divendres, 24 de setembre del 2010

Reconstrucció

A les 12.45 PM l'home cansat entra al bar. N'hi ha més al seu abast, però aquest li dóna el gruix de pols i l'alè de ranci que li agraden. Sempre ha fugit dels bars llampants, asèptics, massa nets per poc viscuts.

Qui atén la barra és la filla de l'amo: malgirbada, cridanera i amb una tirada entendridora a la conversa banal. L'altre dia el va obsequiar amb una acolorida descripció de com el seu nòvio (quatre anys de convivència no l'han pogut corregir) escampa els kleenex gastats pels llocs més inversemblants. També el va posar al corrent de la poca condícia que el paio practica a la cuina i de com només l'excel·lent paella que cuina fa que se li perdoni l'escampall de pellofes i plats bruts amb què corona la seva executòria als fogons.

Li ha servit una canya de dubtosa frescor en un got de netedat qüestionable, just allò que li fa peça. Arreplega del taulell un diari esportiu més o menys de la data i s'entreté amb els sants. Ronaldos i Messis van en dansa, la prosa florida dels cronistes en lloa o en blasma els avatars. El temps corre.

Uns altaveus misteriosament dissimulats entre els prestatges polsosos vomiten una cançó, potser de moda, ell no ho sap. El vocalista enfila una comparació que li talla l'alè: "Me siento como el esperma en el tubo de ensayo". El got amb la cervesa s'ha quedat a un dit dels llavis. Para l'orella: "Congelado, pero vivo".

És un moment definitiu. Un punt d'inflexió en la seva existència. Des d'ara tot serà diferent.

A què treu cap deixar l'ànim en suspens davant un vers que digui, posem per cas:

El cel té una blavor de miosotis. Rosa,
un núvol ens amaga un sol ponent.
I la mà freda de la tardor posa
una mica d'or a les ales del vent.
O tarda clara de novembre! Lent,
el dia mor en cada cosa.

si setanta-dos anys després que s'hagin escrits aquests mots algú pot perpetrar posant-li música una comparació tan llardosa com la de la cançó?

Se sobreposa i es tira coll avall la resta de cervesa. Li sembla que amarganteja un punt més que abans, però són cabòries.

L'home cansat deixa el seu euro amb deu al costat del got buit i se'n va. Educat de mena llença un adéu-siau que ningú no li retopa.

Al carrer, una tropa eixordadora de canalla vessa de la porta d'una escola. Molts avis i alguns pares i mares arrepleguen el futur. S'acosta l'hora de dinar i cal peixar els qui d'aquí no massa escamparan les nostres cendres.

Que bon profit els facin. Qui sap si algun d'ells ha vingut entre nosaltres després que escuressin l'esperma congelat del cul d'algun tub d'assaig.

dimecres, 22 de setembre del 2010

L'ordenació de la tecla

Tinc una pèssima memòria pels acudits. Les gràcies amb recepta sempre m'han produït una mena de col·lapse: les ric, perquè de petit em van ensenyar a donar les gràcies i jo vaig deduir que també calia celebrar-les per ser polit, però no deixen de suscitar-me un encongiment de cor davant del patetisme que testimonien.

Això no vol dir que no guardi en la memòria algun acudit. De fet, solc emmagatzemar aquells que m'asseguren que ningú no me'ls riurà. Hi juguen dos factors: un, que no solen tenir cap espurna de gràcia; dos, que si goso reproduir-los, ho faig amb la mateixa malaptesa amb què un elefant esmicola delicades porcellanes en un elegant establiment de classe alta.

Pregunta: Saps quin és el negoci que mai no té crisis?
Resposta: No.
Conclusió: Els cementiris: són l´únic negoci on el client hi posa la matèria primera.

Sempre m'ha agradat. Toca la cosa mortuòria, que a mi ja em va, és curtet, i em dóna garantia que qui el sent no li troba la més mínima gràcia. És perfecte.

El segon lloc del meu rànquing l'ocupa un de molt tronat.

Pregunta: Quin és el colmo d'un pianista?
Resposta: Tenir una dona que es digui Tecla i que tothom la toqui.

Fantàstic. Suma la imbecil·litat del contingut amb els masclisme reconcentrat que subjau en el supòsit que la Tecla de marres, propietat del marit cornut, no fa salts d'alegria davant de l'expectativa dels tocaments i, al damunt, ensorra en la més negra de les misèries del ridícul el seu amo i senyor.

Doncs això.

Amb tot, el que ha suscitat aquesta mena de tirallonga sense substància ha estat el fet que fa dies que vaig teclejant el meu ordinador per satisfer a pilota passada unes obligacions que si fos home assenyat hauria acomplert en el seu moment.

O séase, que ja començo a tenir determinades glàndules a vessar per haver de dedicar les meves hores a picar com un obsés per engiponar la quota de mentides suficients per no exhibir amb absoluta impúdicia aquests simpàtics glutis de què natura m'ha dotat.

He dit. I fins una altra.

dissabte, 18 de setembre del 2010

DIEC 966-967

Com que fa dies que no passava per aquí (mig per feina, mig per mandra, mig per sequera) vaig i em dic que podria escriure alguna coseta, per allò que no sigui dit, i això, i allò, i potser allò de més enllà.

Posat a enfilar algun estirabot, em refugio en el meu cementiri preferit, que és el de les paraules, i com és de llei, és a dir, a l'atzar, ensopego amb aquestes boniques pàgines del molt amable Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (Segona edició).

El panorama se m'obre entre "instal·lador" i "insuperable" i m'ofereix un bell recorregut puntejat per "instantó" (Partícula hipotètica emprada en cromodinàmica quàntica.), "instruït" (Que ha rebut, que té, instrucció. És una persona instruïda.), "insuflador" (Que insufla. Instrument insuflador.)

De totes les alternatives que la mica de lectura em regala, he decidit que em quedaré amb "instil·lar". Per dues raons fàcilment justificables:

a) Perquè a mi, i no em dol confessar-ho, les geminacions em fan perdre el seny. Aquesta breu reduplicació de la ela m'enamora. Li trobo una sensualitat especial, un punt de picardia , com una instantània picada d'ullet fonètica, no sé com dir-ho...

b) Perquè els molt saberuts redactors del diccionari hi posen un exemple de molt mèrit: "Paraules que instil·laven l'esperança en el cor dels joves".

I, què voleu que us hi digui, en aquests temps tan costeruts que tinc l'honor de traginar, ja m'està bé que siguin les eixutes paraules d'un diccionari les que em donin una mica de confiança i d'esperança en un demà millor.

(Ha quedat bonic, oi? Cago'n cony! M'ho hauré de fer mirar!)

divendres, 3 de setembre del 2010

Concerto per flautino

Pensava: "Em deixaria tallar una mà per tocar aquest concert". I tot seguit s'adonava que, fet el sacrifici, es trobaria manc i, al damunt, amb cara d'idiota. Per això es limitava a sentir-lo o, simplement, el recordava.

O el desempolsegava del prestatge dels bits màgics per fer-ne regal.

Perquè hom mira de compartir allò que li plau i té la certesa que una mica de música



és una bella manera de tancar un parèntesi.

O d'acompanyar el silenci.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Aigua passada

circumspecte.
disciplinat.
quasi boví.
basta que una pedra dibuixi cercles per capgirar la vertical del pou.
hi ha sospita de sol.
o de núvol
tant li fa.

sol i de dol i amb vetusta gonella
és quan plou que ballo sol

foix rima amb moix
però també amb coix i toix.

m'és ben igual.

cada mot és un regal.