dissabte, 31 de desembre del 2011

Humil prec

Amiga Àtropos,

No se us pot escapar que l’any que se’ns acaba ha situat la vostra eina al bell mig de les nostres desficioses agonies.

És per això que voldria acomiadar aquest 2011 adreçant-vos un humil prec per al 2012 que se’ns llença a la jugular: apliqueu, si no és molèstia, un criteri un xic selectiu en la vostra nobilíssima tasca.

Talleu sense pietat el fil dels malànimes diversos que enterboleixen el nostre sol, però estalvieu la tisorada a aquells de qui fa bo acompanyar-se i deixeu-los, pel cap baix, un any més entre nosaltres.

Quan arribi el 13 podrem passar comptes i espero que el balanç ens hagi estat clement.

Començant pel qui subscriu, és clar. Que a ningú no escapa que l’egoisme ben entès comença per un mateix.

dissabte, 24 de desembre del 2011

Nadal 2011


Imatge verídica i fefaentment contrastada de la tia Pepa
en ser-li comunicat
que malgrat els temps que corren
no trontollarien els fonaments de la tradició
i que el gall seria degudament matat
i ella en rebria el tall
que segons marquen els bons usos i costums
li pertoca.

BON NADAL A TOTHOM I A TOTHOMA!

divendres, 9 de desembre del 2011

Antígona (I)

Aprofitant aquest pont, el qui m’utilitza, ha començat a remenar papers per repescar la memòria d’Antígona. De grat o per força ha de desempolsar vells afectes per fer sirgar la canalla. D’aquí no massa, li tocarà fingir una certa erudició i empènyer els personatges d’Espriu i les seves diverses circumstàncies coll avall de la selecta tropa que fa veure que l’escolta.

Ell dubta –jo sé de cert que no se’n sortirà, però li dispensaré la gràcia d’amagar-l’hi– que sigui capaç d’encomanar als alumnes l’estimació que va covar per la peça quan la va llegir ara fa trenta anys. Hi posarà, això sí, una certa voluntat; i potser amb això ja ens podem donar per ben pagats. Tots: els qui ho patiran, el qui s’hi esforçarà i jo mateix, que em veuré obligat a sortir a prendre la fresca.

Per això us parlaré avui de mi, d’aquest Eumolp que fa cinc o sis anys que s’arrossega post amunt i post avall. I fins i tot (si no em pot la mandra, circumstància d’una altíssima probabilitat) allargaré la meva bondat fins a oferir-vos una certa dissecció de l’obra feta des des dintre. Espectadors o lectors, us heu d’esforçar per ignorar la tramoia. Jo no tinc aquesta servitud i puc, sense vergonya, parlar dels sargits de les túniques o les ratadures dels coturns. O del manyoc de draps que tragino a l’esquena. O és que us pensàveu que sóc de veritat geperut?

Perdríeu el temps si us obstinàveu amb Posidons i Quiones. No sé si he estat a Etiòpia, Tràcia em resulta vagament familiar... I això d’Eleusis és per a mi un gran misteri....

La petja més llunyana en què em reconec la devem a Eurípides. Em va treure d’esquitllentes a Les fenícies en boca de Tirèsias, amb qui el destí ja em va nuar:

Caic de fatiga, no t’ho nego; del país

Dels Erecteides se’m va dur ahî en aquest.

Allí s’estava en guerra amb els llancers d’Eumolp;

I em deuen la victòria a mi els Cecròpides.

Aquesta corona d’or que em veus portar, la tinc

Com a primícia dels espolis enemics.

Abans d’anar a petar al rovell de l’ou dels embolics dels Labdàcides m’havia d’empeltar, però, d’un insigne cosinet: Pulcre Trompel·li. D’aquí em ve aquest aire de titella que tragino, la gepa que compartim i el tarannà histriònic i lúcid que tanta il·lusió em fa. L’únic que li retrec al meu creador és que no em deixés compartir la fina erudició del parent d’Alfaranja. Però ves què hi hem de fer.... (Per cert, si algú volgués afinar en el parentiu, que no s’estigui de llegir l’episodi “Montpeller i l’ombra del Conqueridor” a D’una vella i encerclada terra i també Tarot per a algun titella d’Alfaranja. Geperuts a banda, són lectures que us faran una mica més feliços i una mica més savis.)

