dimecres, 28 de desembre del 2005
Carnadura
dimarts, 27 de desembre del 2005
Fums
dimarts, 20 de desembre del 2005
Veniu i adorem-nos
comptat i debatut aquest no és el tema, que tot ve d'INRI i de RIP i de la ignorància, i de veure que més enllà de la finestra hi ha vida i jo la malbarato enganxat al docte dicteri (dolça cacofonia) de l'eixuta contracció al deure i m'allargasso en el comentari de les Ordinacions i en Pere i potser alguna cerimònia que sé molt bé i la imagino però que callo
que no cal travessar límits, que potser se m'entendria i qui sap si algun tranvia se m'enduria i acabaria al port mirant les ones tacades d'oli i d'esperança i el gavià de torn, que n'hi ha, que sí, com les farmàcies, se m'asseuria al davant i em retrauria l'abús del condicional i altres misèries
però jo puc adduir els iambes, qui sap si algun troqueu, i negociar amb el demà la permanència i seguir teclejant en la meva fàbrica de miralls i de sentències
He llegit en algun lloc que Marx (evidentment Groucho) va disposar que el seu epitafi fos: "Ja em dispensarà que no m'aixequi". L'acudit té la seva gràcia, però no em deixa de sorprendre que algú perdi el temps extremant la seva vanitat per acreditar post mortem la seva agudesa.
Pel que a mi fa, em calia trobar l'estirabot adequat per cloure aquesta temporada mortuòria i aquest ha estat. No l'he passada a l'infern que si és cert que m'atrau per l'escalforeta, fredolic com sóc, m'horroritza per l'overbooking que la condició humana ens hi assegura.
dissabte, 17 de desembre del 2005
Catacumbes
Conclou Bellmunt: "Lectors, ja ho sabeu. Als Josepets tenim unes Catacumbes que, si més no, són de Gràcia natural, s'hi gaudeix d'una temperatura esplèndida i ofereixen un variat mostruari d'ossos humans, de mòmies i d'inscripcions que, com la de Jacinta, resulten més o menys funeràries."
Diu així l'epitafi de Jacinta:
en este sencillo nicho
depositada se halla
por Pedro Sala su hijo.
Para ambos servirà,
puesto que su fin ha sido
en la vida y en la muerte
estar con su madre unido.
El dia veinte de Marzo
y veinte y nueve del siglo
falleció, siendo de edad
de cincuenta años cumplidos.
No es por cierto codiciosa
la Jacinta que aquí yace,
pues que sólo se contenta
con un Requiescat in pace.
Saber que aquestes ossades reposen als meus encontorns, em dóna un plus de bon viure perquè coincideixo amb el pensament que cal limitar les ambicions per tenir un bon passar.
I si fins ara només tenia censada una despulla a Gran de Gràcia (podeu fer quan vulgueu una visita a la tomba de Ramona María del Remedio Llimargas Soler a tocar de la Plaça Trilla) ja m'agrada pensar que a no més de deu minuts de la fundadora de las Hermanas de Jesús Paciente encara reposen altres ossos de més solera.
Fet i fet, no puc estar-me de lamentar que el cementiri que es va inaugurar el 21 de gener de 1816 a la Riera de Sant Miquel, beneït pel vicari general de la diòcesi Josep Avellà, no prosperés i que durés a penes quatre anys mentre que en canvi es consolidava el Cementiri del Poble Nou, que no em direu que no es troba en un lloc llunyà i desavinent.
Perquè si ho rumio a consciència, no sé si la meva opció per la incineració és fruit d'una certa vocació higiènico-pràctica o neix de la inquietud que em suposa anar a descansar a l'estranger.
divendres, 9 de desembre del 2005
Post escriptum
Per a figurar-te, l'esquiva
línia d'un somni moridor
fingiria un blanc horitzó
entorn d'una música viva,
intensament confosa amb un
silenci de monstres ja dolços
i que guaiten, daurats els polsos
per la teva llum, del profund
entreforc dels fats. Ah garlanda,
feta d'un pur encís que es vol
conèixer, abans de prendre el vol
cap a l'ombra de tot, a banda
i banda del perfecte vas
on crema ta forma fugaç.
dijous, 8 de desembre del 2005
Retorn
Els dies de lleure que m'he permès els he dedicat a la reflexió i a la lectura d'algunes obres de gran amenitat que ha tingut a bé deixar-me un amic gairebé tan sedentari com jo mateix i del qual, si em vaga, algun dia us parlaré.
Belles estones han transcorregut en companyia de la Aritmologia d'Athanasius Kircher i en la contemplació dels magnífics gravats de la seva Arca de Noë in tres libros digesta, especialment del primer, De rebus quae ante Diluvium.
Amb tot, la lectura de més profit ha estat la del petit volum del Reverendo Padre Duchesne, Maestro de sus Altezas Reales los Señores Infantes de España. El seu Compendio de la historia de España m'acompanyava als capvespres i em deparava matèria de reflexió fins que el suau Morfeu em reclamava per fer-li companyia.
Perquè pugueu compartir ni que sigui una engruna del benefici que m'ha reportat, passo a copiar-vos un petit fragment del Sumario en vers que l'encapçala:
Siglo Decimooctavo. - 1700
Felipe de Borbon el Animoso,
Y el Quinto de este nombre, hace dichoso
El cetro Soberano,
Que empuña su Real piadosa mano.
Los Reynos que mantiene,
Y que su Augusta mano les previene,
Sin que al derecho la razón resista,
Hoy los hereda, luego los conquista.
Luzara, Portalegre, Almansa, Gaya,
Valencia, y Aragon, después Vizcaya,
Sin que Brihuega falte en la memoria,
Eternament cantaran su gloria.
El catalan se gozará rendido
Menos a un Rey, que a un Padre enternecido.
Relámpago, ó Aurora Luis se huye:
Y el sol que nos cubrió, nos restituye.
Segunda vez Oran es conquistada,
Nápoles á Don Carlos entregada.
Don Felipe el Valiente,
Haciendo al Piamonte hoguera, ó Troya,
Dará la ley a toda Saboya.
Quiéralo Dios; y quieran sus piedades
Que en eternas edades
Logre el Cetro Español años completos
En Felipe, en sus hijos, y en sus nietos.
Feu com jo i llegiu-lo amb deteniment. Una anàlisi tan lúcida com aquesta bé val una mica del vostre temps.
Xiulet
Amic Eumolp, et tenia abandonat i t'abandonaves, però la Veu vetlla per tu i com pots constatar s'apunta a la inserció pictòrica per atreure't al món dels vius. Vols dir que no exageres en les teves immersions a ultratomba?
Doncs res, ja ho saps, quedem un dia i ens prenem unes copes. A disposar.
dissabte, 3 de desembre del 2005
dijous, 24 de novembre del 2005
No ho hauria d'haver fet...
diumenge, 20 de novembre del 2005
Avui menjaré perdius
A frec d'enfundar-me la meva disfressa de contertuli discret, esmolo el meu enginy per descobrir alguna perspectiva atraient en l'abducció que ja em respira al clatell.
Avui la salvarem per la via gastronòmica. Sembla ser que l'esquer de la trobada és degustar les habilitats culinàries de la mestressa de torn que vol enllaminir-nos amb unes perdius a la vinagreta.
Si he de ser sincer, no em sembla una mala perspectiva. Si m'aplico devotament a la ingesta i aconsegueixo pintar un gest beatífic en els moments clau de l'àpat, obtindré dos grans beneficis: el primer, tenir ocupada la boca, cosa que m'estalviarà articular paraules; el segon, retribuir adequadament per via d'èxtasi els esforços de la cuinera.
Us en tindré informats.
dilluns, 14 de novembre del 2005
29 de desembre de 1939
Entre ells, Àngel Felipe, en el seu debut a Barcelona, va vèncer només per punts però es va guanyar l'admiració dels afeccionats.
"Bona estampa, puny fort, instint de lluitador nat, portava Àngel Felipe al seu cos tota l'excel·lència d'un Alís, tota la finesa i serenitat d'una Hilari Martínez i quelcom d'aquella feresa que féu famós al Tigre d'Alfara. Estava una mica verd, però Martínez Fort, que coneixia com s'ha d'actuar sobre el ring, l'enfrontà a Iglesias i el vencé. Fou una topada aferrissada, en la qual Iglesias provà un cop més la seva alta qualitat, si més no, el seu formidable aguant davant d'un jove púgil que apuntava en esdevenir a ésser una gran figura".
Així il·lustra l'esdeveniment el comentari de Juli Lorente al volum 1 de la Història de la boxa catalana (p. 356), on també podem llegir:
"Resultats d'aquella memorable vetllada de fi de 1939:
Preliminar amateur: Vélez vencé a Miñana, per inferioritat.
Llacer vencé a López, per abandó a la cinquena represa per lesió.
Garcés Álvarez vencé a Royo, per K.O., a la cinquena represa.
Àngel Felipe vencé a Iglesias, per punts.
Pedro Ros vencé a Blay, per abandó a la cinquena represa."
Fets que poso a disposició vostra perquè il·lustren un dels entreteniments predilectes de qui això subscriu i que consisteix, com molt bé haureu pogut deduir, a acumular coneixements perfectament inútils i prescindibles com un mecanisme de defensa davant de l'allau utilitarista que m'aclapara de tant en tant.
I parlant d'utilitarisme, el dia que em vagui us diré alguna cosa del meu amic John Stuart Mill. Promès.
dissabte, 12 de novembre del 2005
Distingit senyor
Si en canvi Deu nostre Senyor m'hagués proveït d'una tarota descomunal amb aspiracions de trompa, potser ara la meva vida tindria algun interès. Vostè no sap què és passar desapercebut!
Segur que em faria lector devot de Rostand, qui sap si fins i tot de Quevedo i em miraria sense enveja Pinotxo i deixaria de mentir compulsivament per temptar la sort de la creixença. I el 31 de desembre sortiria al carrer amb el cap ben alt, tot esperant de ser descobert pels ulls esbatanats d'algun marrec que a la vista de la meva desproporció oblidaria els 364 que faltaven.
I vostè té la solució a les seves mans i s'hi nega. Realment, no ho puc entendre. En el meu cas i en qüestions d'apèndixs facials li puc assegurar que el tamany sí que importa. No podria canviar de decisió, senyor cirurgià?
dijous, 3 de novembre del 2005
Instant
Els escorxadors esmolen les dents i es preparen per a l'àpat de cada dia. Quina engruna hi deixarà avui no ho sap, però té el pressentiment del ossos obscenament exposats a la vista de tothom i és el pudor, potser, que el fa redreçar-se una mica i dibuixar un intent de posat més tibat.
Les mans, que ara ja van pel seu compte, descorren la cremallera i el llibre s'amaga al ventre pansit de la cartera damunt la qual fins ara reposava.
S'aixeca. Deu estar a punt de baixar. D'esma es planta al davant de la porta que s'obre. No fa el pas, però. Ha dubtat un moment. Just a l'instant que la porta es tancava ha tret el braç i ha deixat caure la cartera a l'andana.
Torna a seure i si el miràveu de prop veuríeu que un petit somriure li ha florit als llavis.
Si escoltéssiu a més, sentiríeu el cruixir del full que passa i com comença a escriure en el blanc desafiant del volum per estrenar.
dimecres, 2 de novembre del 2005
V
tota tu ets un enigma.
Ordeno el món: ençà i enllà,
ara i després, amor, dolor...
Convé que ho faci:
sóc un esclau sense remença.
dissabte, 29 d’octubre del 2005
Salvador
Això no treu perquè avui em vulgui permetre de respondre la vella pregunta i posi en gargots afilerats quin autor salvaria en cas de naufragi perquè alegrés les meves hores entre coco begut i mono a la brasa.
Si heu tingut la paciència de fer coneixença del meu darrer animal de companyia no us sorprendreu que em decideixi per Espriu. Encara que reconec que té una pega: amb un volum no faria i hauré de traginar la seva obra completa. Certament és perdre el temps seure a la taula a què ens va convidar i acontentar-se amb un sol plat.
Agrairé sempre a Melània ("mumelí de molts clissos") haver-me deixat impresa a la retina, quan jo tenia quinze anys i asseia còmodament la meva ignorància a l'aula, la pulcritud de la lletra de l'autor ratllant una cartolina immaculada. Vaig trigar encara a saber qui era Espriu i qui era Melània, però em van quedar dues llavors: la que us dic i una vaga referència que relligava Ariadna amb l'aranya i l'artilugi del laberint amb la paciència teixidora de l'insecte. Aquest últim misteri no l'he resolt encara, i molt em temo que ja no ho faré, però em va deixar la idea d'una certesa que tinc: si mai algú arriba a desxifrar el laberint espriuà ho ha de fer de la mà d'Ariadna.
Jo us proposaria que us deixéssiu acompanyar per les seves cançons. Germinalment i en les sucessives ampliacions que ha conegut al llarg de la seva història Les cançons d'Ariadna contenen els indicis que permeten el lector caminar pels passadissos escairats de la proposta de l'autor. Si més no per una cara, perquè l'altra l'haureu de buscar a Ariadna al laberint grotesc. I vaja, no em direu que és fosc un autor que us posa davant dels ulls el nom de la mà amiga que us ha de conduir!
En tot cas, i contradint les aparences, allò que em tira més de l'autor és el pervers sentit de l'humor. Vegeu si no, com cap al final dels seus dies retorna a vells coneguts i com ho fa des d'una vena sarcàstica:
A "El Minotaure i Teseu" la bèstia i el seu matador sostenen un petit diàleg:
"Ink mry rmt", mugí el reclòs. "Parles?", s'estranyà l'home. "Però t'equivoques, tothom et detesta." "Tw-kíjï.tj sd.k wj", suplicà la mitja bèstia. "Impossible", replicà l'home. "He vingut de lluny per destruir-te".
Si mai us cau el llibre a les mans, no sigueu precipitats, i aneu a les notes a final d'obra on sabreu que la mitja bèstia parla en pur egipci antic i diu: "La gent m'estima = Sóc estimat per la gent" i "Tu em salves = Pugues venir a salvar-me", tot i que "pel que fa als bramuls-sanglots del pobre monstre, hi ha un parell de lletres amb diacrítics que no podem tampoc resoldre".
Si una lectura tan agradosa com aquesta no us sembla un bon acompanyament per a un discret viure, em temo que la meva illa deserta no serà bona per a vosaltres.
De res.
Ariadna
El fet que hagi triat els meus verals per fer-hi estada no deixa de produir-me sensacions reconfortants i, per bé que el diàleg és difícil d'establir, em plau de tant en tant, de fer-li discretes visites en les quals constato progressos continuats en la rotunditat de les seves formes i la tranquil·la quietud amb què ocupa el centre immutable del seu palau de seda.
Avui, quan he tornat de dinar, he sortit a veure la meva amiga i heus ací que l'he enxampada en ple àpat. La quasi sincronia gastronòmica m'ha semblat digna de ser registrada i m'he permès de fixar l'instant.
Aprofitant l'avinentesa, he decidit batejar-la i presentar-la en societat. No he tingut ni un instant de dubte a assignar-li el nom que li escau. Em convenia, a més, per donar-me així pretext de permetre'm una propera expansió on reprendre el fil (l'acudit és dolent, però inevitable) de les meves devocions literàries.
dijous, 27 d’octubre del 2005
Amic
I què voleu que us hi digui? Arribats a cert punt del soliloqui jo que he pensat que si li venia de gust per què privar-l'en? Al capdavall, l'aire no li tocarà, que en aquest món de xarxes i teranyines, per bé que virus diuen que n'hi ha, més enllà de la dissolució no hi ha perill que compti.
I atès la fila que gasta, potser aquesta seria l'alternativa de més consistència.
Mireu-lo bé.
Ell sosté que reflexionava. Jo tinc per mi que en ser traslladat al paper no van estalviar-li la crueltat d'evidenciar la impossibilitat metafísica d'aital proesa.
No convindríeu amb mi que aquest ull estúpidament clavat en el no-res és el testimoni mut de la buidor de la closca aureolada?
divendres, 21 d’octubre del 2005
Explica que t'hi cagues
Un d'ells, que suma a la seva escassa capacitat de discerniment pel que fa a la reciprocitat dels nostres sentiments la incomprensible dedicació als menesters educatius (és un dir) em va obsequiar no fa massa amb un col·loqui impagable.
Deia l'individu, comentant una d'aquestes situacions que si es donessin en el món dels humans seria del tot punt incomprensible, que un dels galifardeus que pul·lulen per les seves aules havia ponderat l'excel·lència docent d'un suposat professor dient: "Per mi, en Tal és el millor de tots. Explica que t'hi cagues!"
Jo, que tinc una certa tirada a ser bocamoll, no em vaig poder estar de referir l'anècdota a una distingida persona que m'honora amb la seva amistat. L'haguéssiu vista! Com per art de màgia es va començar a recargolar i a emetre claques de dimensions pantagruèliques. No em cabia dubte que sense poder-ho impedir se li havia dibuixat a la imaginació una extensa lletania d'alumnes arringlerats i còmodament instal·lats ens els seus orinalets evacuant amb cara beatífica mentre l'excels professor aspergia doctes ensenyaments de la matèria que fes al cas.
Comentat el fet (amb les interrupcions que imposava el crescendo de rialles compartides) vam arribar a la inevitable conclusió que calia fer bona propaganda de les virtuts laxants del mestre en qüestió.
Com veieu ja he començat. I em comprometo a esbrinar on imparteix la seva benèfica influència. I em comprometo també a fer-vos-ho saber. Arribat el cas que en vostre trànsit intestinal -que vull suposar de rellotge- sofrís alguna insòlita interrupció, no dubto que us acolliria al rengle dels seus deixebles i acoseguiriéu dues coses en una: augmentar la vostra ciència i fer minvar el vostre pes.
dijous, 13 d’octubre del 2005
Humorisme
Realment, he fet fortuna. I generós com sóc, no us vull privar de compartir amb mi ni que sigui una engruna de tan amena lectura:
Estaba yo sentado meditabundo, dejé a un lado a Locke, Fichte i Kant, me di a las investigaciones profundas para descubrir qué relación puede haber entre una lavadora y el mayorazgo, cuando un relámpago me atravesó e, idea tras idea, con sus truenos transfiguró mi mirada, y una imagen de luz apareció ante mis ojos.
