dimecres, 31 de desembre del 2008

dijous, 25 de desembre del 2008

Era, és clar, inevitable....


...i que sant Copiright m'ho perdoni, que són dies de pau i harmonia.

O no...

dimarts, 23 de desembre del 2008

Publicitat gens encoberta

Avui m'he firat aquest bonic llibre la portada del qual alegra aquest raconet.

A l'hora de triar-lo han jugat quatre incitacions que passo a referir:

a) que l'hagi escrit un senyor que es diu Tuson

b) que tingui una bonica portada

c) que la cosa vagi de metàfores (es subtitula "La invasió de la metàfora")

d) -i aquesta ha estat la definitiva-: que la primera frase del primer capítol digui: "Hi ha qui et dóna un aglà per fer-te cagar un roure".

A mi, que la famosa teoria de la plusvàlua de l'amic Karl em va enlluernar en el seu moment i em va precipitar a moltes (però moltes, eh!) hores de sapientíssimes i encara més inútils cogitacions, una síntesi popular com aquesta m'hauria anat la mar de bé.

Però ja se sap que en matèria de saviesa popular, o tens les àvies que pertoquen, o has de sirgar amb les que el destí t'ha posat a l'abast.

Per això me l'he comprat.

Ara, és clar, només cal que trobi forces per llegir-lo en uns dies que la galvana em pot.

Creueu els dits en benefici del meu creixement intel·lectual.

A més veure!

diumenge, 21 de desembre del 2008

El guaita

L'he reclamat de nou i li he disfressat la color perquè em vigili la banda esquerra.

Fa uns dies que de darrere la pantalla m'arriba un inquietant murmuri que no acabo d'identificar.

Sóc home caut i té instruccions precises: així que la presència es concreti, abandonarà la creu i em vindrà a buscar.

No és per res que va ser creat.

dissabte, 20 de desembre del 2008

Diàleg improbable













-I a vostè qui la pentina?
-Ai filleta, ja ningú... Ho havia intentat, ho havia intentat, però totes les pentinadores se'm quedaven de pedra, ja em dirà vostè. Al capdavall he optat per l'estil natural, quedi com quedi. Que si vas a mirar, no em cal ni el vent per despentinar-me.
-Doncs res, estigui boneta i disculpi la molèstia.
-Estigui boneta i a conservar-se.
-Bon Nadal.
-En companyia dels seus, i tant.

diumenge, 14 de desembre del 2008

El llibreter assassí

Diuen els entesos que un dels pocs mites romàntics ambientats a Barcelona és el del llibreter assassí. De fet corre per ca meva un llibret de Ramon Miquel i Planas (La llegenda del llibreter assassí, Montesinos Editor, Barcelona 1991) que en el seu moment em vaig llegir i que posa a la menuda la història truculenta i ens permet de resseguir la versió que Flaubert va extreure de tan o tan poc edificant història -segons el punt de vista, és clar.

És el cas que avui em dedicava a fullejar Les històries i llegendes de Barcelona de Joan Amades i m'he topat amb aquest gravat i una succinta referència a la llegenda. I posats que em permeto de suposar que potser no teníeu notícia de la qüestió, m'ha semblat que us en podria fer cinc cèntims i oferir-vos la imatge de l'última nit del llibreter, que va pagar amb la vida la seva desmesurada passió pels llibres.

L'esca del pecat -que el va portar a assassinar un competidor i a robar-li el tresor envejat- va ser un exemplar dels Furs de València. No podent-los adquirir per via pecuniària no va dubtar a saltar-se les lleis humanes i divines per posseir el volum que desitjava.

El que em sembla més interessant del cas, és que un cop detingut, jutjat i abans de ser degudament passaportat a l'altre barri, el llibreter no es dolia del delicte contra la propietat ni del de sang, detalls de poca substància, sinó del fet que a causa del rebombori causat per tota la història, es va saber que hi havia un altre exemplar dels Furs de marres, cosa que desproveïa de sentit la mort que havia perpetrat.

Moralitat: si mai estiguéssiu temptats de pelar algú per una peça única, informeu-vos bé abans: no fos cas que com al llibreter us expedissin cap a l'altre barri amb cara de babau!


dissabte, 29 de novembre del 2008

Mao

El congost de Loushan

segons la melodia Yi Tx'in O

És fred el vent de ponent.
En el cel immens grallen els ànecs,
a la claror de glaç de la lluna a la matinada.
Claror de glaç de la lluna a la matinada
amb el percutir dels unglots dels cavalls,
i les trompetes somicant lleument.

Que no diguin que el congost és inexpugnable,
que avui el travessarem un pas rere l'altre.
Un pas i un altre pas,
els pujols verds són com el mar,
i el sol es pon roig com la sang.

Febrer, 1835.

diumenge, 16 de novembre del 2008

6-XII-85

Buscava uns apunts i m'he topat amb una carpeta d'aquelles que ja no saps ni que tens. Coses escrites fa anys.

Aquest full està datat: 6-XII-85. Diu així:

Eulàlia dosificava els amants amb una previsió geomètrica. Havia après a fer seus els homes amb una gamma prou extensa de recursos que en el moment precís li subministrava el plaer que demanava. I si la urgència del cas ho exigia, no tenia empatx a comprar-los al fàcil mercat que els temps li oferien.

