dissabte, 4 d’agost de 2018

Agost


Estic molt content perquè fa un parell de dies que hem arribat a l'equilibri perfecte: et torres de dia i et cous de nit. 

Com ha de ser, que no hi hagi distincions ni s'estableixin controvèrsies entre aquells que fins ara consideràvem antagònics. Sumem esforços. Avancem tots a l'una. Amb pas ferm de dret a l'extinció.

Sí, amics, perquè aquesta és la fi lògica i inexcusable d'aquest estiu que ara apunta. Tant és que sigui migdia o mitja nit. 

Sé que tinc la consistència de la cera i que la forma que transitòriament ostento esdevindrà un grumoll de regalims que faran pila als peus d'un esquelet llustrós que, això sí, no renegarà del somriure inevitable de la molt digna calavera. (Fins que no rodoli costellam avall, reboti al fèmur esquerre i s'estavelli al racó més allunyat per fer les delícies de formigues diligents i feineres.)

I així anirem passant els dies. I les nits. Demanant a qualsevol déu benigne, ni que sigui un Tláloc qualsevol, que es digni vessar tantes llàgrimes com calgui per alleujar aquesta mena de bany maria on ens anem macerant.

Laus Deo.