Atès que li he d'agrair la restricció dels contactes socials (beneït aïllament!) i cansat que me'l representin com una mena de bunyol tentaculat, no m'he sabut estar de demanar-li que em fes l'obsequi de posar per a un retrat. No cal ni dir que hi ha accedit de bon grat. Els virus, tot i que no es publiqui, tenen també el seu punt d'orgull i de coqueteria.
Admeten, naturalment, que no poden tenir massa bona premsa, que això de posar cap per avall tot un món i de facturar a l'altre barri qui sap la gent, no els ha de valer massa popularitat. Amb tot, ho troben injust: al capdavall no han nascut per a germanetes de la caritat i fan la seva feina sense dolenteria. Són el que són i fan el que han de fer. Mal que ens pesi als humans.
M'ha dit el meu model que mentre campen a cor què vols gràcies a l'obstinada tossuderia de bona part de la població, que fa tot allò que no convé perquè pensen que a ells no els tocarà, ja li va bé que se'l conegui tal com és.
Està convençut que si el mireu sense prejudicis li trobareu un punt d'atractiu. I no us diré que no. He hagut de forçar molt la vista per fer-ne el retrat però, mal m'està el dir-ho, crec que me n'he sortit prou bé.
Fins que la farmacopea no ens posi a la sang tota la bateria de pegats que ens ha de permetre sobreviure'l, feu-li un racó al vostre imaginari i admeteu que mal per mal, podria ser més lleig.