El mayorazgo es la lavadora de la aristrocracia, ya que una lavadora sólo sirve para lavar. Pero la colada se vuelve más blanca, por eso adquiere la pálida luminosidad de lo que está lavado. De la misma forma, el mayorazgo platea al primogénito de la casa, le confiere un pálido color argénteo, mientras que a los otros les impone el pálido color romántico de la miseria.
En arribar aquí, ja em feien mal les costelles, i no seguiré per no complicar-vos alguna hipotètica digestió que poguéssiu estar fent en el moment de llegir aquestes ratlles.
Cas, però, que el fragment hagués despertat el vostre interès, podeu consultar el vostre llibreter de capçalera si us pot aconseguir el volum: Karl Marx, Escorpión i Félix. Novela humorística, Cuadernos ínfimos, 20, Tusquets Editor, Barcelona, 1971.
Jo he corregut al Google a buscar més títols de l'autor, i us asseguro que demà mateix em vaig a comprar El capital.
He vist que té tres volums! La de bones estones que passaré, n'estic segur.
dilluns, 10 d’octubre del 2005
Projecte de reencarnació
Ara, bell problema se'm planteja si és que hi ha metempsicosi a la carta!
Així, de cop i volta, optaria per retonar entre vosaltres disfressat de gat. Els qui em coneixeu, ja sabeu que li porto una flaca a aquesta llei de felins i que pledejaré fins a deixar-hi les urpes en favor de la displicent circunspecció d'aquest doctíssim mamífer que ha entès que sempre és bo que qui domines es cregui el teu senyor.
En el regne vegetal, si us he de ser franc, no trobo cap alternativa que m'abelleixi. Sí que em tiren els cactus, però no em sé veure pacientment instal·lat en una planura amb els braços extesos tot esperant que algun candidat a fer viatges astrals em vingui a sagnar.
Descartat el món de les roques, que ja ni considero, podria plantejar-me retornar a la cleda dels humans. Si fos així potser sol·licitaria un canvi de sexe, però no de perspectiva eròticofestiva.
Va, us ho faré curt i entenedor perquè em sembla que ja ho tinc decidit: mai que retorni entre vosaltres amb nova carnadura, em trobareu al sol d'una petita platja de la deliciosa illa de Lesbos.
Em vindreu a visitar?
diumenge, 9 d’octubre del 2005
Bucejant en la memòria
RESFÀ
2S 21:1-14
Mira com plou, atalaia
per mi com plou, perquè vetlles
de sols i de nits, sempre, sempre
desperta, clamant, em buidaven
de llum els ulls, i endevino
només aquesta pluja.
Al meu dolor,
martells de cada gota.
Enllà, per planures com cranis,
cavalquen en gropes salvatges
fines llances de glaç. I s'enfilen
al cim, on jo sóc amb els cossos.
Com els núvols es rompen, benignes
damunt els sembrats, i renoven
aliances de Déu amb el poble!
Ara doncs, tot en calma, demano
que les guardes despengin de pressa
els set fills, els meus i els de l'altra,
defensats, en la mort, contra goles
i becs, fins al crit últim.
Sense forces ni veu, orba, immòbil,
sols espero repòs, quan declari
la paraula reial que la culpa
de sang ha estat pagada.
La història bíblica pretextada és la de Resfà, els dos fills de la qual, amb els cinc de Merob, són oferts pel rei David en expiació de la culpa de la casa de Saül, que ha fet morir els gabaonites. El seguiment del text bíblic és en aquest poema molt fidel: "Resfà, filla d'Aià, prengué el sac, se l'estengué sobre la roca des del principi de la sega de l'ordi fins que caigué l'aigua del cel sobre ells, i no va permetre que els ocells del cel es posessin damunt d'ells de dia, ni les bèsties salvatges de nit. Llavors se n'anà David a recollir els ossos de Saül i els del seu fill Jonatan de vora dels habitants de Jabés de Galaad, que se'ls havia endut d'amagat de la plaça de Betsan on els havien penjat els filisteus el dia que els filisteus van derrotar Saül a Gelboè. S'emportà d'allí els ossos de Saül i els del seu fill Jonatan, aplegaren els ossos dels ajusticiats, i els sepultaren amb els ossos de Saül i el seu fill Jonatan, al país de Benjamín, a Selà, en el sepulcre de Quis, el pare de Saül. I s'acomplí tot el que havia manat el rei. Després d'això Déu es va compadir del país" (2S, 21:2:10-14 - Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana).
Cito in extenso el fragment bíblic per fer palesa la fidelitat de poeta al text de referència-cosa que no s'esdevé, per exemple, a David el xarabaró-, però també per evidenciar l'ascendència escriptural d'un símbol espriuà (la pluja com a testimoni de concòrdia; vegi's en aquest sentit un tractament semblant al poema XLVI de La pell de brau) i el ressò que hi ha, si no en el poema en si, sí en el referent bíblic, d'un enfrontament bèl·lic de transcendència col·lectiva, la remissió del qual és assumida en l'acte de sepultura conjunta que practica David.
Aquest darrer aspecte interessa per la relació evident del poema Resfà amb Antígona, peça teatral que vinculem inevitablement amb la Guerra Civil, en la qual l'actitud pietosa de la princesa grega adopta idèntica manifestació, i que podríem estendre fins al context egipci si retrèiem ara la figura d'Isis.
Observem, però, que allò que en text bíblic resulta del mateix fet sacrificial, en el tractament espriuà es vincula al testimoni pietós de la mare, una més de les presències orbes de l'autor. El poeta ens fa present així que cal que algú -ell, nosaltres-tots- assumeixi la culpa per tal que aquesta conegui redempció. Vista així, la Història és útil en tant que memòria -i per tant exemple- que eviti inútils recaigudes en el mancament.
dijous, 6 d’octubre del 2005
Atzars
Tinc la fitxa a les mans i li vaig donant voltes. Puc jurar que està escrita amb la meva lletra però no aconseguixo situar-ne la procedència ni l'autoria del text. Ha dormit el son dels justos exercint funcions de punt entre les pàgines 94 i 95 del volum Sobre literatura de Gabriel Ferrater.
A la pàgina 94, llegeixo un fragment de Les muntanyes de Joan Maragall:
A l'hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa (...)
I a la 95, segueix citant:
Però jo, tota plena de l'anhel
agitador del mar i les muntanyes,
fortament me dreçava per dur al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.
El llibre té més pàgines, és clar. Em pregunto: quan, com i per què el vaig comprar? De fet, ni recordava que el tenia, tot i la devoció que li porto a Gabriel Ferrater. El llibre té anys (1979) i està nou de trinca. Segur que no l'he llegit. Com tants.
Mentida. He passat fulls i he trobat passatges subratllats i algunes anotacions. Parlen de J.V. Foix.
Ja lligo. Sí, fa temps vaig interessar-me pel poeta de Sarrià. Dedueixo que portava el meus interessos amb prou disciplina i voluntat d'intel·lecció. Somric.
Vaig a buscar l'obra de Foix. Volum 1/Poesia.
L'obro a l'atzar. Curiosa coincidència. Diu el títol del poema: "Miràvem el cel tot estrenyent damunt el pit les vísceres calentes d'un anyell sacrificat".
És el moment de deixar-ho. És com si el cercle s'hagués tancat.
Em sento exactament igual que en començar, però sóc quinze minuts més vell.
Deu ser això, la vida.
dissabte, 1 d’octubre del 2005
Conte
Els perfils són boirosos. Un doll de sons inintel·ligibles em cau al damunt. Té la pell aspra i tot de pèls damunt el llavi. Parla i parla i parla i no para, què em deu voler explicar? Darrere d'ell la paret és blanca, només ratllada per l'ombra dels finestrons, sempre ajustats. Podria plorar però em fa mandra. Avui li faré el regal de tancar els ulls i fingir un son que no em va ni em ve. Té, què és això? Un dibuix es perfila just darrere d'ell, entre el quadre i el marc de la porta. Té com forma de caixa. Allargada, hexagonal, amb una mena de creu al mig. Fa com angúnia. No vull mirar-la, no sé per què però em fa una mica de por.
L'enterraven al migdia. Un sol implacable ofenia els nínxols escrostonats. Res no tenia sentit ni convidava a buscar-lo. La simetria perduda de les mirades buides era l'únic que els unia i el forat immens que no podrien omplir mai. Mentrestant el rectangle negre engolia una petita caixa blanca.
divendres, 30 de setembre del 2005
Una de bona
L'última que he descobert i que no em puc estar de compartir és la que vaig sentir l'altre dia i que venia a posar pegues als diaris perquè només duraven un dia i a l'endemà te n'havies de comprar un de nou.