Narcís havia estat un d'aquests. Cop de telèfon, encàrrec puntualment atès, trucada a la porta del pis.

De primer, l'extrema joventut del postulant l'havia descocertada. Després, havia enfollit amb l'experta delicadesa amb què l'havia posseïda. I, finalment, la va vèncer el misteri d'aquells ulls que engolien la llum amb una avidesa esglaiadora.

Fins que va comprendre que, si volia ser justa, no tenia cap altra sortida.

Va endur-se Narcís a la seva casa blanca de la costa. Va oferir-li una copa de vi glaçat i es va deixar estimar. A canvi, només li demanava el record d'un cos adolesent al contrallum de la lluna.

Ara ja no torna a la casa més que un cop l'any, el dia de l'aniversari. Se serveix un copa de vi glaçat i s'asseu a contemplar l'immutable retorn de les ones. I imagina Narcís: serè, adormit en la fosca, a cinc pams sota terra.

diumenge, 9 de novembre del 2008

Confessió

Si mai he estat per a vosaltres una mala companyia, fugiu de mi.

Com la noia que esquinça el llibre dolent i llença al foc les estampes escandaloses que li van deixar les seves companyes, esborreu la meva adreça del vostre ordinador.

Si, en canvi, considereu que no destorbo la pau del vostre esperit i que no seré jo precisament qui us acosti a cap lloc dolent o perillós, torneu sempre que vulgueu. Sereu benvinguts.


Encara que gosi proposar-vos alguna imatge torbadora, no us l'oferiria mai com a esca del pecat.

Ans al contrari. Penseu amb mi: "Sic transit gloria mundi".

Però mentre hi hagi "gloria" hi ha "mundus".

I això és el que compta. O no?

dissabte, 1 de novembre del 2008

Memòries d'ultratomba


Eureka!

Hores i hores de tenaç recerca esmerçades a descobrir els secrets de la cuina d'un escriptor s'han vist retribuïdes per una desconcertant descoberta.

Aquest és l'instrument amb què François-René de Chateaubriand va escriure les seves Mémoires d'outretombe, de tan grata memòria.

Ara ja només ens queda resoldre un detall sense importància: com és que va trigar tant a divulgar-se el secret del bolígraf i a popularitzar-se aquest simpàtic estri d'escriptura.

Seguirem treballant.

En tindreu notícies.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

L'Any del Drac

D'acord amb l'horòscop que m'acabo d'assignar aquest és el meu Any del Drac. I per si algú tingués la temptació de prendre'm el lloc, he enviat una amiga a guardar-m'hi la plaça.

Ella, que té un punt de coqueta i un punt de fantasiosa, s'ha fet retratar i me n'ha enviat el resultat. I jo, en un rampell d'orgull paternal, no he dubtat a mostrar-vos-la.

Perquè en qüestió d'amigues i sense falsa modèstia sempre he demostrat tenir un gust que no sé si me'l mereixo.

dimecres, 24 de setembre del 2008

divendres, 12 de setembre del 2008

Carta


Si hem de jutjar pel gest, és altament probable que en aquest cas sigui molt més peliagut
l'après que l'avant la lettre.

Però és clar que en matèria de correspondència l'únic
que no és de bon gust
és matar el missatger.

dimecres, 3 de setembre del 2008

Ramona Maria del Remedio Llimargas Soler


Heus-me ací.

Fa molts anys em bilocava
i ara prou que em multiloco.
Deu ser que hi ha molt loco
si mon rastre perseguiu.

Déu n'hi do la feina feta!
El meu signe i testimoni
cinc germanes van servint:
malalts i vells protegeixen;
demaneu: sereu servits.

Del col·loqui amb el vell ganso
poc record en guardo jo.
Era toix, covard i ranci,
en mala hora el visití.
Qui l'honora és un pallasso:
no m'hi trobareu a mi.

Vaig fent via entre núvols,
ben tovets, de cotó-fluix.
De les glòries construïdes
sense amor i amb molta sang
no en sé res, ni res m'importen.

Feu-me via: aneu passant!

dimarts, 26 d’agost del 2008

Metrònom

Fem honor als nostres difunts i per això els oblidem en ruscos discretament decadents o obscenament impol·luts.

Hi ha moltes morts, és clar, com també hi ha moltes vides. I també cadàvers excel·lents.

La vida és tenaçment circular i s'obstina a fer-nos preguntes que no tenen resposta.

O la tenen, però no sabem o no volem donar-la.

Els punt cardinals són quatre. I set els pecats capitals. Hi ha també les virtuts, algunes de teologals, potser n'hi ha d'altres.

I la sorra que s'esmuny. Obstinada. Implacable.

diumenge, 24 d’agost del 2008

Cançó


Discover Adamo

dimecres, 13 d’agost del 2008

Petit conte idiota (10)

En Mort K. Daver feia honor al seu nom: esquelètic i aigualit, vivia i treballava en una cofurna amb aspiracions de nínxol. Com havia arribat a l’ofici de detectiu demanaria unes explicacions que ara mateix fa molta mandra de donar i serien, a més, perfectament inútils. El cas és que feia veure que s’hi guanyava la vida i deixava passar els dies i les nits en un estat de somnolència etílica que alimentava escurant culs d’ampolla. Molt de tant en tant acceptava algun encàrrec i se les espavilava com bonament podia perquè el client donés per bona la feina i la hi retribuís amb la prodigalitat escarransida que li permetia de mantenir el fetge en maceració.

