dissabte, 31 de març del 2007

Addenda


No m'excusaré pel lapsus cronològic. Simplement adduiré que en aquests precisos instants la dotació neuronal de qui això subscriu i de la simpàtica bella dorment que ha condescendit a encapçalar aquestes línies són perfectament equiparables.

Ja sé que això no obvia la pífia però, què hi voleu, posant els punts sobre les is un hom se sent més reconfortat.

D'altra banda, em calia un terme de comparació a la desfilada d'ahir (o de la que encara trigarà dos mesos a produir-se, vés a saber). Aquesta té més color i un posat de resignació precristiana molt en consonància amb la vitrina on és obscenament exposada en benefici de l'expansió cultural del contemplador de torn.

Amb tot, a mi qui de fet m'enamorava era el Negre de Banyoles, en la mesura que acreditava un plus de poca vergonya en els processos de deshumanització del difunt. D'altra banda, no em negareu que la taxidèrmia -per matussera que sigui- implica una voluntat d'eternitzar el moment que supera de llarg el simple abandó a l'aventura dels processos de corrupció natural o a l'escassa eficàcia de les tècniques de momificació. Ni els egipcis ni els peruans em sembla que puguin acreditar massa mèrit en el terreny de la preservació del gest. I tampoc, no ens enganyéssim, les miraculoses conservacions via cos incorrupte, pel que m'ha estat llegut de poder constatar in situ.

Tot plegat, tanmateix, misèria i companyia. Qui sap si en algun racó remotament indesxifrable dels difunts exposats, una petita llum de consciència no els permet de contemplar els contempladors i riure-se'n amb escassa benvolença? Al capdavall, com explicar si no el tenaç somriure que acrediten totes les mòmies...

Doncs ja ho sabeu, dilectes amics, quan us encareu a un difunt d'aquests, componeu el vostre gest i no descarteu ser espectador i espectacle a la vegada.

I no us espantéssiu si algun us fes l'ullet!

divendres, 30 de març del 2007

Ad mortem festinamus

En un suprem exercici de brillantor reflexiva no m'estic de proclamar que la gran aportació del temps de vacança és la possibilitat de perdre'l sense recança:

Us ho poso en vers:

Ara que ha arribat la vacança
perdem el temps sense recança.

(dos versos octosil·làbics apariats, oh meravella, que el fan feliç a ell i potser a ella)

I posats a perdre'l, regal que em faig en aquest 30 de maig de 2007, una de les moltes possibilitats que m'ofereix el meu imaginari és escatir el següent dilema: quina difrència moral hi ha entre la contemplació de les mòmies desenterrades al convent de les Saleses del Passeig de Sant Joan i la llambregada distreta a qualsevol mòmia egípcia robada i traslladada a un museu europeu?

El turisme dignifica?

No n'estic gens convençut. Ni d'això, ni que viatjar signifiqui algun progrés cultural.

Però és que jo sóc una mica impertinent.

I m'agrada ser-ho, la veritat és aquesta.

dilluns, 26 de març del 2007

Associacions

A l'hora d'escollir cavall aquesta Mort se l'ha triat molsudet. Li lloo el gust perquè en qüestió de darreres, la comoditat hi pot molt.

De fet, no sé per què, aquesta pintura em fa pensar en un lamentable dinar a un restaurantet grec que hi ha a la vora de casa. El menjar era satisfactòriament trampós, com la decoració -que arribava a crear un miratge d'autenticitat de tan falsa com era. Però el que vaig trobar imperdonable, t'ho miris com t'ho miris, va ser l'exigu diàmetre de la cadira, que no dubtaria a titllar d'insultant. Ja em direu si un vessament de natges impossible d'evitar no us hauria amargat la dinada. La solució, evidentment, no tornar-hi. Oi més quan en qüestió de restauració forana el meu barri en va gras. A cinquanta metres escassos de l'establiment del cul estret n'hi ha un altre del mateix ram que no crea males sensacions i que ofereix uns seients sòlids, consistents, d'amplitud generosa. La ingesta de lípids, en aquestes condicions, es fa més amable: no has d'estar pendent d'aixecar-te amb una diana perfilada al darrere que convida a sicalíptics exercicis de punteria (ja em passareu per alt l'associació eroticoescatològica).

