Anava per assassí en sèrie i es va acabar convertint en adroguer, la vida ja les té aquestes coses. Però la vocació hi és, no s’hi pot fer res, i no hi ha dia que no esbudelli (mentalment, és clar) alguna de les clientes i segueixi al peu de la lletra (en la imaginació, és clar) els rituals de sadisme i antropofàgia amb què ha anat perfilant la seva carrera i que sempre han desconcertat els més fins policies que fracassen, un rere l’altre, en la seva persecució.
Però el món dels adroguers està en franca decadència: supermercats i centres comercials tenen menys escrúpols que un assassí implacable com ell mateix, i s’ha hagut de declarar a la fi vençut. Breu, haurà de plegar el negoci, com tants altres que li han passat al davant a major glòria de les lleis del mercat.
Meticulós com és, però, no vol acomiadar-se d’un ofici sense abandonar l’altre i tria acuradament la que serà la seva última clienta. No li ve d’un dia, i entre pots de cigrons i enciams malvenuts va esperant que entri l'escollida.
Ho fa un dimecres a les vuit tocades. És, com totes les altres que l’han precedit en l’imaginari morbós, una dona d’uns cinquanta, morena i rodanxona. Porta ulleres i té un somriure afable. És parladora de mena i no triga a informar-lo: acaba d’arribar al barri, els de la conductora s’han entretingut i no té res per sopar. Agafarà res, quatre cosetes, i demà ja hi tornarà més calmosa. Bé ha d’omplir la nevera per fer front a aquests primers dies que lliscaran a cavall del desori i la il·lusió per la nova aventura. Ella és de botigues de les de tota la vida, ja ho ha dit, i espera que s’aniran veient.
Una esgarrifança li puja pel braç quan agafa el ganivet del pernil i l’esmola. Si a ella no li sembla malament, es permetrà de fer-li un petit regal de benvinguda, res, un detallet. És un pernil excel·lent, ja m’ho sabrà dir. Així el tasta, i ja em dirà.
El moviment precís tantes vegades perfilat en la ment li surt rodó, i la víctima s’escola sense un sospir, tot i que -i això no ho tenia previst- amb convulsions un pèl desmesurades que li deixen el terra vermell i enllardufat.
Tira persiana avall, desembarassa el bagul dels congelats i hi ajeu la clienta, amb prou traça perquè el coll sembli encara d’una peça. L’ha despullada, és clar, i la poca llum que hi ha ara li dóna una vaga lluentor a la pell.
Acosta una cadira i s’asseu a la vora. Se sap de cor tot el que vindrà després i sap també que ho farà amb la mateixa delicada tendresa amb què ha tractat totes les altres dones que ha imaginat.
Mentre la mira, però, sap també que aquest cop abaixarà la guàrdia i que és més que probable que a la fi el detinguin. No s’hi oposarà, és de justícia. Només un dubte el corseca: es deixarà penjar només aquesta mort o confessarà totes les que no n’eren sinó la lenta preparació?
En tot cas, pensa, això ho pot decidir demà. I és que ara comença a tenir una mica de rau-rau que li recorda que ja és hora de sopar.
Però el món dels adroguers està en franca decadència: supermercats i centres comercials tenen menys escrúpols que un assassí implacable com ell mateix, i s’ha hagut de declarar a la fi vençut. Breu, haurà de plegar el negoci, com tants altres que li han passat al davant a major glòria de les lleis del mercat.
Meticulós com és, però, no vol acomiadar-se d’un ofici sense abandonar l’altre i tria acuradament la que serà la seva última clienta. No li ve d’un dia, i entre pots de cigrons i enciams malvenuts va esperant que entri l'escollida.
Ho fa un dimecres a les vuit tocades. És, com totes les altres que l’han precedit en l’imaginari morbós, una dona d’uns cinquanta, morena i rodanxona. Porta ulleres i té un somriure afable. És parladora de mena i no triga a informar-lo: acaba d’arribar al barri, els de la conductora s’han entretingut i no té res per sopar. Agafarà res, quatre cosetes, i demà ja hi tornarà més calmosa. Bé ha d’omplir la nevera per fer front a aquests primers dies que lliscaran a cavall del desori i la il·lusió per la nova aventura. Ella és de botigues de les de tota la vida, ja ho ha dit, i espera que s’aniran veient.
Una esgarrifança li puja pel braç quan agafa el ganivet del pernil i l’esmola. Si a ella no li sembla malament, es permetrà de fer-li un petit regal de benvinguda, res, un detallet. És un pernil excel·lent, ja m’ho sabrà dir. Així el tasta, i ja em dirà.
El moviment precís tantes vegades perfilat en la ment li surt rodó, i la víctima s’escola sense un sospir, tot i que -i això no ho tenia previst- amb convulsions un pèl desmesurades que li deixen el terra vermell i enllardufat.
Tira persiana avall, desembarassa el bagul dels congelats i hi ajeu la clienta, amb prou traça perquè el coll sembli encara d’una peça. L’ha despullada, és clar, i la poca llum que hi ha ara li dóna una vaga lluentor a la pell.
Acosta una cadira i s’asseu a la vora. Se sap de cor tot el que vindrà després i sap també que ho farà amb la mateixa delicada tendresa amb què ha tractat totes les altres dones que ha imaginat.
Mentre la mira, però, sap també que aquest cop abaixarà la guàrdia i que és més que probable que a la fi el detinguin. No s’hi oposarà, és de justícia. Només un dubte el corseca: es deixarà penjar només aquesta mort o confessarà totes les que no n’eren sinó la lenta preparació?
En tot cas, pensa, això ho pot decidir demà. I és que ara comença a tenir una mica de rau-rau que li recorda que ja és hora de sopar.
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada