dimarts, 29 de novembre del 2011

21.900 + 1

Perquè calia. I em ve de gust:

ELLA

I era, tan sols, l'amor, que li omplia la vida.
No pensaria que la seua vida
era plena d'amor; i deturava
el record, insistit, en el vol d'unes teles,
o bé en la tebior d'uns pits breus. I allò era
l'amor. La boca, davall el bes enorme, mig oberta,
la mà sobre el genoll, nu i confiat,
i també en la solar gràcia de les anques.
I era, tan sols, l'amor, que li omplia la vida:
un vent en les lleugeres cortines, en les dades.
Era una plenitud: la seua plenitud:
en tot cas, allò que ja, sol, retorna o bé recorda.

dimecres, 23 de novembre del 2011













Per si encara no ho havia dit, cal que em proclami creacionista.

Accepteu-me la confessió com a un tribut a la meva paranoia: vist el tsunami blau, convé que prenguem disposicions entenimentades, no fos cas que futures decisions de la conferència episcopal ens obliguin a fer genuflexions precipitades. Jo, per si de cas, em vaig preparant el terreny.

Com que en el post anterior al·ludia a l'Anís del Mono, m'ha semblat adient aprofitar-ho per recordar el parentiu entre l'etiqueta del destil·lat i la caricatura del nefand Darwin. Valgui'ns la pàtria badalonina del beuratge (aneu veient les connexions?) perquè als catalans ens siguin perdonats tots els pecats (presents, passats i -si pot ser- futurs).

Com que els camins del senyor són inescrutables, us explicaré que he arribat a la decisió d'escriure aquestes ratlles quan he sentit Freddie Mecury a la ràdio. La locutora justificava la reproducció dels esgarips del cantant perquè se celebra avui l'aniversari del seu òbit.

Jo he pensat que posat a recordar efemèrides podíem triar memòries més nostrades i m'he informat. Tal dia com avui (Santa Wiki dixit) es commemoren entre altres:

  • 1859: Darwin publica L'origen de les espècies.
  • 1905: Militars espanyols assalten el local del "Cu-Cut"
  • 2003: Es practica l'eutanàsia a Floquet de Neu
Vista la concentració animal del dia, no se'm fa estrany que ahir mateix se'ns escapés un porc a la Ronda de Dalt. El sidral que es va organitzar va ser considerable: jo mateix vaig poder veure per televisió com l'estabornien amb un dard sedant per poder-lo retirar de la via pública.

I jo que vaig pensar: me l'adormen per posar-lo al camió... i no serà que amb el camió mateix me'l facturaran a l'escorxador per pelar-lo en la intimitat?

És clar que també vaig pensar que una liquidació en directe, enmig de conductors enfurismats per la durada de l'embús i retransmesa per les televisions ens hauria espatllat la digestió.

Mort per mort, que la fem d'amagat. Que això conforta.

Eps, però que visca la botifarra, ara que no hi hagi malentesos!

diumenge, 20 de novembre del 2011

Rutines

Cadascú té les seves rutines. Jo estimo les meves, perquè em donen un plus de seguretat. Així, el meu pas per aquesta mena de món inintel·ligible que m’hostatja pren una dimensió més aquietadora.

La rutina dels diumenges consisteix –al pic de les deu–, a anar a comprar La Vanguardia i l’ Ara. Afegits a la pila de El Punt-Avui, que deixen a la meva bústia entre sis i set, puc tirar-me coll avall una mica de tinta fresca per acomboiar el lliscar amable del dia del Senyor.

Rutina dins la rutina, un article que no estalvio és el de Joan de Sagarra: algunes opinions a banda, és un senyor llegit, i això sempre fa respecte.

Avui hi he trobat una al·lusió a un disbarat atòmic perpetrat per una esparpillada cronista de la campanya electoral a 8TV:

La campanya electoral ha estat farcida de disbarats. Molts han sortit dels llavis dels polítics, però també dels periodistes que han cobert els mítings. Dimecres a la tarda al programa de Josep Cuní (8 al dia), una reportera ens informava, en directe, del míting de Rubalcaba a Màlaga i, de sobte, ens va dir que Felipe González hi participaria, però no de “cos present”, sinó a través d’una filmació. A elegir: o virtual o cadàver.

Quan el dia de marres jo també vaig sentir aquesta espifiada, confesso que em vaig alçar de la butaca i vaig proferir diversos improperis. Fins i tot vaig suggerir que la interfecta es mereixia que li introduïssin la carxofa per via rectal, a veure si així assumia que si hom bada boca davant del respectable, aquest té el dret a suposar que qui ho fa controla l’eina amb què es guanya les garrofes (la llengua, vull dir; no el micròfon).

La meva dona, que és molt sàvia i ja em coneix, va alçar una parpella i em va recomanar calma. “París potser val una missa, una bleda no justifica un infart”.

