diumenge, 30 de gener del 2011

Posem-nos seriosos

...i per fer-ho, acostem-nos a un poeta de solvència: Salvador Espriu.

(Incís: de poeta nacional a il·lustre desaparegut. C'est la vie.)

Diu Espriu (a Les cançons d'Ariadna):

TEKEL

Dn 5: 5-31.

Aproximació a una escultura de
Subirachs.

Serveix el ferro contra la cremor
del mur marcat amb un senyal de mort?
En balances ben fines cau aquest pes culpable.
El vident em llegeix la condemna dels dits,
quan els meus ulls encara endevinen la mà.
Flames, més llums, per veure com és feta la pell
de la mà del misteri, més llums per al perdut,
abans que se m'esborri tot el record en vi.
Conteu després al pare, al clos temple de Sin,
com esdevé de fusta, de cendra, la paret,
i el bronze no pot res contra el galop dels medes,
i li somriu el príncep en l'últim comiat.

I dic jo:

Si a Salm el poeta s'interrogava sobre la possibilitat de salvació, a Tekel s'enfronta amb el judici i la condemna.

Tekel és una de les paraules gravades per la mà de Déu als murs del palau de Baltasar en ocasió del festí en què són profanats els vasos sagrats de Jerusalem. La interpretació de Daniel dóna la clau del poema: "Vet aquí la interpretació: Mené: Déu ha mesurat la reialesa i hi ha posat fi. Tequel: Tu has estat pesat dins la balança i has estat trobat insuficient. Farsin: El teu regne ha estat dividit i donat als Medes i a Pèrsia" (Dn 5: 26-28).

Tan importants com la noció de judici -l'home acarat al moment resolutori de salvació o condemna- ressurten en el poema l'angoixa de la radical indefensió de l'home (vv. 1-2) i el pregon misteri, la inintel·ligibilitat de Déu (vv. 6-7).

Destaca també al poema la inclusió de Sin, una divinitat de la mitologia assírio-babilònica. D'origen sumeri, és una divinitat lunar pertanyent a la tríada sideral (Sin: Lluna; Shamash: Sol; Ishtar; Venus) que navega de nits pel firmament en una barca; déu de saviesa, rebé de Marduk l'encàrrec de marcar el curs del temps. La presència d'aquest referent mitològic -per bé que vinculat al context bíblic- amplia el camp Bíblia-Egipte-Grècia habitualment atribuït a Espriu.

Retrobarem el referent sumeri a Temple. No oblidem que amb Salm i Temple, Tekel formava una unitat a Obra Completa 1, dins de Fragments. Versots. Intencions. Matisos., on estan publicats sota un títol comú: Aproximació a tres escultures de Subirachs.

Destaquem finalment que al poema Delta del Nil retrobarem, vinculat a una divinitat egípcia, Maât, el ritual del judici els morts: Maât seu a l'altre plat de la balança on reposa el cor de difunt per saber si aquest cor és verídic i és lleu la seva càrrega de mancaments.

dissabte, 29 de gener del 2011

Il était un petit navire

Ja és hora que ho digui clar: si mai em decidís a navegar, aquest seria el meu vaixell.

Amb tot, no ho acabo de veure clar. Vaig aprendre la cançó de menut i, desconfiat com sóc, sempre he dubtat que els peixos acabessin substituint-me a la cassola.

divendres, 28 de gener del 2011

Pensions, vicis i "tunteria"

Aquests dies que es barata l'edat de la jubilació, m'entretinc seguint els diversos i variats comentaris que suscita el tema.

Jo, en aquesta qüestió, no m'hi poso massa pedres al fetge: primer he d'arribar a l'edat de jubilar-me, i després ja en parlarem. Com que últimament els meus projectes de futur tenen una projecció màxima de vint-i-quatre hores, podeu comprendre que la perspectiva de la boina i el gaiato se'm perd en una boirosa llunyania.

Amb tot, avui he caçat un comentari que m'ha fet pensar. He sentit que deien que quan es torni a plantejar la reforma de les pensions, una de les variables que s'integrarà en el càlcul que optimitzi el sistema és l'expectativa de vida que consti en el moment.

D'això se'n deriva, en aplicació d'una lògica pedestre, que el gènere femení ha de percebre uns emoluments més modestos atès que consta ja en acta que les fembres allarguen més la seva estada en aquesta vall de llàgrimes.

I dic jo que, en aplicació del mateix raonament, els que puguem acreditar que no hem tingut cap cura en la preservació de la nostra sanitat i que, en bona llei, haurem de pagar el peatge d'un trànsit més expeditiu al més enllà, ens hauríem de merèixer un substanciós increment en la retribució pública: al capdavall l'haurem de menester durant un període més escurçat!

