Jonàs

Cansat que cada vegada que posava el peu a la sorra, el mar comencés a bullir de balenes disposades a engolir-lo, Jonàs va créixer i créixer i créixer tant, que a hores d'ara ja pot travessar totes les mars i algun oceà xanet-xanet, amb els peus a terra i la clepsa arran d'onatge. Això no li estalvia, però, que algun peixot tossut li nedi a cau d'orella i miri d'inflar-li el cap amb històries de terribles naufragis i derelictes tenebrosos que, diu,  potser li abelliria de visitar. 

Jonàs pensa que és un pesat i l'engegaria a dida, però és tan educat que va fent camí fingint que tot el que sent i mira de no escoltar és d'un gran interès. Sap que, gegant o nan, quan arribi a port seguirà el seu camí a peu sec, mentre que l'habitant dels mars, si vol anar-li al darrere, acabarà els seus dies boquejant, ja no per dir pocasoltades sinó per anar-se ofegant i regalar-li per sempre més el do del silenci.