Ja són aquí. Puntuals a la seva cita, els anuncis de fascicles i col·leccionables de tota mena m'han fet tocar de peus a terra: el temps de vacança escura les darreres engrunes de la seva agonia.
Tants de dies surant a mig aire en la més dolça i flonja immobilitat s'han vist de sobte interromputs per una clatellada a la consciència que m'ha projectat amb ulls esbatanats al mut interrogatori del full de calendari: 26 d'agost.
Implacables. Per mi que el dos somreia i el sis picava l'ullet i entre els dos s'intercanviaven la complicitat d'uns cops de colze on podia llegir-se, perfectíssimament: "Fixa't, tu, acaba de caure de la figuera".
Doncs sí, en aquestes estem, intentant reconnectar alguna d'aquestes neurones escadusseres de què encara em puc refiar i implorant als meus neurotransmissors que saltironegin sinapsi amunt sinapsi avall per mirar de veure si músculs i ossada estan encara en condicions de fer-me servei en l'inhòspit temps de contricció al deure laboral que em fita amb ull fred i implacable.
Ai, dolç temps de momiatge, benhaurada cripta que m'has acollit, com us enyoraré! (Aquesta línia s'ha de llegir amb una entonació un pèl emfàtica, recolzada en un gest entre patètic i compungit, mentre les paraules llisquen pel pendent del sospir. Cas de poder-ho amanir amb un discret humitejament de les còrnies, l'efecte és contundent i mou a la compassió. (Experiència acreditada, efectivitat garantida. De res.)
S'obre donc un breu parèntesi per al record: Prats de Molló, Port Ticonderoga, Cornualla... Gràcies per acollir-me aquest dies entre les vostres pedres quietes i els vostres arbres altius, entre els vostres homes i les vostres dones, els seus amors i desamors, el seu infantament i la seva mort inexhorable. Heu estat bons per a mi i us duré a la memòria fins que altres urgències em privin del plaer de tenir-vos presents.
Ja està. Després d'aquesta petita expansió pseudosentimentaloide m'he de posar a la feina. Ja només em queda fer un bolic de les benes, farcir-lo de boletes de naftalina (sóc de la vella escola, jo), ajustar la tapa del sarcòfag, repassar els racons del soterrani que no m'hi deixi res que després hagués de menester i empènyer la llosa que guarda el secret del meu refugi per a una altra estada propícia i ja desitjada.
Pel que fa a les col·leccions, dubto entre l'apassionant reconstrucció d'un poble medieval en peces menudes produïdes amb mètodes artesanals i l'apassionant enciclopèdia il·lustrada de les terres d'Espanya.
Difícil tria, no us sembla?
Tants de dies surant a mig aire en la més dolça i flonja immobilitat s'han vist de sobte interromputs per una clatellada a la consciència que m'ha projectat amb ulls esbatanats al mut interrogatori del full de calendari: 26 d'agost.
Implacables. Per mi que el dos somreia i el sis picava l'ullet i entre els dos s'intercanviaven la complicitat d'uns cops de colze on podia llegir-se, perfectíssimament: "Fixa't, tu, acaba de caure de la figuera".
Doncs sí, en aquestes estem, intentant reconnectar alguna d'aquestes neurones escadusseres de què encara em puc refiar i implorant als meus neurotransmissors que saltironegin sinapsi amunt sinapsi avall per mirar de veure si músculs i ossada estan encara en condicions de fer-me servei en l'inhòspit temps de contricció al deure laboral que em fita amb ull fred i implacable.
Ai, dolç temps de momiatge, benhaurada cripta que m'has acollit, com us enyoraré! (Aquesta línia s'ha de llegir amb una entonació un pèl emfàtica, recolzada en un gest entre patètic i compungit, mentre les paraules llisquen pel pendent del sospir. Cas de poder-ho amanir amb un discret humitejament de les còrnies, l'efecte és contundent i mou a la compassió. (Experiència acreditada, efectivitat garantida. De res.)
S'obre donc un breu parèntesi per al record: Prats de Molló, Port Ticonderoga, Cornualla... Gràcies per acollir-me aquest dies entre les vostres pedres quietes i els vostres arbres altius, entre els vostres homes i les vostres dones, els seus amors i desamors, el seu infantament i la seva mort inexhorable. Heu estat bons per a mi i us duré a la memòria fins que altres urgències em privin del plaer de tenir-vos presents.
Ja està. Després d'aquesta petita expansió pseudosentimentaloide m'he de posar a la feina. Ja només em queda fer un bolic de les benes, farcir-lo de boletes de naftalina (sóc de la vella escola, jo), ajustar la tapa del sarcòfag, repassar els racons del soterrani que no m'hi deixi res que després hagués de menester i empènyer la llosa que guarda el secret del meu refugi per a una altra estada propícia i ja desitjada.
Pel que fa a les col·leccions, dubto entre l'apassionant reconstrucció d'un poble medieval en peces menudes produïdes amb mètodes artesanals i l'apassionant enciclopèdia il·lustrada de les terres d'Espanya.
Difícil tria, no us sembla?
.JPG)
1 comentari:
jo, això de col.leccionar sempre ho he portat fatal. Sóc de les que prefereixen veure les coses que comencen i acaben dins d'un termini "humà".
Si mal no recordo, l'únic que he col.leccionat va ser una sèrie de l'oceanògraf Jacques Cousteau. Per aquell temps jo volia estudiar geologia marina. Ja saps on he acabat...
Publica un comentari a l'entrada