Però és que plovia sobre mullat. No feia massa dies, en una aula on vegetem setze humans (un en trànsit d’extinció i quinze plançons de futur) vaig gosar ironitzar sobre la seva atenció a les meves doctes deposicions sobre Nietzsche i Maragall utilitzant la mateixa imatge (la dels cossos i la presència) i em van mirar amb uns ulls de peix bullit que em van obligar a fer una mica de divulgació sobre els hàbits funeraris de la civilització occidental.

No cal dir que m’hi vaig recrear i els vaig il·lustrar, entre altres coses, amb la connexió existent entre les defuncions, les vetlles i el consum d’Anís del Mono. Ho van resistir amb estoïcisme, que és una gentilesa que tinc per costum agrair-los. Però no sé què durarà en la seva memòria –els meus alumnes podrien competir amb els peixos i quedarien en tercera posició– el significat abstrús de l’expressió “estar de cos present”.

En fi, com que em sembla que ja fa molt que ocupo –metafòricament parlant, és clar– aquesta reposada posició en els diversos àmbits i espais on deambulo, no m’hi posaré pedres al fetge i, acceptant que el meu mal no vol soroll, optaré quan em toquin les absoltes per fer l’ànec sense tocar el botet.

Que brams d’ase no pugen al cel.

Iaio dixit.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Travessa meditada

Com que avui toca meditar (dura lex sed lex) he consagrat el dia a complexos càculs numerològics per poder-vos pronosticar l'ordre en què quedaran els nostres molt dilectes partits:

1r - PSC
2n- CiU
3r- PP
4t - ERC-RI.cat
5è- ICV

Amb tota evidència, podria afegir nombre d'escons, de vots (vàlids, nuls, en blanc), índex d'abstenció i altres delicades circumstàncies que tinc degudament anotades en la meva travessa particular.

Però no voldria pas deixar-vos sense aquesta mica de misteri que us animarà un dia (el de demà) que ens deixarà a tots plegats amb el mateix vestit que la nina que ha de fer llit perquè es va encostipar.

Eps, i que no decaigui, que de més verdes en maduren!

divendres, 18 de novembre del 2011

De Felips i de retratos


Em vaig topar amb Pere Felip Monlau quan tafanejava en la cosa de la Renaixença. Hi passejava de la mà d'Antoni de Bofarull i de Blanca, l'òrfena que es va treure del barret per fer una mica de n0vel·la i una mica de pàtria.

Han passat els anys, i ara és hora que en Felip i jo ens saludem cada dia. No ens fem massa cas, perquè tampoc no és qüestió de portar les intimitats al límit de la irritació: els matrimonis de llarga durada basculen sempre en el fulcre delicat de la mútua ignorància.

Però avui l'oracle Google m'informa que se celebra no-sé-massa-què del senyor Daguerre, i a mi m'ha fet goig de retreure aquí que en Monlau, en Roure i l'Alabern van fer l'11 de novembre de 1839 la primera fotografia (perdó, daguerrotip) a Barcelona, segons que conta el "Diario de Barcelona", notícia que podreu contrastar així que tingueu un moment per passar-vos per l'hemeroteca.

Diuen que van retratar la casa Xifré. Prèviament havien avisat que ningú no sortís als balcons -perquè això hauria espatllat la imatge- en el lapse de temps marcat per dos trets d'escopeta.

El sistema em sembla enginyós, per bé que té un punt de bel·licista. Cal suposar, però, que ni un tir ni l'altre estaven destinats a liquidar cap dels hipotètics tafaners, sinó que es tractava d'un simple recurs acústic per evitar intrusions extemporànies.

No us càpiga dubte que si la tingués, afegiria la imatge de l'edifici daguerrotipat.

Per si us serveix de consol, us plantifico una d'aquestes senyores que de tant en tant trec a passejar per aquests paratges.

I així satisfac dos propòsits:

  • afegir una nota de color a aquest text que té un pèl d'eixut
  • complir una certa promesa de vestir els ossos que freqüento amb una mica de carn.

Carn morta, evidentment.


dimecres, 16 de novembre del 2011

Refranys i afegitó

Copiats de Josep Romeu i Figueras, Corpus d'antiga poesia popular, Editorial Barcino, Barcelona, 2000, pp.248 a 263:

Al fugir diuen retraure
y a los lladres cavallers.

El miñó regalat
tostemps és irat.

Axí està lo pagès
entre dos advocats
com lo pagell
entre dos gats.

Diu lo mort al degollat:
-Qui t'à tal aparellat?

Del prometre
no dol lo ventre.

El miñó y l'orat
diuen la veritat.

Jerusalem, Jerusalem,
Quant més anem, menys valem!

Los errors del mege,
la terra los cobre.

Per amor del bou,
llepa·l llop el jou.

Afegit per si cola:

Cas que hi hagi votacions
esquiveu tots els cabrons.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Retòrica preelectoral

metàfora f. Figura retòrica que consisteix a emprar un mot que expressa literalment una cosa per a expressar-ne una altra que té una certa semblança amb aquella.

divendres, 11 de novembre del 2011

Difunts, vots i tisores

Projecció de futur de dos votants indecisos intentant dilucidar en quina mesura la van cagar quan van introduir la papereta a l'urna.

Amb tota evidència, no van votar el mateix partit.