La Pesta Major

Fa una certa angúnia veure-li el rictus encarcarat. Per no tenir, no té ni aspiracions de riure forçat sinó que més aviat sembla que ens vulgui dir: "Maleïts tots, perquè no passeu via i em deixeu reposar en pau? Què us he fet jo? Quin mal us he procurat vivint? Que jo respiri us dóna mal viure? On arrela aquest odi que coveu contra el meu son i que us porta a esgüellar com a porcs ineducats al peu de la meva finestra? Que jo dormi, us fa infeliços? El meu repòs us dóna mal?"

I és que el pobre no entén que cal pagar religiosament el delme de la festa, que l'alegria de molts sempre s'ha edificat sobre la pena d'alguns.

I és per això que mentre carrer amunt i carrer avall els botxins de la seva quietud es gronxen en els crits inarticulats amb què volen escampar la seva ofensiva felicitat, ell busca l'únic refugi plausible, el silenci amable d'un vell llibre de poemes:

La mort ve a passejar-se cada nit

pel meu carrer, com un festejador,

i fa una serenata més fina que el sentit:

flautes d'angoixa i violins de por.

Sento la seva passa

que em glaça:

ara, subtil, s'acosta a un finestró.

Cada nit mira una criatura mig erta,

cada nit senyala un brancal.

A l'endemà hi ha una finestra oberta

i mig clos un portal.

Sort de Carner. No hi ha com unes gotes de mort per restablir l'equilibri de la vida: ja podeu cridar tant com vulgueu, que dia vindrà que el silenci us ompli la boca de terra.