L'observació, si l'anem a mirar, és incontrovertible. Però no deixa de ser còsmicament paradoxal que trobem la pega en un invent la pura essència del qual és allò que en suscita el rebuig.
El pare de l'engendre reflexiu ho teoritzava fent l'apologia del setmanari, el qual, com a mínim permetia amortitzar la inversió durant un període més discret de temps. Hi afegia doctes consideracions sobre la superioritat intel·lectual dels articles de reflexió en relació a la simple notícia i altres profunditats divagatòries imagino que de gran consistència.
El cas és, però, que jo ja em trobava ocupat recollint determinades glàndules que s'havien després de la meva anatomia i que anaven rebotant fins als racons més insòlits de l'habitació que ens aixoplugava i no vaig poder concentrar-me en la conversa.
Així que vaig recuperar la meva integritat personal, vaig farfollar un pretext de circumstàncies i vaig fugir a l'encalç d'algun cordial espirituós que em retornés la calma que havia de menester per completar la jornada.
Bé, això és tot. O no, perquè quan ara tinc un diari entre les mans, me'l miro amb una espurna de tendresa que fins ara em desconeixia.
dimarts, 27 de setembre del 2005
Tristesa
Atendrem consells benintencionats, paraules d'amistat, expressions d'afecte. Però en el fons de nosaltres sabem que la lluita ens pertoca, que el vestit ha estat tallat a mida i que només nosaltres ens en podem despullar i recuperar l'esclat de la pell i el somriure.
I sabem que ho farem. D'una revolada o amb la lentitud exasperant de les hores que no passen.
Al final del camí, hi ha sempre el guany de la pau retrobada.
PISCINA
No pas tots els matins,
ni que sigui diumenge,
podem obrir-nos a la vida,
saber tot d'una que no és tan sols
frustració, treball, sinó llis trampolí
des d'on, erecte, salta el cos i cau
en la piscina oblonga
d'on sembla que no pugui sortir mai.
En surt, però, somrient,
regalimant, lluminós,
i s'abandona a prendre el sol.
Joan Vinyoli
dilluns, 26 de setembre del 2005
Quiquigolles
"Quiquigolles", segons el meu idiolecte i en llenguatge infantívol, és l'equivalent de "pessigolles". Ja em perdonareu la debilitat, però sí, sóc també d'aquells que ha sofert la vana pretensió dels adults que creuen que si redueixen les paraules a un quequeig vagament intel·ligible, facilitaran el calvari comunicatiu dels infants.
Ara, de gran, quan vull precisar el significat d'alguna paraula, em submergeixo a un diccionari.
El que tinc més a l'abast és el de l'Institut d'Estudis Catalans. Més enllà de les agres polèmiques que va suscitar en ser publicat, a mi em plau per la textura dels seus fulls i la consistència de la seva coberta. Ah, i el pes, que no és ni escàs ni excessiu.
Diu el Diccionari de l'IEC que pessigolles (f. pl.) és la "sensació que produeix sobre certes parts del cos una successió ràpida de tocaments lleugers, que provoca la rialla i, si és continuada, una convulsió". I dóna els següents exemples: "Fer pessigolles sota l'aixella. Em feia pessigolles a l'orella amb un brot de romaní".
La definició és la que ja figurava al diccionari Fabra, si més no a la desena edició, la de 1979, que és la que puc acreditar. Potser això excusa la migrada base científica del tema aixella (digueu: hi ha estadístiques?) o la tirada bucòlico-noucentista de brot de romaní (estem els urbanites condemnats a no conèixer aital plaer?)
Sigui com sigui, continuo donant crèdit a la inclusió del terme "tocaments". Caldria que les vostres oïdes consonessin amb les implicacions pecaminoses del terme perquè entenguéssiu que aporta un escreix de significació transgressora al plaer que sens dubte susciten els contactes.
Si ara em preguntéssiu on rau el secret misteri que desencadena les meves convulsions (cosa que d'altra banda dubto molt que pugui interessar a massa gent) hauria de posar en qüestió l'àmbit somàtic a què es circumscriu els diccionari. Per bé que no m'estic d'agrair tenaces exploracions dactilars, he d'admetre sense embuts ni fingiments, que el centre de les meves rialles es troba en el cervell. És així, i així ho he d'admetre.
Ah, i portant la confiança al límit de la impudícia, us faré sabedors que d'uns deliciosos mesos ençà, les meves neurones no deixen de somriure.
dissabte, 24 de setembre del 2005
Un somriure
Vagi per endavant que sóc de mena contemplatiu i silent. Amb això podeu teixir un marc de referència més que suficient per inscriure-hi les dades que tot seguit us ofereixo.
Dissabtes i diumenges al matí, els dies que les meves ocupacions laborals m'ho permeten ("qui té el cul llogat no seu quan vol", hauria puntualitzat la vostra àvia, cas de conèixer la dita), tinc per norma regalar-me una breu estada a un cafè que hi ha prop de casa. Hi acudeixo poc després de les deu, hora en què obren, després d'haver-me procurat un exemplar d'algun diari.
L'esquer de la rutina no és el beuratge pròpiament dit, sinó les condicions en què puc fruir-ne. D'antuvi, he de proclamar ben alt en benefici dels treballadors del digníssim gremi de l'hostaleria que només em va caldre fer un bis de presència perquè fossin sabedors de dues condicions clau per a la meva fidelitat: una, que sempre prenc cafè i només cafè; dues, que sóc del ram de l'anxova i que no hi ha res que em satisfaci més que mantenir els dos llavis en contacte.
Breu: entro, em veuen, m'assec i ja tinc el cafè. Voleu més perfecció en la seqüència?
Tot això no valdria per a res, però, si no m'acompanyés en la fugaç estada el més gloriós somriure que poden acreditar les cambreres del món mundial. He d'acceptar-ho com allò que un escriptor notable i prolífic titllava de "propina de la Divina Providència". I li'n dono les gràcies -a la Providència, no a l'escriptor- tot aprofitant per proclamar el meu ateisme més empedreït.
No sé si estareu d'acord amb mi, però les persones humanes ens ordenem al voltant de diversos centres. Hi ha qui gira al voltant d'un ulls, un altre que penja d'una tofa especialment generosa, alguns que neixen d'uns peus elegants i encara d'altres -ai las, jo m'hauria de comptar entre aquests- que basculen a l'encalç d'un ventre prominent. En el cas que ens ocupa, tota la figura de la meva amable proveïdora de cafeïna creix i s'ordena fluint del seu somriure.
No sé si ho sap o no, si n'és conscient i en treu els avantages que fan al cas, o si ho ignora més pendent d'altres territoris per mi ignorats de la seva gentil anatomia. Sempre serà un misteri. Però no hi fa res. Per bé que fingeixo interessar-me amb concentrada atenció en les múltiples i diverses malvestats que el diari m'obsequia, us puc ben assegurar que no perdo ni un instant la perspectiva de l'objectiu primordial de les meves visites.
Els meus sistemes nerviós i cardiovascular potser acabaran ressentint-se de l'addicció, però sempre em quedarà el plaer del gaudi estètic.
Bé, i una altra cosa, és clar, el plaer de ser l'únic a saber tot això que us explico.
divendres, 2 de setembre del 2005
Apologia de la cloïssa
De les meves infàncies ja llunyanes em ressona el Nautilus. No né si d'origen o per posteriors sediments de tecnologies nuclears li atorgo la capacitat de substreure's als ulls de les espècies aèries durant llargues temporades. Si la sorda remor de les seves turbines m'acompanya ara, és que s'ha produït la conjunció entre mol·luscs i metalls que m'augura un període de dolça contracció al plaer de l'autocompassió.
El motiu? No importa, és merament accidental. Tallar l'univers segons el patró de les dèries que ens pertanyen és una pretensió que escapa a la humana mesura. I sempre és bo construir-se un reducte a la mesura de la pròpia inconsistència per arredossar-s'hi amb la discreta mesura dels qui ens sabem condemnats a ressuscitar.
divendres, 26 d’agost del 2005
Fascicles
Tants de dies surant a mig aire en la més dolça i flonja immobilitat s'han vist de sobte interromputs per una clatellada a la consciència que m'ha projectat amb ulls esbatanats al mut interrogatori del full de calendari: 26 d'agost.
Implacables. Per mi que el dos somreia i el sis picava l'ullet i entre els dos s'intercanviaven la complicitat d'uns cops de colze on podia llegir-se, perfectíssimament: "Fixa't, tu, acaba de caure de la figuera".
Doncs sí, en aquestes estem, intentant reconnectar alguna d'aquestes neurones escadusseres de què encara em puc refiar i implorant als meus neurotransmissors que saltironegin sinapsi amunt sinapsi avall per mirar de veure si músculs i ossada estan encara en condicions de fer-me servei en l'inhòspit temps de contricció al deure laboral que em fita amb ull fred i implacable.
Ai, dolç temps de momiatge, benhaurada cripta que m'has acollit, com us enyoraré! (Aquesta línia s'ha de llegir amb una entonació un pèl emfàtica, recolzada en un gest entre patètic i compungit, mentre les paraules llisquen pel pendent del sospir. Cas de poder-ho amanir amb un discret humitejament de les còrnies, l'efecte és contundent i mou a la compassió. (Experiència acreditada, efectivitat garantida. De res.)
