Que tingueu una bona sortida...

...de l'entrada i de les seves tèrboles conseqüències, ja en parlarem més endavant.

Conte (breu escrit el dia) de Nadal

A la vella pregunta “Què vols ser quan siguis gran?” només se li acudien tres respostes: saltataulells, pixatinters i menjacapellans.

Havent-se vist rebutjat pel gremi de la dependència i també pel de l’administració, que mai no van saber assimilar els seus hàbits massa literals, es va haver de decantar per l’antropofàgia eclesial.

On va excel·lir. Ho atesten les estadístiques.

BON NADAL A TOTHOM I A TOTHOMA!

Futur

Jo sóc de gats, vagi aquesta veritat per davant. 

Però això no obsta perquè guardi un racó de privilegi per al gos de Goya, una de les pintures que salvaria cas de produir-se aquesta amena fi del món que de la mà dels maies ens distreu els ocis fins a la ratlla del Nadal.

Ja sé, ja sé, el món no s'acabarà. Eps, i que no començarà una nova era, no fotem! Encara no és el cas que em vegi en la necessitat d'acollir-me a coartades de pa sucat amb oli, que tampoc no estic tant a les últimes....

Si anem a mirar, jo crec que -cas de produir-se- hauríem de mostrar una certa alegria per tenir el privilegi d'assistir a la fi del món. Tantes ossades que han traspassat sense com ni per què, en una discreta extinció individual, sense la companyia d'un holocaust comunitari, s'han hagut de sentir, no sé com dir-ho, una mica estafades. Posats a triar entre una mort anònima i una escabetxina col·lectiva amb grans efectes de pirotècnia, no crec que hi hagi res a debatre.

Accepto doncs que allargarem les molt diverses agonies que Nostre Senyor, en la seva infinita bondat, ha tingut a bé d'obsequiar-nos. 

Gràcies li siguin donades, faltaria més.

Més enllà de la meva petita cripta on regnen la pau i l'harmonia, el món que m'envolta m'obsequia puntualment amb destrets a cor què vols i desastres a balquena.

I d'això infereixo que l'aclaparament que esclafa el gos de Goya, aquest caparró que ensuma el desastre ocre que l'embolcalla, pinta amb exacta certesa el futur que m'espera.

Doncs aquí estic. Com el gos. Com tots.

Amén.

Aniversari

En la hipòtesi dubtosa que algun dia m'interessés ressuscitar, aquesta imatge em suggereix un dels pocs escenaris que considero plausible.

Barbara

Li tinc una flaca, ja em dispensareu.
I és que jo reto culte a l'obsolescència. No hi ha res que em faci més il·lusió que saber-me a la perifèria de la realitat.
Contra el color, el blanc i negre. Contra Shakespeare, Racine. (que ja em sap greu enfrontar dues mòmies, però és el que hi ha).
I fixeu-vos en el perfil dels ulls. Llapìs gras, traç segur.
I el posat.
Res no és el que era.
Res no serà el que és.

i mentre esperem que algú ens buidi la copa, brindem.

Espanya fa plorar (JC I)

Lo bon rei que de viatge

a les Índies se’n va anar

no podent estar en silenci,

per la boca va parlar:

“Si la miro des de dins,

oh Espanya!, em fas plorar;

si et veig de part de fora,

rialler em fas estar.”

Com que jo no en vull de penes

ni per reis ni per ningú,

gosaria suggerir-vos

un bell exili oportú.

Hi ha països plens de bèsties

que són belles de matar,

amb donzelles a balquena

que fan de bon festejar.

I si temeu enyorar-vos,

volteu-vos de cortesans

que us riuran totes les gràcies,

des dels petits als més grans.

En Rajoy i la Camacho

feliços seran amb vós:

ell us carregarà l’arma,

ella us tibarà el gos.

A Rubalcaba el sarró

li plauria de portar,

i en Bono té gran traça

quan ve l’hora d’escorxar.

Perquè en Rivera i la Díez

ni plorin ni es fereixin

Oferiu-los, oh magnànim!,

Algun càrrec que es mereixin.

N’hi ha més, la llista és llarga.

Tindreu cort, serà lluïda.

Tots riureu, no hi haurà penes.

Feu-me cas, és gran partida.

Si ho va fer na Isabel

I n’Alfons la va tastar

no us plauria a vós la mel

d’altres terres degustar?

Que nosaltres, des d’aquí,

mirarem d’anar fent via.

I si un dia heu de venir

-de visita- que ens plauria,

que ho trobeu tot endreçat,

polidet, ben agençat,

sense llondros ni cabuts,

enzes, dropos ni barruts.

