Malignitats benignes

"1918, 8 de març.- Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat."

Quines coses...

Encara estarem de sort!

Itineraris

Antonio González, el Pescadilla, va néixer l’any 29 al carrer Fraternitat.

Ara que ja torno a refer itineraris habituals, passo cada dia de matinet per davant de la placa que ho commemora, just abans de trencar per Llibertat. Quatre passes mal comptades i ja puc enfilar Venus i resignar-me a abandonar la civilització per capbussar-me a Barcelona.

A mi, la cosa de la rumba no em tira gaire, tampoc no ens hauríem d’enganyar... Si anem a mirar, els minuets ja em semblen massa esbojarrats. Però no em fa res de treure’m el barret davant dels creadors i diuen els entesos que en matèria de rumba catalana, el Pescadilla té la paternitat. En la cosa del ventilador, no tinc opinió feta, i admeto de bon grat que en Pere Pubill, Peret, tingui dret a tots els reconeixements.

És el cas que aquest estiu vaig recuperar en una de les moltes reposicions que refresquen la programació de la televisió un programa sobre el Pescadilla. Em va oferir uns moments de nostàlgia gratificant perquè li vaig sentir cantar una lletra que no havia sentit més però que conservo en la memòria des de ben petit:

Sóc català

i en porto barretina

i al que em digui res

li tallo la sardina.

Ma mare no deuria ser molt cantadora o la meva memòria és molt selectiva, perquè ultra aquesta estrofa escarransida només estic en condicions d’acreditar que em va ensenyar la següent lletra:

Arriba Espanya

Penjada d’una canya,

Si la canya cau

Espanya adéu siau.

Segur que ma mare no maragallejava; però en la cosa dels adéus la dona hi tocava.

O no?

Laberints (2)

En qüestió de laberints hi ha molt camp per córrer.

Hi ha qui se'l penja al pit quan li han de fer un retrat.

Hi ha qui se n'envola amb un escàs domini de les tensions inevitables entre les pulsions primàries i la resistència dels materials.

Hi ha qui hi barrina i fa voltes i més voltes a la porta esperant si ve alguna donzella ajudadora equipada amb un bon assortiment de troques.

I també hi ha qui s'entreté resseguint alguna imatge revellida per si li dóna algun indici que pugui interpretar en clau d'auguri.

Fi de festa

Doncs sí, no hi ha res a dir: totes fereixen i l'última t'enllesteix.

És hora d'endreçar els lleures i emergir.

M'acompanyen les paraules de Lao She:

Sí, torno a veure per fi el quart creixent, falç freda d’or pàl·lid. Quantes vegades, oh quantes vegades no l’he vist, fidel i immutable? L’he nuat a tantes emocions, a tants moments diferents: asseguda contemplant-lo, el retrobo de biaix als núvols, al fil dels meus records, que desperta com l’oreig del vespre desfulla una flor que voldria dormir.

El quart creixent (Yue yar) és una excepció de registre sentimental en l’obra de Lao She. A més, el personatge principal és una dona mentre que en general són homes. En canvi, el destí dibuixat aquí no té res d’excepcional en la realitat xinesa.

Aquest conte va ser escrit probablement el 1935. I jo, probablement, me'l llegiré l'agost del 2009.

De la qual cosa em felicito i poso en coneixement vostre per si en poguéssiu extreure alguna cosa de profit.

Juguem, juguem

Si hem de jutjar per l'esverament que traspuen els ulls de l'esquelet, jo gosaria dir que no li agrada gaire que li facin pessigolles als budells. Però esclar, això només és una hipòtesi de difícil demostració.

El que sí que ja dono per comprovat és que la vacança agonitza. Jo, que no segueixo el cicle de les estacions si no és amb l'ajut de la publicitat, em dono per assabentat que l'estiu s'aprima quan ja comencen a florir les promocions de fascicles i col·leccionables. Sí, és cert i no ho lamento: vaig ser un nen de pis i ara sóc un vell d'asfalt. I a molta honra.

