Vingui per on vingui...

...que el bonjesús ens doni paciència i nostrossinyor ens faci forts.

2018

Sigues propici per a qui ha fet el bé

però implacable amb qui ha escampat el mal.

I si resulta

que el 2018 ve per l'esquerra?

Nadal 2017

Bufffffff...

Estic ictèric

Goya 2017

EL SUEÑO DE LA RAZÓN

PRODUCE MONSTRUOS

Equilibris

Màrius Torres

VARIACIONS

sobre un tema de Händel

                                          Les mans càlides i llargues

                                          arrenquen del clavecí

                                          velles tonades amargues

                                          d'esquelet de violí.

                                          Les mans rellisquen, serenes,

                                          amb la mecànica justa

                                          dels dits morts que passen denes

                                          d'un vell rosari de fusta.

                                                                                                                  Octubre de 1933

Au, vés!

M'hauria agradat dibuixar un basilisc, però em temo que m'ha sortit un pèl massa simpàtic a desgrat de la mena de calavera que li he plantificat enmig del pit. I per acabar-ho d'adobar, va i li clavo aquesta mena de plomall amb una certa aspiració d'arc de Sant Martí. 

Ves què li hem de fer si els montres que fabriquem se'ns assemblen massa i si a mesura que em faig vell m'estovo més, tot se'm fa més suau.

I és que, al capdavall, bé m'està el que va escriure en Ramon:

De suavetat

Suavetat és virtut filla de caritat, nada en paciència e humilitat.

Suavetat fa los hòmens forts, suaus, car aquells lliga amb caritat e paciència e humilitat; e per açò se lleixen menar als hòmens ergullosos, cruels e impacients amb la llur volentat, en tant que amb llur humilitat vencen l'ergull d'aquells; e, amb paciència, la ira d'aquells; e, amb caritat, la llur crueltat, en tant que ells domden amb la llur semblança. E a ço dóna eximpli lo lleó, qui és mans e suau a les bèsties petites qui usen amb ell de suavetat contra ergull  e contra ira, e amb ell han semblança en volentat.

O no?

Empès pel groc

Sempre és bo escoltar qui hi veu a ulls clucs.

I és per això que deixant de banda l'atzar he demanat al groc que decidís:

He hagut, però, de forçar la tria. Torres, Rilke, Kavafis?

No sé si l'he encertat, però me n'he anat de cara al grec.

 I aquí sí que he confiat de nou en la ventura, que m'ha guiat fins la pàgina 27.

Cosa que té la seva gràcia. O no...

                TROIANS

Són els nostres, esforços de desventurats,
són els nostres esforços com els dels Troians.
Així que una mica d'èxit ens arriba,
així que ens redrecem una mica,
ja comencem a tenir coratge i belles esperances.

Però sempre surt alguna cosa que ens detura.
Aquil·les al fossat es dreça davant nostre
i a grans crits ens intimida.

Són els nostres esforços com els dels Troians.
Creiem ardits que amb decisió i audàcia
canviarem l'animositat de la fortuna
i restem a fora per tal de combatre.

Mes quan arriba el moment crític,
la decisió i l'audàcia ens abandonen;
la nostra ànima es torba, es paralitza;
i correm tot al llarg de les muralles
cercant la nostra salvació en la fuga.

No obstant és certa la nostra caiguda.
A dalt, als murs, ja s'inicia el plany.
Els records i els sentiments dels nostra dies ploren.
Amargament Príam i Hècuba ploren per nosaltres.

Escletxa

Fa tant de temps que no obro aquesta finestra que tot em diu que està més bé tancada. Hi ha, però, alguna cosa que em suggereix que puc deixar-hi una escletxa. No crec que hi entri el sol, són temps de fosca. (Anava a escriure de tenebra, però em reté un cert pudor.)

Sort que sempre tindré algun llibre per obrir a l'atzar i trobar-hi una resposta plausible:

Ay del hombre al que sitia el recuerdo
el recuerdo de las interminables noches
que repiten la pesadilla
la pesadilla atroz de vivir,
de vivir sin sueño, y sin arrimo
seduciendo a Dios, a Cordelia
con el aroma atroz de mi destino
porque huele mal la vida
huele y el mal es cierto
y la poesía
es la única verdad de la pesadilla.

Panero es sempre un ressò. Un refugi. Inhòspit, com han de ser els refugis.