Lloat sia Déu.

Si teniu sis minuts i cinquanta-tres segons...

Si no els teniu... comenceu-vos a amoïnar.

Aquesta la cantaran els escolars...

...després del Cara al sol.

Gastronomia recreativa (o de l'ou a la truita passant per l'urna)

Si aquí tenim el present:

I aquí el futur cap on anem:

A veure si endevineu quin dels ous inquieta els espanyols:

Collboni

No me'n sé estar: us vull felicitar ben cordialment perquè ens heu ofert la més patètica compareixença davant   els mitjans de comunicació de què tinc memòria.

De tota manera, no us desanimeu: a mesura que van desfilant els portaveus dels altres partits, la vostra intervenció, si no millora, es va diluint en la grisor dels discursos mecànics, de les lliçons preestablertes, dels prejudicis inamovibles....

I és que estic que m'hauran de pessigar: o es canvien les antenes, o aquests prohoms de futur acabaran per fer de Mas el borni en el país dels cecs.

I no sé si me n'he d'alegrar massa.

En fi, que de la bóta en raja el vi que hi ha.

I no hi ha més.

Primícia!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ens ha arribat (de fonts molt i molt ben informades) un fragment del Manual de Historia de España que està preparant l'equip del Ministro Wert i que serà "de obligada genuflexión" així que entri en vigor la reforma del sistema educatiu.

No cal ni dir que exultem. Ja era hora que amb pols ferm, claredat de mires i objectius diàfans hi hagués algú que agafés el toro per les banyes i posés els punts sobre les is.

Al·leluia!

Felipe de Borbón el Animoso

Y el  Quinto de este nombre, hace dichoso

El Cetro Soberano,

Que empuña su Real piadosa mano.

Los Reynos que mantiene,

Y que su Augusta sangre le previene,

Sin que al derecho la razón resista,

Hoy los hereda, luego los conquista.

Luzara, Portalegre, Almansa, Gaya,

Valencia, y Aragón, después Vizcaya,

Sin que Brihuega falte en la memoria,

Eternamente cantarán su gloria.

El catalán se gozará rendido

Menos a un Rey, que a un padre enternecido.

Relámpago, o Aurora Luis se huye:

Y el sol que nos cubrió, nos restituye,

Segunda vez Orán es conquistada,

Nápoles a Don Carlos entregada.

Don Felipe el Valiente,

Si la mina revienta felizmente,

Haciendo al Piamonte hoguera, o Troya,

Dará la ley a toda la Saboya.

Quiéralo Dios; y quieran sus piedades

Que en eternas edades

Logre el Cetro Español años completos

En Felipe, en sus hijos, y en sus nietos.

No cal ni dir que la precisió, l'exactitud i la finesa de l'anàlisi d'aital síntesi històrica, degudament absorbida per les ments àvides de saber dels discents ben nascuts, contribuirà com un torrent imparable a:

• a) la desaparició ipso facto del fracàs escolar
• b) l'eliminació d'aquests particularismes perversos que com a llavor de zitzània han empestat les nostres aules
• c) el reforçament de la claredat de mires i d'esperança de futur que tots volem que ens garanteixi les essències

BENVINGUT SIGUI EL DESITJAT RETROBAMENT 

AMB LA VOLUNTAT DE SER ALLÒ QUE SOM: 

"UNA UNIDAD DE DESTINO EN LO UNIVERSAL"

Nari nan (que no se us arronsi el melic)

L'esposa desmaridada serà de joy vestida, Turmeda Prof. xxxv

Com  que el símil matrimonial dóna molt de joc aquests dies 
i la cosa va de divorci

Com que Rajoy rima amb joi i els trobadors m'encanten

Com que estem abocats a les urnes

Com que Turmeda l'encerta

Com que els dubtes i les divagacions diverses sembla que miren de treure 
el nas

jo em limito a la citació

i us convido

homes i dones

nens i grans

a tenir clar 

(és històric i ho diu la ciència)

que als femers hi neixen flors.

Això és una quimera

I que sembla cosina germana dels llucets, que es mosseguen la cua....

Em fa por?

Jo no em veig pas 

perseguint-la.

M'acovardeix?

Jo no sento

que les cames

em tremolin.

Me l'escolto, el reietó?

Em fan riure ses paraules,

perquè són tan previsibles,

que em diuen que la trona

on diposita les anques

li trontolla,

ja es belluga,

i fa que ja sospiti

que el regne

que enllardufa

dia a dia,

se li escurça

Ah, però...