No aspirava a més. No demanava res més.

Aquell matí de juliol s’entretenia esclafant formigues amb l’ungla del polze. Quan havia començat la invasió, havia estat sospesant la possibilitat de sacsejar el ossos fins a l’adrogueria per firar-se un verí prou contundent per alliberar-lo d’aquells hostes impertinents. Els genocidis, però, li tocaven la fibra i havia abandonat la dèria de l’extermini massiu per la contracció a la disciplina de la mort artesanal. Crueltat per crueltat, aquesta li semblava més equitativa: una per una, l’eliminació de les formigues li semblava més igualitària i a més li oferia una sortida prou airosa a l’eterna digestió de les hores que costava de tirar coll avall.

El dring impertinent del telèfon va estalviar la vida a un exemplar laboriós que traginava una molla rància. Ja se sap que els designis dels déus són sempre inescrutables i potser aquesta anava per formiga del mes. Quan el seu retrat groguegés en el record dels seus descendents i l’efemèride es comentés en el sopar d’algun hivern especialment rúfol, ningú recordaria l’oportuna intervenció de Graham Bell. Però ja se sap que les formigues són uns insectes curts de memòria i especialment desagraïts.

M.K. va allargar el braç, va despenjar l’auricular i va grunyir:

-Daver a l’aparell.

-Encara no t’has mort del tot?

-Faig el que puc, però no hi ha déu. Paciència, que tot arriba.

Va ser cosa de quatre renecs i algun mecàgun i ja havia lligat la feina. Joc de poques taules: es tractava de seguir una paia i deixar ben establert que cardava pels descosits en horari laboral, del marit s’entén. Coses d’advocats, divorcis i reclamacions de béns. Si anem a mirar, sort en tenia dels contractes legals establerts en un terreny tan llefiscós com el de l’exclusivitat dels baixos. Si hagués estat donat a les reflexions filosòfiques potser se li hauria acudit de treure punta a l’afer, però com que era home poc amic de remenar el cervell, tant li fotia que això d’alguns matrimonis seguís establert sobre unes bases tan estúpides com les que consideraven el cony de la parenta un vedat de caça. Mentre durés la broma, però, ell s’hi guanyava les garrofes. L’advocat del paio estava disposat a esquitxar calerons si ell li emmarcava en quatre colors i paper satinat la prova del delicte: amb la certificació de les banyes en paper couché el client s’estalviava molta i molta pasta. I si no, per què signaven convenis matrimonials i no es llegien la lletra menuda?

La conversa telefònica i la vida d’una formiga despistada van acabar alhora. M.K. Daver es va eixugar les miques als faldons d’una camisa color de gos com fuig, es va aixecar tan a poc a poc com va poder, es va burxar el nas, va badallar sorollosament i va començar a posar-se en marxa.

I va ser just en aquell moment que el bon déu dels amants clandestins va decidir concedir-los una pròrroga i va fer esclatar la caldera de l'edifici i amb ell va volar pels aires en Mort K. Daver, estellat en tants de bocins que ni el més pacient del forenses assajaria mai una reconstrucció inútil i evidentment supèrflua.
Coses de l'atzar.

dilluns, 11 d’agost del 2008

Hipòtesi

No sé si és una flaca pels colzes o una tirada pels triangles, o potser una devoció pels ulls que no miren, qui ho sap...

...qui ho sap callarà, és clar, i ens deixarà sense armes davant de l'hipotètic mirall

...perquè és d'això que es tracta

d'un joc de miralls

0 d'una lenta repetició de miratges.

Potser...

...o ni tan sols això.

Perquè vull

divendres, 8 d’agost del 2008

Xocs olímpics

Avui és un gran dia: 8/8/8. Vint-i-quatre salutacions olímpiques per a tots els qui, com jo, friseu per poder veure com tantes i tantes hores d'esforç i tenacitat aconsegueixen el mèrit de llimar una centèsima de segon a qualsevol registre o marca personal.
Honor i llaor a tots els qui han fet de la dura contracció al soma mirall on han de prendre exemple tants i tants projectes d'ésser humà de condició i pelatge divers! Que pel segles dels segles siguin oblidats a major glòria dels qui els succeiran en la cursa cap a la meta final que bascula entre el no res i la més absoluta misèria...
Jo, geperut i maldestre, només excel·leixo en un deport: l'adoració del formatge.
Veniu doncs a mi, ratolins i rates, i acompanyeu-me en l'èxtasi devot dels qui s'entretenen en lleures menys alimenticis.

dimecres, 30 de juliol del 2008

Lapsus calami

Si teniu un vague coneixement de mi sabreu que em reclamo d'un ateisme de pedra picada, que no em concedeixo ni el respir d'un còmode agnosticisme.

Això no quita, però, que el digne exercici de les mediacions amb el més enllà (s'adornin amb sotana o amb pell de tigre) em mereixin un tendre i amorosit somriure. Al capdavall, entenc que a l'hora de fer front als abismes insondables hi ha qui necessita estovar l'esglai amb cataplasmes diversos.

