Resistència a l'invasor

Des del post de comandament, això de l’invasor queia molt lluny. Més que res perquè entre el búnquer i l’enemic s’hi havien estibat centenars de milers de ciutadans que estaven destinats a ser esmorzats, dinats, berenats i sopats per l’invasor quan a aquest li vingués el cuquet. I a fe de déu que quan la gana l’emprenia, no se n’estava i se’n feia un bon tip! Però és el que tenen les masses, que sembla que mai no s’hagin d’acabar però arriba un dia que no sumen ni quatre gats. I així va arribar el moment que l’Excels i el Consell van haver d’acceptar que les legions que els feien de coixí s’havien reduït a quatre píndoles magres que no servien ni d’aperitiu. I va ser aleshores que el búnquer en pes va optar per l’única alternativa plausible: obrir les comportes i deixar-se engolir per les aigües. S’estimaven més l’asfíxia que les queixalades de viu en viu. Una simple qüestió de gustos.