La iniciativa que ha tingut La Vanguardia em mereix una sincera aprovació. Posar uns quants ossos, ni que siguin de plàstic, entre els dits dels futurs catalanets i de les futures catalanetes obre perspectives falagueres al coneixement que han de tenir de la pròpia realitat nacional, i això sempre dóna alegria i satisfacció.

A més, hi ha bona propina: ultra avançats coneixements anatòmics, poden prescindir de la plúmbia reflexió filosòfica i saber com som per dintre pel mòdic dispendi d'un euro setmanal. Espero que esbrinar d'on venim i cap on anem no impliqui cap despesa extra, que estem en temps de crisi.

I perquè veieu que no només la quitxalla pot enllaminir-se amb una oferta com la que comento, veieu tot seguit amb quin posat tan seriós meditava la possibilitat de fer la col·lecció una senyoreta que a hores d'ara, naturalment, ja podria arribar feta a peces a mans dels molt honestos lectors del rotatiu barceloní:

En fi, que s'acosta setembre i això sí que no hi ha qui ho aturi!

Geometria temporal

Acabava ja el noble esport matinal de remenar la premsa quan m'ha passat pel magí fer consulta al meu amic Jeph de Jespus perquè m'ajudés a resoldre un dubte que em barrinava: el temps avança en espiral o és estúpidament concèntric?

I el bon home, que no té un no per a ningú, m'ha respost d'aital manera:

Si'ls rezels que t'enervan abandonas;

si sabs fer cas omís dels distints noms

ab que estúpidament et divideixes;

si'l nom t'estimas y la pell no't dol,

podrèm encara deturar l'onada

que amenassa ofegar nostra nació.

¡Avant, poble! Las horas aprofita;

forsa al puny, ull certer y dret al cor,

que avuy ab energia es temps encare;

demà potser ja no!

Gràcies, Jeph. Puc seguir assegut al botó de la roda.

Caplletres de Junceda

L'any 83 Enric Satué va tenir l'encert de recollir en un volum una selecció de les caplletres il·lustrades de Junceda.

Com que aquestes dates són propícies per remenar prestatges i airejar alguns amics empolsegats, m'he entretingut a dedicar-hi una estona i us he seleccionat algunes imatges que potser us semblaran amenes.

Heus-les ací i que us facin bon profit.

apunt del natural

Quan arriba l'estiu, les ràdios cedeixen els seus micròfons a una caterva d'aspirants a locutor i els encarreguen la missió de tirar endavant programes que se suposa que són amens i distesos, per allò que mentre dura la canícula la neurona de l'oient deu estar toveta i no se li pot anar amb massa sofistificacions.

A banda que els programes de marres solen tenir l'alçada del vol d'un gallina artrítica, els qui s'encarreguen de fer-los arribar fins a la meva soferta oïda sembla que només aconsegueixen el contracte si poden acreditar un alt nivell de desconeixement de la llengua. El lèxic que gasten cabria en un paper de fumar escrit per una cara i destralegen la morfologia i la sintaxi amb una impudícia que només pot comparar-se a la magnitud del desastre que perpetren.

Quan tinc el cuc de l'orella estressat em refugio en una mica de cant gregorià, que sempre relaxa i té el sabor de la cosa artesanal i de la feina ben feta.

Però en fi, aquest no era el tema. En un flaix informatiu que acabo de caçar al vol, m'assabento que el Molt Honorable ha ficat cullerada en el debat de si mani sí, mani no, i per il·lustar la inoportunitat de l'acte ha dit que no era bo: "posar-se la bena abans de la ferida".

Jo, que he arribat a una edat provecta no posant mai "el pegat abans del mal" ni "el carro davant dels bous" ara no sé ben bé què he de fer. Amplio el cabal de les meves precaucions o prescindeixo definitivament de la meva tovallola?

Això és un desori.

