ja no té remei i arriba un moment que es dóna per vençut i canvia la tela per un nou esglai ben blanc. L'altra, la vella, passa a engruixir el tou d'avortons on esperarà pacientment que un rampell de condícia l'esbotzi juntament amb altres companyes de dissort i la llenci al contenidor que hi ha a la cantonada on l'han precedida tants tempteigs, esbossos, vacil.lacions, dubtes, temptatives.

A poc a poquet

Travessava els carrers molt a poc a poc procurant que no se li notés la intenció. Triava les vies més amples, amb preferència les de dues direccions, i s’aplicava a no mirar el semàfor per no veure les intermitències i que li vingués la temptació de caminar més viu. L’èxit de la seva estratègia va venir amb les rodes d’un autobús articulat nou de trinca. Ell va morir a l’instant. Per això no va poder gaudir dels quatre morts i vint-i-set ferits resultat de la bonica tombarella que va fer el bus quan el conductor, esglaiat, va fer un cop de volant i va clavar els frens.

Resistència a l'invasor

Des del post de comandament, això de l’invasor queia molt lluny. Més que res perquè entre el búnquer i l’enemic s’hi havien estibat centenars de milers de ciutadans que estaven destinats a ser esmorzats, dinats, berenats i sopats per l’invasor quan a aquest li vingués el cuquet. I a fe de déu que quan la gana l’emprenia, no se n’estava i se’n feia un bon tip! Però és el que tenen les masses, que sembla que mai no s’hagin d’acabar però arriba un dia que no sumen ni quatre gats. I així va arribar el moment que l’Excels i el Consell van haver d’acceptar que les legions que els feien de coixí s’havien reduït a quatre píndoles magres que no servien ni d’aperitiu. I va ser aleshores que el búnquer en pes va optar per l’única alternativa plausible: obrir les comportes i deixar-se engolir per les aigües. S’estimaven més l’asfíxia que les queixalades de viu en viu. Una simple qüestió de gustos.

L'estrella de mar

Jo havia fet els vuit anys. La casa tenia tres pisos. Planta baixa: rebedor, menjador, cuina, safareig i excusat. Primer pis i segon pis: dormitoris i cambra de bany. Tercer pis: l’habitació del misteri i el terrat. Ah, i feia xamfrà.

L’habitació del misteri ho era perquè estava tancada. Vaig remenar tots els calaixos i mirar i remirar tots els racons per veure si trobava alguna clau que encaixés al pany. Res de res. Què em quedava? Espiar pel forat del pany,  prou generós per poder veure alguna cosa al seu través. Però poca. De fet, un parell de cadires de boga capiculades, una palangana escrostonada i un racó de calaixera ple de pols. Al damunt, una estrella de mar. Si me n’hagués trobat una de viva, hauria engegat a córrer. Sento encara una natural repugnància per qualsevol animal que s’arrossegui per terra, mar o aire. Però aquella estrella resseca, immòbil en aquell regne d’andròmines, em fascinava i m’empenyia a enganxar una vegada i una altra l’ull al forat del pany.

Les vacances van acabar en tragèdia. La iaia, que repapiejava, sembla que va deixar la cassola al foc i se’n va anar a missa. Quan vam tornar de la platja amb els pares, la casa cremava com una teia. Vam passar la nit a ca l’oncle i vam tornar l’endemà per veure si podíem rescatar algun cosa de l’enderroc. Mentre els grans veien què s’hi podia fer, jo anava a la meva remenant per aquí, burxant per allà. I sí, vaig trobar l’estrella de mar. Tal qual. Sense ni un socarrim damunt un tros de fusta de noguera que feia com de peanya per a aquell insòlit supervivent. La vaig agafar i me la vaig emportar d’amagat. Anys a venir me’n vaig fer una escaparata i no me n’he separat mai més. On vaig jo, ve l’estrella. 

Aquest any, per vacances, he llogat una casa a tocar de mar. Té  tres pisos i al tercer hi ha una habitació tancada. He de trucar a l’agència per demanar-ne la clau. Potser són figuracions però diria que al matí, quan em llevo, l’estrella sembla que ha recompost la seva simetria. No voldria obsessionar-me, però ja fa uns dies que no surto de casa sense comprovar una, dues o tres vegades que els focs de la cuina estiguin ben apagats.

Primera providència

Encara que no serveixi per a res. Guardar és la primera providència. No la segona. La primera. Per arribar algun dia a algun port inconegut. Per descobrir un món nou, ple d’indígenes que faran genuflexions per quatre vidres de pacotilla. O de baratilli. Com deia aquell. Que ja és mort, endreçat al prestatge que li corresponia i transmutat en moixama de molta consideració.

Segons costum establert, ens és permès de profanar tombes sempre que acreditem amb el degut document emès per doctes universitats que som arqueòlegs. Tot i que ben mirat (i això no es pot fer si no és des de la perspectiva del difunt) que t’esbotzi el repòs el pic d’un doctor o la pala d’un lladre no hi fa cap diferència. Fins i tot seria preferible el lladre. Aquest, que mira pel benefici propi, un cop enllestit l’espoli et retorna al repòs. I ja vas més lleuger d’equipatge, sense corones ni pectorals que, ben o mal venuts, trauran algun ventre de pena.

Però si caus en les urpes d’un arqueòleg, qui et garanteix que no acabaràs exposat a la llum inclement d’algun museu en una vitrina sotjada tothora per ulls impertinents?

Resurrecció

En qüestió de resurreccions no hi ha res com refiar-se dels experts:

Jesús digué:

-Traieu la llosa.

Marta, la germana del difunt, li diu:

-Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor.

Li respon Jesús:

-No t'he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu?

Llavors van treure la llosa. Jesús alçà els ulls i digué:

-Pare, et dono les gràcies perquè m'has escoltat. Ja sé que sempre m'escoltes, però ho dic per a la gent que m'envolta, perquè creguin que tu m'has enviat.

Havent dit això, cridà amb tota força:

-Llàtzer, surt a fora!

I el mort sortí, lligat de peus i mans amb benes d'amortallar, i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu:

-Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar.

M'hauria pogut acollir al patró d'Osiris, però és força més farragós. Per comptes de quatre dies al podrimener i pim-pam, hauria hagut de deixar-me aixecar la camisa per Seth i refiar-me de la paciència reconstructiva d'Isis. Quina fatiga!

I és que on hi hagi una mica de tradició judeocristiana, amb un pensament de voluntat, una engruna d'esteranyinador i quatre agulles d'estendre per si hi ha nassos massa sensibles podem anar fent via.

Companyia

Perquè hi ha dies que només els morts et fan companyia