dimecres, 28 de desembre del 2005

Carnadura


Ves qui ens havia de dir que els interiors que ahir exhibíem tinguessin uns exteriors tan gentils.
Com veieu, no em deixo portar per la foguerada i quan convé m'assossego i, si cal, m'excuso per la lletjor i ho compenso amb una presència més amable.
Bé és cert que el pintor dels ossos ha passat a la història i es cotitza a preus elevadíssims i de la bella i la probable bèstia retratatòria no se'n canta ni gall ni gallina. Però ja se sap que és llei de vida que els humans tendim a triar equivocadament i a enfundar-nos en territoris que vistos ens perspectiva es demostren per regla general força errats.
Sigui com sigui, més enllà de la cigarreta que els fa de comú denominador, icona per icona, aquesta és força més plaent. Mireu-vos-la amb un cert deteniment i admireu la composició. Tot i que un pèl forçada (l'arquitectura dels coixins és digna de millor causa) té una harmonia sinuosa que conjuga amb força equilibri seducció i innocència.
D'altra banda, cas que hi hagués un fetitxista entre vosaltres, quants de plaers no hauria de la complexa suavitat de la sabata, davant la qual es postraria empès per una adelerada reverència que sóc el primer a trobar civilitzada.
Pel que fa a l'aparat tèxtil, en la justa mesura: excessiu per la supèrflua nuesa amb què ens ofenen els moderns, però exacte per la textura sens dubte ecològica que els sectors més compromesos amb el conservacionisme no podrien deixar de lloar.
Jo em quedo, però, amb el somriure i la gràcia encarcarada amb què sosté la cigarreta. Atès que ben aviat de les senyoretes que fumen ja se'n dirà de qualsevol manera barroera, aquesta que acredita la immobilitat forçada pel magnesi no em deixa de semblar el paradigma dels bons vells temps que estem disposats a enterrar entre tanta misèria com ens aclapara.
Nostàlgic? Sí, és clar. Però al peu del canó.