Tot recordant Anicet

L’any 1877 es considera “l’any memorable” en els Annals dels Jocs Florals.

Àngel Guimerà aconseguia la Flor Natural (L’any mil), l’Englantina (Lo darrer Plant d’en Claris) i la Viola (Romiatge). L’home anava fort: tres premis d’una tacada i Mestre en Gai Saber en un dia.

Per no ser menys, Jacint Verdaguer rep el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel seu poema L´Atlàntida.

I veureu, a mi ja em sembla bé, però resulta que el bon Anicet de Pagès de Puig, que també aspirava a la Flor Natural, es va haver de conformar amb un accèssit. I no estaria de més que rescatéssim un parell d’estrofes del seu L’ànima en pena, ni que sigui per compensar-lo d’haver-se hagut d’ajupir davant la magnitud dels seus contrincants i perquè aporta uns detalls de certa precisió morbosa a les diverses versions que tenim de l’amic Arnau i les seves malvestats.

Diu així:

La morta és estesa

davant de l’altar,

vestida de monja,

los braços creuats,

rosari a la cinta,

Sant Crist a la mà;

dos ciris llumenen

a cada costat.

Sens por ni respecte

com llop famejant

que aguaita l’ovella

dormida en lo jaç,

lo comte s’acosta:

ja hi és al davant.

Déu guarde a la morta

del comte l’Arnau.

La morta duu als hàbits

cordons ben nuats;

al comte fan nosa:

se treu lo punyal,

li estripa la roba,

ja troba la carn,

dels ulls no es contenta,

ja hi posa les mans.

Jesús, quin miracle!

Déu meu, quin espant!,

la morta els ulls obre

i es posa a plorar.

Lo comte s’esglaia,

ja va reculant.

Ai, pobre del comte,

del comte l’Arnau!

Vés a saber si per a un públic adolescent i que es mou amb comoditat pels terrenys escabrosos de vampirismes diversos, aquesta pinzellada que ens innova sense ambigüitats de la tirada necrofílica del bon comte l’Arnau seria un esquer llaminer per a iniciar-se en la lectura dels clàssics.

Que no se sap mai i de més verdes en maduren.

Consell d'amic

No n’estic segur del tot -perquè en aquells moments no tenia tots els meus senys complits-, però juraria que va ser a Hipòcrates que li vaig sentir a dir que la millor manera de conservar el fetge era en alcohol. És cert que no puc donar testimoni de si es tractava de conservar-lo de part de dintre, perquè complís les seves funcions amb diligència, o de part de fora, per a fer-ne ja sigui una amable dissecció o un estofat amb llorer i vi ranci.

Per si de cas, i a reserva de les futures destinacions del fetge que transporto, jo el vaig macerant amb mesura i discreció, que són virtuts molt qualificades a la panòplia de les que puc acreditar.

Les últimes incorporacions al ventall de les meves libacions són de la família de la grappa. He pensat que fóra de bo de posar-les a la vostra disposició i incitar-vos-en al consum. En aquesta època fosca en què Conselleries i Ministeris s’esforcen a allunyar-nos de tot vici i pecat (i ja m’explicareu què ens queda als pobres mortals!) una mica de contraprogramació em sembla que serà saludable.

Si us escau la lleugeresa, decanteu-vos per Bertagnolli. Aquesta casa, fundada el 1870, us pot oferir una grappa bianca da vinace fresche amb uns correctes 40º, que us alegrarà la sobretaula.

Si tendiu a diàlegs de més contundència, aneu a trobar en Bartolo Nardini i que us obsequiï amb una aquavite di vinaccia doppia rettificata. Els Nardini estaven ja en peu de guerra el 1779 i posen en botella una grappa de 50º que es fa dir sí senyor i que pot acompanyar amb solvència lentes digressions sobre el com i el perquè de tot plegat.

Eps, i si la cosa de l’estrangeria afrontava el vostre patriotisme hepàtic, penseu que sempre us quedarà la molt nostrada Agua del Carmen (55º), que des dels prestatges beneïts de la farmacopea més santificada us pot alleujar l’ànim i pacificar la digestió.