S'obre donc un breu parèntesi per al record: Prats de Molló, Port Ticonderoga, Cornualla... Gràcies per acollir-me aquest dies entre les vostres pedres quietes i els vostres arbres altius, entre els vostres homes i les vostres dones, els seus amors i desamors, el seu infantament i la seva mort inexhorable. Heu estat bons per a mi i us duré a la memòria fins que altres urgències em privin del plaer de tenir-vos presents.
Ja està. Després d'aquesta petita expansió pseudosentimentaloide m'he de posar a la feina. Ja només em queda fer un bolic de les benes, farcir-lo de boletes de naftalina (sóc de la vella escola, jo), ajustar la tapa del sarcòfag, repassar els racons del soterrani que no m'hi deixi res que després hagués de menester i empènyer la llosa que guarda el secret del meu refugi per a una altra estada propícia i ja desitjada.
Pel que fa a les col·leccions, dubto entre l'apassionant reconstrucció d'un poble medieval en peces menudes produïdes amb mètodes artesanals i l'apassionant enciclopèdia il·lustrada de les terres d'Espanya.
Difícil tria, no us sembla?
dimarts, 9 d’agost del 2005
A vós, amic Corc
Si s'esqueia que visitàveu aquest meu racó i per bé que sóc conscient del migrat interès que per a vós tenen en general els meus quefers, us innovaré que he assolit gairebé l'estat de perfecció: estic a un pas de comptar les petges dels segons a mesura que s'esmunyen del rellotge que no duc.
Això no obsta perquè vagi fent els meus deures. De moment us diré que el perfil d'Ernest Satorra i Graupera va prenent cos i que, pel que porto dibuixat, ofereix més interès que no em pensava. Caldrà doncs que us regraciï l'envit i que auguri que no caldrà que us ocupeu de les meves castanyes. De petit en va ensenyar que en qüestions de cocció cadascú ha d'assumir les pròpies cremades i no és moment que abdiqui encara del llegat dels meus majors.
Si us plau de contrastar les nostres fonts (sé que sou desconfiat i podria ser que us teméssiu que no faig sinó una catxa) us remetré a Eulàlia Sindreu, de malnom la Xata, amb qui he departit distesament i m'ha encarrilat en aquesta cacera de fantasmes repugnants a què m'heu decantat.
Per amanir dignament el to de la cerca, no crec que calgui dir-vos que he reprès la lectura de vells autors amics. Probablement hi comptàveu, atès que en els escassos moments de flaquesa que em permeto, recordo que fa temps us vaig posar en antecedents de les meves devocions juvenils i sé que sou de llarga memòria. Certament he retrobat Lovecraft i he de reconèixer que em complac encara en la llefiscosa intuïció que li va ser llegut de tastar.
Convindreu amb mi, però, que quan la realitat supera la ficció ens ataulem amb més plaer a l'àpat que ens ofereixen. És per això que no podia deixar de dedicar-vos aquestes ratlles que, mal que em pesi, he de cloure amb un sentit regraciament.
Quan us plagui que reprenguem el contacte espero poder-vos posar-vos al dia dels meus progressos. Fins aleshores, estigueu bonet.
dissabte, 6 d’agost del 2005
Galvana
No està malament, hi ha on triar. Temps de vacança dedicat a l'exaltació de la immobilitat. Fixat al botó de la roda mentre, diuen, el món gira.
Deixo per als altres el culte a l'exploració i ja tremolo davant l'allau de notícies que amb voluntat d'amenitat m'obsequiaran quan retornin curulls de vivències i -espero- picades d'insectes. Me'ls escoltaré amb devota i respectusa atenció i puntejaré les seves descobertes exòtiques amb ahs i ohs que els rescabalin de les incomoditats patides amb santa paciència. Feliços ells...
Jo en canvi no els parlaré de la lentitud de les hores, ni de les virtuts del badar, ni de la rotunda perfecció del melic al qual hauré dedicat dilatades i extasiades contemplacions. Probablement no entendrien la meva tenacitat omfàlica.
Sé que en això coincideixo amb tots aquells qui, com jo, abdiquen de la mobilitat. Discrets fins a morir-ne, dispensem els nostres contertulis setembrins del suplici de participar dels nostres lleures ja difunts.
És per això que ens reconeixem en el silenci egoista. Llançats a contracor a les dubtoses delícies de l'activitat i la convivència, guardem en la intimitat del nostre ànim la reserva de solitud que ens ha de permetre travessar onze mesos de brogit fins retornar a l'illa de la nostra petita, discreta i amable autoabducció.
diumenge, 17 de juliol del 2005
Paraula de Corc
No patíssiu, avui no he vingut ni a barrinar-vos ni a escridassar-vos. Potser és que m'ha pres un cert estovament estival, aneu a saber, però el cas és que trec el nas per acomiadar-me de vós una temporada. Mal que us pesi, no és tothom qui es complau en la immobilitat. Potser caldria, i us ho dic amb el to més amistós, que us plantegéssiu alguna expansió quilomètrica. Però no insistiré, no patiu, ja sé que és picar ferro fred i, tot i que escassos, els meus coneixements de forja m'indiquen que seria un esforç amb escassa recompensa.
Pel que fa a mi, us comunico que m'he decidit per un repòs nostrat que no em portarà més enllà de cap frontera. Canviaré simplement asfalt per natura. Cert és que encara dubto entre mar i muntanya, però tinc la sensació que em decantaré per la qüestió líquida: platgeta, solet... en fi, ja us podeu imaginar. No la situo encara massa, però he sentit parlar d'una tal Illa Caramany on penso que podria agençar-me una estada prou plaent.
Abans, però, de deixar-vos i atès que sóc lector forçat de les vostres expansions, no em puc estar de plantar-vos com a consell que emprengueu un investigació acurada sobre Ernest Satorra i Graupera. Si hagués d'amanir amb algun esquer aquesta proposta, us transcric les últimes impressions registrades al llibre de visites del seu Museu. No us diré de moment com han pervingut a les meves mans però us dono paraula que si és el cas (com auguro) que no progresseu en la vostra cerca així que torni em posaré en contacte amb vós i us trauré les castanyes del foc:
Las esbeltas y estilizadas figuras que pueblan su mundo delirante mantienen coloquios de tinieblas en el silencio de su Museo de las Esferas. No sé si he sido su único visitante o si a mi alrededor pululan otras almas heridas por las visiones inquietantes a las que él decidiera convocarles. No he podido desentrañar de sus balbuceos si lo mío era un privilegio o un eslabón más de una cadena trazada al azar o sutilmente perfilada por las imprevisibles ensoñaciones de un loco. Sólo sé que ahora debo abandonar la Sala y que me he comprometido a escribir el testimonio de mis impresiones en su Libro de Visitas. Me temo que esta hoja correrá la misma suerte de todas las que la antecedían i de las que sólo queda el mudo lamento de los flecos abandonados al ser rasgadas. No puedo añadir más. He de volver a la calle i hacer frente al resto de mi vida.
Que tingueu sort.
dissabte, 16 de juliol del 2005
Ramona la Catalana (Vic, 1892-Barcelona, 1940)
Em diuen els papers que si reuneixo el valor suficient per sortir del meu cau i realitzar amb èxit una arriscada expedició a alguna expeneduria de llibres, podré firar-me un volum que em posarà en antecedents de les imbricacions del franquisme i els catalans.
Mentre reuneixo el valor per a aital proesa, entretindré el meu lleure de vacança –i qui sap si potser el vostre– amb una petita notícia sobre Ramona Maria de los Remedios Llimargas Solé, la qual, ultra haver fundat las Hermanas de Jesús Paciente, va sostenir estrambòtics col·loquis amb el Caudillo, fet que ens permet descobrir allò que podríem anomenar una “vigatana connexion” en les arrels de desgràcies tan nostrades com les que es van covar durant l’anomenada Guerra Civil.
La font d’on extrec aquestes pinzellades històriques no és altra que el volum Ramona, la Catalana. El ángel tutelar de la infortunada España de 1936-1939 que hem d’agrair a Damián del Bosque de Sales i María Morros Parellada i que van editar les mateixes Hermanas de Jesús Paciente l’any 1985. No cal que us digui que el Nihil obstat del Censor, Lic. Francisco Pérez González, i l’Imprimatur d’Ángel Temiño, Bisbe d’Ourense, em donen la tranquil·la confiança que res del que conté tan edificant volum pot estar cobert per cap ombra d’incertesa.
Tant és així que accepto com a prou demostrada (per les evidències internes i externes que aporta el rigor cienífic del volum) la capacitat bilocadora de la nostra Ramona.
Si fóssiu llecs en la matèria, sapigueu que la bilocació (que no s’ha de confondre amb la traslació corporal efectiva o translocació ni amb l’abducció) és la facultat –comprovada en un nombre selecte de sants– que sol ocórrer en el grau místic suprem i que consisteix en la facultat de ser en dos llocs a la vegada. Tingueu en compte que, com diu Benedicte XIV: “La persona que es biloca es troba en un sol lloc: allí on realment habita o exerceix la seva activitat. Però els àngels bons prenen la seva apariència a l’altre lloc”. Afegeixo aquesta precisió per si alguna reserva científico-materialista que poguéssiu tenir us feia posar en dubte la possibilitat que Ramona anés a fer visita amb la més alta jerarquia militar.
No us entretindré amb més prolegòmens. Arribats en aquest punt ja us crec anímicament en condicions per assaborir en la seva versió literal i original l’esbarjosa descripció del primer encontre entre Francisco i Ramona:
Franco, hombre de fe cristiana y valeroso militar acostumbrado a jugarse la vida en la guerra, no temblaría al verse repentinamente en presencia de aquella sencillísima mujer catalana que nadie le había anunciado, ni presentado, ni había pasado por puerta alguna... Se la quedaría mirando de arriba abajo: desde el gran pañuelo que cubría su cabeza, al largo delantal y humildísimo calzado. Todo se confirmaría –que no se trataba de una alucinación, él que jamás las habría sufrido– al interrogar al cuerpo de guardia y a sus severos introductores. Para salir de dudas ante lo evidente no natural, Franco al verla por vez primera se santiguó, armándose con la señal de la cruz, tan poderosa siempre para el cristiano. Y le dijo a Ramona por anticipado: – “Podría V. rezar conmigo una avemaría”? –No una sino tres”, habría sido la respuesta de ella.
–“Francisco, Francisco” serían las palabras introductorias de cada mensaje, desde el primer día... A continuación venían unas muy pocas y claras expresiones que contenían la orden o el consejo del Cielo... Ella hablaba siempre en catalán.
–¡Hábleme, por favor, en castellano!, rogaba Franco.
–No el sé parlar... (No lo sé hablar.) Y seguía hablando su catalán nativo, aunque se hacía entender bien al oírle un gallego de gran cultura expresarse en lengua románica similar.
–Quién ha dejado entrar a esta mujer?, inquirió (para más cerciorarse de lo sobrenatural del asunto) saliendo él para explorar a quien vigilaba la antesala.
–Qué mujer?, le contestaron. Al regresar al despacho ya no encontró a Ramona. Se corrió también el antedicho incidente de cuando Franco quiso salir un momento para introducir a su esposa y presentársela a Ramona. Este particular nos lo ha confirmado alguien que no quiere se cite su nombre mientras viva.
Le bastaría esta muestra una vez por todas. ¡No se trataba pues de una pacífica intrusa que hubiese logrado entrar a los guardianes, cosa imposible.
En lo sucesivo, parece que Franco recibiría los mensajes con la cabeza inclinada y con las manos cruzadas sobre el pecho. Y a penas desaparecida la celestial mensajera, hacía una breve oración. Es cierto que una vez un ayudante encontro a Franco de rodillas, orando... Habría recibido poco antes la visita de Ramona...
Espero que, més enllà de la transcendència historiogràfica del document, no us hagin passat per alt les implicacions sociolingüístiques de l’escena.
Tal vegada fóra bo que poséssim aquesta informació a mans del President de la Cambra Baixa de l’Estat. Qui sap si per no passar per més incultes que el anterior Jefe del Estado donaríem una empenta a l’ús de las lenguas vernáculas en el clos selecte dels polítics preclars dels nostres estimats veïns.
dimecres, 29 de juny del 2005
Modos
Potser em direu que no és una actitud massa franca. I us diré que és cert, però també us diré que què hi hem de fer si ens han parit així. Potser sóc d'aquells que al màxim que arribarà és a pensar-vos fort a la cara el que s'està coent per dintre però que ho tancarà tot en la digna impertorbabilitat de l'Esfinx. I bé, així anem tirant.
És el cas, però, que avui he fregat el límit d'una vida consagrada a l'autodisciplina i a la contenció, i que demà no sortiré als papers perquè algun dimoni de guàrdia vetllava per mi.
Ja em perdonareu, però els àngels els trobo embafosos.
Si els contertulis que em tenien clavat a la cadira haguessin pogut traçar la línia precisa del camí que la meva ment dibuixava entre les seves entranyes i el ganivet amb què he tallat el gelat que hem compartit distesament, probablement haurien comprès que era qüestió de posar els glutis en acció i buscar una nova víctima.
Misàntrop? Potser. O avar del meu temps, que Molière també em serviria de coartada.
Sigui com sigui, dono gràcies que, posats a triar entre els "modos" i la franquesa, encara m'he sabut quedar a la riba tranquil·la.
I que sigui per molts anys.
dimarts, 28 de juny del 2005
El meu carrer
M'agrada perquè és vell i està una mica brut.
I perquè hi ha un bar amb una mestressa esplèndida de qui vaig estar lleument enamorat, i un tapisser, i el bar de la cantonada que només obre als vespres, i la botiga de coses de casa que porta la Pilar, una dona forta i generosa, i el fornet, que aviat tancarà perquè a la Rosa no li surten els números, i l'escala, d'on de tant en tant surten l'Eugènia o en Pep i fem petar la xerrada, i el taller del Ramon, que ara s'ha fet taxista, però que obre de tant en tant i hi feineja, i on de vegades hi ha la Pili, la seva dona, i els seus fills, la Cristina, que és un espinguet, i en Gerard, que s'està buscant i espero que un dia es trobi, i el taller del Pepe, que d'ençà que va morir l'Amparo ja no obre a penes.
I també sé que em creuaré amb el senyor Paco, que em saludarà amb afecte i amb la seva veu estrident, i em dirà que ha anat al cementiri i que la troba a faltar tant.
El meu carrer tenia llambordes, però me les van cobrir fa temps d'una catifa d'asfalt que m'estalvia soroll però me'l fa més impersonal.
I té una gata, que mig viu entre el pati de la casa dels rics i la finestra de casa meva i que quan em sent el pas em reconeix i em ve a rebre i jo li ho agraeixo encara que no li faci massa cas.
El meu carrer té nom de pedra i ara està una mica més sol.
La Maria ja no el baixarà més buscant l'ombra perquè el sol l'enlluernava i poc que hi veia només faltava això. Ni el pujarà cap a quarts de tres després d'haver-la fet petar amb les amigues, amb el talladet o la canyeta. Amb molta vida per darrere i poca per davant.
El meu carrer s'ha fet més petit i està una mica més sol. I jo també.
dissabte, 25 de juny del 2005
Viscunya o vivaña?
De manera curiosa, ha estat l'amic Gates que m'ha donat la solució. Ja veureu.
No sé si sou massa fans dels correctors de textos. Jo fins ara no ho era, atès que els meus errors me'ls estimo com si els hagués parits. Però ve que l'atzar ens porta a descobertes insòlites que ens fan baixar del burro, i jo em trobo en aquestes.
Proveu de tenir activat el corrector de Word en castellà i d'escriure "Espanya". La màquina, amb una subtilesa que Déu n'hi do, esquiva el dígraf espuri i us obsequia amb un "espanta" que expressa amb una ajustadíssima precisió allò que el palabro representa.
Aquí teniu definit per via wordiana l'estat anímic en el qual naufrago. Espantadet estic.
Ha bastat un cor de quinze brams mal acordat per remoure els fonaments de les essències nostrades. Acarats al patiment intrínsec d'una colla de nacional-agnòstics, ens hem abocat tots a l'esport que més ens agrada: "Ajup-te i pas franc!"
Eps, i no voldria que el tombant sicalíptico-metafòric me'l prenguéssiu com una falta de respecte al sector que ara fustiguen bisbes multitudianris i cridaners. Que sapigueu que en matèria d'emparellaments legalitzats tinc la màniga prou ampla.
Però no em sé estar de reconèixer-me com a membre de la nació que s'acosta amb més justesa a la textura del flam, no sé si de vainilla o d'ou, això ja demanaria un curset al Bulli (i no me'l puc pagar, és evident).
Arresumiendo, que per no ofegar-me en aquest brou d'autoodi desorientat en el qual sembla que la penya vol precipitar-me, he decidit de precisar, neta i clara, la meva opció: anya per anya, em decanto per Alemanya.
O no?
dijous, 9 de juny del 2005
Delicatessen postmortem
Això no obsta perquè no se m'amagui la deliciosa etimologia de la paraula "sarcòfag". Trobaríem una manera més gràfica de descriure tan útil adminicle? Heus ací que hi introduïm el difunt amb tot el tiberi i, passat el temps de rigor, no hi trobem més que les escorrialles. "Menjador de carn"... doctíssima i exacta paraula.
També és cert que, per bé que m'he obstinat a esquivar-la, una certa formació científica no m'he pogut estalviar, i sé que de tan higiènica tasca no se n'ocupa la fusta (o el marbre o el granit, segons els casos) sinó que la delega en larves diligents que s'engreixen mentre nosaltres ens aprimem. Una paradoxa més de la gastronomia.
El poble, que és savi, i es guia per impulsos visuals més que no pel rigor taxonòmic, ha reduït a la categoria de "cucs" aquesta legió feinera que s'acarnissa damunt de les despulles de tota mena i pelatge.
La denominació ha fet fortuna poètica i posa a la nostra taula (ja em passareu el símil agosarat) dos textos d'intenció diversa però que tenen el denominador comú de la manduca.
Diu Gabriel Ferrater, en el que tinc pel poema d'amor més exacte i econòmic amb què mai he topat:
Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.
En una altra ocasió potser us remetria a la lectura de Jordi de Sant Jordi perquè completéssiu la reflexió sobre l'empremta de l'estimada més enllà de la mort, i fins i tot us convidaria a considerar llegendes dels Càrpats que hi estan en consonància.
Avui, però, em sento lleuger, i havent dinat de gust, no em puc abstreure del discurs alimentari. És per això que completaré aquesta migdiada literària amb una remissió a un anònim del segle XVII que ens diverteix amb l'epitafi a un individu que tenia un penis descomunal:
Aquí jau un capità
de les bajoques pebrines,
home de millors aïnes
que mai se puga trobar.
Quan los cucs veren entrar
tan disforme bescansí
quiscú ne prengué un bocí
per la part que li tocava
de la grandíssima fava,
que excedia a un rossí.
Aquí jau, conforme es veu,
una cosa que mai viu:
home mort i membre viu,
i porta a la punta sèu.
Aqueixa fama alcançava
membre gros i grossa fava:
Príapo se n'espantà
quan d'ell vençut restà,
pus de palm i mig passava.
Ja em disculpareu la negreta, però no me n'he pogut estar. Em sentia impulsat a donar relleu a aquests convidats que m'esperen, en algun racó de món, i que fa temps que he decidit esquivar via flames.
Valgui aquest sentit homenatge per fer-me perdonar l'àpat que tinc previst no oferir-los.
diumenge, 5 de juny del 2005
Avui, Foix
És per això que he deixat de banda aquestes urgències que sempre poden esperar i m'he obsequiat amb un bany de nostàlgia.
Perquè ho entengueu, cal que us digui que la meva freqüentació de Foix ha estat escadussera i limitada. No he passat dels sonets de Sol i de dol i ho vaig fer no per impuls propi sinó forçat per la disciplina dels estudis. Som, per tant, més que amics, coneguts.
Els fulls del llibre de sonets groguegen i algunes de les anotacions que vaig fer amb disciplinada voluntat d'intel·lecció em resulten més obscurs que les mateixes paraules del poeta. Sí, han passat els anys, aquests companys que es complauen a engreixar-se mentre s'aprima el nostre futur.
La nostàlgia m'ha pres com sempre, constatant quants de tempetejos engrescadors he abandonat per a una ocasió que sembla que està disposada a no arribar mai. És el cas, però, que sóc un nostàlgic poc sentimental, i per comptes d'abocar-me a una extasiada contemplació d'aquest melic que prou que em sé de memòria, he optat per un exercici més rendible com és tornar-me a posar a mans de l'atzar perquè ell determinés el que em volia dir.
I heus ací que he deixat que el volum s'obrís. I solet, solet m'ha fet regal d'aquest poema:
Sota les voltes diu Marta que es mulla;
-Treu-te el mallot, guarneix-te de lilàs,
Que sí que só, més que ningú, veraç:
Em plaus, quan plou, tan nua com la fulla.
Cendra i boirassa: Mar. Ni sol! La mulla,
Rou del teu cos! Babau. Omple el cabàs,
Balla damunt la palla, ¿capiràs
Per què aigua i lilàs no cal cogulla?
Porta el vi vell; arran de freu és dolça
La palma escassa. -Cobrim d'alga i molsa
Cossos i mots, bevem! De flor i ruixim
Farem ample dosser. Qui mira prim
En cala breu? Un tret és un impacte:
Sota paraigua som el Nombre Exacte.
I heus ací que he sabut perquè fa anys vaig llegir aquest poema. Simplement per retrobar-nos un matí de diumenge a la vora d'una copa de vi amb un somriure als llavis.
divendres, 3 de juny del 2005
Orientem-nos
Cal que us adreceu a la vostra biblioteca, us encareu a l'atzar al pany de paret que més ràbia us faci, trieu el prestatge que més us cridi l'atenció en aquell moment i deixeu lliscar la vista pels lloms dels llibres que hi reposen.
Indefectiblement ensopegareu amb algun volum insòlit que ni tan sols sabíeu que teníeu. Es tracta de prendre'l entre les mans i, havent bufat curosament la pols que el velluta, buscar entre les seves pàgines algun motiu de modesta distracció.
Així ho he fet avui, i és el cas que sóc més savi que no era. Ara ja puc recitar l'oració de Santa Elena, d'acord amb la versió registrada en català al Llig. 3.721 nº 186 de la Inquisición en Mallorca. Relaciones de causas de fe que es conserva al Archivo Histórico Nacional:
Santa Elena filla del rei
vós qui la mar sacrau,
qui la mar passau,
vós que en Batlem anau,
vós que a los apòstols taula posàreu,
vós qui a los apòstols taula llevàreu,
vós qui a Judes cridàreu:
vina aquí, tu Judes,
diguem ahont són los treus claus de Cristo;
Elena ves a la montanya del Tabor,
picaràs tres cavagades,
i los tres claus encontraràs,
un lo tiraràs a les mars rotges
qui de rotges varen tornar negres,
lo altre lo donaràs en les mans de Constantino
qui la batalla vencé
i lo altre lo clavaràs en lo cor de tal
que no pugui cessar ni reposar
fins que a les meves plantes serà;
mal foc lo abrasi com a mi no serà.
Santa Elena no el deixeu reposar
fins que a ses meves plantes serà.
Aquesta oració de tan útil recitació amb altres dades d'indubtable interès la podeu trobar a la pàgina 60 del petit volum Remeis amatoris, pactes amb el dimoni, encanteris, cercadors de tresors, remeis per a la salut. Bruixes i bruixots davant la Inquisició de Mallorca en el segle XVII que hem d'agrair a Francesc Riera i Montserrat i que fou publicat el 1980 a la Pequeña Biblioteca Calamus Scriptorius amb el número 35 per José J. de Olañeta, Editor.
I no hi ha més. Si més no, de moment. Tinc per mi que una lectura reflexiva i atenta de tan esbarjós volum, encara em reserva sorpreses dignes de consideració.
dimecres, 1 de juny del 2005
Sec al pedrís
La ciutat que m'habita ressona vagament:
hi ha cotxes als carrers, remor de veus,
morts que moren la seva vida
amb una obstinació implacable,
i també vius que miren de no fer-se notar massa.
Hi ha coloms pollosos, gats i vells perduts a les placetes,
molt de fum i la implacable grisor dels anys
que amb pols ferm ens garbellen.
M'hi sento bé, encara que en renegui.
Hi he viscut i vull morir-hi.
Que les meves cendres llisquin per rius subterranis
on ressonen les corredisses de rates cegues.
Si arribo a la mar, la vull prou bruta
per saber-la urbana i fàtuament olímpica.
Ignoraré els xiscles dels infants,
l'esglai del pit de les banyistes
-perduda l'obscenitat, ja res no en queda-
i orsaré a l'horitzó perquè ningú no em trobi.
Si us obstinàveu a recordar-me, fugiu de mi.
Em sento, avui, escadusser,
ocupant una pell que no em pertoca.
Com un hoste de plom que no sap mirar el rellotge
i ens afeixuga la tarda i ens la torna inútil.
Sec al pedrís dels anys, i veig passar les hores.
T'ho mereixes, Geperut
Mira, amic meu, podria buscar-te coartades (la meva llengua esmolada dóna per això i per a molt més) però no te n'oferiré ni una. Rep el meu escarni a raig.
Diuen que ell monjos de la Trapa cada dia buiden un palada de la tomba que els ha d'acollir. Amb tota evidència són previsors i solidaris. Previsors perquè de mica en mica, estant en vida, s'agencen la cofurna on entaforaran l'ossada, i solidaris perquè estalvien a qui els sobreviu l'esforç de doblegar la carcanada. Una ginmàstica tan ben intencionada mereix tots els meus elogis, oi més quan es presta a profundes reflexions sobre la transitorietat de la vanitat humana i altres cogitacions d'un humor negre sarcàstic i refinat.
Per mi que sense saber-ho, els has imitat. Sense saber-ho, has anat preparant un còmode estatge on podràs purgar la pena que t'imposo. T'hi estaràs els dies que calgui reflexionant sobre la teva absoluta inconsistència i deixuplinant-te amb severitat inflexible.
Pots anar pensant en Fra Garí. No comparteixes l'origen de la condemna, però pots aspirar a redreçar-te com ell a la fi del poema i reintegrar-te al món dels humans. Com que et sé poc llegit, et recomano la versió de Maragall. No és gran cosa, però té l'avantatge de la brevetat.
Per la resta, no et trasbalsis. L'holograma que has disposat que et substitueixi aquests dies, funciona amb prou eficàcia. L'he anat observant tot el dia d'avui i et puc dir que ningú no ha notat el canvi. Ha fer eficaçment la teva feina, ha somrigut a qui convenia i corglaçat qui calia, ha deambul·lat exagerant la nota de cansament per obtenir aquella punta de commiseració solidària amb què et plau de jugar; ha estat en definitiva, el digne substitut del meu exiliat predilecte.
