Bucejant en la memòria

La pietat, un dels temes claus en l'obra de Salvador Espriu, troba en el poema Resfà una excel·lent representació.

RESFÀ
2S 21:1-14

Mira com plou, atalaia
per mi com plou, perquè vetlles
de sols i de nits, sempre, sempre
desperta, clamant, em buidaven
de llum els ulls, i endevino
només aquesta pluja.

Al meu dolor,
martells de cada gota.
Enllà, per planures com cranis,
cavalquen en gropes salvatges
fines llances de glaç. I s'enfilen
al cim, on jo sóc amb els cossos.

Com els núvols es rompen, benignes
damunt els sembrats, i renoven
aliances de Déu amb el poble!
Ara doncs, tot en calma, demano
que les guardes despengin de pressa
els set fills, els meus i els de l'altra,
defensats, en la mort, contra goles
i becs, fins al crit últim.
Sense forces ni veu, orba, immòbil,
sols espero repòs, quan declari
la paraula reial que la culpa
de sang ha estat pagada.

La història bíblica pretextada és la de Resfà, els dos fills de la qual, amb els cinc de Merob, són oferts pel rei David en expiació de la culpa de la casa de Saül, que ha fet morir els gabaonites. El seguiment del text bíblic és en aquest poema molt fidel: "Resfà, filla d'Aià, prengué el sac, se l'estengué sobre la roca des del principi de la sega de l'ordi fins que caigué l'aigua del cel sobre ells, i no va permetre que els ocells del cel es posessin damunt d'ells de dia, ni les bèsties salvatges de nit. Llavors se n'anà David a recollir els ossos de Saül i els del seu fill Jonatan de vora dels habitants de Jabés de Galaad, que se'ls havia endut d'amagat de la plaça de Betsan on els havien penjat els filisteus el dia que els filisteus van derrotar Saül a Gelboè. S'emportà d'allí els ossos de Saül i els del seu fill Jonatan, aplegaren els ossos dels ajusticiats, i els sepultaren amb els ossos de Saül i el seu fill Jonatan, al país de Benjamín, a Selà, en el sepulcre de Quis, el pare de Saül. I s'acomplí tot el que havia manat el rei. Després d'això Déu es va compadir del país" (2S, 21:2:10-14 - Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana).

Cito in extenso el fragment bíblic per fer palesa la fidelitat de poeta al text de referència-cosa que no s'esdevé, per exemple, a David el xarabaró-, però també per evidenciar l'ascendència escriptural d'un símbol espriuà (la pluja com a testimoni de concòrdia; vegi's en aquest sentit un tractament semblant al poema XLVI de La pell de brau) i el ressò que hi ha, si no en el poema en si, sí en el referent bíblic, d'un enfrontament bèl·lic de transcendència col·lectiva, la remissió del qual és assumida en l'acte de sepultura conjunta que practica David.

Aquest darrer aspecte interessa per la relació evident del poema Resfà amb Antígona, peça teatral que vinculem inevitablement amb la Guerra Civil, en la qual l'actitud pietosa de la princesa grega adopta idèntica manifestació, i que podríem estendre fins al context egipci si retrèiem ara la figura d'Isis.

Observem, però, que allò que en text bíblic resulta del mateix fet sacrificial, en el tractament espriuà es vincula al testimoni pietós de la mare, una més de les presències orbes de l'autor. El poeta ens fa present així que cal que algú -ell, nosaltres-tots- assumeixi la culpa per tal que aquesta conegui redempció. Vista així, la Història és útil en tant que memòria -i per tant exemple- que eviti inútils recaigudes en el mancament.