dilluns, 31 de desembre del 2007

Desig


Tinc per mi que aquesta és una excel·lent manera de rebre l'any que ja truca a la vostra porta. Suggeriment que em permeto per si us anima algun rampell imitatiu.

Cas que optéssiu per qualsevol altra modalitat, res a dir.

Sigui com sigui, no em sé estar de desitjar-vos que 2008 us sigui benèvol
i que us complagui en tot allò que us abelleixi d'esperar-ne.

dimarts, 25 de desembre del 2007

Mixtificacions

Segons la versió oficial, àmpliament divulgada a major glòria de la confortabilitat lacrimògena amb què s'entesten a maleducar les sensibilitats dels projectes d'ésser humà de sexe i condició diversa, va ser l'endemà que la van trobar erta com un rave i envoltada de cerilles renegrides.

Mal que us pesi, la realitat va ser diversa: farta que li passessin pels morros somnis d'abundància inassolible, va optar per consagrar els seus últims recursos a encendre grans teies que ompliren de color i esgarips la Nit.

Glòria i memòria a la Gran Piròmana Desconeguda.

Tard, potser, però la veritat és tossuda i acaba per sortir a la llum.

Del foc, naturalment.

dilluns, 24 de desembre del 2007

Nadal


et manen festes
i t'hi acobles
sense crits ni sense fressa
amb l'esma obedient
del jou
i del pacte
i del solc que llaures dret
per obediència solar
atàvic i distant
com el qui et sap
més enllà del mirall
perdut a l'horitzó
nàufrag i alhora corall
aferrat a l'escull
en el silenci digne
del misteri

dissabte, 22 de desembre del 2007

Toc-toc

I jo que me les prometia tan felices... Però heus ací que sense com ni perquè sento que esgratinyen damut el meu cap i que vénen a torbar el meu repòs i, paradoxes de la mort, resulta que és perquè ha vingut el temps del repòs i se'm reclama una certa activitat.

Què voleu que hi faci doncs? Obeir, com és de llei. I espolsar-me els quatre parracs, separar un parell de taulons corcats i emergir de nou entre vosaltres.

No ho dic en ferm ni com amenaça, però és ben possible que torni a destorbar la vostra nineta amable amb algun disbarat de circumstàncies.

Qui avisa, no és traïdor.

diumenge, 16 de desembre del 2007

Huanihu


Té un posat d'enze que en fa una bona companyia. Posseeix, a més, el do del silenci i una virtut que escasseja: és capaç de rebre sense moure ni un múscul els disbarats més atòmics i mostar-s'hi absolutament d'acord. Es vanta de veure-les venir i té un do camaleònic que li dona el to precís del paisatge que el circumda.

Últimament sembla que va un xic desorientat: estrany a tot i fins a si mateix, s'ho mira tot de lluny i no es reconeix en res.

Té, això sí, un secret que el justifica i un petit món que tragina dins seu i li fa el dia comportable.

L'hem retratat fent-se passar per tótem. Avui, qui sap per què, li ha vingut desig de selva i aventura i ha volgut presidir l'última cerimònia d'una tribu ja extinta.

L'àpat ha estat abundós i les libacions generoses. Els guerrers han ballat la dansa darrera i les dones han acotxat els nens i acompanyat els vells a les màrfegues del son. Després han recollit els homes i els han dut a la cabana, han atiat el foc i s'han ajagut al seu costat. Només elles sabien el secret.

Elles i Huanihu, que ha comptat les morts una a una. Quan ja no hi havia cap alè per vetllar s'ha assegut a la llum de les estrelles i ha contemplat la nit.

Situem-nos

Paraules de Pere Quart:

No us enfileu, si us plau: en el millor dels casos,
quan jo mori, tots, tots, bons o dolents,
sereu només els meu supervivents.

diumenge, 9 de desembre del 2007

Lateralitat

No me n'havia adonat fins ara (i temps ja n'he tingut, mal m'està el dir-ho) però un descobriment sempre fa goig: el meu rei mira al passat.

