Satisfacció

El meu amic em demana una mica més de clarícia. Ja li està bé, em diu, que l'usi per a metàfores de vol gal·linaci; però li produeix un cert malestar que l'entenebreixi més enllà del que és raonable. El meu amic -tots tenim debilitats- s'agrada. No especialment per l'esveltesa de la figura, ni la gràcia innegable de la gorra que el cofa. No, el que el té enamorat és la corba escaient del coll i el punt just de sornegueria dels ulls que no existeixen.

Jo, que tendeixo més aviat al contrari, ço és a no trobar-me massa gràcies, li tinc un punt d'enveja. Cada matí, quan el saludo a trenc d'alba, no em sé estar de considerar que bo que seria descobrir en mi les virtuts que justifiquen el meu trànsit per aquest breu espai entre dues certeses. El cas és, però, que tampoc m'hi enfundo massa. En tinc prou amb un glop de te i una ullada al rellotge per comprendre que no he de perdre ni un instant en reflexions que són certament inútils a més de supèrflues.

L'honor de ser home és arribar al final sense moure massa renou i sabent que no arribem enlloc. Això, poc més o menys, va escriure un tal Becket ja fa molts anys i, fixa't tu com són les coses, n'he fet divisa.