I xanet-xanet, heus ací que vaig arribar a Tebes. L’any 1939, solet; amb el Lúcid Conseller a partir del 1964, un quart de segle més tard.

El Conseller i jo compartim una mateixa condició desencaixada: som personatges estranys a la tragèdia; ens justifica la distància que podem aportar i la nostra lucidesa. (Observareu que el Conseller, prou més tifa que jo malgrat la indiferència que gasta, incorpora la característica al nom. Jo, molt més modest, la practico però no l’exhibeixo. Un punt a favor meu, em sembla.)

També és veritat que diferim en un fet essencial. Mentre el meu compare es limita a ser espectador –“la lucidesa deixa intacta l’acció” – jo em mullo, com diríeu ara, i em solidaritzo amb Antígona i l’acompanyo en el seu acte pietós i en el seu suplici.

Me n’he de sentir orgullós? Potser sí, potser no. Al capdavall, potser només sóc fruit d’una certa rauxa de joventut. A què ve sinó que l’any 64, Espriu es tragués el Conseller del barret?

El meu gest convida a acompanyar Antígona tots aquells que entenen la raó última de la seva expiació; el lector o l’espectador es poden sentir solidaris del gest redemptor de la princesa. Quan Espriu tira aigua al vi plantificant el Conseller amb les seves despietades reflexions finals, ni això no ens queda: ens han pres –us han pres, vaja– l’última coartada. Per molt acompanyada que vagi, Antígona avança solitària a l’encontre de la mort, íntima confirmació de la justícia del seu acte.

Però no ens esveréssim. Dono per bona la decisió que vaig prendre en el seu moment. Al capdavall, aprofitant l’avinentesa, jo també em redimia de tanta estultícia. I ben clar que ho deia, quan Antígona feia un últim intent per salvar-me: “M’allibero finalment dels vostres cops i de les vostres rialles. Sé tots els mots que amaguen la solitud de l’home, no he d’aprendre res més”.

S’ha fet fosc. Remenar aquestes cendres m’ha deixat un regust agredolç. El perfum de paraules velles em produeix plaer però ara m’he de canviar de disfressa. En tinc un bagul ple i no em costa de triar.

Continuarà (o no...).

Assassinat a la peixera

dijous, 1 de desembre del 2011

Invitació

Redacció.- Una fossa comuna s’ofereix per acollir les despulles de Franco.

Notícies d’última hora confirmen el que fins ahir només era un rumor. Família directa i autoritats polítiques i religioses han fet saber que el 20 de novembre de 2011 van rebre una carta en què els estadants d’una fossa comuna oferien acolliment a les despulles de Francisco Franco Bahamonde, cas que s’arribés a acordar l’exhumació de les restes del Generalísimo i fos menester un nou estatge per a ubicar-les.

Fonts de contrastada solvència ens comuniquen que, un cop superada la natural sorpresa, l’oferta ha estat considerada positivament.

Sembla que un dels extrems que ha fet veure l’oferta amb més bons ulls, ha estat la consideració que després de 36 anys de solitud ningú no dubta que la freqüentació d’altres ossades aportarà un plus d’amenitat a l’etern repòs del traspassat.

Consta, però, una certa reserva sobre la conveniència de barrejar ossos d’ideologia contradictòria, no arribés el cas que allò que es presenta sota la capa d’una amistosa invitació no fos més que una estratègia a curt o llarg termini per remenar velles ferides i airejar perilloses reivindicacions de fer memòria sobre fets luctuosos.

S’espera que ben aviat es confirmi una decisió ferma sobre la qüestió.