Cendres

Encara té una certa reminiscència de foc, si més no a les celles. La resta oscil·la entre espasa i ala, i mira de fer-se veure entre les restes del socarrim. Però hi ha un detall que ens inquieta, aquest blau cridaner que ha fet seu el blanc dels ulls. Mira de compensar-ho amb un intent de somriure que vol ser amable però que té més de rictus que d’ironia.

Alguna cosa espera, d’això no en podem dubtar. Si l’imaginem a la porta de la cabana, ha de ser l’enemic. No sap, però, que les últimes lleis han desviat els camins i que s’han d’escolar molts anys fins que ningú no passi per davant de ca seva, caminant o de cos present.

No li direm res. Que tingui paciència i vegi rodar els astres. El cel és net i la vida llarga.