dijous, 29 de març del 2012

Que no decaigui

Amb tot el "carinyu" als qui confien (encara) que la cosa té sortida...

¿FINS QUAN?

Pasqua de Resurrecció
pel poble que paga y calla,
de que vinguis algun cop
ja vaig perdent l'esperansa.
Mentres ploguin tots els mals
sobre l'infelís Espanya,
y haguem d'aguantá, pacients,
els torns de goberns que'ns infaman;
mentres frares y capellans,
monjas, fullas, y altras plagas
agabellin sens destorb
los diners y la ensenyansa;
mentre consenti tothom
vils cacichs, regidors lladres,
polítichs desvergonyits
y falsificadors d'actas;
mentres los republicans
se mirin ab desconfiansa,
y no's fassi una unió
lleal, robusta y sensata;
mentres duri tot això,
may serà pel poble Pasqua,
serém robats y escarnits,
y durant mot temps encare
haurém de cantá'l Memento
y haurém de callá l' Hossanna.

...una mica de Versos revolucionaris robats a Jeph de Jespús del seu bonic llibre La barricada.

Eps, que encara no té dos-cents anys... No us esveréssiu pas!

"DE MÉS VERDES EN MADUREN" (saviesa popular)

divendres, 23 de març del 2012

Una mica de mi

Des de dalt de l’escala el món es veu petit. Ordenem-lo: a l’esquerra el passat, a la dreta el futur; a dalt el somni, a sota l’oblit. La lògica (beneïda mentida) mana que el botó de la creu sigui l’ara, l’instant. Ara que hi penso... el botó és de la creu? O potser són les rodes que tenen botó. Cert, són les rodes.

És un record de menut, després no m’hi he tornat a fixar. Quan mirava les rodes dels carros em semblava que giraven en direcció contrària a la lògica i natural. Potser per això mai no he confiat massa en la lògica. Malgrat això, crec que tothom em veu com una persona racional. Vull dir / volen dir / volem dir: assenyada i reflexiva.

Tinc el cap ben moblat. Sé sumar i restar, multiplicar i dividir. Sé que el tot és més gran que la part. Que la causa precedeix la conseqüència. I un cert gust per cenyir en paraules els diversos desconcerts que m’entrebanquen el dia a dia.

Em sé ferotgement individualista, però passo per col·laboratiu. No m’agrada manar, però m’irrita que no segueixin el meu dictat. Però no ho confessaré mai: que els altres / l’altre / el no jo / l’univers sencer pensin el que vulguin. Hi dono una gran importància però no m’importa gens.

La seducció és un art d’equilibris. O la manipulació. Seduir és manipular? Una fràgil arquitectura de paranys. Per això sento una flaca especial per les aranyes. Que acompanya, naturalment, la inevitable dosi de repugnància.

M’estimo més la simetria axial que la radial. Imagino que així reconec la meva condició de mamífer. La biologia té les seves servituds.

I no voldria oblidar els miralls, la gran incògnita. De la mateixa manera que mai no contemplaré en directe el punt central de la meva esquena, em moriré sense saber què reflecteix el mirall quan no hi sóc davant.

Aquestes i altres coses m’ajuden a viure.

I una mica de lletra. I una mica d’oblit.

dimecres, 21 de març del 2012

Matem-ho amb ARBOR MORTIS

Me l’he guardat pel final perquè és un poema que no me’l sé acabar.

Hi trobo moltes coses que m’interessen, però avui em limitaré a destacar-ne l’arquitectura i el moviment: triangle i espiral.

El triangle me’l suggereix el plantejament: del general al particular. De la reflexió sobre la condició humana, la lent de la càmera cenyeix el camp fins al moll de l’os, la mort personal i intrasferible.

L’espiral me l’indiquen aquestes arrels que estrenyen el cos del poeta i n’extreuen l’ultim alè de vida.

I m’agrada com capgira el tòpic de l’arbre i, ale hop!, de símbol de vida me’n fa encarnació de la mort.

I també em plau que lligui la primavera de l’arbre i la seva florida amb la mort de qui l’alimenta. Bonica paradoxa: la vida de la mort és la mort de la vida.

Bé, així em parla a mi, que si vas a mirar... potser diu altres coses.

(Fet que ni m’inquieta ni em treu el son: al capdavall tots les enfilem per on podem i avui és el Dia Internacional de la Poesia. I que cadascú hi trobi la seva.)

ARBOR MORTIS

"Al punt que hom naix comença de morir
e morint creix, e creixent mor tot dia"
Pere March

Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila,
la vida remorosa que cada instant s'esfila,
la mort silenciosa que cada instant s'acreix.

En l'estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l'esperança o l'horror,
viu l'Arbre de la Mort; i, creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,
estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.

Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d'ànima vindrà a les teves flors.

1939

Ah, és de Màrius Torres. Per si de cas algú no el situava.

dimarts, 20 de març del 2012

dilluns, 19 de març del 2012

Avui, Panero


"la onde invidia primo dipartilla"

Dante Alighieri

Es un rito vivir,
es sólo un rito
y morir la libertad y el secreto de la espera
y la dorada crueldad de la esperanza
que se burla de la vida, y hace chanzas
a la pesadilla, al aire
atroz del recuerdo donde la envidia
quema el aire y el ser
que nos recuerda
al fin del poema que com término
tiene a la vida
aun más cruel que yo, del hombre
que aun tiene envidia de que yo viva.

diumenge, 18 de març del 2012

Avui, Margarit

VOLDRAN QUE ET MORIS

Sents aquest mar tranquil de cap al tard,

mig orgue, mig violoncel.

Es va fent fosc. Com tots els vells, vigiles

el teu propi final, mentre al llarg de la platja

el mar és una peça de seda desplegant-se.

Escoltes el que et diuen les onades:

que els qui t’estimaran, voldran que et moris.

Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.

La lògica implacable de l’amor.

La lògica implacable de la mort.

L’alleujament que dóna saber que estan tan junts.

dissabte, 17 de març del 2012

S'acosta l'equinocci

La qual cosa no està ni bé ni malament. Els calendaris -que no són altra cosa que els discrets majordoms del Temps- anuncien que falta poc perquè la senyoreta Primavera tregui el nas per aquests verals.

Dono gràcies a El Corte Inglés, que ha començat a empestar-nos amb papallones poca-soltes, perquè em fa present tan fausta efemèride. Jo, que visc completament al marge dels trànsits de Natura, podria haver-me quedat en la ignorància que s'acosta l'hora que la Vida rebroti i tots, disciplinadament, ens hàgim d'estremir.

I resulta, que per altres conductes menys televisius, m'assabento que ele 21 de març és el Dia Internacional de la Poesia.

Us estalvio els dicteris que em provoca l'associació Primavera-Poesia. Tot i que estic acostumat a ajupir-me a la consuetud de la idiòcia militant, ja no em queden forces per exclamar-me de l'ús i abús dels tòpics.

És així i no hi podem fer res.

Amb tot, i mentre faig boca per triar uns versets per commemorar tan amena celebració, no em puc estar d'avançar una bonica imatge i quatre ratlles ben compostes per fixar la meva pètria indignació contra els qui guarneixen el calendari amb commemoracions absolutament prrescindibles.


VINDRÀ LA MORT

Vindrà la mort i els ulls m’arrencarà:

Veuré llavors un altre firmament.

La finitud és un vaixell varat,

L’hortalissa que menjo no té cucs,

El silenci m’imprega de clarors.

La mort és purament un canvi més.

Això va escriure un senyor que es deia Joan Vinyoli.

Quan despuntava la Primavera? Potser sí, però no ho afirmaria.