Vistos els resultats, potser que no tinguis pressa. Mira tu que si l'holograma et superés... Quin guany per al món dels que ja fa temps que se saben simplement humans!
I ja et deixo. Tinc la veu enrogallada. Parlar de cara a la fosca d'un pou té els seus inconvenients, i no n'és el menor el ressò que ja m'atabala.
Ens reveurem. Em tens a la teva disposició. Mal que et pesi. Mal que miris d'ignorar-me.
Siau, Geperut!
dilluns, 30 de maig del 2005
Beneiteria
Tal vegada es pot escaure que algú de vosaltres es dediqui al noble ofici que s'hi descriu. Qui sap si la lectura d'aquestes paraules us farà riure per sota el nas. Eps, i poca broma, si aconseguíssiu de fer-ho, tingueu per segur que us acolliria benvolent al cercle dels meus afectes privilegiats.
Aquí el teniu:
PROFESSOR (Magister puerorum)
Sin. profe, mestre
Cast. profesor
Estès arreu del món, es concentra durant el dia en edificis anomenats escoles.
Molt apreciat antigament, respectat i fins i tot reverenciat en contextos habitualment rurals, avui la societat tendeix a ignorar-ne l'existència, tret quan cal exigir responsabilitats per justificar disfuncions d'arrel imprecisa i complexa.
Descripció: Mamífer bípede d'alçada i humor variable. De les seves mans solen desprendre's papers i estris d'escriptura. Viu en simbiosi amb els llibres i emet sons articulats en cicles d'aproximadament seixanta minuts.
Hàbitat: Alterna, en períodes variables, pisos o vivendes unifamiliars amb edificis més complexos dividits en aules, dintre dels quals es desplaça per fer estades periòdiques en espais concrets segons una rutina diària que respon a una pauta anomenada horari.
Principis actius i localització: Emmagatzema dosis variables de coneixements al cervell. Els dispersa per via aèria ajudant-se de guix i de pissarra. Ocasionalment aprofita tecnologies avançades d'arrel electrònica.
Propietats: La principal és l'educativa; a més, destaquen la formativa, instructiva, sociabilitzadora i motivadora. Actua preferentment sobre éssers de la mateixa espècie i de menor edat.
Recol.lecció: Segons la situació del mercat, després d'un temps variable d'haver sortit de les plantes de producció -anomenades Facultats-, l'estada a l'interior de les quals oscil.la de tres a cinc anys.
Ús: El consumeixen col.lectivament grups de 30 a 35 alumnes en dosis de 50 a 60 minuts. Ús extern per immersió sonora i impacte visual. Alguns consumidors a qui s'administra per prescripció forçosa elaboren diverses estratègies de resistència, davant el grau de duresa de les quals el professor es defensa amb un principi actiu de regeneració que coneixem amb el nom de vocació.
dissabte, 21 de maig del 2005
Corbs
Això no obstant, he de confessar una debilitat pels corbs.
No tots els passeigs demanen l'ús de les cames, i en alguns d'aquests periples que em complac a fer des de la butaca, he ensopegat amb corbs prou interesssants que he decidit que avui podia compartir amb vosaltres.
El primer que va venir a grallar a la meva orella, és un que encara avui es penedeix d'haver estat presa fàcil de l'afalac i la llagoteria:
Maître Corbeau sur un arbre perché,
Tenait en son bec un fromage.
Maître Renard, par l'odeur alléché,
Lui tint à peu près ce langage:
"Et bonjour, Monsieur du Corbeau,
Que vous êtes joli! que vous me semblez beau!
Sans mentir, si votre ramage
Se rapporte a votre plumage,
Vous êtes le Phénix dels hôtes de ces bois."
A ces mots, le Corbeau ne se sent pas de joie;
Et pour montrer sa belle voix,
Il ouvre un large bec, laisse tomber sa proie.
Le Renard s'en saisit, et dit: "Mon bon Monsieur,
Apprenez que tout flatteur
Vit aux dépens de celui qui l'écoute.
Cette leçon vaut bien un fromage, sans doute."
Le Corbeau, honteux et confus
Jura, mais un peu tard, qu'on ne lui prendrait plus.
Anys a venir, ben sedimentades les reflexions que sens dubte em suscità La Fontaine (i que no ho dubteu he sabut esprémer per activa i per passiva), vaig poder ampliar els meus coneixements sobre la gastronomia dels còrbids gràcies a l'amic Villon:
La pluye nous a debuez et lavez,
Et de soleil dessechiez et noircis,
Pies, corbeaux, nous ont les yeux cavez,
Et arraché la barbe et les sourcis.
Jamais nul temps nous ne sommes assis;
Puis ça, puis la, comme le vent varie
A son plaisir sans cesses nous charrie,
Plus becquetez d'oiseaulx que dez a coudre
Ne soyez donc de notre confrairie,
Mais priez Dieu que tous nous veuille absouldre!
Ja amb aquest bagatge, vaig tenir la fortuna de topar més endavant amb Poe, el qual em convidà a compartir amb una au tan literària una certa inquietud tenebrosa:
"Be that word our sing of parting, bird or fiend!" I shriecked, upstarting -
"Get thee back into the tempest and the Night's Plutonian shore!
Leave no black plume as a token of that lie thy soul hath spoken!
Leave my loneliness unbroken! - quit the bust above my door!"
Take thy beak from out my heart, and take thy from from off my door!"
Quoth the raven, "Nevermore."
And the Raven, never flutting, still is sitting - still is sitting
On the pallid bust of Pallas just above my chamber door;
And his eyes have all the seemeing of a Demon that is dreaming
And the lamp.light o'er him streaming throws his shadow on the floor;
And my soul from out that shadow lies floating on the floor
Shall be lifted - nevermore!
Tot això serien foteses si no hagués lligat amistat més tard amb Espriu. De fet va ser ell qui em va fer girar la vista enrere i adonar-me de la consistència poètica de l'ocellot. A més, també em va fer evident que la persistència de la memòria era un bon istrument per lligar caps i consolidar horitzons interpretatius de lectura.
Posats, doncs, en antecedents, espero que la lectura dels poemes que us proposo a continuació, us sigui de profit.
El primer bascula entre el XVII i el XIX. Què són dos o tres segles de distància per a uns ulls ben entrenats?
EL CORB
Els erudits cavallers de l'Islam, quan han passat ràpidament per Oxford, es reuneixen a caçar la llebre amb nobles falcons -en el nom d'Al·lah! Al·lah és gran!- i conten amb repòs al voltant de fogueres:
Després de perdre el formatge,
abandonà Mestre Corb
la dolça terra de França
i volà vers les muntanyes
que s'alcen prop del desert.
Meditant dintre d'una cova,
passava somnis de segles,
ple d'enorme saviesa
i freda malignitat.
Un sol cop sortí del cau,
a dir "Mai més". L'ocasió
la recorda prou tothom.
Un dia d'ensopiment,
el lleó s'encaminà
a visitar-lo. Volia
aprendre filosofia,
com els poderosos fan:
en dos mots i amb cap turment.
"Revela'm en solitud,
ocell de plomatge negre:
algun jorn podré saber
on l'amor fidel m'espera?"
El corb li respon: "Mai més."
"Al lluny del temps trobaré,
lluminós, per retenir-lo,
l'instant que fuig tan de pressa?"
El corb contestà: "Mai més."
"Quin és l'últim fonament
de la mort i de la vida?"
El corb repetí: "Mai més"
El glaç d'aquelles paraules
estremí l'ànim del rei:
"No pots donar-me consol
d'un enllà sense temença,
quan no vegi més el sol?"
En la tenebra esclatà
una dolenta rialla.
Cantava el corb: "Fa molts anys,
del bec em queia un formatge."
Ara ens caldrà una mica més de paciència, ja que haurem de consumir cinc segles d'espera per veure com en règims dietètics -especialment en bestioles de plomatge- no hi valen nouvelles cuisines:
KNOWLES, EL PENJAT, S'HO MIRA A CINC PAMS DE LA BRANCA
És llàstima, bonica, que no t'hagis
gaudit avui d'aquesta meva força
darrera, de l'alegre dansa
del teu humil i segur servidor.
Passen amunt del cel lentíssims núvols,
i el vell escarabat, i veus estranyes
del vent, i moltes hores buides,
quan sóc fora del temps.
Després vindran els corbs, als quals agraden
els ulls, sobretot: abans de perdre'ls,
assenyat ballarí, mira, mira
aquest teu món, l'estimada, petita,
senzilla terra que tan bé domines
des de l'altura d'una fràgil branca.
I ja no us destorbo més.
Encara que, si algun altre dia teniu paciència, rebreu notícies -a propòsit d'aquest últim poema- de les virtuts vigoritzants de la mandràgora, Georges Brassens, una visita a les ribes del Nil i, qui sap, si a la simbologia del Tarot amén d'altres beneiteries que ajuden a passar la vida.
Que d'això es tracta... O no?