Em faria bé que se m'avancessin clarícies sobre el tema. Si ha de ser així, no dubteu que em deixaré caure pel pendís del vici i la depravació: a hores d'ara em sento capaç de baratar una agonia avançada per uns emoluments més substanciosos.

En el benetès que quan el llop em faci l'obsequi de deixar-me veure les seves orelles amenaçadores desmentiré sense moure ni una pestanya que mai hagi sostingut una opinió com aquesta.

dilluns, 24 de gener del 2011

Barbara

Barbara, celarent, darii, ferio, cesare, camestres, festino, baroco, darapti, disamis, datisi, felapton, bocardo, ferison, bamalip, calemes, dimatis, fesapo, fresison...

Mira que han passat anys, i encara els recordo.

La tirallonga me la va ensenyar ma germana. Ella, amb quinze anyets, la memoritzava i l'aplicava a l'escola. Deuria quedar enlluernada per acumular tanta saviesa i, generosa de mena, me'n va fer regal.

Jo, amb vuit anyets i molta disciplina, vaig embotir el misteri al meu cervell i es veu que s'hi ha quedat.

Quan em va tocar a mi heure-me-les amb els sil·logismes, vaig poder passar per la cara dels meus companys ignars un avantatge que em va concedir una aura efímera de saberut.

De tant en tant em retorna, i és com un misteri: "Barbara, celarent...".

Quan acabo la recitació em sento reconfortat: ja no tinc ni la més remota idea del servei que em van fer aquestes paraules, però em donen una innegable sensació de confortabilitat.

Amb mi, amb el passat i amb aquest futur no sé si massa llunyà en què ja no seré capaç d'arribar a la fi de la sonsònia.

dissabte, 22 de gener del 2011

Fumadors vergonyants

(Dedicat a tos aquells a qui la llei recentment aprovada ha confirmat que es troben situats en el recte camí i que poden exhibir sense manies la seva innegable superioritat moral.)

Els dissabtes tinc per norma dinar a un bar que hi ha prop de casa. No m’hi porta l’excel·lència de la cuina (detall al qual, tampoc no ens enganyem, no he atorgat mai un lloc especialment rellevant en la meva escala de valors) sinó la comoditat de no embrutar plats, l’estalvi de feina, l’amabilitat dels propietaris i la cordialitat dels comensals que hi coincidim.

Avui s’ha donat una circumstància que m’ha divertit especialment.

Havent dinat, a l’hora del cafè, quan fa bo d’encendre una cigarreta (per als indignes representants de la subespècie dels humans que no tenim cura de la nostra salut i som arrogants fins a l’extrem de menystenir la pituïtària i els alveols del proïsme), al local només hi havia fumadors. És el que té la familiaritat: ens coneixem les debilitats i puc donar testimoni que tots els presents som esclaus de la nefanda servitud a la nicotina.

Malgrat això, ens hem estat de fumar a l’interior del local i tres de nosaltres, en obedient corrua, hem sortit a la crua intempèrie a afegir una pinzellada de quitrà a les nostres intimitats pulmonars.

Així doncs, la cosa funciona: som obedients fins a l’extrem de la caricatura. La virtut ha triomfat i els sacerdots de la sanitat individual poden dormir tranquils.

Jo, que sóc malfiat de mena i partidari de qualsevol teoria de la conspiració que s’avingui a les meves interpretacions perverses, estic convençut que la croada antitabac ha sorgit d’algun laboratori abocat a experimentar els límits de la possibilitat de controlar el comportament individual.

No puc més que felicitar-los per l’èxit de l’empresa.

Amb tot, vull manifestar públicament que no tinc cap dubte que d’aquí a uns anys girarà la truita. De la mateixa manera que es va demonitzar el peix blau i l’oli d’oliva i ara resulta que tant l’un com l’altre són la vuitena i la novena meravella (per ordre respectiu) de la dieta sana, no tinc cap dubte que al final s’imposarà l’evidència i assistirem a campanyes massives per induir al consum compulsiu del tabac.

No ens enganyem: algú ha de dir algun dia que el que convé és liquidar anticipadament tota aquesta colla d’ancians desvagats que no produeixen i que al cap del mes acuden disciplinadament a percebre els emoluments d’una pensió que cada dia fa de més mal pagar.

La mica de fum que inhalem no tan sols ens fa feliços sinó que contribueix eficaçment al sosteniment del sistema de pensions, reduint a càrrec del difunt la sagnia a l’erari públic.