Una de les aportacions més agradoses que ha rebut la meva ciutat d'ençà que ocupa un lloc privilegiat en el mapa de la desesperació global és la proliferació de vidents i bruixots que ofereixen els seus serveis recorrent a mecanismes publicitaris d'eficàcia més que dubtosa (o potser no, qui sap...).

El fullet que reprodueixo me l'han donat aquest matí, a la sortida del metro. Com que el quiosc ja havia tancat i anava curt de lectura, he amenitzat el cafè de bon matí amb la lectura atenta del potencial de l'amic Kaba Ale.

Ja deia bé mon àvia que no es pot deixar mai res per verd: heus ací que he trobat la llum de la meva vida, el màgic a qui recórrer en cas de destret. I és que en arribar a la vuitena línia he vist la llum: "enfermedades espirituales, droga, trabajo, alcohol".

Vatua tota la Cort Celestial! És el meu home: qui és capaç d'eliminar el "tabaco" de la tríada maligna i substiruir-lo pel "trabajo", es mereix no tan sols el meu respecte, sinó la meva més profunda i sincera admiració.

Ja ho tinc decidit, mai que hagi de resoldre algun mal d'ull truco al Kaba Ale. Oli en un llum, n'estic convençut!

diumenge, 27 de juliol del 2008

Que dius que què?


-Ui, són molt menuts encara!
-Temps al temps, ja prou que manen. Jo diria que anem bé.
-Cal que obri l'ull?
-Tranqui, jo controlo. Ja t'avisaré si cal.
Benvinguts, petits. Ja quedarem i farem unes copes!

Petit conte idiota (9)

Anava per assassí en sèrie i es va acabar convertint en adroguer, la vida ja les té aquestes coses. Però la vocació hi és, no s’hi pot fer res, i no hi ha dia que no esbudelli (mentalment, és clar) alguna de les clientes i segueixi al peu de la lletra (en la imaginació, és clar) els rituals de sadisme i antropofàgia amb què ha anat perfilant la seva carrera i que sempre han desconcertat els més fins policies que fracassen, un rere l’altre, en la seva persecució.

Però el món dels adroguers està en franca decadència: supermercats i centres comercials tenen menys escrúpols que un assassí implacable com ell mateix, i s’ha hagut de declarar a la fi vençut. Breu, haurà de plegar el negoci, com tants altres que li han passat al davant a major glòria de les lleis del mercat.

Meticulós com és, però, no vol acomiadar-se d’un ofici sense abandonar l’altre i tria acuradament la que serà la seva última clienta. No li ve d’un dia, i entre pots de cigrons i enciams malvenuts va esperant que entri l'escollida.

Ho fa un dimecres a les vuit tocades. És, com totes les altres que l’han precedit en l’imaginari morbós, una dona d’uns cinquanta, morena i rodanxona. Porta ulleres i té un somriure afable. És parladora de mena i no triga a informar-lo: acaba d’arribar al barri, els de la conductora s’han entretingut i no té res per sopar. Agafarà res, quatre cosetes, i demà ja hi tornarà més calmosa. Bé ha d’omplir la nevera per fer front a aquests primers dies que lliscaran a cavall del desori i la il·lusió per la nova aventura. Ella és de botigues de les de tota la vida, ja ho ha dit, i espera que s’aniran veient.

Una esgarrifança li puja pel braç quan agafa el ganivet del pernil i l’esmola. Si a ella no li sembla malament, es permetrà de fer-li un petit regal de benvinguda, res, un detallet. És un pernil excel·lent, ja m’ho sabrà dir. Així el tasta, i ja em dirà.

El moviment precís tantes vegades perfilat en la ment li surt rodó, i la víctima s’escola sense un sospir, tot i que -i això no ho tenia previst- amb convulsions un pèl desmesurades que li deixen el terra vermell i enllardufat.

Tira persiana avall, desembarassa el bagul dels congelats i hi ajeu la clienta, amb prou traça perquè el coll sembli encara d’una peça. L’ha despullada, és clar, i la poca llum que hi ha ara li dóna una vaga lluentor a la pell.

Acosta una cadira i s’asseu a la vora. Se sap de cor tot el que vindrà després i sap també que ho farà amb la mateixa delicada tendresa amb què ha tractat totes les altres dones que ha imaginat.

Mentre la mira, però, sap també que aquest cop abaixarà la guàrdia i que és més que probable que a la fi el detinguin. No s’hi oposarà, és de justícia. Només un dubte el corseca: es deixarà penjar només aquesta mort o confessarà totes les que no n’eren sinó la lenta preparació?