M'explicaré: acabo de concloure que en la meva construcció espàcio-temporal el passat és a l'esquerra i el futur a la dreta. Probablement això es degui al fet que sóc destre, i ja m'agradaria tenir a l'abast un esquerrà per consultar-li si per a ell també els eixos cronològics funcionen de la mateixa manera.

(Per un moment he pensat que si tingués a l'abast una esquerrana també li faria la mateixa pregunta o encararia el diàleg a terrenys més prometedors... La satisfacció de les meves curiositats depèn del sexe de l'hipotètic/a aclaridor/a? Repapiejo, simplement? Haig d'abandonar definitivament els alcohols d'alta graduació? Estic fet un embolic.)

Sigui com sigui, el meu rei mira al passat. És així i no hi ha res a discutir.

Si ens percatem del detall (fixeu-vos en el bonic crani que li fa de nineta), aquest passat li suscita imatges de mort, cosa que vol dir que el seu poder es fonamenta en la violència i la destrucció. Que ho dubtàveu, potser?

Jo, que sóc conservador de mena, guardo un bonic cartell en què el monarca farfallós estableix un contacte bucal de caràcter libidinós -breu, es morreja- amb l'ínclit dictador que va amenitzar aquests paratges durant anys i anys i anys (i encara senyoreja, no en dubteu, en les aspiracions de futur d'un sector no menyspreable de les forces polítiques que lladren per l'emissora episcopal).

Si anem a mirar, aquesta és la història. Per tot això concloc que més val no girar-lo i oferir-li la dreta de panorama. No fos cas que sense com ni perquè ens el trobéssim tot rialler i amb un enorme cementiri vessant-li galtes avall.

dissabte, 8 de desembre del 2007

Curs d'idiomes

Un dels innombrables avantatges que té el català sobre les altres llengües és que sabuda aquesta, sabudes totes. Això dóna als qui tenim el gust de conèixer-la una confortable sensació de tranquil·litat atès el seu estat agònic.

Per si us volíeu beneficiar d'aquest petit tresor, heus ací tres pinzellades d'aquest poliglotisme de via estreta:

Anglès: Què hi pot haver-hi hagut en aquest got? En aquest got no hi pot haver-hi hagut cap espeternec. Ai uix, quin fàstic!

Japonès: A pi alt, escala cal. A pi baix no cal escala.

Llatí: D'anar en òmnibus a Gràcia, l'àvia sua. L'avi ranci porta els nuvis en òmnibus gratis.

Amb tot, la tirallonga que em té el cor robat és la d'una llengua encara per descobrir: Quantos infieron per sotargatera i tot? Estic en condicions de donar-vos testimoni que si l'aboqueu amb posat seriós i gest afable a les orelles de qualsevol contertuli al vostre abast, us la faran repetir amb un posat d'enze que enamora.

I això us faig saber per si, com jo, teniu ben entès que el temps és l'únic bé escàs de què ens podem desfer sense recança.

dissabte, 1 de desembre del 2007

Satisfacció

El meu amic em demana una mica més de clarícia. Ja li està bé, em diu, que l'usi per a metàfores de vol gal·linaci; però li produeix un cert malestar que l'entenebreixi més enllà del que és raonable. El meu amic -tots tenim debilitats- s'agrada. No especialment per l'esveltesa de la figura, ni la gràcia innegable de la gorra que el cofa. No, el que el té enamorat és la corba escaient del coll i el punt just de sornegueria dels ulls que no existeixen.

Jo, que tendeixo més aviat al contrari, ço és a no trobar-me massa gràcies, li tinc un punt d'enveja. Cada matí, quan el saludo a trenc d'alba, no em sé estar de considerar que bo que seria descobrir en mi les virtuts que justifiquen el meu trànsit per aquest breu espai entre dues certeses. El cas és, però, que tampoc m'hi enfundo massa. En tinc prou amb un glop de te i una ullada al rellotge per comprendre que no he de perdre ni un instant en reflexions que són certament inútils a més de supèrflues.

L'honor de ser home és arribar al final sense moure massa renou i sabent que no arribem enlloc. Això, poc més o menys, va escriure un tal Becket ja fa molts anys i, fixa't tu com són les coses, n'he fet divisa.