dimarts, 19 de juny de 2018

La lenta ordenació dels maons



La lenta ordenació dels espais de la pintura és un procés que no respon a cap pla. Es desprèn de l'atzar, de l'impuls que porta el pinzell a empènyer el blanc i a substituir‑lo per petits laberints mil·limetrats que es juxtaposen. Al cap dels dies, el nucli inicial s'ha escampat i ja figura un conjunt coherent que marca a grans trets la pauta del que s'esdevindrà. A mesura que el color guanya la partida al buit, augmenta l'angoixa de saber com avançar. Es presenta en forma de dubte, de temor d'esguerrar l'obra, de veure com les hores acumulades en el dibuix es perden irremissiblement per un desencert, per una línia que no ocupa el lloc que li pertocava. Algunes vegades l'error té remei o, fins i tot, resulta un encert perquè obre un nou camí, una dimensió inesperada en la prossecució de la feina. Moltes vegades no és així i just acabat de cometre'l ja comprèn que haurà de tornar a començar. Encara que segueixi pintant, esperant que alguna màgia sobtada li permeti de reconciliar‑se amb el que fa, sap que no té remei. Aleshores abandona la feina i està uns dies sense acostar‑ se al cavallet. Si passa pel davant, mira la pintura d'esquitllentes, com si esperés que algun follet benvolent hagués esmenat la pífia i l'obra pogués continuar el seu lent camí. Però el pas dels dies no refà allò que ja no té remei i arriba un moment que es dóna per vençut i canvia la tela per un nou esglai ben blanc. L'altra, la vella, passa a engruixir el tou d'avortons on esperarà pacientment que un rampell de condícia l'esbotzi juntament amb altres companyes de dissort i la llenci al contenidor que hi ha a la cantonada on l'han precedida tants tempteigs, esbossos, vacil.lacions, dubtes, temptatives.