No es mereixen.

Petit conte idiota (12)

Na Letícia Riudeforns i Bragulat no va saber el perquè del seu nom fins que va aparèixer a les esqueles de La Vanguàrdia, entre En Narcís Ramon i Pedrós i N’Eulògia Fontanills de Riudoms.

Qui li va esclarir el misteri del bateig va ser l'Agustí Esclasans, quaranta-sis anys, casat, amb dues nenes i una dona, Maria Solivella, que ho devorava tot, fins l’alegria que en temps remots l’Agustí havia cregut que li pertocava.

Darrere la barra del bar on les pàgines desplegades del diari li permetien anar repassant l’obituari del dia, segons acreditada tradició dels barcelonins de tota la vida, la cambrera de torn remenava gots i propiciava fantasies libidinoses. L’havien importada d’algun país molt estranger i acreditava el desconeixement imprescindible de l’ofici per seguir exercint una feina que, ai las!, en altres temps era servida amb molta més eficàcia i coneixement de causa per senyors amb camisa blanca i un bigotet ben retallat.

L’Esclasans, a qui natura havia dotat de la facultat de dirigir cada ull al menester que més li convenia, seguia alhora el bressoleig dels pits de la Romy distretament abocada a la pica (ja em sap greu, però així es deia la mossa) i la llista de desconsolats familiars de Na Letícia.

Entre la fugaç aparició d’un mugró esquerre i el coneixement de la parentela de la difunta, l’exclamació el va destarotar: “Oh, Leticia, com la meva besàvia!”

A l’Esclasans li va costar uns segons refer-se de la sorpresa: a) la xicota podia llegir a l’inrevés, b) era capaç d’esbaldir el vidre i tafanejar a la vegada, i c) podia acreditar un domini de la llengua de Llull que afegia un plus d’interès a la incitació de la pell que generosament exhibia.

Enardit pel triple descobriment no es va estar de comentar: “Bonic nom, significa felicitat”.

La senyora Riudeforns (com tothom sap, fins que es produeix el ritual de l’enterrament les animetes poden circular amb plena llibertat, i la dona havia decidit fer una passejada pòstuma) va arrufar el nas: en el seu cas, aquest estat de l’ànima només l’havia tastat en la partida de naixement. Però els ullets de la Romy van dibuixar un “Oh!” tan enriolat que fins un enze de la categoria de l'Esclasans va poder desxifrar un futur imminent d’expansions luxurioses.

Que es van produir, esclar. Però que no van tenir massa bona fi perquè la Letícia Riudeforns, sublevada per la certesa que el seu nom havia estat l’esquer de desbordaments eròtics de tan alt voltatge, no es va desenganxar de la parella i fins va tenir el caprici de materialitzar-se a dos pams dels ulls desorbitats i enfervorits de l’Agustinet al moment just que la Romy atenyia el cim del que seria l’orgasme més embolicat de la seva trajectòria vital i que la decidiria a buscar geografies més amenes per a exercir oficis diversos.

Com és natural, Maria Solivella, que estrenava una confortable viduïtat, va optar per la discreció. I fins i tot va exigir al redactor del diari que no estalviés a l’esquela allò del “confortat amb els Sants Sagraments” tot i que ja no es portava.

Migracions

El gat volador dels boscos de Caixmir del regne de Morgor, potser una mica cansat de l'estat en què el va fixar Athanasius Kircher un ja llunyà segle XVII, sembla que ha decidit enguany fer un tomb per les festes del meu barri.

No li alabo la tria, perquè sempre em semblarà més escaient el silenci d'una làmina que la cridòria d'un carrer, per molt providencial que es vulgui creure; però tampoc no gosaria criticar-lo: la militància pertinaç en la tenebra es veu que exigeix un disciplina que pel que he vingut a descobrir no és a l'abast ni dels muricecs transvestits.

