Amics

Em vanto sovint de no tenir cap amic.

Com en tot el que dic o faig hi ha un punt de veritat i un punt d'exageració retòrica. Els que hem optat per viure de part de dins, ja les tenim aquestes coses: interposar la veritat entre nosaltres i allò que els altres poden arribar a creure's és una bella manera de tenir el personal entretingut.

Avui, però, em pot una embranzida de sinceritat i estic disposat a concedir que sí que en tinc, d'amics. Dels vius, és clar, no en diré ni mitja paraula. El dret a la intimitat és l'última frontera que mai no gosaria de trepitjar.

Però dels difunts sí que em sento amb llibertat de parlar-ne. I més encara si són amics dels que a mi em plau de comptar al rengle de la meva fidelitat, ço és, els que jo he decidit que ho siguin sense cap empatx, perquè només a mi em competeix de triar-los.

Complicat? No: estic parlant de Vicent Andrés Estellés.

El considero el meu amic perquè va tenir la gentilesa de dibuixar amb paraules un món que em plau de transitar:

ELLA

I era, tan sols, l'amor que li omplia la vida.
No pensaria que la seua vida
era plena d'amor; i deturava
el record, insistit, en el vol d'unes teles,
o bé en la tebior d'uns pits breus. I allò era
l'amor. La boca, davall el bes enorme, mig oberta,
la mà sobre el genoll, nu i confiat,
i també en la solar gràcia de les anques.
I era, tan sols, l'amor, que li omplia la vida:
un vent en les lleugeres cortines, en les dades.
Era una plenitud: la seua plenitud:
en tot cas, allò que ja, sol, retorna o bé recorda.

Amb amistats com aquesta, qui en voldria d'altres?