Si s'acara als elefants

-entre rebrec i rebrec 

de llençols de la Germània-

me l'hauria d'escoltar

amb fingida reverència?

Fuig, fuig, amic meu,

vell Eumolp,

que amb tanta faramalla,

t'atabalen,

t'inquieten, 

et fan perdre

temps i hores,

i et distreuen

-santa paciència-

de l'únic final

que desitges:

l'esperada

independència.

Fatiga d'Espanya

Ara que ja han passat prou dies i que tothom ha pogut fer les interpretacions degudes del com i el perquè uns hi eren i els altres no (i dels que hi eren de cos present, d'ànima present però de cos absent, i dels qui hi eren i què els hi duia, i de totes aquestes diverses i amenes circumstàncies que justifiquen -és un dir- la nòmina dels opinadors de torn,

Ara que el que toca és endreçar les urgències per establir els objectius i els calendaris,

Ara que ja ha parlat qui ho volia fer i calla qui no sap massa què dir,

Em permeto de posar-hi cullerada:

Jo només trobo un denominador comú (m.c.d.) que unia tots els passejants del dia onze: la fatiga d'Espanya, d'aquesta enorme, feixuga, avorrida, plúmbia, enervant càrrega que no ens queda més remei que traginar cada dia de cada dia els 365 de l'any (amb una propina de vint-i-quatre hores els anys de traspàs).

Perquè Espanya cansa, com hi ha món que cansa! Cega i sorda. Ignorant i prepotent. Orgullosa i ofensiva. Obstinada a munyir la vaca per alimentar vanitats sedimentades sobre un gruix de privilegis de mal justificar. Incapaç d'entendre què és, decidida a no voler saber què som, inflada com un gall en el corral que desertitza.

El catalanisme (amb totes les variants i matisos que hi vulgueu posar) ha mirat des dels orígens de creure's que podia modificar aquesta baluerna que en diem Estat per tallar-hi un vestit on no li tibessin les costures. I sempre n'ha sortit escaldat i ensenyant les vergonyes.

Ara és l'hora que s'entengui que ens cal un vestit a mida: de seda o de roba de sac, és igual, però que ens permeti de caminar a pler i al nostre aire.

I aquest vestit no el trobarem a la Castellana. 

Donem-los la llibertat d'una vegada, concedim-los la independència. Ells no ens aguanten i a nosaltres ens atipen.

Cadascú a casa seva i que sigui per molts anys.

L'endemà

Com que en política els temps i les maneres tenen una certa rellevància 

i com que sempre és bo tenir models de referència a l'hora de prendre decisions delicades

en l'ús de les meves facultats de suggerir elements de reflexió que no serveixin positivament de res

proposo

que

considerem les alternatives que ens obsequia el món de la faràndula

hops!

Opció 1: Vinga va, que ja em triga!

Opció 2: No bufeu que m'encostipo

Dit això (que és bella locució de gran moda entre els opinadors), us puc ben certificar que, descomptant-me a mi, eren 1.499.999.

Eps, i que no se me'n va escapar ni un al recompte. En dono fe.

Perquè les fronteres no se'ns facin cotilles

lamoliner

Li tinc una flaca a la Moliner. M'empasso disciplinadament els seus Tovallons negres i paro l'orella l'estona que intervé a la cosa del Suplement (per on galopa sense brida, ni fre, ni mesura la Cóppulo, que Déu li minvi l'estridència).

La senyora Moliner té una virtut que m'agrada: no es para en barres i les aboca pel broc gros. En un país que consumeix quantitats ingents de paper de fumar (i no per cargolar cigarretes sinó per agafar-se apèndixs de nominació delicada) trobo que les seves intervencions oxigenen els espais mentals. 

La seva militància contra la correcció política controlada per la cúria de la progressia em mereix respecte i simpatia.

Res, que no puc deixar de pensar que és una persona que té el cap ben moblat i que l'administra amb un verb que es gronxa entre la ironia i el sarcasme, virtuts que em plau de reconèixer-li i de lloar-li.

Només li trobo una pega: a mi els Beatles ni fu ni fa i, pel que sembla, ocupen un lloc de privilegi a la capçalera de la senyora Moliner.

En fi, ja ho deien en aquella pinícula: ningú no és perfecte.

Arús amb Cuní

A la vanguàrdia de la comunicació (és una manera de dir, que no se'm malentengui i se'm porti davant del tribunal de can Fabra) hi ha icones diverses. Les que embelleixen aquesta deposició me les trobo de tant en tant quan el meu índex inquiet prem el botó adient. Viuen en franges distants (en l'horari i la intenció) i també ocupen franges distants en el ventall dels meus afectes. 

Pel primer he acabat covant una certa estimació. No m'interessa el que diu ni combrego amb la intenció del que fa, però li reconec un mèrit: no enganya i és coherent amb el propòsit. La lleugeresa del no res fa de bon pair.

El segon ha acabat per embafar-me i produir-me una irritació que arriba a ser insuportable: pagat de si mateix, inflat com un globus, autocomplaent i surant en el no res a mig pam per damunt del comú dels mortals. La seva simple imatge em suscita un malestar que és gairebé físic. I, per adobar-ho, amb una logorrea sintàcticament malgirbada que pretén passar per intel·ligent, aguda, penetrant i demolidora (per bé que normalment gairebé inintel·ligible).

Només si els Godó me l'instal·len en una trona o en un altar i imposen com a norma d'estil que els altres li retin la deguda reverència tornaré a visitar el seu programa. Fer-lo  seure al mateix nivell de la pobrissalla em sembla una indelicadesa d'una magnitud intolerable.

Ras i curt: pel poc que menjo en el plat comtal, més m'estimo un arusset bullit amb un gra d'all, que una cuixa de cuní que sempre sospito afectada de mixomatosi.

I que en fa de dies!

Certament, amic Eumolp, t'has agafat unes belles vacances. 

Eps, i que si les allargues et ben juro que ja m'està bé, que pel que ens véns a dir pots quedar-te al Regne de la Inòpia.

Si t'entestes, però, a allargar la teva presència entre nosaltres gosaria demanar-te un parell de coses:

1. que no ens amarguis la parpella amb aquesta mena de dibuixos. 
2. que et decideixis d'un cop a articular un discurs d'una certa intel·ligibilitat

Accepto, però, que per avui no passes de dir-nos: sóc aquí i tinc intenció de no marxar-ne.

Bé m'està. I quan tornis, mira de tenir en compte el que et suggereixo. O no, és clar.

No sé jo si...

...però mira, encara que no se sap podria ser que... o vés a saber. En fi, que potser sí o potser no: deixem-ho en mans de la margarida. 

Quan la tingui ben esfulladeta contemplaré l'última resposta i, probablement, faré just el contrari.

I mentrestant els arbres cremen, el precipici s'acosta, els llops esmolen els ullals...

Són temps estranys.

Ús i/o abús

tinc la certesa certa que en termes de decisió no hi ha res a discutir amb qui l'ha presa. és a dir / ço és / consegüentment o en conseqüència / jo diria que: és l'opció de l'anton que va i com pot se les compon

eps, i ben bé que fa

que tens un munt d'ossos al cap? doncs tragina'l, amig/amiga/enemic/enemiga (¿o és que et pensaves que només servien per mantenir-te dret (dempeus que diria aquell)?) ¡¡¡quin error més errat amb tirada de disbarat!!!

els ossos, com tantes coses, serveixen per fer-ne festa

en castellà per mostra te'n donen un botó

n'eumolp te n'ofereix els traus

i que cascú se'ls cordi com bonament pugui:

BOTÓ PRIMER

BOTÓ SEGON

EL SILENCI DELS MORTS

La terra cobra el delme. No parlem,

però, dels morts i fem-nos lentament

al pensament que alguna cosa d'ells 

és molt a prop.

                                                          Visquem-ne acompanyats

com si només ens departís una paret de fum

que priva sols de veure'ns. Llur silenci

se'ns fa sensible, de vegades,

intensament, en un record.

No deixis de voltar-te

de les seves imatges. Cada dia

posa'ls flors al costat, per si poguessin

sentir la flaire de les roses.

                                                                 Què sabem de cert

de llur manera d'ésser? Preservem les coses

que van tocar, deixem-les allà on eren,

quietament. I potser un dia

se't manifestaran.

                                                          I si no ho fan, espera
       pacientment, contemplativament,

tota la vida. Viu la teva vida

mesclada amb ells.

                                                    Usa dels morts així.

(i si volíeu cordar i descordar, o trobar més traus i potser algun botó, seguiu la petja.

www. ourvintagebeauty.tumblr.com

Joan Vinyoli, Vent d'aram

a vosaltres us toca decidir. jo ja ho tinc clar)

Betty Boop

Hi ha un cert terrorisme (no sé si catalogat pel codi penal) que practica el periodisme de tertúlia.