En tot cas, pensa, això ho pot decidir demà. I és que ara comença a tenir una mica de rau-rau que li recorda que ja és hora de sopar.

divendres, 18 de juliol del 2008

Flatus voci

"Els egipcis, poble antic i savi, sabien que només una figura geomètrica podia unir terra i cel. Per això van entretenir lleures i sacrificar vides i en van quadruplicar la imatge per deixar-nos record d'una veritat simple i essencial". (Lord Carnavon, Memòries apòcrifes)
18+7+2008=8, el nombre de la justícia.
I perquè és just i necessari acabo de decidir que m'atorgo unes vacances, ço és, retorn al nonsense.
Ha quedat prou clar?
Espero que no!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
(Ens anirem veient.)

dijous, 3 de juliol del 2008

dissabte, 28 de juny del 2008

Autoretrat


Però no sé encara de quin jo. Hi reflexionaré.

dilluns, 23 de juny del 2008

Foguera de sant Joan


Mesura i discreció, no fos cas que ens excedíssim....

dijous, 12 de juny del 2008

Tic-tac

La llei del pèndol, és clar. Després de tanta calavera he cregut bo de posar-hi una mica de carn. Bé és cert que la tria no és excessivament estimulant, però segons i com t'ho miris.
Jo ho he fet amb l'aplicació que m'ha llegat una llarga disciplina de bon alumne i encara no he arribat a una conclusió definitiva: quina de les dues calaveres és més atractiva, la vestida o la despullada?

dimecres, 11 de juny del 2008

Jardí

L'alternativa era fal·laç: jardí, sens dubte.
Natura m'horroritza, però puc acceptar-la cenyida pel seny ordenador de l'artifici. Arringlerar, mesurar, constrènyer... bones paraules.
Un jardí pot ser decadent, mai un paisatge. Aquest pot aspirar, com a molt, a la devastació.
I dins del jardí, oferiu-me un test. Presó dins la presó: l'excel·lència, el refinament.
I regaleu-me un racó, el més discret.
I deixeu que us faci venir a mi amb la més bella de les flors o la més punyent de les espines.

dilluns, 9 de juny del 2008

Reencarnacions a la carta


L'altre dia van i em pregunten en quin animal m'agradaria reencarnar-me. La pregunta, com totes les que em fan amb pretensions que em defineixi, estava destinada al fracàs més absolut. Si ja tinc natura d'anguila, memòria de peix, paciència d'elefant i lentitud de caragol, ho tenim magre: o sacrifico algun component o la meva reencarnació a pedaços pot fer feredat. Que tampoc no és el cas, oi que m'enteneu?
Però fet i fet he anat donant voltes a la idea i he arribat a la conclusió que si el director de reencarnacions és de la màniga ampla i admet incursions en el regne vegetal, el cactus em semblaria un bona opció.
Però heu ací que ja em neix un dubte nou: desert o jardí?
Aquesta pregunta, però, penso que ja me la respondré un altre dia.

diumenge, 8 de juny del 2008

Diadema


Ce fantôme de squelette
N'a pout toute toilette
Qu'un diadème de vers
Posé tout de travers.

...i si ho deia Baudelaire, no li ho discutirem pas. Vaja, dic jo.

dissabte, 31 de maig del 2008

Només per als teus ulls

No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.

Joan Fuster, Escrit per al silenci.

Petit conte idiota (8)

L’actriu porno seu al banc i fa mitja mentre la nena, tan rosseta i riallera ella, es gronxa.

L’actor porno passeja el gos amb un full de diari plegat a la butxaca, amatent a recollir els excrements del ca segons mana l’ordenança municipal i aconsellen els bons costums.

L’actriu porno i l’actor porno, d’aquí tres hores, s’acoblaran disciplinadament a la llum inclement dels focus i s’arquejaran segons una geometria de luxúria fantasiosa.

L’actriu porno i l’actor porno es veuen i es miren, però no se saluden.

La nena rosseta deixa el gronxador i corre enjogassada. S’ajup a la vora del gos i l’amanyaga.

Un llamp de rebuig travessa els ulls de l’actriu porno i el somriure de l’actor porno es glaça.

La nena, tan rossa ella, deixa el gos i corre darrere el reclam d’una papallona un pèl publicitària i oportuna.

El gos s’espolsa i refà un rínxol desendreçat per la carícia extemporània.

L’actriu porno completa la passada i l’actor porno tiba la corretja i allisa el diari a la butxaca.

D’aquí tres hores, la nuesa serà més ofensiva i l’obscenitat menys suportable. Sexe i amor són, algunes vegades, companys insuportables.

dissabte, 17 de maig del 2008

Epitafi


Qui en vida s'avorria,
vegetava i no es movia
pensa ara, mig moixet,
que molt i molt li plauria
un agradós passeget.

Cosa que ben clar li mostra
(i us ho diu mirant el sostre)
que en matèria de xalar
l'experiència bé ho demostra
val més l'ara que el demà.

Aprofiteu doncs la lliçó:
i no deixeu passar ocasió;
que, cantades les absoltes,
cap pietat pels poca-soltes.

dijous, 1 de maig del 2008

Mossèn Borra

Si mai us vaga de fer-li una visita, podeu entrar per la capella de santa Llúcia i, tot just arribeu al claustre, aixequeu el nas de terra i en veureu la tomba: ajagudet i amb el gosset fent-li de coixí als peus, fa temps que hi reposa.

Jo li suposo una glacial indiferència per la caterva de guiris malendreçats que deambul·len per allí. Solen anar amb l'ull tenaçment enganxat al visor de la càmera per emmagatzemar les empremtes d'allò que no saben mirar quan ho tenen davant.

Si més no, ell que té el privilegi de reposar en alt, s'estalvia el fregadís de les xancletes per damunt de les lloses dels sepulcres on deuen remugar els ossos d'estadants més mal endreçats.

També li voldria suposar una mirada més benèvola en ocasió de l'última visita que li he fet. No tant per mi, com per la companyia. Un hom, en la seva modèstia, també té luxes dels quals no se sap estar de presumir.