I és que ja no et pots refiar de res ni de ningú.

Cançó de croada

Andreu Febrer, i no precisament amb propòsits turístics, va fer un bell viatge a Còrsega i Sardenya. Corria l’any 1420 i compartí periple amb Ausias March i Jordi de Sant Jordi.

D’ell conservem quinze poemes, dos dels quals són sirventesos guerrers que es basen en l’expedició a Tunis del rei Martí per recuperar un parell de custòdies robades.

Del “Dolorós crits amb vots brava, terrible” n’extrec la següent estrofa. Si he de ser sincer, no em desperta un excessiu interès, però és la que m’ha saltat als ulls quan avui, a l’atzar, he obert una petita antologia de la poesia catalana del segle d’or que descansava en un prestatge.

Així diu:

E doncs, prendam tuit la santa crozada

E comencem crusel batalla fera,

Car long temps ha que amb gran joi nos espera

La grand’honor qui ens stà aparellada;

Car lai veirem trossejar e scuixendre

Morts per quartiers, e volar caps e torces,

Intrar murs forts, tors e castells per forces,

Que no es porà res contra nós defendre.

Com que a més aquests dies els papers s’entretenen a especular sobre una manifestació l’11 de setembre per allò de l’Estatut i el Tribunal Constitucional he pensat que la lectura d’aquests versos podria animar a la participació.

En el benentès que molt em temo que es faci o no es faci la sobredita manifestació i que hi acudeixin un o un milió de catalanets, els nostres dilectes veïns de ponent faran el que els convé: ço és, el que els surti dels pebrots.

Però per passejar una estona, que no quedi.

Distraccions estivals

Hola, amic Corc.

Havent llegit que molt assenyadament et retiraves a les casernes del deure laboral em permeto de fer-te visita per deixar-te testimoni dels meus últims progressos en matèria d'ectoplasmes.

Mentre tu et recreaves en el dolce far niente, jo he perseverat en pràctiques mediúmniques i en la fotografia de matèries subtils. Com veus, encara hi ha categories.

Et deixo veure el resultat d'unes de les últimes sessions, que em va deparar una estona agradosa.

La imatge té el seu interès. Si t'hi fixes bé, té una certa retirada a la iaia Lola, que en Glòria estigui. Ara, de conversa, res de res. Per això calculo que no era ella, perquè com deus recordar la dona no callava ni a sota l'aigua.

En fi. Sàpigues que tot i que no em manifesto vaig seguint els teus avatars. No els comentaré perquè -ja saps que entre tu i jo hi ha franquesa- no tenen el més mínim interès, però com que els lligams són els lligams segueixo al peu del canó.

No cal que et digui que així que obtingui resultats consistents en algun diàleg amb el més enllà, te'n faré cinc cèntims.

Fes bondat i no t'hi escarrassis massa.

Teva,

La Veu

Fi de festa

Atès que si Déu no hi posa remei

-i no crec que s'hagi d'ocupar d'aquestes minúcies-

demà els meus compatricis s'abocaran a la festa,

decideixo i proclamo

que és el moment precís

(més enllà de solidaritats que també pesen)

per donar per acabat

el període de letargia estival.

Amén.

Tots tenim un passat...

...en el qual, de tant en tant, és bo(¿?) de bucejar.

¿És possible clarificar el sentit de "folla amor" a partir del poema 87?

March apel·la a una possibilitat d'amor en equilibri que situa en el punt màxim. Però aquest equilibri es demostra inestable i cos i ànima contrasten.

Quan en aquesta pugna el cos s'anul·la, l'ànima romanent sola, albira un delit superior que evidencia la migradesa del delit atès pel cos: és el moment en què és percep l'amor honest, un amor que es viu en la pura contemplació.

Aquesta és l'aspiració de March i en aquest context es forma un ideal l'assoliment del qual implica que el cos no hi participi.