Ara, si anem a mirar i tenint en compte que la imatge és mexicana, també hauria pogut recordar una molt simpàtica ocasió en què sopant en un bonic local d'aquesta nacionalitat, un molt bufó escarabatet feia companyia a les tortes i s'hi passejava amb una elegant displicència. Atès que érem els convidats i no era el cas de posar en evidència ningú (ni els amos del local ni els convidadors de torn) em vaig limitar a desfer-me amb discreció de l'hoste insòlit i a deglutir amb el meu millor somriure la llesqueta. He de confessar que vaig sentir un crec-crec sospitós. Només em pesaria acceptar que vaig deixar el meu amic peripatètic atabalat i sense elitre.

Però això, és clar, no ho vaig poder escatir.

dijous, 22 de març del 2007

Faula per als amants dels llibres

Com és ben sabut el cuc pare, per espavilar la nissaga, els planteja el problema de l'enciclopèdia: si un cuc comença a devorar una enciclopèdia de deu volums de mil pàgines cada volum per la número u i no s'atura fins a la pàgina mil del darrer volum, quants fulls haurà travessat?

Sempre hi ha el banau de torn que pregunta si s'han de tenir en compte les cobertes. No, és clar. L'innocentot amb ganes de despuntar deixa anar: "Deu mil!", i s'ha de conformar a ser la riota dels més espavilats i cauts que ja han vist que la pregunta té trampa, i van fent càlculs. Indefectiblement surt el repelent de torn que pontifica: "Quatre mil un", i es queda tan ample.

El pare cuc voldria felicitar-lo i posar-lo com a exemple per a tots: reflexió, perspicàcia, bibliofília, lèxic, capacitat de càlcul... què més por demanar el pare cuc. Al capdavall li ha donat la resposta correcta.

Però hi ha un no sé què que el refrena. Se'l mira amb posat seriós i diu: "Sí, has donat la xifra exacta, però has comès pecat de supèrbia. Et puc admirar, però no aprovar el teu fer; és així."

-I això, pare cuc?
-Aprèn la lliçó, fill, abans d'abandonar la prestatgeria de la qual et foragito: la riquesa del cuc no es troba en l'exhibició impúdica dels seus mèrits, sinó en la discreta dissimulació de les seves capacitats. Només una cosa ens pot salvar en aquest món cruel i és que al nostre costat tots puguin passar per més savis que nosaltres.

I el cuc fill, apresa la lliçó, s'arrossegà xanet-xanet fins a la prestageria dels clàssics. Se la va empassar sencera i, des d'aleshores, viu feliç i en soledat.

dimarts, 20 de març del 2007

Punt de vista

El foc exerceix una estranya fascinació sobre els humans. Ergo, exerceix una estranya fascinació sobre mi. Això deu ser un sil·logisme. O no, jo què sé. Cogito, ergo sum. Ergo és una paraula que ressona perquè combina una vibrant i una aproximant. Els sons. Hi ha tantes maneres de perdre el temps... com de guanyar-lo, és clar. El temps exerceix una estranya fascinació sobre els humans. El temps té un gran avantatge: passa. Tot passa, tot flueix. Banyar-se al mateix riu em sembla un projecte fútil: jo no em banyaria mai a un riu. Els rius estan bé als mapes perquè no hi surten els peixos. I n'hi ha que fan unes giragonses que en diuen meandres. Són rius que es resisteixen a morir i allarguen la seva agonia. Les Coplas a la muerte de su padre em van desconcertar molt de temps per l'ús de possessiu. Jo tenia pocs anys i l'autor del llibre de text era una mica tanet o Manrique esquizofrènic. Si la mar és el morir, no us hi banyeu tampoc, deu estar impracticable, amb tants de cossos. Preu per preu, cementiris: ordre, simetria, quadrícula. I amb sort algun xiprer, l'únic arbre enraonat que té el pudor de no exhibir el desordre de les branques. M'enamora l'ordre, ves què hi hem de fer, per això em fa mal a la vista el món i el defujo. Em faria monja de clausura a l'estil antic, quan no les deixaven sortir i quan, si el metge les havia de visitar, es cobrien el cos amb estampetes per allunyar la temptació i el pecat. Això ho feien, és clar, de portes enfora. De tots és sabut que la intimitat d'un convent amagava deliris lúbrics i obscures desviacions. Per què si no els homes i les dones d'aquest país s'han entestat de tant en tant a exhumar les monges en les grans ocasions de devastació sacrílega? Per una simple i científica voluntat de demostració palpable, heus ací la simple resposta. Exactament la mateixa que m'ha convidat a aquesta reflexió entomològica, perquè de tant en tant em complac a desdoblar-me en lupa i lepidòpter.

I el cas és que, de fet, el que m'atreia de l'exvot era l'orinal.

Bé, de fet ja és això, no us sembla?

dissabte, 17 de març del 2007

Ecos


Suau i exacta,
precisa en el teu lloc,
retens el secret miratge de la vida.

Sigues encara un instant
i deixa que
una a una,
lentament,
desprengui del meu silenci
les estelles sagnants
de la teva absència.

dijous, 15 de març del 2007

Non non


I aquesta imatge? Desig, pur desig de transcendir la matèria i assolir la categoria de bibelot (salvo la cara amb la tria del fang poc historiat) i que em deixin dormir.

"El meu regne per una dormida!", deia un rei que no va passar a la història. Jo, però, el reverencio i li lloo la tria: què millor que la mort transitòria amb garantia de resurrecció? És el no va más, el non plus plis, l'alfa i l'omega de les desiderates. Breu, que no vull cap altra cosa: llevar-me els quatre parracs que m'han afilerat al rengle dels pudorosos convencionals i submergir-me en el nirvana de l'absència de tot.

Ja sé, ja sé, cap a quarts de tres els meus ulls s'obriran i ho veuré tot negre, em llevaré i em fumaré un parell de cigarretes tot esperant que em vingui la son. Ja és ritual.

Però i què?, és bell somniar. Despert, però somniar. I afegir una peça cantelluda al trecaclosques inconclús.

dilluns, 12 de març del 2007

Gens i ales

Sóc d'una mena de manera que quan se'm posa una música al cervell no m'abandona en tot el dia. El meu repertori no és excessivament variat, ho he d'acceptar: bascula entre "Tinc una vaca lletera/no és una vaca qualsevol" i "Mon carro me'l robaren/anit mentre dormia".

Això no tindria -no té- cap mena d'importància, si no m'entestés a deambul·lar entre els éssers vagament humans que pul·lulen al meu entorn entonant aitals aberracions, la qual cosa em deu donar a ulls i a orelles d'altri un escàs crèdit.

El fet, amb tota evidència, no m'inquieta excessivament.

És el cas, però, que tot el dia que em barrina el cervell una divertida cançó de Francesc Pi de la Serra, precisament en una tornada d'allò més escaient: "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol".

El detall curiós és que en el llibre que tragino i vaig llegint a estones (Cada taula, un Vietnam de J.M. Huertas Claveria) he trobat reproduïda l'estrofa d'un poema d'Ibáñez Escofet:

Tapen el sol els fills de puta
de l'esquerra, de la dreta i de tot lloc,
la boira espessa ens tapa tota ruta
encar que caminem a poc a poc.

Et voilà!

Jo, que em vanto de ser d'una lentitud aclaparadora, m'he sentit molt confortat per la feliç coincidència.

I ho escric. Perquè sí.

dissabte, 10 de març del 2007

Càmera oculta

No he pogut resistir la temptació de fer-vos partíceps d'aquesta instantània aconseguida en una reunió del principal partit de l'oposició.

Després d'àrdues deliberacions sobre quina podia ser la seva aportació a la felicitat i el benestar dels súbdits de la Corona van procedir a una votació. Just en aquest moment, el nostre ardit fotògraf va immortalitzar l'acte.

No cal dir que la votació va ser unànime.

Que el bon Jesús ens aixoplugui!

divendres, 9 de març del 2007

Cigala

Els camins del senyor són inescrutables i el destí de l'home una joguina a mans del voler dels déus.

Allerada per la descoberta d'un origen del món tan explícit, una amiga filòsofa, portada per un rampell d'equidistància, simetria i equitat, em reclamava -i ho deia amb aquestes mateixes paraules, en dono testimoni- l'exhibició sense filtres, vels ni censures d'una cigala.

No tinc cap mena de dubte que, devota d'un vegetarianisme estricte, no es referia al crustaci, sinó a aquesta mena de penjarolla que és l'orgull dels qui no tenen res més de què vantar-se i que xifren en la generositat de les seves dimensions l'última raó i autèntica justificació de la presència llur en aquest món... de mones, clar.

Jo, però, que estic dotat d'una gran circunspecció i que en qüestions d'apèndixs virils vaig més aviat peix, he buscat la manera de satisfer el compromís mirant de no posar-me de peus a la galleda.

I és per això que apel·lant als bons oficis de sant Google crec que he pogut sortir del pas: penjar un Cigala amb tots els ets i uts, amb tots els pèls i senyals, però sense arriscar-me a molestar cap més sensibilitat extremada.

Per la resta, prometo que així que tingui temps esbrinaré qui era el tal Cigala, no fos cas que em resultés parent del Diego el, i encara la féssim grossa!

dimecres, 7 de març del 2007

Vísceres en remull

Il pleure dans mon coeur
Comme il pleut sur la ville ;
Quelle est cette langueur
Qui pénètre mon coeur ?

Ô bruit doux de la pluie
Par terre et sur les toits !
Pour un coeur qui s'ennuie,
Ô le chant de la pluie !

Il pleure sans raison
Dans ce coeur qui s'écoeure.
Quoi ! nulle trahison ?...
Ce deuil est sans raison.

C'est bien la pire peine
De ne savoir pourquoi
Sans amour et sans haine
Mon coeur a tant de peine !

Ara, dit per Verlaine queda mono, oi?

dissabte, 3 de març del 2007

Qui som? On anem? D'on venim?

Em considero -generalment parlant i fins i tot arriscant alguna concreció- una persona afortunada.

Als meus setze anyets tot just estrenats vaig alliberar-me d'inquietuds metafísiques i vaig arringlerar-me amb una disciplina digna de millor causa al rengle dels materialistes sorruts. D'aleshores ençà que les coses em van mitjanament bé i esquivo qualsevol inquietud transcendent amb una displicència que no se la salta un torero.

Desconec les angoixes existencials i les introspeccions malatisses. Llisco per l'epidermis del Cosmos amb un deseiximent que qualsevol torturat existencial m'hauria d'envejar. Sóc, mal que us pesi, lleu com un sospir i insubstancial com una ploma. He descobert que sóc responsable dels meus actes i que no tinc dret a penjar a lloms d'altri els meus fracassos. Resulta ser que he descobert que el món no està dissenyat per torturar-me i que sóc conscient que el meu melic no és el més rotund del món mundial. Puc enfrontar-me a qualsevol mirall i superar l'envit. Em sé afortunat i estic plenament convençut que si la meva felicitat es conegués seria l'enveja de propis i estanys.

Breu i resumint: m'agrado.

Hauria de demanar perdó? I ara!

Poseu-vos grocs com l'enveja, verds com la bilis, o negres com el futur que us espera. Jo, en l'entretant, seguiré adorant Courbet i -llevant-me el capell i fent mil reverències- només gosaré fer-li una acotació: Sí, aquest és l'origen del món, però també la seva última justificació.

dijous, 1 de març del 2007

Posats a triar

Posats a triar, per qui em decantaria?

El de l'esquerra té planta. Un pèl esprimatxat potser, però fatxenda, i llueix el xamberg amb aire desimbolt, ben disposat a veure-les venir i com dient "fot-me-les aquí que no tinc butxaques".

L'altre, en canvi, com un si és no és, amb aires de súplica interrogant, oferint -sembla- un sarment amb memòria de renoc i aspiracions de serpent, tot un panorama.

Col·loqui? Potser. Imagino la negociació llarga i envitricollada, probablement inútil. Quin diàleg és possible entre qui ja sap la veritat i qui mira d'esquivar-la?

Amb tot, però, les partides es juguen sempre amb cartes marcades i s'enxampa primer un mentider que un coix.

Aquest és, amb tota evidència, un missatge per a navegants però escrit a la bella manera de qui es complau a dir-ho tot sense dir res.