L'estrella de mar

Jo havia fet els vuit anys. La casa tenia tres pisos. Planta baixa: rebedor, menjador, cuina, safareig i excusat. Primer pis i segon pis: dormitoris i cambra de bany. Tercer pis: l’habitació del misteri i el terrat. Ah, i feia xamfrà.

L’habitació del misteri ho era perquè estava tancada. Vaig remenar tots els calaixos i mirar i remirar tots els racons per veure si trobava alguna clau que encaixés al pany. Res de res. Què em quedava? Espiar pel forat del pany,  prou generós per poder veure alguna cosa al seu través. Però poca. De fet, un parell de cadires de boga capiculades, una palangana escrostonada i un racó de calaixera ple de pols. Al damunt, una estrella de mar. Si me n’hagués trobat una de viva, hauria engegat a córrer. Sento encara una natural repugnància per qualsevol animal que s’arrossegui per terra, mar o aire. Però aquella estrella resseca, immòbil en aquell regne d’andròmines, em fascinava i m’empenyia a enganxar una vegada i una altra l’ull al forat del pany.

Les vacances van acabar en tragèdia. La iaia, que repapiejava, sembla que va deixar la cassola al foc i se’n va anar a missa. Quan vam tornar de la platja amb els pares, la casa cremava com una teia. Vam passar la nit a ca l’oncle i vam tornar l’endemà per veure si podíem rescatar algun cosa de l’enderroc. Mentre els grans veien què s’hi podia fer, jo anava a la meva remenant per aquí, burxant per allà. I sí, vaig trobar l’estrella de mar. Tal qual. Sense ni un socarrim damunt un tros de fusta de noguera que feia com de peanya per a aquell insòlit supervivent. La vaig agafar i me la vaig emportar d’amagat. Anys a venir me’n vaig fer una escaparata i no me n’he separat mai més. On vaig jo, ve l’estrella. 

Aquest any, per vacances, he llogat una casa a tocar de mar. Té  tres pisos i al tercer hi ha una habitació tancada. He de trucar a l’agència per demanar-ne la clau. Potser són figuracions però diria que al matí, quan em llevo, l’estrella sembla que ha recompost la seva simetria. No voldria obsessionar-me, però ja fa uns dies que no surto de casa sense comprovar una, dues o tres vegades que els focs de la cuina estiguin ben apagats.