En aquest punt es troba en una situació de conflicte: l'equilibri es pot obtenir o bé renunciant a l'ideal o bé renunciant al cos. D'aquí que es pregunti perquè Déu embolcalla l'ànima amb el cos si no pot ser que aquesta pugui anar sola (sense carn) a l'encontre de l'amor ni que admeti el consell de la raó per renunciar al seu anhel.

Pel que fa a ell mateix, March es troba en una eterna situació de contradicció: tota dona que veu l'atreu i vol posseir-la sens fi -espiritualment- i voluntàriament renuncia a la raó si li fa present que podria perdre amor.

Es troba en situació de buscar el bé sobirà en el món deïficant amor i volent un acontentament que amor no li pot donar perquè no troba lloc on posar la seva influència, és a dir, no hi ha correspondència possible a l'amor que ell pretén.

Malgrat això no pot perdre la seva esperança i no cessa d'imaginar en ell sense obtenir res.

Aquest desig és tan fort de perfecció que el pressiona fa que no atengui a la raó malgrat que sap prou bé que pura amor no pot caure en dona.

El seu desig es xifra en la vida contemplativa però davalla a l'activa i això l'entristeix.

Podríem suposar a partir d'aquí que "folla amor" podria significar un amor que no para esment de la ráo en el sentit que aquesta li evidencia que el que busca no és possible.

Dit d'altra manera: qualsevol intent de buscar un amor satisfactori és foll.

Doncs sí, mal que em pesi això és el que vaig escriure fa molts i molts anys en un full de paper ronyós que m'ha vingut a trobar d'entre les pàgines d'un volum amb les poesies d'Ausies March que feia temps que dormia el son dels justos en un prestage ben encoixinat de pols i visitat només per aranyes feineres.

Tot i que ara em sembla pleistocènic, vaig consagrar un estiu sencer a intentar entendre March. Com és evident, no me'n vaig sortir.

Ara, m'ho vaig passar molt i molt bé: tancat a casa i amb el nas enganxat al llibre.

Hi pot haver un viatge més estimulant?

Carpe diem i mala hòstia

Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle,

Assise auprès du feu, dévidant et filant,

Direz, chantant mes vers, en vous émerveillant:

“Ronsard me célébrait du temps que j’étais belle!

Lors, vous n’aurez servante oyant telle nouvelle,

Déjà sous le labeur à demmi someillant,

Qui au bruit de Ronsard ne s’aille réveillant,

Bénissant votre nom de louange immortelle.

Je serai sous la terre, et, fantôme sans os,

Par les ombres myrteux je prendrai mon repos:

Vous serez au foyer une vieille accroupie,

Regrettant mon amour et votre fier dédain.

Vivez, si m’en croyez, n’attendez à demain:

Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie.

El tòpic del carpe diem deu travessar de dalt a baix la història de la literatura (Horaci ha fet molt i molt de mal), però aquest sonet de Ronsard té reservat lloc de preferència en els annals del xantatge emocional.

A mi em fa una gràcia especial, i me l’estimo molt més que el Migonne allons voir si la rose..., per la ració de mala bava i megalomania que ens aporta.

Perquè anem a veure si no és tenir mala llet engaltar-li a la pobra Hélène, quan encara tenia la pell rosadeta i tersa i deuria estar rodoneta com una poma, que temps a venir es trobaria: a) arrugadeta com una pansa, b) sense ni una miserable criada per aguantar-li les neures, i c) entretenint les hores mortes fent labors...

Però això, encara passi. El que té més pebrots i demostra un ego a l’alçada d’un campanar és que li digui en negre sobre blanc que arribada a aquest estat de lamentable decandiment, s’exclamarà meravellada que en Ronsardet n’havia –ai las!- celebrat en altres temps la bellesa i que ella (idiota de mena se sobreentén) havia fet rosegons d’un croissant d’aital categoria.

Olé!

De tota manera, poca broma. Jo, que estic més pel desdeny d’Helena que pels marrameus del Ronsard, sempre he cregut que era dona de criteri i que posada a optar entre els ditirambes llagoters del poeta i altres opcions potser menys literàries però d’una carnalitat i d’una contundència molt més gratificants i eficaces, va saber triar encertadament i s’ho va passar d’allò més bé.

Tria que, endemés, arribada la senectut, li podia oferir records molt més estremidors i de bon rememorar que no els versos, ben escandits això sí, d’un poeta que era considerablement lleig i al damunt sordejava.

divagacions

venalitat no ve de vena ni a Bach li convé el jazz malgrat que Lousier s'hi entesti ni m'agraden els matins mandrosos per molt que ho fingeixi

dinaré al carrer que és una manera còmoda de defugir la conversa quan no hi ha res a dir perquè ja hem llegit totes les pàgines

em salva la urbanitat que sí que deu venir d'urbs encara que no sóc amant dels focs artificials / en qüestió de falsedats salvem si més no el foc que tot ho arrasa

si una multitud em fos donada crec que la posaria en fila / i al final una porta amb unes balances i una ploma perquè estimo més Maât que Pere, que duu la barba massa florida i sol ensopegar amb la clau, pobre, tan vell i desorientat

la barca travessa la nit per retrobar l'absurd / no paga la pena interrogar el barquer perquè la covardia exigeix no córrer mai el risc de trobar respostes

Horror i pedagogia

El 18 de març de 1847 Henri Sanson va rebre l'ofici que li feia saber que havia estat destituït. Era el punt i final de set generacions de botxins (1688-1847) que s'havien anat succeint en el càrrec. Sense aquesta decisió administrativa, la família Sanson també hauria deixat la plaça d'executor perquè el matrimoni d'Henri, atzars de la paternitat, només havia estat beneït amb dues filles, gènere que, com és sabut, estava exclòs de la successió macabra.

Sigui com sigui, el lleure i una vocació literària que fins al moment sembla que no s'havia manifestat, el va decidir a escriure. El resultat: Set générations d'executeurs, 1688-1847. Mémoires des Sanson, mis en ordre, rédigés et publiés par H. Sanson, ancien exécuteur des hautes oeuvres de la Court de Paris, editat per Dupray de la Mahérie et Cie., éditeurs, Paris 1862.

El mateix any se'n va publicar a València una traducció, feta per D. J. L. y M., a la Imprenta de José María Ayoldi.

L'any 1970 Tusquets Editor va recuperar part d'aquesta traducció en el volum 9 de la seva col·lecció Cuadernos ínfimos i li va donar aquesta bonica portada que potser peca d'una certa morbositat, però que combina encertadament els tons gris i magenta.

A la pàgina 49, podem llegir: "Acostumbrábase en Francia en el siglo XI, época en que la validez de los contratos descansaba únicamente en la fe de los testigos, a pegar bastante fuerte a los jóvenes y niños el día que se firmaba un acto para grabarles en la memoria aquel hecho importante, existiendo la misma costumbre en España con motivo de la ejecución en horca, pues més de una madre acostumbraba a llevar a sus hijos de corta edad a aquel espectáculo, y pegarles fuertemente en el momento de dar el moribundo el último suspiro, para que aquel ejemplo, grabado profundamente en ellos, los preservase para siempre de semejantes crímenes".

El traductor, a qui no deuria plaure l'al·lusió del gavatxo, anota a peu de pàgina: "Este uso del pueblo bajo, rarísimo en nuestro país, ha desaparecido por completo hace ya muchos años con la horca".

Però l'home no deuria anar massa ben encaminat en les seves matisacions perquè Raimon Caselles, a la narració Dia de sentència amb què obre el seu recull Les multituds publicat el 1906, diu: "Hi havia homes que per res del món s'haurien deixat perdre la sentència; perquè així com hi havien anat de nois agafats de la mà dels pares, ara hi acompanyaven igualment els fills, per fer-los saber la trista fi del mal obrar. Eren d'aquells que esperen que el sentenciat torci el coll per donar als infants la tradicional bufetada que els serveixi d'experiència".