Hi tornaré algun dia. Als amics, és de llei que se'ls faci visita de tant en tant.

Fins aleshores, l'imaginaré amb els ulls mig clucs i qui sap si repassant la tornada final del poema que li va dedicar Ausias March:

Toni amic, vostra carn és ja fem
e, sens la gota, haveu bon esperit:
si no hi pensau, restareu escarnit,
que per ser fresc lo cos, l'esperit crem.

diumenge, 27 d’abril del 2008

Diumenge

Escric assegut al balcó d'un diumenge més, disposat a veure passar les hores i pensant si les ompliré d'algun mester profitós o si, com no és inhabitual, quan endreci la desferra del dia hauré d'abocar a la galleda l'escombraria d'unes hores perdudes.

Darrere meu, una finestra. Al meu voltant, llibres. Davant, un casset que em regala l' Stabat mater de Vivaldi. I dintre meu?

DE SOBTE ÉS CLAR

De sobte és clar. L'amor és la victòria
que m'ha de destruir. Com em gangrena
el cor la soledat, com em destrossa
en els vidres del crepuscle la hiena
desolada i sagnant. A l'edat roja
només l'amor deslliura de la freda
cova del temps. He conegut la glòria
d'estar desesperat i la misèria
del benestar que dóna la derrota.
Entre runes de llàgrimes us deixo
cartes i versos, ombres que diran
fins a on he estimat. Així potser,
al més desemparat dins una dona,
solitari, seré per sempre amant.

Dintre meu ara ja hi tinc alguna cosa més. Només m'ha calgut allargar la mà i obrir a l'atzar Els primers freds de Joan Margarit per trobar-me les paraules que he copiat. Són a la pàgina 137 i ara deixaré que m'acompanyin mentre enfilo la resta d'aquest diumenge que, molt em temo, ja no donarà cap més profit.

diumenge, 20 d’abril del 2008

Sant Jordi

Una de les metàfores més endreçadetes per a designar els qui tenen la sort d'haver ensopegat el recte camí de la vida és anomenar-los "rata de biblioteca".

És cert que l'animal en qüestió bascula entre fames oposades: moure's entre la repugnància i la simpatia no augura una posició còmoda en el món dels afectes.

A mi, la veritat, és que -llibres a banda- l'animaló en qüestió em sembla més aviat amable. Juguen a favor seu el fet de circular per zones d'ombra, demostrar una tenaç resistència a les malures, una capacitat reproductiva fora mesura i l'atàvica pugna que sosté amb el meu altre amic animal: el gat.

També m'empeny a mostrar-li afecte una taca de salvatgia que deshonora el meu tenaç curriculum pacífic: en una ocasió vaig caçar-ne una amb un instrument horrible i traïdor. Aquesta mort -diria que de moment és l'única que em puc retreure- la portaré sempre com un pes en la consciència i qui sap si darrere d'aquestes paraules no s'hi amaga una inútil recerca de desgruege i de pau interior.

Sigui com sigui, quan la que il·lustra aquesta petita digressió va néixer al full blanc no ho va fer amb una destinació precisa. Simplement sorgia del no res per empènyer alguna hora morta per la canal del temps perdut.

És el cas, però, que en la immediatesa del Sant Jordi m'ha suggerit que podria treure-la una mica a la fresca. Xiuixiuejadora o telepàtica m'ha vingut a dir que havent-li posat aquesta mena de flor a les mans i aquesta mena de disfressa que li dóna un caient d'àngel batraci, potser faria un bon paper com a portadora d'ofrena.

I és per això que aquí la deixo. Acompanyant el silenci d'aquestes paraules i amb l'honest desig que el dia que s'apropa us sigui motiu de felicitat, benestar i alegria.

dissabte, 12 d’abril del 2008

Amics

Em vanto sovint de no tenir cap amic.

Com en tot el que dic o faig hi ha un punt de veritat i un punt d'exageració retòrica. Els que hem optat per viure de part de dins, ja les tenim aquestes coses: interposar la veritat entre nosaltres i allò que els altres poden arribar a creure's és una bella manera de tenir el personal entretingut.

Avui, però, em pot una embranzida de sinceritat i estic disposat a concedir que sí que en tinc, d'amics. Dels vius, és clar, no en diré ni mitja paraula. El dret a la intimitat és l'última frontera que mai no gosaria de trepitjar.

Però dels difunts sí que em sento amb llibertat de parlar-ne. I més encara si són amics dels que a mi em plau de comptar al rengle de la meva fidelitat, ço és, els que jo he decidit que ho siguin sense cap empatx, perquè només a mi em competeix de triar-los.

Complicat? No: estic parlant de Vicent Andrés Estellés.

El considero el meu amic perquè va tenir la gentilesa de dibuixar amb paraules un món que em plau de transitar:

ELLA

I era, tan sols, l'amor que li omplia la vida.
No pensaria que la seua vida
era plena d'amor; i deturava
el record, insistit, en el vol d'unes teles,
o bé en la tebior d'uns pits breus. I allò era
l'amor. La boca, davall el bes enorme, mig oberta,
la mà sobre el genoll, nu i confiat,
i també en la solar gràcia de les anques.
I era, tan sols, l'amor, que li omplia la vida:
un vent en les lleugeres cortines, en les dades.
Era una plenitud: la seua plenitud:
en tot cas, allò que ja, sol, retorna o bé recorda.