Que els poders fàctics hi pensin.

Jo, per si les mosques, declaro que penso deixar de fumar algun dia. I tinc disposat que ho publiqui La Vanguardia.

A la secció d’esqueles, naturalment.

dimecres, 19 de gener del 2011

Rideo ergo sum

No sóc massa d'acudits, però de tant en tant en pesco algun que em fa gràcia. Heus-lo ací.

Són un psicòpata assassí, un piròman i un sadomasoquista que veuen passar un gat.
Diu el psicòpata:
-Oi que seria fantàstic agafar el gat, matar-lo i esquarterar-lo?
Respon el piròman:
-Encara seria millor agafar el gat, matar-lo, esquarterar-lo i cremar-lo.
Es giren cap al sadomasoquista, que fins aquí no ha dit ni mu, i li pregunten:
-I tu, que no dius res?
-Mèèèuuuuuu - que va i rebla ell.

Dues acotacions:

a) És bèstia, cert, però té la seva cosa
b) No l'explicaré a cap dels meus sis gats. Guardeu-me el secret, sisplau.

dilluns, 17 de gener del 2011

De nassos i fracassos o el cul de la Caterina

Com que ja estava una mica tip, fart i recuit de repassar disbarats, m'he refugiat en un bon got de vi aspre i Les històries i llegendes de Barcelona.

De la mà del senyor Amades he arribat fins al Carrer de la Neu de Sant Cugat (just al tombant de les pàgines 711 i 712) i m'he assabentat de com un marxant de neu va rifar-se d'un diable amb el concurs (una mica llord, sí, però sembla que eficaç) dels efluvis de la pròpia.

El sobredit marxant va fer tractes amb en Banyeta perquè el beneficiés amb un pou altament productiu. A canvi, com és lògic i de llei, li havia de lliurar la seva ànima al cap de set anys dia per dia.

Arribat el moment de fer efectiu el dèbit del tracte, el comerciant va armar el següent estratagema:

"[..] va fer a un envà de la casa un foradet just perquè hi passés el dit; féu encular la seva muller just al foradet, a l'altre costat de l'envà. Quan va presentar-se el Banyeta el comerciant li va dir:
"-Per què vingui amb tu has d'endevinar-me què hi ha darrere d'aquest forat; si ho endevines vinc al moment, però del contrari resto franc de lliurar-te la meva ànima. Tu, que tot ho saps i tot ho pots, penso que et serà fàcil.
"-Acceptat.
"Tot seguit el diable ficà el dit al foradet; després el va olorar i va dir:
"-És bacallà.
"-T'has errat.
"-Doncs deixa-m'hi tornar.
"-Torna-hi.
"-És tonyina.
"-T'has enganyat, que és el cul de la Caterina.
"I amb aquest enginy el mercader va estalviar-se d'anar amb el diable."

Doncs ja ho veieu. La rima tonyina/Caterina té la seva gràcia i la història... què us diria? Redunda en la cosa llorda, que té una certa presència i eficàcia en les històries "de fer riure" (o això em sembla, que tampoc no és un tema que domini massa).

El dubte que em queda, però, és que centrada la narració en els interessos del marxant de neu, no es diu res de quina valoració va fer la marxanta de les exploracions demoníaques.

Vés a saber si, al capdavall, no va entossudir-se a demanar al marit que mirés de negociar algun altre pou.

Que el negoci és el negoci, mira tu!

diumenge, 16 de gener del 2011

Hora de plegar

Avui ha estat un bon dia: el diumenge ha lliscat sense estridències, suaument i amb quietud.

He fet el que pertocava, viure les hores pausadament i aprofitant el meu temps.

He tingut sort i ens hem trobat.

Ara és hora que plegui.

Amb música.

Demà serà dilluns.




dissabte, 15 de gener del 2011

Sic transit...

Han bastat quatre miserables dies per esbarriar la mica de pretensió d'ordre.
La realitat s'imposa i aprima les bones intencions.
Està bé que sigui així.
No fos cas que arribéssim a desmentir els empendrats de l'infern.

dissabte, 8 de gener del 2011

Altaret

Ara que ja som a les envistes de la normalitat (¿beneïda, maleïda?) em munto escenaris.
Aquest és el primer. Durarà el que hagi de durar.
És a dir: fins que s'acabi.

dimarts, 4 de gener del 2011

Heu fet tard

(Gràcies sien donades a "Early visual media"
per tan bonica imatge.)

M'hauria agradat divagar sobre lleis i salvaguardes, prohibicions i delacions, gats despentinats i gats amb permanent, i altres galindaines.

Però ja he fet tard.