No sé si suggerir que la facin constar en els manuals de supervivència a l'ús, però m'he decidit a posar a la vostra disposició la meva estratègia matinal per als dies de festa. Potser seria excessiu atorgar-li el mèrit de conservar-me en actiu en aquest món de mones, però sí que us puc assegurar que hi contribueix en una no negligible mesura.
Vagi per endavant que sóc de mena contemplatiu i silent. Amb això podeu teixir un marc de referència més que suficient per inscriure-hi les dades que tot seguit us ofereixo.
Dissabtes i diumenges al matí, els dies que les meves ocupacions laborals m'ho permeten ("qui té el cul llogat no seu quan vol", hauria puntualitzat la vostra àvia, cas de conèixer la dita), tinc per norma regalar-me una breu estada a un cafè que hi ha prop de casa. Hi acudeixo poc després de les deu, hora en què obren, després d'haver-me procurat un exemplar d'algun diari.
L'esquer de la rutina no és el beuratge pròpiament dit, sinó les condicions en què puc fruir-ne. D'antuvi, he de proclamar ben alt en benefici dels treballadors del digníssim gremi de l'hostaleria que només em va caldre fer un bis de presència perquè fossin sabedors de dues condicions clau per a la meva fidelitat: una, que sempre prenc cafè i només cafè; dues, que sóc del ram de l'anxova i que no hi ha res que em satisfaci més que mantenir els dos llavis en contacte.
Breu: entro, em veuen, m'assec i ja tinc el cafè. Voleu més perfecció en la seqüència?
Tot això no valdria per a res, però, si no m'acompanyés en la fugaç estada el més gloriós somriure que poden acreditar les cambreres del món mundial. He d'acceptar-ho com allò que un escriptor notable i prolífic titllava de "propina de la Divina Providència". I li'n dono les gràcies -a la Providència, no a l'escriptor- tot aprofitant per proclamar el meu ateisme més empedreït.
No sé si estareu d'acord amb mi, però les persones humanes ens ordenem al voltant de diversos centres. Hi ha qui gira al voltant d'un ulls, un altre que penja d'una tofa especialment generosa, alguns que neixen d'uns peus elegants i encara d'altres -ai las, jo m'hauria de comptar entre aquests- que basculen a l'encalç d'un ventre prominent. En el cas que ens ocupa, tota la figura de la meva amable proveïdora de cafeïna creix i s'ordena fluint del seu somriure.
No sé si ho sap o no, si n'és conscient i en treu els avantages que fan al cas, o si ho ignora més pendent d'altres territoris per mi ignorats de la seva gentil anatomia. Sempre serà un misteri. Però no hi fa res. Per bé que fingeixo interessar-me amb concentrada atenció en les múltiples i diverses malvestats que el diari m'obsequia, us puc ben assegurar que no perdo ni un instant la perspectiva de l'objectiu primordial de les meves visites.
Els meus sistemes nerviós i cardiovascular potser acabaran ressentint-se de l'addicció, però sempre em quedarà el plaer del gaudi estètic.
Bé, i una altra cosa, és clar, el plaer de ser l'únic a saber tot això que us explico.
Vagi per endavant que sóc de mena contemplatiu i silent. Amb això podeu teixir un marc de referència més que suficient per inscriure-hi les dades que tot seguit us ofereixo.
Dissabtes i diumenges al matí, els dies que les meves ocupacions laborals m'ho permeten ("qui té el cul llogat no seu quan vol", hauria puntualitzat la vostra àvia, cas de conèixer la dita), tinc per norma regalar-me una breu estada a un cafè que hi ha prop de casa. Hi acudeixo poc després de les deu, hora en què obren, després d'haver-me procurat un exemplar d'algun diari.
L'esquer de la rutina no és el beuratge pròpiament dit, sinó les condicions en què puc fruir-ne. D'antuvi, he de proclamar ben alt en benefici dels treballadors del digníssim gremi de l'hostaleria que només em va caldre fer un bis de presència perquè fossin sabedors de dues condicions clau per a la meva fidelitat: una, que sempre prenc cafè i només cafè; dues, que sóc del ram de l'anxova i que no hi ha res que em satisfaci més que mantenir els dos llavis en contacte.
Breu: entro, em veuen, m'assec i ja tinc el cafè. Voleu més perfecció en la seqüència?
Tot això no valdria per a res, però, si no m'acompanyés en la fugaç estada el més gloriós somriure que poden acreditar les cambreres del món mundial. He d'acceptar-ho com allò que un escriptor notable i prolífic titllava de "propina de la Divina Providència". I li'n dono les gràcies -a la Providència, no a l'escriptor- tot aprofitant per proclamar el meu ateisme més empedreït.
No sé si estareu d'acord amb mi, però les persones humanes ens ordenem al voltant de diversos centres. Hi ha qui gira al voltant d'un ulls, un altre que penja d'una tofa especialment generosa, alguns que neixen d'uns peus elegants i encara d'altres -ai las, jo m'hauria de comptar entre aquests- que basculen a l'encalç d'un ventre prominent. En el cas que ens ocupa, tota la figura de la meva amable proveïdora de cafeïna creix i s'ordena fluint del seu somriure.
No sé si ho sap o no, si n'és conscient i en treu els avantages que fan al cas, o si ho ignora més pendent d'altres territoris per mi ignorats de la seva gentil anatomia. Sempre serà un misteri. Però no hi fa res. Per bé que fingeixo interessar-me amb concentrada atenció en les múltiples i diverses malvestats que el diari m'obsequia, us puc ben assegurar que no perdo ni un instant la perspectiva de l'objectiu primordial de les meves visites.
Els meus sistemes nerviós i cardiovascular potser acabaran ressentint-se de l'addicció, però sempre em quedarà el plaer del gaudi estètic.
Bé, i una altra cosa, és clar, el plaer de ser l'únic a saber tot això que us explico.
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada