Qui som? On anem? D'on venim?

Em considero -generalment parlant i fins i tot arriscant alguna concreció- una persona afortunada.

Als meus setze anyets tot just estrenats vaig alliberar-me d'inquietuds metafísiques i vaig arringlerar-me amb una disciplina digna de millor causa al rengle dels materialistes sorruts. D'aleshores ençà que les coses em van mitjanament bé i esquivo qualsevol inquietud transcendent amb una displicència que no se la salta un torero.

Desconec les angoixes existencials i les introspeccions malatisses. Llisco per l'epidermis del Cosmos amb un deseiximent que qualsevol torturat existencial m'hauria d'envejar. Sóc, mal que us pesi, lleu com un sospir i insubstancial com una ploma. He descobert que sóc responsable dels meus actes i que no tinc dret a penjar a lloms d'altri els meus fracassos. Resulta ser que he descobert que el món no està dissenyat per torturar-me i que sóc conscient que el meu melic no és el més rotund del món mundial. Puc enfrontar-me a qualsevol mirall i superar l'envit. Em sé afortunat i estic plenament convençut que si la meva felicitat es conegués seria l'enveja de propis i estanys.

Breu i resumint: m'agrado.

Hauria de demanar perdó? I ara!

Poseu-vos grocs com l'enveja, verds com la bilis, o negres com el futur que us espera. Jo, en l'entretant, seguiré adorant Courbet i -llevant-me el capell i fent mil reverències- només gosaré fer-li una acotació: Sí, aquest és l'origen del món, però també la seva última justificació.