El joc és simple: s'aboca sobre la taula qualsevol notícia vagament d'actualitat i ells (und) elles s'hi abraonen per amanir-ho tot amb dolls de profecies apocalíptiques.

Ja sé, ja sé... No són temps per a la lírica: ens queden quatre telenotícies per anar a fer cua al taulell del banc perquè ens diguin que no en veurem ni cinc.

Mentrestant, però, jo m'estimo més la rialla que la llàgrima.

Ni que sigui a glops de gas hilarant.

PS. Un consell, aneu revisant els vostres coneixements sobre l'Edat Mitjana. Els lluços sempre acaben mossegant-se la cua.

Té una certa gràcia, per bé que reconec que això de les gràcies depèn de la perspectiva. 

La meva, en general, té una tirada mortuòria i quan vaig ensopegar aquesta calavera (no sé massa on, si no us ho diria) la vaig afegir a la meva col·lecció, que últimament va poblant-se de la combinació de senyoretes i ossos.

És un combinació com n'hi ha tantes, i al capdavall cadascú les enfila per on li plau, o per on pot -que ara no sabria certificar la literalitat de la dita.

Són temps embolicats, bons per enfundar-se en greus reflexions, engegar-ho tot a rodar o seguir trontollant per aquest món de mones que tenim el dubtós honor i l'enorme paciència de compartir.

Com que sempre he tingut tirada a la conformitat i al panxacontentisme he optat per teixir-me el meu capoll i encarar la metamorfosi amb santa paciència.

Com que la vida en els capolls té una certa semblança amb allò de l'altra vida (si voleu referents literaris us suggereixo el Sum vermis de Verdaguer) i com que les meves expectatives no inclouen Déus ni Altres Vides de cap mena ni pelatge, m'aconformo amb uns ossos repelats que exhibeixen de forma intermitent carnadures de molt bon record.

Embolicat i abstrús, sí. Però d'alguna manera m'he d'entretenir.

Ja em sabreu disculpar.

Que no decaigui

Amb tot el "carinyu" als qui confien (encara) que la cosa té sortida...

¿FINS QUAN?

Pasqua de Resurrecció
pel poble que paga y calla,
de que vinguis algun cop
ja vaig perdent l'esperansa.
Mentres ploguin tots els mals
sobre l'infelís Espanya,
y haguem d'aguantá, pacients,
els torns de goberns que'ns infaman;
mentres frares y capellans,
monjas, fullas, y altras plagas
agabellin sens destorb
los diners y la ensenyansa;
mentre consenti tothom
vils cacichs, regidors lladres,
polítichs desvergonyits
y falsificadors d'actas;
mentres los republicans
se mirin ab desconfiansa,
y no's fassi una unió
lleal, robusta y sensata;
mentres duri tot això,
may serà pel poble Pasqua,
serém robats y escarnits,
y durant mot temps encare
haurém de cantá'l Memento
y haurém de callá l' Hossanna.

...una mica de Versos revolucionaris robats a Jeph de Jespús del seu bonic llibre La barricada.

Eps, que encara no té dos-cents anys... No us esveréssiu pas!

"DE MÉS VERDES EN MADUREN" (saviesa popular)

Una mica de mi

Des de dalt de l’escala el món es veu petit. Ordenem-lo: a l’esquerra el passat, a la dreta el futur; a dalt el somni, a sota l’oblit. La lògica (beneïda mentida) mana que el botó de la creu sigui l’ara, l’instant. Ara que hi penso... el botó és de la creu? O potser són les rodes que tenen botó. Cert, són les rodes.

És un record de menut, després no m’hi he tornat a fixar. Quan mirava les rodes dels carros em semblava que giraven en direcció contrària a la lògica i natural. Potser per això mai no he confiat massa en la lògica. Malgrat això, crec que tothom em veu com una persona racional. Vull dir / volen dir / volem dir: assenyada i reflexiva.

Tinc el cap ben moblat. Sé sumar i restar, multiplicar i dividir. Sé que el tot és més gran que la part. Que la causa precedeix la conseqüència. I un cert gust per cenyir en paraules els diversos desconcerts que m’entrebanquen el dia a dia.

Em sé ferotgement individualista, però passo per col·laboratiu. No m’agrada manar, però m’irrita que no segueixin el meu dictat. Però no ho confessaré mai: que els altres / l’altre / el no jo / l’univers sencer pensin el que vulguin. Hi dono una gran importància però no m’importa gens.

La seducció és un art d’equilibris. O la manipulació. Seduir és manipular? Una fràgil arquitectura de paranys. Per això sento una flaca especial per les aranyes. Que acompanya, naturalment, la inevitable dosi de repugnància.

M’estimo més la simetria axial que la radial. Imagino que així reconec la meva condició de mamífer. La biologia té les seves servituds.

I no voldria oblidar els miralls, la gran incògnita. De la mateixa manera que mai no contemplaré en directe el punt central de la meva esquena, em moriré sense saber què reflecteix el mirall quan no hi sóc davant.

Aquestes i altres coses m’ajuden a viure.

I una mica de lletra. I una mica d’oblit.

Matem-ho amb ARBOR MORTIS

Me l’he guardat pel final perquè és un poema que no me’l sé acabar.

Hi trobo moltes coses que m’interessen, però avui em limitaré a destacar-ne l’arquitectura i el moviment: triangle i espiral.

El triangle me’l suggereix el plantejament: del general al particular. De la reflexió sobre la condició humana, la lent de la càmera cenyeix el camp fins al moll de l’os, la mort personal i intrasferible.

L’espiral me l’indiquen aquestes arrels que estrenyen el cos del poeta i n’extreuen l’ultim alè de vida.

I m’agrada com capgira el tòpic de l’arbre i, ale hop!, de símbol de vida me’n fa encarnació de la mort.

I també em plau que lligui la primavera de l’arbre i la seva florida amb la mort de qui l’alimenta. Bonica paradoxa: la vida de la mort és la mort de la vida.

Bé, així em parla a mi, que si vas a mirar... potser diu altres coses.

(Fet que ni m’inquieta ni em treu el son: al capdavall tots les enfilem per on podem i avui és el Dia Internacional de la Poesia. I que cadascú hi trobi la seva.)

ARBOR MORTIS

"Al punt que hom naix comença de morir
e morint creix, e creixent mor tot dia"
Pere March

Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila,
la vida remorosa que cada instant s'esfila,
la mort silenciosa que cada instant s'acreix.

En l'estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l'esperança o l'horror,
viu l'Arbre de la Mort; i, creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,
estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.

Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d'ànima vindrà a les teves flors.

1939

Ah, és de Màrius Torres. Per si de cas algú no el situava.

Avui, Brassens

Avui, Panero

"la onde invidia primo dipartilla"
Dante Alighieri

Es un rito vivir,
es sólo un rito
y morir la libertad y el secreto de la espera
y la dorada crueldad de la esperanza
que se burla de la vida, y hace chanzas
a la pesadilla, al aire
atroz del recuerdo donde la envidia
quema el aire y el ser
que nos recuerda
al fin del poema que com término
tiene a la vida
aun más cruel que yo, del hombre
que aun tiene envidia de que yo viva.

Avui, Margarit

VOLDRAN QUE ET MORIS

Sents aquest mar tranquil de cap al tard,

mig orgue, mig violoncel.

Es va fent fosc. Com tots els vells, vigiles

el teu propi final, mentre al llarg de la platja

el mar és una peça de seda desplegant-se.

Escoltes el que et diuen les onades:

que els qui t’estimaran, voldran que et moris.

Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.

La lògica implacable de l’amor.

La lògica implacable de la mort.

L’alleujament que dóna saber que estan tan junts.

S'acosta l'equinocci

La qual cosa no està ni bé ni malament. Els calendaris -que no són altra cosa que els discrets majordoms del Temps- anuncien que falta poc perquè la senyoreta Primavera tregui el nas per aquests verals.

Dono gràcies a El Corte Inglés, que ha començat a empestar-nos amb papallones poca-soltes, perquè em fa present tan fausta efemèride. Jo, que visc completament al marge dels trànsits de Natura, podria haver-me quedat en la ignorància que s'acosta l'hora que la Vida rebroti i tots, disciplinadament, ens hàgim d'estremir.

I resulta, que per altres conductes menys televisius, m'assabento que ele 21 de març és el Dia Internacional de la Poesia.

Us estalvio els dicteris que em provoca l'associació Primavera-Poesia. Tot i que estic acostumat a ajupir-me a la consuetud de la idiòcia militant, ja no em queden forces per exclamar-me de l'ús i abús dels tòpics.

És així i no hi podem fer res.

Amb tot, i mentre faig boca per triar uns versets per commemorar tan amena celebració, no em puc estar d'avançar una bonica imatge i quatre ratlles ben compostes per fixar la meva pètria indignació contra els qui guarneixen el calendari amb commemoracions absolutament prrescindibles.

VINDRÀ LA MORT

Vindrà la mort i els ulls m’arrencarà:

Veuré llavors un altre firmament.

