Avui, un cop pentinats tots els meus gats i empès encara per la manca de feina, m'he dedicat a l'únic esport que em permeto: la caça del llibre desconegut.
Com que la meva biblioteca s'ha fet a cop de rampells, la tinc convenientment desendreçada i mai no he comès l'error de llegir tots els llibres que l'atzar m'ha firat, de tant en tant deixo lliscar la vista pels lloms i així puc descobrir algun volum o volumet que dorm el son dels justos.
Li trec la pols, el fullejo i el retorno al bressol.
Avui li ha tocat el torn a una antologia de Guerau de Liost, poeta que mai no he llegit i el nom del qual, quan se'm presenta, només em suscita tres associacions: Noucentisme, Montseny i ametistes. I anar fent.
Com que no està de més ampliar horitzons, he tallat els fulls (no ho havia fet encara i és del 80!) i he fet veure que llegia algun poema.
He sobreviscut, que no està malament, i us en porto un que mira, m'ha fet una certa patxoca:
QUAN EL TEU COR SERÀ BRANCA DE MIRRA
Dona, sé el gust de la teva presència:
la testa, rosa dels vents invisibles,
el pit d'argila que pateix, arbori,
amb un arranc de braços que s'eleven.
Dona, sé el gust d'abraçar-te, i la nosa.
Dona, sé el gust de fugir, d'enyorar-te.
Si el teu record suplirà la conversa,
saber-te lluny no supleix el tenir-te.
Dona, sé el gust de la mort que separa,
alliberant de sospites de canvi.
En el sagrat epíleg de l'incendi
cendres i fum s'espititualitzen.
L'enyorament esdevé permanència.
Compenetrats, el diàleg és íntim.
La teva ment triaria per falda
quan el teu cor serà branca de mirra.
Del conjunt de la totalitat del poema, us diré que em quedaria amb un vers en concret, que és el que m'ha decidit a fer-vos de copista.
Podria dir quin, és clar, però m'ho callaré i així, si us ve de gust, podeu jugar a encertar-lo.
Com que la meva biblioteca s'ha fet a cop de rampells, la tinc convenientment desendreçada i mai no he comès l'error de llegir tots els llibres que l'atzar m'ha firat, de tant en tant deixo lliscar la vista pels lloms i així puc descobrir algun volum o volumet que dorm el son dels justos.
Li trec la pols, el fullejo i el retorno al bressol.
Avui li ha tocat el torn a una antologia de Guerau de Liost, poeta que mai no he llegit i el nom del qual, quan se'm presenta, només em suscita tres associacions: Noucentisme, Montseny i ametistes. I anar fent.
Com que no està de més ampliar horitzons, he tallat els fulls (no ho havia fet encara i és del 80!) i he fet veure que llegia algun poema.
He sobreviscut, que no està malament, i us en porto un que mira, m'ha fet una certa patxoca:
QUAN EL TEU COR SERÀ BRANCA DE MIRRA
Dona, sé el gust de la teva presència:
la testa, rosa dels vents invisibles,
el pit d'argila que pateix, arbori,
amb un arranc de braços que s'eleven.
Dona, sé el gust d'abraçar-te, i la nosa.
Dona, sé el gust de fugir, d'enyorar-te.
Si el teu record suplirà la conversa,
saber-te lluny no supleix el tenir-te.
Dona, sé el gust de la mort que separa,
alliberant de sospites de canvi.
En el sagrat epíleg de l'incendi
cendres i fum s'espititualitzen.
L'enyorament esdevé permanència.
Compenetrats, el diàleg és íntim.
La teva ment triaria per falda
quan el teu cor serà branca de mirra.
Del conjunt de la totalitat del poema, us diré que em quedaria amb un vers en concret, que és el que m'ha decidit a fer-vos de copista.
Podria dir quin, és clar, però m'ho callaré i així, si us ve de gust, podeu jugar a encertar-lo.
.JPG)
2 comentaris:
"L'enyorament esdevé permanència."
Sens dubte.
Certament. Per bé que els dos versos finals diria també que no són negligibles.
Hi ha una cosa, però, que m'inquieta: la transparència és una virtut?
Hauré de reflexionar-hi.
Publica un comentari a l'entrada