Els meus ninots i jo

Els meus ninots i jo estem tristos.
És una manera com qualsevol altra d'estar.
Ens fem companyia.
Jo me'ls miro mentre es van formant i qui sap si ells em miren a mesura que neixen.
No els preguntaria mai què pensen.
Vés a saber quina resposta podrien donar.
Si no vols pols, no vagis a l'era.
Però potser valdria la pena que els preguntés si estan d'acord a il·lustrar aquestes paraules que ara escric.
Aquest mateix que ara ens acompanya penso que em diria que no, que el silenci és més bona companyia que la buidor de les paraules.
I penso que té raó.
Com podria rescabalar-lo?
Amb la música: