Cigala

Els camins del senyor són inescrutables i el destí de l'home una joguina a mans del voler dels déus.

Allerada per la descoberta d'un origen del món tan explícit, una amiga filòsofa, portada per un rampell d'equidistància, simetria i equitat, em reclamava -i ho deia amb aquestes mateixes paraules, en dono testimoni- l'exhibició sense filtres, vels ni censures d'una cigala.

No tinc cap mena de dubte que, devota d'un vegetarianisme estricte, no es referia al crustaci, sinó a aquesta mena de penjarolla que és l'orgull dels qui no tenen res més de què vantar-se i que xifren en la generositat de les seves dimensions l'última raó i autèntica justificació de la presència llur en aquest món... de mones, clar.

Jo, però, que estic dotat d'una gran circunspecció i que en qüestions d'apèndixs virils vaig més aviat peix, he buscat la manera de satisfer el compromís mirant de no posar-me de peus a la galleda.

I és per això que apel·lant als bons oficis de sant Google crec que he pogut sortir del pas: penjar un Cigala amb tots els ets i uts, amb tots els pèls i senyals, però sense arriscar-me a molestar cap més sensibilitat extremada.

Per la resta, prometo que així que tingui temps esbrinaré qui era el tal Cigala, no fos cas que em resultés parent del Diego el, i encara la féssim grossa!