Amb amistats com aquesta, qui en voldria d'altres?

dissabte, 22 de març del 2008

dilluns, 17 de març del 2008

Una certa cara

Una certa cara d'astorament fa la meva reina. Perquè és una reina, no ho dubtéssiu, que ha fugit d'una baralla per inventar on, havent comportat les exigències del rei i declinat els requeriments inelegants i libidinosos d'un patge impertinent, ja no hi havia res que la hi retingués.

Ha fet oposicions a vitrall, i ha guanyat plaça en propietat, però té un fons de cul de mal seient i la immobilitat la incomoda i per això s'ha llençat a l'aventura.

Voldria descobrir horitzons, conèixer terres llunyanes... Això sí, on no hagin aplicat mai l'esglai net de la guillotina, perquè ella és molt seva i creu fermament que els colls han estat creats per unir tronc i cap, i sosté que qualsevol interposició, ultra inoportuna, ha de ser per força dolorosa.

S'ofereix per fer companyia i conversar els capvespres. Només necessita domassos, canelobre i copes de cristall, però garanteix lleugeresa, ironia i afabilitat.

Si us convé l'oferta, no ens trigueu. Ella n'estarà encantada i j o em trauré una responsabilitat del damunt.

diumenge, 16 de març del 2008

Renata Palubinskas


Me l'he trobada en un passeig per la xarxa.
Cosa que m'instrueix sobre les bondats de la vacança.
Per si us abellia de fer-li una visita, aquí en teniu l'adreça:

http://renatapalubinskas.com/gallery.htm

I un nou enigma: quin dels tres personatges em resulta més seductor?

dissabte, 15 de març del 2008

Guerau de Liost

Avui, un cop pentinats tots els meus gats i empès encara per la manca de feina, m'he dedicat a l'únic esport que em permeto: la caça del llibre desconegut.

Com que la meva biblioteca s'ha fet a cop de rampells, la tinc convenientment desendreçada i mai no he comès l'error de llegir tots els llibres que l'atzar m'ha firat, de tant en tant deixo lliscar la vista pels lloms i així puc descobrir algun volum o volumet que dorm el son dels justos.

Li trec la pols, el fullejo i el retorno al bressol.

Avui li ha tocat el torn a una antologia de Guerau de Liost, poeta que mai no he llegit i el nom del qual, quan se'm presenta, només em suscita tres associacions: Noucentisme, Montseny i ametistes. I anar fent.

Com que no està de més ampliar horitzons, he tallat els fulls (no ho havia fet encara i és del 80!) i he fet veure que llegia algun poema.

He sobreviscut, que no està malament, i us en porto un que mira, m'ha fet una certa patxoca:

QUAN EL TEU COR SERÀ BRANCA DE MIRRA

Dona, sé el gust de la teva presència:
la testa, rosa dels vents invisibles,
el pit d'argila que pateix, arbori,
amb un arranc de braços que s'eleven.

Dona, sé el gust d'abraçar-te, i la nosa.
Dona, sé el gust de fugir, d'enyorar-te.
Si el teu record suplirà la conversa,
saber-te lluny no supleix el tenir-te.
Dona, sé el gust de la mort que separa,
alliberant de sospites de canvi.
En el sagrat epíleg de l'incendi
cendres i fum s'espititualitzen.

L'enyorament esdevé permanència.
Compenetrats, el diàleg és íntim.
La teva ment triaria per falda
quan el teu cor serà branca de mirra.

Del conjunt de la totalitat del poema, us diré que em quedaria amb un vers en concret, que és el que m'ha decidit a fer-vos de copista.

Podria dir quin, és clar, però m'ho callaré i així, si us ve de gust, podeu jugar a encertar-lo.

dijous, 13 de març del 2008

Passem pàgina

Agraïu l'exemple i feu com ella.

Mireu de lluny i amb posat calm el que ja és passat.

De tan petit, costa de veure.

A què treien cap tants esgarips?

dissabte, 8 de març del 2008

I jo em pregunto...


era estrictament necessari?

dimarts, 26 de febrer del 2008

Intriga

La gràcia dels miralls rau en la duplicació. Si els encares amb la precisió adequada, pots obtenir fin i tot un plus de multitud i una ficció d'infinitud.

Conserven, evidentment, la discreció de no revelar-nos què s'hi veu quan no hi som davant i la bondat de retopar-nos només el que hi volem veure.

Potser és per totes aquestes coses que els tinc una certa devoció.

En les meves devocions sóc certament mesurat, llevat d'una que no és lloc ni moment de proclamar.

Per cert, que de tots els interrogants que em suscita la imatge no és el menor poder apreciar la qualitat de les pintures que adornen el vestidor de la senyoreta.

Tinc per cert que ens il·lustrarien sobre els mars interiors per on naveguen els seus pensaments.

O navegaven, és clar, perquè a hores d'ara els seus encants són pols i els seus pensaments, cendra.

Com ha de ser.

dissabte, 9 de febrer del 2008

Itinerari

La poesia pot ser moltes coses: interpretació del món, eina de coneixement, camí d'introspecció, possibilitat de gaudi, instant de retrobament... Què sé jo, que no sé res?