La finitud és un vaixell varat,

L’hortalissa que menjo no té cucs,

El silenci m’imprega de clarors.

La mort és purament un canvi més.

Això va escriure un senyor que es deia Joan Vinyoli.

Quan despuntava la Primavera? Potser sí, però no ho afirmaria.

Diàlegs improbables

Schopenhauer/after hours

Sento a la ràdio (en rigorosa repetició/dissabte 18 de febrer a les 16.38) una entrevista que feia en Jordi Basté a “Els amics de les arts”. Té el to que gasta l’ínclit entrevistador quan ensabona els qui són de la seva corda. Perdó, rectifico: quan assimila les seves fílies als qui vol que l’acreditin com a un radiofonista que s’arrenglera en el recte camí de la modernitat catalanòfila.

(Potser costarà de creure, però no li desitjo cap afonia perpètua al xamós Basté. Només que m’agradaria que aprengués a distanciar-se del seu propi melic d’ell mateix.)

Allò que em crida l’atenció de l’entrevista són els ais i ois que promou una “atrevida” rima a què s’arrisquen els col·legues artístics: “Schopenhauer” amb “after hours”.

No vull desmerèixer la pirotècnia rimadora del conjunt de música lleugera, però elevar aquest detall a la categoria de genialitat literària em fa venir basques. No pel fet en si mateix, és clar, sinó per la ignorància manifesta de precedents de molta més substància.

¿O és que ignorem l’acoblament de “bus” amb “cuguç” (J.V. Foix. Sonet 46 de Sol, i de dol), la tiralllonga en “ic” que l’amic Espriu ens va regalar a Primera història d’Esther, que arrenca Bigtan i clou el Cor de titelles, o la subtil encaixada entre “Shumann” i “perfumen”, que ens va perfilar Màrius Torres a Abenlied?

Doncs sí, jo crec que els ignoren. Cosa que en si mateixa no em sembla ni bé ni malament, però que no deixa de saber-me una mica de greu.

Perquè, tanmateix, una mica més de lectura situaria els descobridors de la sopa d’all i els seus exègetes al nivell mediocre de la banalitat que els pertoca.

Present, passat i futur

No hi ha dret
-diu el tanet-
que em posis el dit a l’ull!

Què dius ara?
-respon la bella-
no volies que pactéssim?

Si pactàvem,
jo no comptava
que després de mi et fotessis!

Doncs ja veus
què et pot costar
venir amb mi a un hotelet.

Si festeges
amb qui no deus
no et facis ara l’estret.

Que la vida
bé ens ensenya
que qui s’allita amb marrecs
es desperta amb la mullena

La xacona i la Chacón

Wiki dixit:

Xacona, chaconne o ciaccona, és una composició instrumental que, de manera inicial, fou un ball popular d'origen hispànic, que aparegué al segle XVIII, anàloga al passacaglia, de la qual es distingia probablement perquè hom mantenia la mateixa tonalitat en les diverses variacions sobre el baix obstinat.

S'estengué llavors a altres països d'Europa, transformant-se en un ball de caràcter noble interpretat per diversos instruments, en orquestra o solistes, esdevenint una peça de grans proporcions, en compàs binari o ternari, lenta i solemne, basada en la repetició i la variació d'un tema comprenent en general 4 o 8 compassos amb recuperació.

Entre els clàssics, fou conreada per Monteverdi, Frescobaldi, Rameau, etc. Ha esdevingut especialment coneguda la xacona corresponent al cinquè moviment de la Partita per a violí sol núm. 2, BWV 1001, de J.S. Bach, reescrita per al piano per Busoni.

Ego dixit:

Carmen Chacón, és una política d'origen hispànic, que aparegué al segle XX, anàloga a Alfredo Pérez Rubalcaba, del qual no es distingia probablement perquè mantenia la mateixa voluntat jacobina en les diverses variacions sobre la persistent obstinació que comparteixen.

S'estengué per les diverses comunitats autònomes, transformant-se en una esclatant reiteració dels coneguts temes Poll ressuscitat pica més fort i Visca la fe del convers, i ha esdevingut un referent de grans proporcions, en compàs binari, lent i solemne com una marxa militar o fúnebre, d'un tema molt apreciat per oïdes que miren cap al centre.

Ha esdevingut especialment coneguda la Chacona corresponent al cinquè moviment i final de la Partita dello PSC, d'Ernesto Maragaglio, reescrita per a piano per Tura.

Nota bene: El dit que alzina no és pròpiament el que voldria. La fotografia, però, va ser presa abans de començar la campanya que es tanca aquest cap de setmana.

Qui no té feina...

...el gat pentina.

Qui discutiria la saviesa popular? No pas jo, evidentment. Amb tot, voldria que constés que els cinc gats que es dignen conviure amb mi són perfectament autònoms en la qüestió capil·lar i que de feina en tinc, i molta. Cosa que no obsta perquè acabi de decidir que em ve més de gust alimentar aquest dipòsit de pocasoltades amb una mica més de disbarats que no pas fer-la (la feina, s'entén).

Eps, que no hi ha res que esperi més que la feina! I mal m'està el dir-ho, ara que tenir-ne sembla que és un bé preuat i motiu d'enveja generalitzada.

La primera divagació ve a tomb d'aquest mena de pastitx:

Deu ser veritat que aquest era l'aspecte que oferia l'estatuària grega en la seva magnificent plenitud? Cago'n tot! I jo que no concebo la perfecció dels antics escultors si no és en blanc! I amb algun escarbotament (un braç que falta, un cap que ha rodat... què sé jo, una mica d'amputació, per misericòrdia!). Hauré de revisar la meva escala de preferències estètiques.

La segona és aquesta, que em planteja un dubte metafísic: l'evident masclisme que traspua la il·lustració m'ha de privar de trobar-la escaient i amena? Què va per davant, el gust o la ideologia? He de fer penitència perquè m'hagi fet somriure? Aniré a petar l'infern?

I la tercera: si no en teníem prou que desnonessin els vius, l'"Ara" em fa veure que també es volen ventilar els difunts. I jo que em pregunto: admetran en aquest cas la dació en pagament?, valdrà un avançament de fèmur?, s'acceptarà el dipòsit d'un costellam amb adherències?

En fi, que vist el que hi ha, potser val més que retorni a la Tebaida de la meva contracció al deure laboral. No en sortiré més savi, però potser sí que menys al·lucinat.

Estiguin bonets.

Rosalba Cavà

De Fraga a Maó, de Salses a Guardamar...
Era això? No vaig equivocat?
Què fa que no sentim com a nostres un Matas o un Camps? Només ens hem de doldre d'un Millet?
En termes de filldeputisme marquem subtils fronteres?
És això una branca espúria d'una exquisidesa mal entesa?
Som part interessada a sentir-nos lliures d'allò que ens engavanya?
Em reclamo de tots els lladres. Sóm meus, ben meus. Encara que ells no vulguin saber què són, o perquè saben massa bé qui o què són.
Quan començava l'any vaig adreçar-me a Àtropos. I em va semblar que es comportava perquè em va aviar una nosa farfallosa, pansida, macabra, repugnant i indigna.
Vinga, amiga, ànims, que no decaigui.

En el mentrestant m'entretindré amb Estellés, que m'agrada:

Hi ha l'hoste que s'ha mort i no se n'ha adonat,
i això que aquella mort, la seua, és personal
i, més, intranferible, segons els documents,
i que el trauen del llit i el duen al dipòsit,
i no se n'assabenta, i el despullen i el deixen
damunt el marbre blanc, i el renten, i li fan
certes coses, aquells tràmits que s'han de fer,
i no se n'assabenta, de digne, de digníssim
que és encara el seu cos, i el forense es detura
un moment, el contempla i mira els practicants
i es pessiga una aixella i lentament pregunta:
"Senyors, esteu segurs que tractem amb un mort?"

L'Hotel París, poema XIII

Mariën

Ignorava l'existència del tal Mariën. Com ignoro tantes altres coses, evidentment.
Amb tot, acotar la vastitud oceànica d'allò que se m'escapa em produeix un petit plaer que no puc deixar de constatar.
L'única aspiració que em sembla legítima és arribar algun dia a reduir allò que sé que no sabré a les dimesions humanes d'una Mediterrània, posem per cas.
Els oceans fan basarda. Tenen un punt de pretensiós que em fa venir ois.

Somriures

Endevinalla: ¿Quina magnitud ens indica en Montoro?

a) El tamany de la truita que va pescar dijous passat?

b) L'amplada de boca que haurem de gastar per empassar-nos les guatlles que ens engalten?

c) La profunditat rectal que visitaran amb les mesures impositives amb què ens obsequien?

Vés a saber...

En tot cas, no podia deixar de mostrar la meva discreta admiració per la feina del fotògraf. I també agrair al suplement econòmic del "Punt/Avui" el somriure que m'ha obligat a fer (que consti que no per correspondre al del retratat) aquest matí mentre fullejava els diaris.