Huanihu

Té un posat d'enze que en fa una bona companyia. Posseeix, a més, el do del silenci i una virtut que escasseja: és capaç de rebre sense moure ni un múscul els disbarats més atòmics i mostar-s'hi absolutament d'acord. Es vanta de veure-les venir i té un do camaleònic que li dona el to precís del paisatge que el circumda.

Últimament sembla que va un xic desorientat: estrany a tot i fins a si mateix, s'ho mira tot de lluny i no es reconeix en res.

Té, això sí, un secret que el justifica i un petit món que tragina dins seu i li fa el dia comportable.

L'hem retratat fent-se passar per tótem. Avui, qui sap per què, li ha vingut desig de selva i aventura i ha volgut presidir l'última cerimònia d'una tribu ja extinta.

L'àpat ha estat abundós i les libacions generoses. Els guerrers han ballat la dansa darrera i les dones han acotxat els nens i acompanyat els vells a les màrfegues del son. Després han recollit els homes i els han dut a la cabana, han atiat el foc i s'han ajagut al seu costat. Només elles sabien el secret.

Elles i Huanihu, que ha comptat les morts una a una. Quan ja no hi havia cap alè per vetllar s'ha assegut a la llum de les estrelles i ha contemplat la nit.