dijous, 21 de juny de 2018

Passem pàgina


Si giro la vista enrere tinc la sensació que la meva vida ha estat d’una llisor aclaparadora. No consta a la meva memòria cap daltabaix d’aquells que ho capgiren tot. Però que no consti a la meva memòria no vol dir necessàriament que no hagi passat. És per això, de fet, que el doctor Canons m’ha receptat que escrigui aquestes ratlles. (Ho aclariré per si cal, el doctor Canons no es diu Canons. Però a mi m’agrada dir-li així per un record d’infantesa. Naturalment mai no l'hi diria a la cara, me’n guardaria prou.) Tornem a les nostres ovelles: sembla que he de partir de la hipòtesi que hi ha moltes coses que no recordo. El doctor Canons em deia que hi havia records reprimits que no podien emergir a la superfície i que aquests eren els que havia de mirar de fer aflorar amb això de l’escriptura. A mi, si he de dir la veritat, tant me fa que aflorin com que no. Amb l’equipatge lleuger que arrossego m’hi sento conformat i, encara que hi ha un cert tou d’històries que si les recuperés vés a saber què em descobririen, amb les quatre certeses que m’emparen vaig més que sobrat. A més, per a alguns dels meus companys els records sembla que són una taula de salvació per no naufragar en aquest present que els aclapara. S’hi instal·len, s’hi recreen i s’hi passegen llargues hores. A mi tant me fa. El present em sembla abominable, però també penso que podria ser encara molt pitjor. Potser m’aniria bé poder recordar com vaig venir a petar en aquesta casa de bojos, però tinc la fosca sensació que hi ha merdes que més val no remenar gaire. Aquí tinc un sostre, un llit calent, tres àpats al dia i una colla de metges, infermers i auxiliars que es desviuen per mi. Per correspondre a tots aquests afanys és perquè miro d’escriure aquestes ratlles, perquè si el fet que jo escrigui quatre poca-soltades en un quadern merdós ha de fer feliç el doctor Canons i tota la tropa no hi tinc res a dir. Aquesta és la doble veritat: ni tinc cap pega a posar ni tinc cap cosa a dir. Però tampoc no voldria decebre el doctor Canons, que des que l’he conegut m’ha semblat un bon home. Així que he decidit obrir la caixa dels trons i donar-los peixet. Ara no, perquè ja fa massa estona que escric i començo a estar avorrit, però demà, així que m’hi posi, desempolsegaré aquests flaixos que regalimen sang i vísceres i que alguna nit em desvetllen i miraré d’anar-los exposant de manera prou ordenada perquè l’equip de psiquiatria pugui guanyar-se el sou.