Però no cal saber gran cosa per reconèixer un poema o un poeta. La simple voluntat de llegir-lo, potser:

DESEMBRE DEL 1903

I si del meu amor no puc parlar -
si no dic res dels teus cabells, dels ulls, dels
llavis;
amb tot, la teva cara, que guardo dins l'ànima,
el so de la veu teva, que guardo en el cervell,
els dies de setembre que ocupen els meus somnis,
m'emmotllen i matisen les frases, les paraules,
sigui quin sigui el tema, el pensament que
expresso.

Això va escriure Cavafis el gener de 19o4, Joan Ferraté ho va traduir el 1975 i jo ho copio el febrer del 2008.

Un dels molts itineraris possibles.

dimarts, 5 de febrer del 2008

En Jaume (contribució)

Sembla ser que fa 800 anys. Que sí, que fa 800 anys. Celebrem-ho.

Jo, que sordejo, acabo de descobrir llegint els papers que no va néixer "en un paller" sinó a Montpeller.

Estic que no hi cabo. I ho volia compartir, no fos cas que hi hagués algú que, com jo, hagués fonamentat tota la seva baixa autoestima patriòtica deduint que la molta llana al clatell que gastem els catalans derivava de la poca categoria del bressol reial i de la inevitable associació dels orígens del monarca amb això dels masos, la palla i el bestiar.

Ja ho deia, aquell, que no es volia morir: sempre se n'aprèn una de nova!

Noblesse oblige



Portada per un rampell d'una excessiva benevolència una dama de blau (http://thesilverbluesea.blogspot.com/) ha tingut la desmesura d'assignar una distinció a aquest pobre geperut.

No li ho discutiré. Els designis del senyor són inescrutables i en matèria de judicis -com en tantes altres coses- acato, no qüestiono.

Agraeixo, això sí el gest. I m'aplico a satisfer les condicions que se m'indiquen, és clar que fins al llindar de les meves més que discretes posssibilitats. També en això, com en tantes altres coses, opto per ser terminal.


Aquest premi ha estat creat per Eseya http://arteypico.blogspot.com/
Les regles del premi són les següents:
- Cal triar cinc blocs que es consideri que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma el seu idioma.
- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc per tal que tots el puguin visitar.
- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
- Exhibir aquestes regles.

dissabte, 2 de febrer del 2008

literraturres

no sóc excessivament devot de Brossa, per bé que la seva fidelitat a la truita a la francesa sempre me l'ha fet simpàtic i també puc acreditar que sec en un balancí

estic fins al capdamunt de dalt de tot d'Espanya

sóc, en última instància, un apàtrida amb carnet d'identitat mentider

per això m'ha pres de repescar un poema del poeta que feia poesia poètica

per constatar que els anys no passen

visca la conferència episcopal

i visca la mare que els va parir

dissabte, 26 de gener del 2008

Segon prestage

S'ha estat al segon prestage molt de temps. Ha tingut la paciència sàvia que tant admiro, però avui m'ha demanat que l'en baixés i que l'obrís just per la pàgina 33.

Ho he fet, obedient com sóc, i deixo que parli:

Una amor perpetrada en l'agonia
i de mirra i escalf, amor, et guarde,
i l'alt agraïment en què madure.

Art de fervor és mon treball d'espera,
perquè ja t'he tingut; i cure amb somnis
la casa transcendent on em deixares.

I et guarde plenitud. Vindria a dir-t'ho
aquest goig sense gest, si preguntaves
a quin afany m'assemble o a quin tigre.

Així parlava Joan Fuster a Escrit per al silenci.

I a mi que em plau rescatar-l'en.

diumenge, 13 de gener del 2008

Visita


LXXXI

Així com cell qui·s veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar,
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a mi qui vaig afanys passant
e veig a vós bastant mos mals delir:
Desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre orgull recitant.

De tant en tant és bona una visita als amics, i jo -que sóc polit de mena- he volgut avui passar a saludar en March, que feia temps que tenia abandonat. L'he trobat bé, en bona forma com sempre, i hem passejat junts una estona.

A l'hora del comiat m'ha dit que si volia prendre alguna cosa i per no desaïrar-lo (l'home té un caràcter que déu n'hi do i per no res s'enfila com una carabassera) m'he endut aquest poema per tres motius: és breu, m'agrada i fa patxoca.

I per això el planto aquí.

dilluns, 7 de gener del 2008

I?



Doncs això.

dimarts, 1 de gener del 2008

Bons auguris


Com que inevitablement tendeixo a agafar el rave per les fulles, m'ha semblat de bona criança lligar principis i finals i il·lustrar-vos l'entrada amb un memento dels que em plauen. No fos cas que portats per l'inevitable estovament de l'u de l'u del vuit perdéssiu de vista la vostra -que és també la meva- futura inevitable contribució al profitós món de l'adob orgànic.

I és per aixó que disfressat de Diego Corrientes he navegat per mars proceloses fins aconseguir robar per a vosaltres -que sóc jo, evidentment- dues boniques imatges separades per molts anys i molts quilòmetres, però amb innegables parentius en la resolució icònica del tema.


I us les deixo com una petita delicatessen perquè l'assaboriu amb recolliment i espero que com ho fa el qui això subscriu rient per sota el nas.