Des que vaig llegir ja fa molts anys aquest fragment, que em va cridar l'atenció perquè corroborava el que m'havia explicat el meu avi, que es veu que havia basat part del seu criteri moral en una lliçó d'aquesta mena amb què l'havia obsequiat el meu besavi. No cal dir que saber que un procediment tan instructiu arrela en una tradició francesa del segle XI em dóna la tranquil·litat de poder dir que pertanyo a una família respectuosa i seguidora de l'ordre consuetudinari.

I això és tot. Agost és un més que es presta a remenar vells prestatges i, com és evident, l'amic Sanson ha volgut avui passar una estona entre les meves mans i ha reclamat per torna la companyia del també amic Caselles.

Perquè jo, en qüestions d'amistat, tinc la màniga molt ampla.

Records

La memòria ens juga males passades, sovint recordem l'accessori i oblidem l'essencial. Qui m'havia de dir, parapetat darrere d'aquest bigoti ufanós, que haurien de passar tants anys per retrobar al fons d'una capsa empolsinada l'aroma d'aquella vetllada memorable que vaig viure al Teatre Bosch. Quin any, l'any 17...

Gràcia ha canviat, del Teatre Bosch no se'n canta ni gall ni gallina. Dixie Kid havia vingut a fer una exhibició amb Lafont. Érem joves i el món semblava per estrenar. Bombes a la ciutat i el món en flames, però res no ens feia por. Encara no havíem tastat l'esglai dels bombardeigs ni l'aspre regust dels refugis. Tampoc no sabíem encara com és d'amarg empassar-se la humiliació.

Aaron Lister Brown havia nascut el 1883 a Fulton, Missouri. L'abril del 1904 va derrotar Barbados Joe Walcott i va aconseguir el campionat del món dels welter. L'any 18 va tornar a Barcelona i es va enfrontar dues vegades a Frank Hoche, el 7 de març i el 23 d'abril, quan Sant Jordi encara no anava ple de llibres...

Aaron Lister Brown, conegut com Dixie Kid, va reconciliar-se amb la vida un 6 d'abril de 1934, a Los Angeles, al peu d'una façana perforada per molts ulls lleganyosos que es feien passar per finestres.

No van acabar de decidir si era accident o suïcidi, però jo ja havia vist la derrota al fons del seu somriure absent.

Al Teatre Bosch. A Gràcia. L'any 1917.

Noves tecnologies

Empès per les circumstàncies, cedeixo: entro amb pas ferm en el món de les noves tecnologies. Des d'ara i amb l'ajut d'aquest giny d'última generació abandono el càlcul mental.

Si més no, en la multiplicació. Per sort, encara em queden les sumes, les restes i les divisions.

No tot està perdut.

OLLAÓ!

Joan Brossa diu:

Si deixes passar una estona, quan tornis

a donar un altre cop de puny a la taula,

tindrà més relleu que si continues donant

cops de puny sense parar.

El meu dilema:

Quan tinc puny no trobo la taula

i si tinc taula em falta el puny.

Agost

Concedirem a l'agost un vot de confiança, que no se sap mai.

Juliol ha mort, i ho ha fet amb aquesta mateixa cara: ulls desconcertats i orlat de negre. Després de sotmetre'l a retocs diversos, el dono per tancat al panteó dels seus predecessors muts. En glòria sigui.

Jo seguiré reptant per la meva cripta.

Les tries que hom fa són les tries que hom fa. Ja se sap que les tautologies tenen l'avantatge de prestar-se a poques discussions.

Amb bona disposició d'ànim he optat aquest matí per rellegir Jesús Moncada, Calaveres atònites.

Manllevo les belles paraules del jutge Crònides: "Guaiti, fixi's en aqueixa noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui'm, això dura poc. En un tres i no res, passem d'embrions incerts a calaveres atònites".